dimecres, de desembre 29

Un petit balanç amb algunes reivindicacions

Tot i que no acostumo a fer llistes amb les millors pel·lícules de l’any, aquest cop sí que m’agradaria fer-ne una, però molt breu. Només dos títols: ‘Des hommes et des dieux’, de Xavier Beauvois, i ‘Tournée’, de Mathieu Amalric. Són, ho confesso, dues pel·lícules que juguen amb avantatge, perquè les he vist recentment i encara tinc molt fresc en la memòria el seu impacte. A banda de ser franceses, tenen poca cosa més a veure. O potser sí...


'Des hommes et des dieux’ s’inspira en els fets reals succeïts als anys noranta amb els monjos d’un monestir cistercenc a les muntanyes d’Argèlia que conviuen en pau amb els musulmans fins que es veuen amenaçats pels fonamentalistes. Però no és el fet en sí i la seva reconstrucció el que més importa, sinó la forma com Xavier Beauvois ha fet servir aquests fets com a pretext per plantejar una reflexió més profunda sobre la condició humana, les seves pors i limitacions, sobre la fe, els dogmes i les religions, sobre les conviccions i el compromís, la dignitat, l’amistat i la solidaritat. Tret d’apunts ocasionals al conflicte polític i religiós, el film només es fixa en els petits rituals i els ritmes que marquen el pas del temps al monestir. Entre oracions, àpats, les tasques domèstiques i serveis a la comunitat, aquests monjos es veuen obligats a prendre una decisió determinant en les seves vides, o fugir, o afrontar un risc que els porti a una mort segura. Les mirades i silencis dels monjos, els càntics, les converses ocasionals, els seus rostres, els gestos, tots els detalls serveixen per expressar allò que ja no es pot dir només amb paraules. La sensibilitat que desprenen les imatges de ‘Des hommes et des dieux’, tan austeres com la vida monacal que retrata, contrasta amb la profunditat del missatge i del seu impacte emocional. Fins a on arriba la fe, fins a quin punt atenem el sentit comú, fins a on ens porten els principis i quines en poden ser les conseqüències. Què de tot plegat ens fa més divins o més humans, o més lliures.



La llibertat, un altre tipus de llibertat, i també la solidaritat, l’amistat i les conviccions personals són d’alguna manera també presents a ´Tournée’, la pel·lícula que demostra que Mathieu Amalric no destaca únicament com un dels millors –el millor?- actor europeu del moment, sinó que també n’ha après d’observar els directors amb els que ha treballat, i que ja despunta com un alumne avantatjat d’Arnaud Desplechin. El realisme nerviós de Desplechin, però també l’exuberància felliniana són presents a ‘Tournée’, un film agredolç sobre un decadent productor teatral en gira per França amb una companyia d’actrius del nou Burlesque, aquest gènere hereu del cabaret, poblat per grotesques pin-ups i strippers. Els números exagerats i barrocs del new Burlesque marquen aquí el ritme d’una pel·lícula on l’espectacle i la vida real es fusionen i es confonen, perquè la vida, al capdavall, és un espectacle burlesc. I és així també com Amalric ret un honest i entranyable homenatge al món del teatre i de l’espectacle, i a aquest espai de llibertat que són els escenaris on els actors tapen els seus drames amb màscares i fan possible que també les nostres penes i cabòries desapareguin.

Són, com deia, dues de les pel·lícules que més m’han impressionat aquest any. Dos títols d’altíssim nivell cinematogràfic, tal i com ho constaten els premis que van obtenir les dues a la passada edició del festival de Cannes: ‘Des hommes et des dieux’ es va emportar el gran premi del jurat, mentre que Mathieu Amalric es va endur el premi a la millor direcció per ‘Tournee’. Lamentablement, aquestes credencials no semblen suficients per fer arribar aquestes dues pel·lícules a les sales de cinema, ja que a hores d’ara encara estan pendents d’estrena. Per això, espero que el meu petit rànquing del 2010 serveixi per reivindicar la seva estrena ja!. I per reivindicar també l'importantíssim paper dels "petits" festivals de cinema, tan necessaris per suplir ara com a ara tantes mancances en la distribució i exhibició cinematogràfica. ‘Des hommes et des dieux’ es va projectar al Festival de Cinema Negre de Manresa [enllaç] el passat mes de novembre, mentre que ‘Tournée’ ha estat un dels plats forts de l’Off Cinemart [enllaç], el tastet que hem tingut aquest desembre del festival de cinema d’autor que es prepara per la primavera a Barcelona. Dues cites més que aconsellables que ens han regalat dos dels moments més feliços de l’any cinematogràfic que ja s’acaba.




dimarts, de desembre 28

On és el Picasso del cinema?


