Una pel·lícula que canvia la història

Quentin Tarantino ha reconvertit la seva cinefília en la matèria prima d’un cinema amb marca pròpia. Totes les seves obres, en tant que resulten de la hibridació dels gèneres i les pel·lícules que devora sense parar, constitueixen per si mateixes autèntiques i personals declaracions d’amor al cinema, i més concretament, al cinema d’explotació, de sèrie B, de vídeoclub. Però a la seva darrera pel·lícula, Malditos Bastardos, Tarantino porta la passió cinèfila a extrems insospitats, fins a punt de fer que una pel·lícula sigui, literalment, capaç de canviar el curs de la història.

El cinema és un element molt important a Malditos Bastardos: el cinema com a art i com a entreteniment (les pel·lícules), el cinema com a espai (la sala), i el cinema com a llenguatge, el que permet narrar una història ambientada a la segona guerra mundial a la manera d’una pel·lícula clàssica de l’oest. Els maleïts bastards del títol, un grup de soldats jueus americans dedicats a caçar nazis, es comporten com autèntics cowboys perseguint indis. La ferocitat amb què aquests soldats cowboys arrenquen cabelleres és també digna del cinema gore, i en aquest sentit, Tarantino ha trobat un bon aliat en el cineasta Eli Roth, un director molt estimat pels fans del gènere gràcies a Hostel. Roth, que també interpreta a un dels maleïts bastards al costat d’un histriònic però divertit Brad Pitt, és també el responsable de la pel·lícula d’exaltació de la superioritat nazi presumptament rodada pel mateix Goebbels en persona, i de la que es mostren algunes escenes en la seqüència culminant del film, la que canvia el curs de la història i que transcorre en una sala de cinema.

El cinema per sobre de tot. A Malditos bastardos hi ha cites a Pabst, a Leni Riefenstalh i al cinema nazi de la Ufa, hi ha gore en color i en blanc i negre, hi ha influència del western clàssic –l’escena de la matança al cafè, per exemple, és pròpia d’un saloon-, hi ha bromes sagnants a costa del poder dels productors jueus a Hollywood –els productors de Tarantino són els germans Weinstein-, hi ha fins i tot una antiga estrella de Hollywood, Rod Taylor, que fa de Winston Churchill en una escena amb deix lynchià. Però per sobre de tot hi ha el millor i el pitjor Tarantino, el de les grans frases de diàleg i els personatges carismàtics –Aldo Raine i Hans Landa entren al hall of fame tarantinià des de ja mateix-, el de les llargues seqüències dialogades i el dels esclats súbits de violència, el de la narrativa fragmentada i la descontextualització continua, el Tarantino pop i gamberro, el salvatge, el que es diverteix i el que se salta totes les normes, com un autèntic cinèfil bastard.

Crítica publicada a Capgròs

Ombres del jazz

El documental que el fotògraf Bruce Weber fa rodar l’any 88 sobre el trompetista de jazz Chet Baker pocs mesos abans de la seva mort està considerat com un dels millors documentals musicals de la història del cinema. Però malgrat el prestigi que s’ha anat guanyant en projeccions ocasionals en festivals de música o cinema documental, han hagut de passar 21 anys perquè Let’s get lost s’estreni en sales comercials. Hi ha tingut molt a veure l’impuls del festival de Cannes, que ha recuperat el film dins la seva secció de clàssics del certamen quan es compleixen les dues dècades de la seva realització i de la mort del seu protagonista.

Weber va parlar i mostra un Chet Baker molt acabat i lluny de la bellesa i l’èxit de la seva joventut, però tot i el seu evident deteriorament físic i mental, aconsegueix treure-li algunes "confessions" que revelen les ombres que van cobrir la vida i trajectòria del trompetista de bellesa grega convertit en imatge icònica del jazz. No deixa de ser curiós que un fotògraf, William Claxton –que apareix al film- contribuís amb les seves imatges a fixar la llegenda de Chet Baker i que, anys després, sigui un altre fotògraf qui en reveli el vessant més fosc.

