Pel maig, cada dia un BAFF

Akira Kurosawa, que aquest any n’hauria fet cent, va iniciar fa més de mitja dècada un camí sense retorn, el que va fer possible l’arribada del cinema asiàtic a les pantalles d’arreu del món. El Lleó d'Or que va aconseguir a Venècia amb Rashomon va obrir les portes d'Occident a una cinematografia que ha influit de forma definitiva el cinema de Hollywood i el nostre cinema. Ens ho recorden els amics del BAFF en el text de presentació de la nova edició d’aquest petit gran certamen especialitzat en cinema oriental, una flor que sí que fa estiu en el panorama de festivals i una cita esperada pels cinèfils amb paladar. Els habituals del BAFF –que amb la broma ja porten dotze edicions-, parlen amb la mateixa familiaritat de Johnnie To, de Bong Joon-ho o de Tsai Ming Liang com es feia fa cinquanta anys amb Kurosawa o Ozu o vint amb Zhang Yimou. I esperen les seves pel·lícules amb tanta o més il·lusió.

Johnnie To, Bong Joon-ho o Tsai Ming Liang són tres dels grans protagonistes del BAFF 2010, en una edició dedicada a Corea del Sud, que és des de fa una dècada un referent i una de les cinematografies més fresques de l’Àsia Oriental: si en voleu alguna demostració, podeu recuperar els grans títols de Park Chan-wook, Kim Ki-duk o Bong Joon-ho, que són objecte de retrospectiva. A més, el BAFF s’obre a l’anime amb una secció específica d’animació japonesa, amb la projecció, per exemple, de Summer wars, de Mamoru Hosoda, una pel·lícula sensacional que de cap de les maneres us podeu perdre. Animeu-vos amb l’anime o amb qualsevol altre pel·lícula del certamen i veureu com ja no us desenganxareu de la deliciosa addicció al cinema oriental.

Ets el veritable Tim Burton?

El bagatge que arrossega Alícia en el país de las maravillas dificulta qualsevol nou intent d’adaptació de l’obra de Lewis Carroll. La versió de Tim Burton aposta per una actualització que aporta poca cosa nova al relat més enllà d’alguns encerts visuals, magnificats per obra i gràcia de la tecnologia 3D. La decisió d’actualitzar l’obra amb una Alícia que s’enfronta ara al pas de l’adolescència a l’edat adulta hauria donat molt més joc amb un director més convençut. Però Burton, com la seva Alícia la identitat de la qual és permanent qüestionada, també dubta de quin és el millor camí a seguir. I finalment, desorientat pels continus alt-i-baixos d’una pel·lícula que tampoc no acaba de definir-se, Burton acaba renunciant definitivament a sí mateix. La seva Alícia és una obra tan estèticament complaent i visualment llaminera –quins vestits i quins maquillatges!- com dolorosament impersonal, venint d’un autor amb un món tan definit com és Tim Burton.

Ets el veritable Tim Burton?, s’hauria de preguntar el cineasta de la mateixa manera que es pregunta contínuament la seva protagonista que, sigui dit de passada, en la pell de Mia Wasikowska no té cap mena de dimensió ni personalitat. S’agraeix, no obstant, que aquesta Alícia que es fa adulta s’acabi definint com una dona independent i emprenedora, que vol portar el control sobre la seva pròpia vida enlloc de plegar-se a les imposicions socials i familiars. Cinc valuosos minuts finals per renovar els estereotips femenins de la casa Disney i adaptar-los a nous temps i sensibilitats. Això, i les divertides presències d’Helena Bonham Carter i Anne Hathaway, són els elements que més pesen en aquesta oblidable lleugeresa burtoniana.

Crítica publicada a Capgròs

L'art de pintar

El cinema de Peter Greenaway és pictòric. Les seves pel·lícules són quadres cinematogràfics. Pinta amb la llum, com va fer el Barroc, com va fer Caravaggio o va fer Rembrandt. Caravaggio és un precursor del cinema, va dir David Hockney. Rembrandt avui hauria estat cineasta, diu Greenaway, que té una pel·lícula sobre Rembrandt que és una pel·lícula sobre un quadre, la Ronda de Nit. Un quadre cinematogràfic, podríem dir. Cinema barroc que pinta amb la llum i mira la pintura amb mirada de celuloïde. "Els dos llenguatges tenen tant en comú que hi hauria d’haver un diàleg molt més fluid entre ells", diu Greenaway, que ha presentat un migmetratge on fa una nova mirada a una altra obra d’art, Les bodes de Canà, de Veronese. Una mirada cinematogràfica a l'art, és clar.

