Operació Fracàs

En un moment en que s’imposen els models d’èxit que promouen programes com Operación Triumfo o Factor X no és d’estranyar que Hollywood s’hagi plantejat un remake de Fama, el musical dirigit per Alan Parker que ja va donar peu, als anys vuitanta, a una popular sèrie televisiva. Ara és el coreògraf Kevin Tancharoen qui agafa la direcció d’un film més fidel a la superficialitat dels programes musicals actuals que a la Fama original del 1980. La pel•lícula d’Alan Parker, més que un musical, era un exemplar drama social que resseguia les vides, inquietuds i problemes d’una colla d’estudiants d’arts escèniques que trobaven –o no- en la seva activitat artística una sortida i un sentit a les seves vides. Però com una gran final d’Operación Triumfo o un luxós videoclip de la MTV, la nova versió de Fama se centra en la música, els balls, els vestits i l’espectacle, deixant completament de banda el retrat social i el rerefons dels personatges, definits amb una notòria desgana. El film presenta greus problemes de narració i una nul•la entitat dramàtica, que dissimula i rebaixa les problemàtiques dels joves fins portar-les a un nivell de simplicitat alarmant, i que resulta, en el plantejament i resolució d’alguns conflictes, tremendament reaccionària. I ni tan sols la música –una mala actualització de la composició original de Michale Gore- ni les coreografies –còpies barates del mestre Bob Fosse- aconsegueixen salvar el remake de Fama del seu estrepitós fracàs.

Crítica publicada a Capgròs

Rebequeries infantils

Quan ens enfadem ens refugiem en un país habitat per monstres de naturalesa molt diversa. La tristesa, l’odi, la incomprensió, la solitud i el silenci són aquests monstres que fan pinya en un territori que sembla acollidor d’entrada, però que es torna hostil si no som capaços de deixar-lo enrere. L’il·lustrador Maurice Sendak va trobar en aquesta idea una forma d’extraordinària senzillesa per ajudar a nens i nenes més petits a expressar i a entendre les emocions que afloren quan estan enfadats, a través d’un conte il·lustrat que ja s’ha convertit en un dels referents clàssics de la literatura infantil contemporània: Donde viven los monstruos. El cineasta Spike Jonze –responsable de Cómo ser John Malkovich- ha agafat el repte de traslladar a la gran aquest conte de poques pàgines, poca lletra i molts dibuixos, i convertir-lo en una petita joia tan apta pels adults com ho és pels més petits.

Amb la valuosa col·laboració de la Jim Henson Factory, Jonze dóna vida –i quina vida!- als monstres imaginats i dibuixats per Sendak, en una història que aprofundeix una mica més que el conte original en les causes de la rebequeria del petit protagonista i la seva relació amb els monstres. Jonze aprofita aquesta llibertat en l’adaptació del relat per deixar córrer la seva pròpia imaginació, amb situacions i escenaris complement lliures on no passa res i, alhora, on passa tot. I aquí està la gràcia d’aquesta pel·lícula fresca, encantadora i emotiva, que connecta molt bé amb l’essència del comportament infantil i que se sap guanyar també la simpatia i la complicitat dels adults.

Crítica publicada a Capgròs

Terror domèstic

Hi ha una tendència actual del cinema de terror basada en confondre ficció i realitat i que ha aconseguit que films de baixíssim pressupost es converteixin en rentables èxits de taquilla per les expectatives i el morbo que generen al seu voltant. El proyecto de la bruja de Blair és el títol més representatiu d’aquesta onada que podria incloure també l’espanyola REC i la més recent Paranormal Activity. Aquests films tenen un altre element en comú: l’ús de les càmeres de vídeo casolanes com a recurs per fer creure que allò que es mostra són autèntics fets reals. No és pas un recurs nou, només cal recordar la mítica Holocausto caníbal, però en plena era de les noves tecnologies, que els esperits es manifestin a través de les càmeres de vídeo digitals no deixa de ser una forma peculiar de parlar dels fantasmes de la pròpia societat. I per això només cal veure films japonesos com Ringu i derivats.