Weber signa un documental d’autor, en un blanc i negre dramàtic, amb un muntatge lliure com la improvisació del jazz i acompanyat per les melodies i la veu de Chet Baker. Let’s get lost combina els testimonis de les persones que van conèixer i envoltar el músic amb escenes rodades expressament per la pel·lícula. En aquestes pel·lícules, on es poden veure alguns rostres coneguts com el del baixista Flea o l’actriu Lisa Marie, és el propi Baker, envoltat de dones, cotxes i glamour, qui se situa en el centre de festes fictícies amb les quals el realitzador intenta evocar els temps del seu major esplendor. Temps llunyans quan les drogues no havien causat estralls en la vida i el rostre de Chet Baker, i molt abans també del misteriós episodi que el va obligar a retirar-se durant un temps després de perdre totes les dents en una baralla les raons del qual no han acabat de quedar mai clares, malgrat que el propi Chet Baker fa un intent d’explicar el que va passar.

Les paraules cansades de Chet Baker es contraposen als testimonis d’amics, familiars, parelles i exparelles que descriuen una personalitat seductora i carismàtica, però també manipuladora, egoista i destructiva, la mateixa que el portaria, pocs mesos després, a saltar per la finestra del seu hotel a Amsterdam. Chet Baker, que confessa davant les càmeres haver-se sentit feliç rodant aquestes darreres escenes d’una vida de fantasia, no va arribar a veure la pel·lícula acabada.

Podeu veure els deu primers minuts del film en aquest vídeo

L'adéu a un mataroní internacional

Dissabte passat 19 de setembre va morir l'actor mataroní Victor Israel, a l'edat de 80 anys. A l'hora d'escriure la seva necrològica em vai remetre a l'entrevista que jo mateixa li havia fet només tres anys abans, arran de la seva participació a la pel·lícula de Milos Forman Los fantasmas de Goya. El director txec havia aconseguit treure'l del retir oferint-li un petit paper, però sucós -al costat de Javier Bardem- i molt adequat al seu rostre lleig i difícil del qual sempre va saber treure'n un considerable profit. A Los fastasmas de Goya feia el paper d'un monjo inquisidor encarregat dels diners. Compartia cartell amb una jove estrella, Natalie Portman. Segons em va explicar Victor Israel, el primer dia que va coincidir amb ella al rodatge ni tan sols sabia qui era. Potser havia fet de secundari tota la seva vida però Victor Israel podia jactar-se d'haver treballat al costat de grans molt grans del setè art: Orson Welles, Yul Bryner, Kirk Douglas i Mickey Rooney, així com amb una llarga llista d’actors i directors espanyols. Va roda als Estats Units, Anglaterra, Itàlia i a la Xina, i va tocar tots els gèneres, si bé durant un temps es va centrar en els spaghetti westers i, al llarg de la seva trajectòria, al cinema fantàstic i de terror. Entre les seves 200 pel·lícules se n'hi compten algunes de molt importants, com La residencia, títol clau del nostre terror. L'actor s'havia iniciat al cinema l'any 61 i aviat va tenir clar quin tipus de papers podria fer amb el seu rostre lleig i la mirada estraviada. Des de llavors i fins els volts de l'any 2000 va treballar sense parar, ocasionalment fent el salt a la televisió -el recordem amb Joan Capri al Doctor Caparrós- o molt puntualment al teatre. El recordo il·lusionat per l'homenatge que li van fer al festival de cinema fantàstic de Sitges, on va rebre el premi honorífic Brigadoon Nosferatu, que es concedeix en la secció paral·lela del festival Brigadoon. A Sitges va rodar la seva darrera pel·lícula, la que feia 200, i que porta el títol Sitges-Nagasaki. Victor Israel estava molt satisfet d'una carrera tran prolífica. Els cinèfils catalans podem estar satisfets de les bones -o males, segons es miri- estones que vam passar veient les seves pel·lícules i els mataronins, tristos però contents d'haver vist com un dels nostres veïns es convertia, a la seva manera, en un dels nostres actors més internacionals.

