La telesèrie Harry Potter

Després que directors com Alfonso Cuarón o Mike Newell elevessin el nivell dels episodis centrals de la saga de Harry Potter, sota la direcció de David Yates l'adaptació cinematogràfica de les novel·les de J.K. Rowling semblen haver entrat en un estat letàrgic. La orden del Fénix ja tenia un preocupant caràcter de film de transició que no es perd tampoc en la nova entrega, Harry Potter y la maldición del príncipe. Les dues hores i mitja llargues de metratge resulten realment excessives per a una pel·lícula que només serveix per portar un episodi anterior cap a un desenllaç que es presenta poc prometedor sota la responsabilitat de David Yates. No s'explica la retallada del guió en relació a la novel·la original, i que obvia qüestions tant aparentment bàsiques com l'explicació del mateix títol. El film, amb poca acció i molta paraula, s'entreté en excés en les històries d'amors i desamors adolescents aprenents de mags, i passa per alt la trama principal, la de l'enfrontament cada vegada més imminent de Harry Potter amb Voldemor. Massa encaparrat en les aventuretes de telesèrie, Yates resol a correcuita i per compromís el conflicte principal, recorrent al recurs fàcils dels efectes especials i una èpica molt forçada feta a (mala) imitació d'El señor de los anillos. Sort en té Yates de l'elenc de primeres espases britàniques que, amb la seva infinita solvència fan mínimament suportable un Harry Potter que no es trobaria a faltar si no fos perquè ofereix una oportunitat de gaudir d'una altra antològica interpretació de Jim Broadbent, el més nou i flamant fitxatge de la saga.

Crítica publicada a Capgròs

Retrat de família

Escrivia Tolstoi que totes les famílies felices s'assemblen, però que cada família desgraciada ho és a la seva manera. Els membres de la família que retrata Mar Coll en la seva ferma ópera prima expressen la seva infelicitat de formes molt diverses. Totes elles afloren a la superfície en els dies que van de la mort a l'enterrament del patriarca, durant els quals transcorre l'acció de Tres dies amb la família. Qualsevol família mereix una pel·lícula, afirma Mar Coll. La de la seva, no destaca especialment per cap escàndol o succés, però alhora és prou representativa tan de les hipocresies d'una família de la petita burgesia catalana com d'una situació universal: els problemes de comunicació entre pares i fills, les dificultats per entendre's amb persones amb qui no s'ha decidit tenir un vincle, però amb les que existeixen lligams determinants.

Quins lligams es mantindran en la família d'aquesta pel·lícula després de l'enterrament de l'avi, ens preguntem mentre apareixen els títols de crèdit. Quan perds els pares et quedes una mica més sol, diu en un moment de continguda emoció el personatge interpretat per Eduard Fernàndez. Sense el rol aglutinador del pare, poca cosa els queda per dir-se a aquesta quatre germans marcats pel ressentiment i els conflictes mal resolts. Malgrat els esforços del primogènit que intenta adoptar el rol del patriarca amb el seu discurs poc cregut sobre la unitat familiar.

La neta que torna de França fugint del seu propi desengany és l'observadora a través de la qual Mar Coll ens acosta a la realitat d'aquesta família que amaga rancors, frustracions i pors. No totes surten acaben de sortir a la superfície ni la mort de l'avi representa cap revulsiu en la història d'aquesta gent. La vida passa i el transcórrer del temps s'emporta les persones, en fa venir de noves, ofereix oportunitats de canvi i també sedimenta records i sentiments mal expressats. Tres dies amb la família no entra en massa detalls però al mateix temps aconsegueix una acurada definició dels perfils dels personatges, que diuen molt amb molt poques paraules, i que encara revelen més amb les gests i les mirades. La complexa senzillesa de Tres dies amb la família es beneficia de l'elegant mirada de la realitzadora, que sap arrencar moments de gran veracitat i emotivitat sense estridències, gràcies també a la solvència d'un repartiment encapçalat per Eduard Fernàndez i Nausicaa Bonnin, merescudament premiats al festival de Màlaga. Una gens menyspreable targeta de presentació que es portadora també de bones notícies sobre la producció de cinema en català.