Però el recurs de les càmeres de vídeo resulta també una bona forma d’abaratir costos i aconseguir infalibles resultats, perquè res acaba resultant més terrorífic que les vides quotidianes súbitament alterades per misteris, éssers estranys o fenòmens paranormals. Amb només 15000 dòlars de pressupost, el director d’origen israelià Oren Peli ha fet possible una de les sorpreses més inesperades –i discutides- de l’any. Paranormal activity recull les suposades gravacions casolanes d’una parella de San Diego desapareguda en misterioses circumstàncies. A través dels vídeos descobrim que, lluny del crim passional que podia aparentar, s’hi amaguen una sèrie de successos relacionats amb una presència maligna i sobrenatural que amenaça la vida de la parella. Sorolls estranys, aparicions inesperades, objectes que es mouen sols i altres ensurts diversos són l’arsenal al que recorre el director per crear por en l’espectador. No sempre ho aconsegueix, principalment perquè una sèrie d’incoherències de guió, condicionades per la necessitat de fer entenedora la història acaben derivant a una greu manca de credibilitat i versemblança del propi relat. Paranormal activity es reserva algun ensurt memorables i no se li pot negar el seu plantejament d’entrada engrescador, dos aspectes a destacar d’un experiment que resulta, malgrat tot, força decebedor i erràtic.

Crítica publicada a Capgròs

Riure's d'un mateix

Segurament es pot interpretar com una senyal de bona salut que el cinema espanyol es pugui de riure de si mateix com ho fa a Spanish Movie, una pel·lícula que, inspirant-se en el model de Hot Shots o Agárralo como puedas, parodia els principals títols del cinema estatal dels darrers anys. No són tant saludables les bromes a costa de Los otros, el Orfanato, Alatriste, Volver, REC o El laberinto del Fauno, per citar alguns dels títols parodiats, com el fet que siguin els seus propis directors els que participen dels acudits: Alejandro Amenábar, Alex de la Iglesia, J.A. Bayona o Jaume Balagueró –es troba a faltar a Almodóvar- s´han prestat a un joc que oscil·la entre la burla i l’homenatge i que, com acostuma a passar amb aquest tipus de pel·lícules basades en bateries de gags, té moments millors i moments pitjors. Darrera d’Spanish Movie hi ha gent vinculada al programa Muchachada Nui, amb la vena de l’humor surrealista i absurd molt marcada, i amb una actitud despreocupada i irreverent que han sabut traslladar en aquest llargmetratge. Tampoc intenten amagar de quin tipus de cinema veu Spanish Movie i entre els gags se’n poden reconèixer uns quants manllevats d’aquests altres títols de referència més enllà del cinema espanyola parodiat. En aquest sentit, és més que significativa l’aparició testimonial de Leslie Nielsen, protagonista d’Ágarralo como puedas, apadrinant el seu derivat local. Impagable el seu encontre amb Chiquito de la Calzada, únicament als títols de crèdit finals. També cal destacar l’esforç per escriure un argument mínimament coherent malgrat ser conscients que en pel·lícules d’aquest tipus l’espectador s’acaba quedant només amb acudits puntuals, així com la complicitat dels actors i personatges públics convidats per fer d’Spanish movie una experiència absurda però hilarant.

Crítica publicada a Capgròs

La confiança

Una de les millors pel·lícules que s’han vist al nostre país durant l’any 2009 és The visitor, de Tom McCarthy, un realitzador que ja va emocionar amb la seva obra anterior Vias Cruzadas i que ha aconseguit que a través del boca-orella el seu darrer film s’hagi convertit en una de les sorpreses de l’any. El protagonista de The visitor és un professor d’universitat vidu la vida del qual està marcada per la solitud, la monotonia i els únics records de la seva dona. Un dia ha de tornar per qüestions de feina al Nova York que va abandonar després de la mort de la seva dona. Quan arriba al seu apartament, se’l troba ocupat per una parella d’immigrants il·legals –ell siri i ella senegalesa- que han estat víctimes d’una estafa immobiliària. La seva primera reacció és de fer-los fora però, finalment, acaba accedint a acollir-los com a llogaters. A través de la relació amb aquesta parella, el professor s’acostarà a la realitat canviant de la ciutat i el país –marcada per l’arribada de nous immigrants- i aquests canvis provocaran també un important gir en la seva vida. The visitor és un drama senzill en el seu plantejament però complex en el missatge de fons, que troba una interessant metàfora de la realitat social a través de la vivència personal d’un únic personatge que, en si mateix, representa la necessitat de la societat –aquí la nordamericana, però extrapolable a d’altres casos- d’obrir-se als que venen de fora i acceptar les seves diferències com una manera de créixer i d’enriquir-se a sí mateixa. I la confiança serà, en aquest cas, la condició de partida. Perquè sense confiança en un mateix i en l’altre, segons podem concloure del film, difícilment es podran trobar els punts en comú que ajuden a consolidar una relació sòlida, enriquidora i constructiva entre persones, pobles o nacions.