Llegiu la notícia sobre el premi honorífic Brigadoon del festival de Sitges 2006 publicada a capgros.com

Llegiu l'entrevista publicada a Capgros.com en motiu del rodatge de Los fantasmas de Goya

Sobre les relacions de parella

Cada generació, anys amunt anys avall, acaba trobant una pel·lícula de referència que aborda el delicat tema de les relacions de parella en clau de comèdia agredolça. ¿Qué les pasa a los hombres?, traducció poc afortunada que pot portar a més d’un engany, pretén afegir-se a aquesta llista de títols que en els darrers anys s’ha ampliat amb autèntiques joies com Cuando Harry encontró a Sally o Beautiful Girls. Aquests dos títols són dues influències directes d’aquest film basat en una novel·la escrita pels guionistes de Sexo en Nueva York. Aquest detall, sumat al títol i a l’espectacular repartiment femení encapçalat per Jenifer Aniston, Jennifer Connelly, Scarlett Johansson i Drew Barrymore, pot fer creure que es tracta d’una pel•lícula potser més simplona del que realment és: un film coral al voltant d’una colla d’homes i dones entre els vint i els trenta i tants, i les dificultats en què es troben per tal de fer tirant endavant una relació amb una míniam solidesa. Així, en aquest catàleg de situacions i caràcters no costa trobar una història amb la qual sentir-se més o menys identificat: des de la jove que busca desesperadament parella per temor a convertir-se en una solterona, fins la jove independent que cerca experiències diferents que donin un nou significat a la seva llibertat, passant pel matrimoni en la seva primera crisi important, o la parella de fet que dubta de si formalitzar o no la situació. Totes aquestes històries es presenten en clau d’humor però també tocant força de peus a terra i, en aquest sentit, s’agraeix que el guió no resolgui favorablement totes les històries. De pas, es van tocant temes com la confiança, la fidelitat, la independència, el compromís i, en un apunt força contemporani, els efectes que les xarxes socials a internet tenen en les relacions personals. Tot plegat, presentat en format de vides creuades, puntejat per diàlegs prou enginyosos i amanit amb uns inserts en forma de fals documental que donen agilitat a una pel·lícula que, sense arribar al fons de res, si que posa sobre la taula alguns temes sobre els quals hi ha molt a parlar.

Crítica publicada a Capgròs

Apartheid alienígena

Peter Jackson ha decidit apadrinar el cineasta debutant Neill Blomkamp i, gràcies a aquesta aposta, la seva opera prima Distrito 9 s’ha convertit en un "must" per als aficionats al gènere fantàstic i als blockbusters en general. Hi ha una bona operació de màrqueting darrera la promoció d’aquest film d’invasions alienígenes, però també, s’ha d’admetre, una refrescant mirada a un subgènere al qual Blomkamp ha sabut donar-li aires nous sense acabar de renunciar del tot ni a paràmetres i tòpics preestablerts ni a referències cinèfiles. Que l’acció –la invasió alienígena- tingui lloc a la capital de Sud-àfrica i el protagonista sigui un afrikaner no deixa de resultar innovador acostumats com estem a veure naus espacials atacant la Casablanca o sobrevolant la Torre Eiffel. Que l’arribada dels marcians a la terra es retrati com un problema d’ordre social –els aliens són separats dels humans i confinats en un camp de concentració- no només és sorprenent sinó que a més dóna peu a una interessant metàfora sobre l’apartheid que demostra, una vegada més, que amb la ciència ficció es poden arribar a dir grans i doloroses veritats sobre les accions, passades i presents, de l’home a la terra. Però Distrito 9 no renuncia tampoc al seu caràcter de cinema d’entreteniment, i com a tal, obsequia l’afició amb tot un catàleg de seqüències de gènere que van des de la intel·lectualitat malaltissa del moviment de la "nova carn" –amb força cites a La mosca i altres films de Cronenberg- fins al gore més gamberro i irònic, aquell que va fer popular al propi Peter Jackson molt abans de la seva saga Tolkien. Tot plegat es presenta en un interessant format de fals documental que, tot i perdre el punt de vista en determinats moments, ens recorda la difuminada línia que separa la realitat espectacularitzada dels informatius, de la ficció més o menys realista que es projecta a la gran pantalla.