Plaer en el llindar

Les pel·lícules de David Cronenberg poques vegades deixen indiferent i Crash, una de les seves obres de culte, no és una excepció. El film, que adapta la novel·la homònima de James Ballard, proposa una pertorbadora aproximació al plaer i els seus límits a partir de les malaltisses relacions sexuals que mantenen els protagonistes, obsessionats per les màquines i la velocitat, i amb tendències marcadament destructives que els porten a jugar-se la vida en carreres i accions on el plaer sexual augmenta proporcionalment al risc. La pel·lícula és profusa en escenes de sexe on la carn humana té tanta presència com el ferro cromat de les màquines. La fusió del sexe i la tecnologia, que defineix el nou concepte de la “nova carn”, assoleix un punt àlgid en una pel·lícula que se situa en el llindar entre el plaer i la perversió. El director mostra com la tecnologia interfereix en la vida de l'home i com l'estimula, augmentant el seu desig sexual fins a límits insospitats. El plaer, a Crash, es porta a tals extrems que acaba esdevenint dolorós, una forma d'expressió de la incomunicació dels humans en una societat deshumanitzada. El plaer és, així, el punt de partida d'una pel·lícula polèmica, provocadora i valenta, que li demana a l'espectador que deixi de banda els seus propis prejudicis per endinsar-se en una història que revela una part fosca de les relacions humanes.

Article publicat a Valors

Una més de la Bullock

Les pel·lícules de Sandra Bullock sempre tenen un punt esbojarrat que les allunya de la comèdia romàntica convencional i que li han reportat gran èxit així com un fidel grup de fans. La vis còmica que l'actriu acostuma a aportar a les seves pel·lícules permeten gairebé parlar d'un subgènere amb nom propi, on l'humor absurd i en ocasions proper a l'slapstick hi té un pes específic. La proposición és, en aquest sentit, una "pel·lícula-de-Sandra-Bullock" de cap a peus, on la trama “noi coneix noia” s'amaneix amb tota una colla de gags i pallassades marca de la casa. Però ni el guió, pla i funcional, ni el conjunt dels actors, acaben de quallar i la pel·lícula, tot i arrencar algunes rialles, queda ràpidament en l'oblit. Ni tan sols l'atreviment de la Bullock -en aquesta pel·lícula balla i es despulla- aconsegueix pujar el nivell del film. El punt de partida de l'argument és la situació d'il·legalitat d'una poderosa editora canadenca amb el visat caducat que decideix casar-se per conveniència amb el seu secretari per poder continuar als Estats Units. Per fer versemblant la relació davant els inspectors d'estrangeria, la noia accedeix a passar un cap de setmana a casa dels seus futurs sogres, una adinerada però extravagant família d'Alaska. La directora Anne Fletcher, però, no acaba de treure-li tot el suc a les rareses que el tòpic atribueix a la població d'Alaska i a les situacions absurdes que es donen quan la protagonista, una estirada dona de negocis de ciutat, hi entra en contacte. Tot plegat resulta inconnex i poc creïble. I només el personatge de l'àvia Annie acaba sortint ben parat d'aquesta comèdia fluixa i força prescindible, però que ofereix com a curiositat la recuperació de la veterana actriu Betty White, que feia de Rose a Las Chicas de Oro, i que d'alguna manera rememora ara aquell personatge televisiu que la va fer popular.

Crítica publicada a Capgròs

Una divertida 'tragèdia' quotidiana

Borja Cobeaga supera amb bona nota el salt a la direcció de llargmetratges després d'haver generat força expectatives en la seva trajectòria en el món dels curtmetratges, amb obres com Éramos pocos -premiat a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors-, que va aconseguir una nominació a l'Oscar. El realitzador basc ha aportat a la seva opera prima, la fresca i divertida Pagafantas, l'experiència en el curtmetratge i en el mitjà televisiu, que es detecta en el ritme lleuger de la pel·lícula i la funcionalitat dels seus gags, amb encerts com els fragments documentals sobre el món animal que il·lustren els rituals per buscar parella; però també un important pòsit de cinèfil que permet definir Pagafantas com un encreuament entre una comèdia romàntica d'adolescents i una screwball clàssica en tota regla. I de fet, la noia objecte del desig del protagonista recupera la tradició de personatges femenins esbojarrats en la línia de la Katherine Hepburn de La fiera de mi niña.

No cal dir que Sabrina Garciarena està a anys llum de la Hepburn i força lluny també de la resta del repartiment de Pagafantas, amb actors com Oscar Ladoire o Kiti Manver, i on destaca per la seva naturalitat el televisiu Gorka Otxoa. Aquest jove actor aporta humor i tendresa a Txema, el noi enamorat d'una guapa argentina que només el pot veure com el seu millor amic. No costa entendre i fins i tot identificar-se amb la "tragèdia" quotidiana d'aquest pobre "pagafantas", i per això el personatge aviat es guanya les simpaties del públic. Aquesta és una de les claus, sens dubte, que expliquen l'èxit de la proposta com aquesta, que també troba en el seu repertori de secundaris i la successió de situacions còmiques els seus punts forts. Per això, Pagafantas és una pel·lícula allunyada de pretensions però al mateix temps, prou sòlida -malgrat les falles- com per passar la complicada prova de la comèdia i complir amb el seu principal objectiu: arrencar un i molts somriures en l'espectador.

Crítica publicada a Capgròs