Hi ha pintura a totes les pel·lícules de Peter Greenaway, i hi ha una pintura de Vermeer a una pel·lícula de Greenaway, A zed and two noughts (Zoo). La pintura es titula L’art de pintar. Una exposició al Kunsthistorisches Museum de Viena analitza al detall aquest quadre de Vermeer, les circumstàncies, els elements i la tècnica que va fer servir. També la seva influència en altres artistes entre els quals hi apareix Greenaway, és clar, amb la projecció d'una escena de Zoo que reprodueix el quadre com un tableau vivant: de nou, un quadre cinematogràfic. Interessant exposició, que mostra per exemple com Vermeer va fer servir una càmera obscura, que és un instrument òptic que anticipa la fotografia i el cinema, per pintar aquest quadre.



Darrera L'art de pintar de Vermeer hi ha molta més història. La de l'obssessió de Hitler per aquest quadre, que va voler incloure'l en el seu somiat Museu d'Art de Linz. L'any 1940 Hitler va comprar-li al comte Jaromir Czernin de Chudenitz i Morzin, que se'l va vendre per sota del seu preu a canvi de salvar la seva vida. A la part posterior del marc del quadre s'hi pot observar encara avui el número de registre dins el el catàleg d'obres d'art requisades durant el malson nazi.

El cinema fa política

He parlat anterioriorment sobre com a través del cinema també es pot fer política i aquesta setmana, a la premsa, he tornat a trobar un nou exemple amb el cas de la pel·lícula Katyn, del polonès Andrzej Wajda. El film, de fa un parell d’anys, ha recuperat actualitat arran de l’accident aeri que li ha costat la vida al president polonès i gran part dels membres del seu govern, que es dirigien a un acte, precisament, de record de les víctimes d’aquella matança. A l’avió i viatjaven molts dels familiars d’aquelles víctimes entre les quals s’hi va comptar també el pare del propi Wajda, motiu pel qual la seva pel·lícula té un motiu d’interès afegit. El film reconstrueix els fets que van tenir lloc al bosc de Katyn l’any 1940, on van morir més de 22.000 polonesos, la majoria militars, a mans de la policia secreta d’Stalin. El descobriment d’aquest fet va trencar les relacions entre Polònia i la Unió Soviètica i ara, la projecció de la pel·lícula de Wajda pot servir per reconciliar-se. El director explica, en una entrevista al diari El País, la seva sorpresa quan es va assabentar que el seu film s’havia emès a Rússia i que es podrien donar les condicions per normalitzar les relacions entre els dos països.

El cinema, finestra al món

L’any 84, el meu germà músic em va portar al cinema a veure Amadeus. No sé que podia entendre una nena de set anys, però sé que des de llavors Mozart m’acompanya. Recordo, alguns anys després, l’efecte que em va causar JFK d’Oliver Stone. Em va portar al llibre de Jim Garrison en el qual s’havia inspirat, i aquest potser va ser el primer llibre sobre política que vaig llegir. Una pel·lícula impressionant, Dublinesos, m’obria les portes a Joyce; Poe, per mi, va ser abans que res un nom associat a l’actor Vincent Price. El meu primer viatge a Japó va ser amb Kurosawa. Amb el cinema vaig aprendre a diferenciar el japonès del xinès. Recordo debats a l’institut sobre l’ètica de la pel·lícula Platoon. Devien ser els primers de centenars de debats, discussions, tertúlies i dissertacions que han vingut després, sobre temes diversos, sobre històries, fets o personatges que tenen un únic nexe en comú: mostrar-se al món a través del cinema.