Un fragment de l'article que Lluís Miñarro publica a l'edició de gener de la revista Fotogramas:

Es sorprendente que una de las películas más transgresoras siga siendo Un chien andalou. Hablamos de 1929. Lo que se le pide a las artes plásticas no se le ha exigido al Cine. ¿Dónde están los Picasso, Bacon o Pollock del cine? ¡Es como si nos hubiéramos quedado en los impresionistas! Se necesita una revolución más allá del comercio y de los comerciantes. Hay que insistir. Hay que mantener la posibilidad de que permanezca otra mirada diferente a la del cine hegemónico.

dimecres, de desembre 15

Tan lluny com la literatura ens porta


Fa uns mesos us vaig parlar de la tertúlia literària a twitter Llegim i Piulem. Aquí us deixo l'article que he escrit al Tribuna Maresme d'aquest mes de desembre [enllaç], on queda recollida la filosofia i l'esperit que hi ha darrera aquest projecte:

Llegim i Piulem és una tertúlia literària 2.0. Va sorgir a twitter per casualitat, després de compartir un enllaç a una notícia sobre una tertúlia literària que es realitzava als Estats Units amb gran seguiment, i que ens va suggerir la idea d’impulsar una tertúlia similar en llengua catalana. Entre les seves dinamitzadores, totes dones, hi ha dues mataronines i una valenciana. Per això ens va agradar que el primer llibre a comentar fos ‘Xocolata desfeta’, de Joan-Lluís Lluís, un autor de la Catalunya Nord. D’aquesta manera deixàvem clara la nostra vocació de ser una tertúlia digital dels Països Catalans. El nostre objectiu inicial va ser el de crear un punt de trobada a la xarxa perquè lectors en llengua catalana poguessin compartir l’experiència lectora a internet. Per organitzar la tertúlia, cada mes proposem un títol i fixem una sèrie d’etiquetes o “hashtags” que permeten ordenar les piulades. La primera tertúlia la vam encetar el passat mes de juny. ‘Xocolata desfeta’, un recull de variacions sobre un mateix relat inicial a la manera dels exercicis d’estil de Raymond Queneau, va donar peu a la participació dels lectors, que es van animar a fer les seves pròpies versions del relat en els 140 caràcters que permet el twitter. Amb el segon llibre, ‘Olor de violetes’ de Josep Campmajó, a banda de comentar el llibre, també vam organitzar una tuit-entrevista amb l’autor, molt participada. Aquestes experiències ens han animat a seguir promovent activitats i iniciatives al voltant dels llibres proposats. Així, al voltant del tercer llibre, ‘Sagitari’ de Joan Fuster, tenim prevista pel 4 de desembre una sortida cultural a Sueca, on visitarem la biblioteca i la casa museu i aprofitarem per presentar la iniciativa als lectors i piuladors valencians. Amb ‘Pa negre’, d’Emili Teixidor, hem animat a la gent a veure la pel·lícula i debatre també sobre les adaptacions literàries al cinema. En aquests mesos, Twitter ens ha quedat petit i hem estès la iniciativa a altres racons de la xarxa, amb un bloc propi [enllaç] i un perfil a Facebook. Són diferents plataformes per a un mateix objectiu, compartir el plaer de la lectura, potenciar l’ús de la llengua catalana, i crear una xarxa de relacions que comença en la virtualitat del 2.0 per arribar molt més lluny. Tan lluny com la literatura mateix ens porta.
I per cert, si us animeu a participar, el llibre que proposem per a la propera tertúlia és 'Conta'm la veritat sobre l'amor' de Santiago Forné. Us deixem les festes de Nadal perquè el busqueu, llegiu, regaleu i recomaneu, i a partir de gener el comencem a comentar. Ens trobareu a twitter.com/llegimipiulem.