Crítica publicada a Capgròs

Paternitat i creació

Des de la saga del Padrino passant per Rumble Fish, moltes pel·lícules de Francis Ford Coppola giren al voltant dels lligams familiars i, més concretament, del pes que té la presència o l’absència de la figura paterna. La seva darrera obra, la personalíssima Tetro, recupera aquesta dèria del director a través d’un film d’aires independents que ens retorna al Coppola dels seus orígens. Rodada al barri de La boca, a Buenos Aires, en blanc i negre i amb un baix pressupost, Tetro arranca amb l’arribada a Buenos Aires de Bennie, un jove mariner que pretén retrobar-se amb el germà que fa anys que no veu. Bennie tindrà una freda rebuda per part del seu germà Tetro, un escriptor malcarat marcat per un misteriós passat que viu al costat de la dolça Miranda –una sensacional Maribel Verdú-. Però mica en mica, entre els dos germans s’anirà recuperant el lligam perdut, units pel resentiment que senten pel seu pare, un famós compositor i director d’orquestra del qual especialment Tetro va decidir fugir.

El propi Coppola, membre destacat d’una gran saga d’artistes –que inclou els actors Nicolas Cage i Thalia Shire i els directors Sofia i Roman Coppola- és fill d’un compositor, Carmine Coppola (autor de part de la música d’El Padrino). No costa massa, per tant, trobar els paral·lelismes de la pel·lícula i les vivències d’un cineasta que aprofita aquest pretext també per reflexionar sobre l’art i la creació, i la manera com la vida personal interfereix en l’obra creada: les passions, els amors i odis que defineixen les relacions familiar són el combustible del seu combuls procés creatiu, i la creació s’assembla, d’alguna manera, a la paternitat. Tot i que es tracta d’un film menor en la trajectòria de Coppola, i en molts moments pot considerar-se també una pel·lícula fallida, Tetro compta amb alguns apunts interessants, com els diferents formats fotogràfics i els salts de blanc i negre a color així com l’ús de diferents llenguatges, des del cinematogràfic al teatral o el musical, que doten d’una nova dimensió el retrat d’aquesta família disfuncional d’artistes. I en conjunt, Tetro desprèn l’honestedat del cineasta que no ha volgut separar la seva vida de la seva obra, i malgrat les seves imperfeccions i la seva tendència megalòmana, es percep com una de les obres més senzilles i personals del director.

Article publicat a Valors

Riure's dels propis acudits

Judd Apatow ha estat ràpidament proclamat com el nou rei de la comèdia gràcies a una sèrie de títols -Virgen a los 40, Supersalidos, Lío embarazoso- que recullen la tradició de les comèdies gruixudes d'adolescents calents, un tipus de cinema que sempre ha tingut els seus adeptes i que, periòdicament, busca i proclama els seus nous referents. Amb una ràpida trajectòria ascendent que inclou nombroses produccions i alguns títols propis, sembla que Apatow s’ha sentit ara prou segur com per llançar-se a dirigir una obra de caire més personal i així ho ha intentat, amb un decebedor resultat, a Hazme reír. El món de la comèdia i dels humoristes que Apatow coneix tan a fons és el context d'aquesta història amb tints autobiogràfics. Sense anar més lluny, el protagonista, Adam Sandler, va ser company d'estudis del propi Apatow, i a aquells temps remet aquest film que pretén ser una gran història de tot, però que s'acaba perdent en les seves pròpies oscilacions i incerteses.

El protagonista d'Hazme reír és un comediant d'èxit al qual li diagnostiquen una leucèmia que el porta a plantejar-se molts aspectes de la seva vida, entre ells la manca d'amics reals i la pèrdua del seu gran amor. I erà en aquesta conjuntura quan es creuarà en el camí d'un jove humorista al qual li donarà la seva primera oportunitat com a guionista de monòlegs i amb el qual s'establirà una forta complicitat. Fins aquí, Hazme reír manté certa coherència i l'equilibri just entre el drama de la vida real i la comèdia com una forma d'afrontar-la. Però Apatow es reserva un estrany gir en el qual de sobte guanya pes l'intent del comediant de recuperar la seva relació amb una ex-actriu ara convertida en una dona casada i amb fills. I aquí és on la pel•lícula es perd en una tediosa deriva a la qual no contribueix ni l'excés de metratge (150 minuts) ni la poca distància amb la que Apatow s'ho mira tot plegat. Massa encantat de si mateix, de la història i dels personatges, cau en l'error més gran en què pot caure un comediant, que és riure's dels seus propis acudits sense tenir en compte al públic. El que surt del cinema pensant que alguns acudits dispersos no fan una bona comèdia, per molt que el seu autor n'estigui absolutament convençut.