Cal obrir aquesta finestra de cel·luloide i treure-hi sovint el cap, perquè a través del cinema –que és art i cultura- entren coses que acaben formant part de la nostra educació sentimental, que ens formen, que ens fan ser crítics, que ajuden a definir-nos, que ens expliquen el món i el fan més ric i més ampli, com també ens enriqueixen i ens fan créixer com a individus, i fins i tot com a col·lectiu. Però hi ha una cosa que no podem oblidar. Aquest que anomenem el setè art també és (o va ser) el primer entreteniment de la cultura de masses. El cinema mut era l’únic espectacle que podien entendre i compartir tots els immigrants que arribaven a Amèrica a finals del XIX i principis del XX. El cinema que d’entrada va servir de mitjà per superar les barreres idiomàtiques, va acabar creant un nou idioma universal, un llenguatge visual que ha modificat la forma de veure i d’entendre el món, que té els seus codis propis, que permeten fer política i amb els quals es pot viatjar. I també compta amb creadors comparables a Mozart, a Poe o a Joyce, capaços d’expressar amb imatges les nostres inquietuds, les emocions, els temors i els somnis dels humans.

Article publicat a Valors

Èpica i estratègia

Acantilado Rojo reconstrueix un dels episodis més llegendaris de la història de la Xina, concretament la batalla que va tenir lloc durant el període anomenat dels Tres Regnes en la dinastia Han, i que l’escriptor Luo Guanzhong va recollir al segle XIV en una de les quatre grans novel·les clàssiques de la literatura xinesa, El romance de los Tres Reinos. El director John Woo s’ha basat en aquest relat per a la pel·lícula ja s’ha convertit en la més taquillera de la història del cinema xinès. Hi ha contribuït, sens dubte, la presència de les súper estrelles orientals Tony Leung i Takeshi Kaneshiro, però sobretot, el desplegament de mitjans artístics i tècnics al servei de l’acció, que és la base d’aquest film: acció non stop, marca de la casa Woo, revestida amb els aires d’èpica i aventura clàssica. En resulta un producte trepidant, malgrat que la versió estrenada a casa nostra ha arribat escapçada, ja que s'ha presentat en un sol film el que Woo ha estrenat a Xina en dos capítols. Però tot i els talls de muntatge, pràcticament imperceptibles, Acantilado Rojo és un bon film que casa la tradició narrativa del cinema clàssic d’aventures de Hollywood amb l’esteticisme del wuxià xinès, i que proporciona seqüències de batalles realment impactants i emocionants. Però l’interès del film no radica únicament en aquests moments de pura acció, coreografiats a la manera oriental, sinó també en el plantejament de les estratègies militars, que ens recorden que darrera l’acció, també hi ha d’haver reflexió. Mostrant al detall la planificació dels diferents atacs, en una sàvia combinació d’acció i reflexió, Woo crea la tensió, i porta l’interès de l’espectador de batalla en batalla fins a la gran victòria final. La de l’entreteniment, és clar.

Crítica publicada a Capgròs

Des de la ciutat blog

Mataró acollirà l’entrega dels III Premis Blocs Catalunya. És, sens dubte, una gran notícia per a una ciutat que ja en la primera gran eclosió del fenomen bloc a casa nostra, allà al 2005, ja es va merèixer el singular títol de "Ciutat Blog", segons va escriure Juan Varela a Periodistas 21, per l’estusiasta dedicació a la causa d’una bona colla de mataronins. En aquell moment, els habitants de la ciutat blog van crear una petita comunitat virtual que, com a mínim en dues ocasions que jo recordi, va trencar la virtualitat i va muntar una trobada en el món "real". Perquè, desmentint als apocalíptics de la comunicació 2.0, els cibernautes acaben sempre sentint la necessitat de posar rostre a aquells que ha conegut primer a través d’una imatge i d’uns comentaris al bloc, o ara també gràcies a un estat al Faceboook o a una frase de 140 caràcters piulejada a Twitter. L’entrega dels Premis Bloc, que organitza amb gran empenta el col·lectiu STIC.CAT, serà molt més que una grandíssima oportunitat per posar cara als amics, lectors, followers o com s’hagin de dir aquests contactes virtuals; és, sobretot, un luxe i una alegria, perquè permetrà constatar de nou que estem davant d’un moviment potent, seriós, consolidat, on s’hi mou gent amb idees i amb empenta, amb ganes de comunicar i de crear i de fer xarxa. De compartir.