dimarts, de desembre 14

Neu en colors



Avui a Capgròs.com hem publicat una notícia curiosa sobre la recuperació d'una pel·lícula rodada en 8mm durant la nevada del 1962 a Mataró [enllaç a la notícia]. És un document valuós, sobretot, perquè és una de les poques filmacions en color que es conserven d'aquella nevada històrica. També perquè ens mostra l'aspecte del centre de la ciutat tal i com era mig segle enrere. El seu autor, Francisco Ruz, m'explicava que gràcies a aquest vídeo va aconseguir una menció en un certamen de cinema amateur. Hi va participar gràcies a l'empenta del director mataroní Enric Fité, responsable de 'Porta closa', un dels grans títols, precisament, del cinema amateur. També a Mataró va néixer l'associació Cinema Rescat, que es dedica a la recerca i recuperació del nostre patrimoni cinematogràfic. I aquest vídeo de la nevada n'és un bon exemple.

dijous, de desembre 9

Lletjor


El cineasta mexicà Alejandro González Iñárritu ha situat a Barcelona l’acció de la seva darrera pel·lícula Biutiful. Un títol volgudament imperfecte que convida a buscar la contraposició amb la lletjor del film, que ressegueix els darrers mesos en la vida d’un immigrant que malviu de tripijocs i negocis il·legals i a qui diagnostiquen d’un càncer terminal. Aquest personatge és Uxbal, a qui certament Javier Bardem ha sabut dotar de l’única humanitat que es detecta a la pel·lícula. No hi ha cap humanitat en la mirada d’Iñárritu a les múltiples desgràcies que es mostren en la pel·lícula. Al contrari, sembla que el director s’hi trobi a gust recreant-se en la misèria, tan excessiva i gratuïta que ratlla la pornografia. El director, que signa també el guió després del seu divorci artístic amb el sòlid Guillermo Arriaga, no és capaç d’aportar res amb aquesta exhibició de misèria, brutícia i dolor, més enllà d’una mirada morbosa que només resulta força incòmode, però que no es pregunta per les causes ni pretén fer cap denúncia social o despertar cap consciència. Per no parlar de la poca dignitat que concedeix als seus personatges. Entre aquests testimonis de misèries diverses es mou, sense cap rumb concret, el protagonista de la pel·lícula, la peripècia vital del qual acaba també per provocar indiferència. Els escenaris de la seva història estan situats en una Barcelona violenta i bruta que, amb tanta exageració, deixa de ser identificable. Lletjor i més lletjor per a un film que es pretén sublim però que només reflecteix la misèria en la mirada del seu director.

Crítica publicada a Capgròs

dimecres, de desembre 1

L'equilibri d'Egoyan


No és habitual que una pel·lícula d’Atom Egoyan arribi a un multisales com Cinesa però té certa lògica. No teníem notícies de l’autor d’Exotica i El dulce porvenir des de que va estrenar la molt personal Ararat i després la seva trajectòria es va perdre en una sèrie de títols no estrenats a casa nostra. Ara, inesperadament ens arriba Chloe, pel·lícula que va inaugurar la secció oficial del festival de San Sebastian del 2009 i que ens mostra un Egoyan diferent al qual ens havíem acostumat. En aquest film, el cineasta canadenc entra del ple en el cinema de gènere i la narrativa convencional, amb un thriller eròtic ple de tòpics en el qual, no obstant, encara s’hi poden trobar algunes de les obsessions que han definit la seva obra. Especialment interessant és el rerefons de drama psicològic d’aquesta pel·lícula que parla de les inquietuds d’una dona de classe mitjana que afronta una crisi de maduresa. Les seves neurosis es tradueixen en un atac de gelosia que està en la base de la trama d’aquest thriller, que en ocasions sembla que vol expressament recordar altres títols com Atracción fatal. Però hi ha en aquest cas molta més psicologia i profunditat de la que sembla, malgrat que les tòrrides seqüències de sexe lèsbic puguin desplaçar l’interès del film i distreure d’altres aspectes més sòlids del film. En tot cas, oscil·lant entre el cinema comercial més tòpic i la inquietud d’autor, Egoyan troba en aquest film l’equilibri gràcies a la magistral interpretació de Julianne Moore, una autèntica salva-pel·lícules que amb el seu talent demostra una vegada més que és una de les millors actrius que es passegen avui en dia per la gran pantalla.

Crítica publicada a Capgròs