Article publicat a Valors

Raó contra fanatisme

Alejandro Amenábar agafa el personatge històric d’Hipàtia d’Alexandria, una de les primeres dones que va destacar en els àmbits de la filosofia i la matemàtica, com a punt de partida per Àgora, una pel·lícula que intenta plantejar l’etern debat que contraposa ciència a religió d’una forma amena i entenedora. És admirable el valor que ha tingut Amenábar per obrir un petit debat filosòfic com aquest a partir d’una pel·lícula que no defuig el seu caràcter comercial i la seva voluntat d’arribar al gran públic que, això no s’ha d’oblidar, és el del seu cinema. En aquesta curiosa aposta radica el gran encert d’Ágora, però també les crítiques que se li poden fer: llicències poètiques, incongruències històriques i un excés de simplificació sobretot a l’hora de retratar els grups de cristians i jueus, la seva escalada cap al control de les institucions i el seu afany de poder que deriva en una persecució a mort de tots aquells que no pensen com ells. Però la contraposició entre coneixement i ignorància, de l’esperit crític i el fanatisme, resulta interessant malgrat la manca de matisos. En la part positiva, a més, també destaca la voluntat pedagògica i la recuperació d’una figura femenina sovint oblidada però d’extraordinària modernitat, que a més representa una sèrie de sòlids principis i valors a reivindicar. Per últim, la invitació tan poc habitual a la reflexió i el debat és un element que multiplica el valor d’una pel·lícula que, com a recuperació del pèplum, també ofereix un notable i entretingut espectacle cinematogràfic.

Crítica publicada a Capgròs

Regalem entrades per veure Los condenados d'Isaki Lacuesta

Amics i amigues, l'Espai Isidor, en col·laboració amb la web de cinema cine.cat i la productora Benecé, regala cinc entrades 2x1 per anar a veure Los condenados, d'Isaki Lacuesta. Només heu d'enviar-me un correu a judithvips@hotmail.com i els cinc més ràpids s'emportaran les entrades. Així de fàcil!!!! I a canvi podreu veure una de les pel·lícules més interessants que tenim actualment en cartell, d'un dels directors catalans més personals i prometedors.

Los condenados és la primera pel·lícula estríctament de ficció d'Isaki Lacuesta, un realitzador que ha despuntat en el món del documental amb films com Cravan vs Cravan o La leyenda del tiempo. A Los condenados relata la història de dos ex-guerrillers es troben trenta anys després en una excavació il·legal per intentar trobar el cos d’un tercer company que va desaparèixer. La tensió i els secrets aniran aflorant a mesura que avanci la seva feina, i que els acosti a un final totalment sorprenent, on res serà el que semblava. La idea parteix d'un text de Joseph Conrad amb el qual Lacuesta ha volgut posar sobre la taula el debat sobre les lluites armades, i sobretot quines són les motivacions que fan que la gent iniciï un conflicte armat. La pel·lícula, encara que no ho explica directament, està ambientada a l’Argentina, però del que se'n desprèn es pot aplicar a qualsevol lluita. El film, a més, també aborda de forma molt personal el tema de la recuperació de la memòria històrica. El film va ser premiat en el darrer festival de cinema de Sant Sebastià amb el Premi Fipresci de la Crítica, i també s'ha pogut veure a la Mostra de CInema de Nous Realitzadors de Mataró.

Aquí teniu el tràiler

Los Condenados Trailer HD - Isaki Lacuesta from cine.cat on Vimeo.

I recordeu, els cinc primers mails que envieu a judithvips@hotmail.com s'emportaran una entrada 2x1 per veure Los condenados de gratis al cinema. Les entrades les podreu passar a buscar a partir de dijous vinent, dia 3, a la seu de Benecé (Passatge Tona 10, Barcelona)