Als que dia rere dia vaticinen que "això dels blocs" és una moda passatgera, els he vist errar en les seves prediccions des de l’any 2003, quan jo mateixa vaig obrir tímidament el meu propi weblog, batejat sense haver-hi pensat gaire amb el nom d’Espai Isidor, en honor del carrer on tinc el piset que en aquell moment acabava d’estrenar. No sé què faré amb el nom del blog si algun dia marxo del carrer Sant Isidor. No se’m va acudir al 2003, quan vaig començar a escriure sense massa criteri sobre cinema i altres dèries, que l’aventura arribaria tan lluny. Durant tots aquests anys -ho confesso- he tingut una relació d’amor-odi amb el meu blog, com no pot ser d’una altra manera amb aquelles coses que de veritat ens apassionen. I a mi m’apassiona el cinema, m’apassiona escriure de cinema i m’agradaria, algun dia, poder arribar a apassionar pel cinema a algú altre. I qui sap si potser serà a través d'algun post del meu blog. No sé si ho aconseguiré alguna vegada, però ho seguiré intentant, perquè en el camí he anat coneixent a molts altres cinèfils i molta altra gent interessant. I aquesta, no m'ho negareu, també és una aventura apassionant.

Melodrama tronat

Insulsa adaptació d’una novel·la de l’exitós però més que discutible Nicholas Sparks (El diario de Noa), que relata la desafortunada història d’amor entre un soldat destinat a Afganistán i Iraq i una jove idealista abocada a un matrimoni inesperat. Lasse Halstrom, que ha anat perdent la originalitat dels seus primers films a mesura que el sucre i la sensibleria ha estovat la seva filmografia, no renuncia a cap dels tòpics més tronats del melodrama en aquest film que es pretén lacrimògen però que cau en el ridícul. No es pot dir res millor d’aquest Querido John, film de narració matussera, plana i convencional i amb unes interpretacions insípides i sense personalitat a càrrec d’una parella d’actors que només aporten imatge. La història és inversemblant i els personatges, completament desdibuixats i sense cap fons, reprodueixen de forma preocupant una sèrie de rols femenins i masculins molt estereotipats que fan un flac favor als nous patrons i sensibilitats socials. Halstrom no aprofita ni tan sols la petita excusa de la novel·la, que toca tangencialment el tema de la guerra, per mirar de treure-li algun interès a la pel·lícula. Opta pels factors sentimentals, intentant provocar la llàgrima fàcil amb recursos tan barats que en el millor dels casos provoquen rialles i, en el pitjor, l’avorriment.

Crítica publicada a Capgròs

Perseguint el tercer home

"És una ciutat fantàstica, i més per a uns cinèfils com vosaltres", em van dir l'altre dia tornant de Viena. Sí, és normal per a una parella de cinèfils viatgers que la gent doni per suposat que les destinacions es trien buscant escenaris de pel·lícules. No, no vam triar la capital austríaca perquè siguem uns mitòmans d'El tercer hombre, però sí, vam aprofitar que hi érem per buscar les seves localitzacions més famoses: la nòria del Prater, que és la més antiga d'Europa, segons diuen. I el cementeri central, turístic no precisament perquè s'hi passegés en Joseph Cotten, sinó per la quantitat de compositors, artistes, escriptors, pensadors, polítics, etc, que hi ha enterrats. Els cinèfils com nosaltres també hi busquen les tombes de Beethoven, de Brahms o dels Strauss, és clar, però es fan la foto amb molt d'orgull al costat de la tomba de Pabst. Com a bons cinèfils, és clar.



El cementiri central de Viena és un lloc agradable per passejar a través d'aquells camins on Joseph Cotten veia passar a Alida Valli mentre sonava la melodia d'Anton Karas. I perdre's fins arribar a racons tan misteriosos com l'antic cementiri jueu, on, silenciosament, les plantes van cobrint les tombes llargament abandonades. Quina sensació passejar per aquest indret on el temps de l'home s'ha detingut, mentre la natura avança, imparable.