L'autenticitat de Rohmer

El passat mes de gener va morir Eric Rohmer a l’edat de 87 anys. En els diaris, la seva mort ha coincidit amb les notícies que parlen de l’èxit de públic d’Avatar i de com s’ha convertit en la pel·lícula més taquillera de tots els temps. No deixa de ser curiós el contrast entre dues formes tan diferents d’entendre el cinema, una basada en l’espectacle visual barroc i excessiu, i l’altra, amb la paraula com a arma principal i en recerca contínua de la lleugeresa i la senzillesa per arribar a la profunditat de l’ànima humana. Així es poden definir els seus contes morals, les seves pel·lícules més importants, La rodilla de Clara, Pauline en la playa, Mi noche con Maud, el Rayo verde... Rohmer va ser fidel al seu propi estil, el que va començar a bastir com a membre destacat de la Nouvelle Vague i que després, al llarg de dècades, va mantenir amb absoluta coherència. Al marge de modes i tendències, el cinema de Rohmer és segurament una de les mostres que millor s’ajusten a la idea de l’autenticitat. Una autenticitat que, en el cinema, sembla que només es poden permetre cineastes molt i molt veterans. Penso en Rohmer però també en Manoel de Oliveira, Chabrol, Mike Leigh, directors que han après de la seva trajectòria, i segurament també de la vida, que la senzillesa i l’honestedat són els ingredients principals de l’autenticitat. I així ho expressen a través de les seves pel·lícules.

Article publicat a Valors

Disney en la era Obama

Disney entra de ple en la era Obama amb Tiana y el sapo, una pel•lícula amb què els famosos estudis retornen també a l’animació clàssica en 2D. Un petit pas enrere que ve a constatar la vigència que encara pot tenir l’animació tradicional malgrat l’èxit inqüestionable de l’animació digital. Significativa, per tant, la presència del creador de la Pixar, John Lasseter, al darrere del projecte de Tiana y el sapo. Com significatiu i realment refrescant és l’enfocament que aquesta pel•lícula fa del conte clàssic de La princesa i la granota, amb una protagonista, Tiana, que no aspira a trobar un príncep blau que la mantinguin sinó que somia en muntar el seu propi negoci, un restaurant, que li permeti realitzar-se per sí mateixa. L’amiga de la protagonista, una somia-truites que sí que aspira a enxampar un príncep que la mantingui, ridiculitza una imatge femenina molt concreta que durant dècades Disney ha contribuït a fixar. Tiana, per la contra, representa un nou model de dona independent i emprenedora que, això sí, acaba trobant també un espai per l’amor. Una concessió obligada per a una pel•lícula que ja fa un considerable esforç per trencar amb els tòpics. Significatiu per últim, que aquesta revolució arribi de la mà de la primera protagonista femenina afroamericana d’un conte Disney. Conte que s’ambienta a Nova Orleans, una excusa per mostrar els atractius musicals, gastronòmics i naturals d’una ciutat que encara lluita per reconstruir-se després de la devastació del Katrina i que representa un altre model de superació, molt en la línia del que també simbolitza Obama.

Crítica publicada a Capgròs

Aparador de Broadway

Rob Marshall adapta a la gran pantalla el musical de Broadway Nine, en una operació similar a la que el va portar a dirigir la versió cinematogràfica de Chicago. Com en aquella ocasió, Marshall signa una obra poc personal però que compleix amb la seva finalitat, que és servir de gran aparador de Broadway, presentant els musicals amb atractiu embolcall i amb el reclam sempre eficaç de les grans estrelles de Hollywood. Nine millora respecte a Chicago l’elecció dels seus protagonistes, actors als que no veiem habitualment cantant i ballant com el mateix Daniel Day Lewis, Penélope Cruz, Nicole Kidman o Judi Dench, que encaixen francament bé en els papers no sempre fàcils que els han assignat. El musical Nine es basava al seu torn en la pel·lícula de Federico Fellini, 8 y ½, una personal obra on el director italià explorava les seves fílies i fòbies al voltant de la creació, al mateix temps que intentava explicar la relació amb les dones. Nine recull totes aquestes inquietuds i les converteix en matèria d’un musical que, de passada, frivolitza sobre una sèrie de tòpics sobre la manera de fer dels italians. En la pel·lícula, Marshall aprofita l’oportunitat de mostrar els paisatges italians que contrasten amb els números musicals rodats en estudi. El director, que també es coreògraf, no aprofita en canvi l’ocasió per aportar al gènere musical una nova visió. Opta per una realització convencional, amb número musicals deutors més del videoclip televisiu que no la tradició cinematogràfica dignificada entre d’altres per Minelli o Bob Fosse, on l’esforç dels actors acaba sent el principal element a destacar.

Crítica publicada a Capgròs