Crítica publicada a Capgròs

La llibertat de la gent gran

Vacaciones de ferragosto és una d’aquelles petites grans pel·lícules que de vegades es colen a les cartelleres sense fer gaire soroll i aconsegueixen ressò mica en mica gràcies a un públic entusiasta. En aquest cas, no ha estat el reclam del premi col·lectiu al repartiment femení que la pel·lícula va aconseguir al festival de Venècia, sinó un humor i una senzillesa entranyable la que ha fet de Vacaciones de Ferragosto una de les sorpreses més agradables de l’any. Es tracta de l'opera prima com a director de Gianni di Gregorio, guionista de Gomorra, i que a Vacaciones de Ferragosto també interpreta un dels papers protagonistes.

Di Gregorio dóna vida a un home de mitjana edat que viu a casa de la seva mare i que, per resoldre els seus problemes econòmics, accedeix a cuidar la mare i la tieta d'un amic seu mentre aquest marxa de vacances. El seu metge de capçalera, en veure que ha renunciat a les vacances per cuidar tres àvies, també li demana que es faci càrrec de la seva mare. I així és com quatre àvies de caràcters i tarannàs ben diferents acaben convivint juntes en una mateixa casa i sota la vigilància de Gianni. Al principi, l'home viu com una pesada càrrega veure la seva casa convertida en un asil on ell sol ha de vetllar per l'alimentació, la salut i les cures que requereixen aquestes quatre ancianes. Però mica en mica se'n va adonant que aquestes àvies, malgrat el que pugui fer pensar la seva edat, no són en absolut dependents sinó ben al contrari, persones amb moltes ganes de viure i que únicament reclamen un espai propi de llibertat on poder decidir i fer la seva.

La pel·lícula compta amb el grandíssim encert d'un repartiment integrat per quatre dones que pràcticament s'interpreten a elles mateixes i que actuen amb molta improvisació, el que aporta el toc espontani i un humor fresc que fa sortir del cinema amb un somriure a la cara. Però més que la bona estona que fa passar, el més interessant de Vacaciones de Ferragosto és la naturalitat i senzillesa amb la qual reivindica l'autonomia de la gent gran i la necessitat de garantir-los el respecte, un tracte digne i la llibertat per viure les seves vides.

Crítica publicada a Capgròs

La vida és l'aventura

Els estudis d’animació Pixar han aconseguit preservar la seva independència tot i treballar sota el poderós paraigües de la Disney, que, al seu torn, s’ha sabut comportar quan ha vist els rendiments que es poden treure del talent sense límits de l’equip de John Lasseter. No semblava fàcil que Pixar mantingués l’alt nivell aconseguit no ja des de Toy Story, sinó amb films més recents com Cars o Wall-e. Però Up supera totes les expectatives amb escreix, demostrant de nou que l’èxit del cinema d’animació no recau únicament en la qualitat tècnica sinó també, de forma indissociable, en la solidesa d’un bon guió.

Up es pot definir, en conjunt, com una pel·lícula d’aventures clàssica, amb aires fantàstics que ressonen a Verne i a una manera de concebre el cinema d’aventures que ja no es passeja gaire per les pantalles. Però per sota, o potser per sobre de l’aventura i la diversió, hi ha la sensibilitat i la capacitat de comunicar una sèrie d’emocions i valors que poques vegades es transmeten amb tanta senzillesa i efectivitat com en aquest film. Més enllà de les aventures fantàstiques de dos exploradors, Up és una bellíssima metàfora de la gran aventura que és la vida, l’amor i l’amistat, que es mostra de forma entranyable a través de la relació de l’avi i el nen protagonistes. Però a més, Up conté una de les seqüències més memorables i emocionants que hagi donat mai el cinema d’animació, un pròleg sense paraules que relata la vida, des de la joventut fins a la vellesa, d’un matrimoni de somiadors aventurers que pensen que mai arribaran a veure acomplert el seu somni comú de descobrir un país exòtic, però que acaben entenent, fins i tot quan la mort ja els ha separat, que compartir els petits moments, les penes i les il·lusions d’aquesta vida ha estat el seu èxit més gran i valuós.

Crítica publicada a Capgròs