El pitjor de Michael Bay

Amb Transformers, el mal nom que s'acostuma a associar a Michael Bay va trobar una excepció que feia presagiar l'inici d'una nova etapa de certa “maduresa” en l'obra del perpetrador de La Roca, Armaggedon o Pearl Harbor. Tot i tenir una petita legió de fidels seguidors, per a molts Michael Bay és encara sinònim dels pitjors defectes del cinema comercial americà. Defectes que, amb grans dosis d'ironia i força imaginació, va aconseguir superar amb la primera part de les aventures d'aquests robots mutants. Però com que una flor no fa estiu, poc li ha faltat per tornar a fer de les seves, recuperar tota la tralla que caracteritza les seves pel·lícules en la més que innecessària seqüela dels Transformers. Si la primera part era un divertit i despreocupat film d'aventures per a tots els públics, ingenu, divertit i autoparòdic, aquest segon film peca de tota classe d'excessos, tant de metratge com, principalment, de pirotècnia i efectes especials. Mica en mica, la mínima trama, que en els minuts inicials manté el to de la seva predecessora, es va perdent en un mar d'escenes inconnexes que només troben justificació en el desplegament d'efectes i que li resten tot sentit a la pel·lícula. Fins que al cap de dues hores i mitja de pel·lícula, només acaba quedant clara una cosa: Michael Bay encara forma part de la dubtosa elit dels pitjors directors del planeta.

Crítica publicada a Capgròs

El pes de l'absència

No volia passar l'ocasió, encara que tard, de recomanar-vos la nova pel·lícula del japonès Hirokazu Kore-eda, Still Walking, projectada al BAFF i estrenada recentment, perquè no recordo cap altra pel·lícula japonesa, tan fredes com acostumen a ser, que m'hagi colpit i emocionat tant com aquesta. Still Walking, o Aruitemo aruitemo en el títol original, és una petita joia en forma de retrat realista i costumista d'un retrobament familiar, en una família marcada per rivalitats, ferides i pèrdues, que té en Ozu una referència i un punt de partida per anar molt més enllà.

Em va agradar especialment un article d'Enrich Alberich al Culturas de La Vanguardia, us en deixo un fragment:

La película de Kore-eda opta abiertamente por la contención, por la placidez expositiva, por una sutileza que viaja acompañada por una casi total ausencia de subrayados. El relato bucea en la banalidad de lo cotidiano - las cuitas culinarias, los abundantes ágapes, el repaso a las viejas fotos familiares, el consabido anecdotario-,pero cada detalle, cada gesto, incluso cada omisión o cada frase sólo esbozada se advierte como algo significativo, que llena de sentido cada recodo de la narración. Sin superfluos aspavientos, Still Walking saca a colación asuntos tan fundamentales como el tránsito a la vejez y la conciencia de la propia senectud, la inevitable quiebra intergeneracional, los efectos del paso del tiempo, el cariz lamentable y devastador de las ocasiones perdidas, la rigidez mental y social que puede suscitar una sociedad tan ritualizada, lo ineludible del vínculo familiar y, por supuesto, el peso de la ausencia, muy evidente aquí gracias a la continua evocación de la muerte del hijo mayor, una tragedia imposible de cicatrizar y que sigue contaminando al presente.

Por debajo de su apariencia amable, el filme no escatima pasajes de reveladora dureza, mostrando cómo el dolor puede transformarse en un insaciable motor de venganzas, rencores y resquemores, imposibilitando la viabilidad de una auténtica armonía más allá de las fórmulas corteses y de las piadosas promesas que jamás se cumplirán.

Por su temática, su tono, su estética, su conocimiento de lo humano y su modo de observar el mundo Still Walking remite inexorablemente al universo de Yasujiro Ozu, irguiéndose en una suerte de modélico a la par que singular tributo a la obra del gran maestro.

El preu de la independència

La francesa Audrey Tatou assumeix el repte de posar-se en la pell Coco Chanel en una de les moltes pel·lícules que estan coincidint en festivals i cinemes sobre la vida de la famosa dissenyadora francesa de moda. El film, dirigit per Anne Fontaine, se centra n els anys de joventut d’aquesta modista cridada a trencar els canons de la moda femenina. La pel·lícula mostra, per una banda, el caràcter rebel d’una joveneta Coco que es dedica a cantar molt abans que a cosir, i que des dels seus anys de Cabaret ja va destacar per la seva personalitat poc convencional.

Coco, de la rebeldía a la leyenda posa èmfasi en la vida sentimental de la protagonista, fent de la pel·lícula per una banda una melodrama convencional, i per l’altra, un film que respon als preceptes del biopic. A través de les seves relacions amoroses i especialment a partir de la seva història d’amor impossible i truncada amb un jove britànic, la pel·lícula aprofundeix en aspectes de la personalitat de la futura creadora, entre les quals el seu caràcter ambiciós, independent i apassionat, però també en la ferida que la va marcar i la va acompanyar per sempre.

Tots aquests fets de joventut definirien la vida i obra de Coco Chanel, una trajectòria marcada per tantes contradiccions com el propi personatge, una dona que paga amb la solitud la seva independència i rebeldia, i que veu com la seva moda, que un dia va trencar esquemes, acaba convertida en un uniforme estandaritzador de la dona. Així és com es pot interpretar el rostre trist d’una Coco ja veterana i en la cima de l’èxit que, envoltada de models clòniques amb els seus vestits, enyora els amors perduts i la llibertat des seus anys de joventut.

Crítica publicada a Capgròs

Aprendre a fer pel·lícules

De La Vanguardia d'avui , a tres dies de l'estrena de Tetro. Francis Ford Coppola diu:

A mi edad, puedo decir que no me queda prácticamente nada por hacer y, a pesar de todo, nunca me sentí hastiado. Tuve fama y dinero, fracasé y volví a hacerme rico y disfruté de maravillosos privilegios; sin embargo, creo que la verdadera felicidad en esta vida está en aprender cosas nuevas. A medida que me voy poniendo viejo, es cada vez más eso lo que busco. Y no hay nada que te enseñe más que trabajar en una película personal o sobre un tema que verdaderamente te interesa, porque para hacer esa película necesitas investigar y estudiar, debes invertir todo un año pensando nada más que en ella.

Mi objetivo con esta segunda carrera, que se define por tener películas de tipo más personal, es aprender a hacer películas. A pesar de que llevo cuarenta o cincuenta años haciéndolo, sé que hay muchísimo por aprender: el cine es un arte muy joven y todavía ni siquiera hemos empezado a tocar su lenguaje. La mayor parte de lo que utilizamos en nuestras películas se inventó en la década del ‘20 con los pioneros del cine en Alemania, con Eisenstein y los grandes artistas mudos de Norteamérica. Pero después de que el cine se convirtió en un verdadero negocio, nos encontramos de pronto con que ya no podemos hacer nada. Se ha convertido en una suerte de dictadura: las películas no pueden ser en blanco y negro ni incluir subtítulos, ya no pueden ser dramáticas, ni intelectuales, ni pretenciosas...

Salvar terminator

Per aquelles coses de la cartellera, a les pantalles coincideixen actualment dos seqüel·les de sagues cinematogràfiques de gran èxit que conviden, a més, a parlar sobre les idees renovadores que arriben a Hollywood provinents d’altres àmbits com el televisiu. Així, si la preqüel·la d’Star Trek que ha signat J.J Abrams ha obert totes les esperances al sorgiment d’una nova generació de cineastes, el nou capítol de la saga Terminator que ha dirigit McG sembla confirmar-lo com un altre dels noms a tenir en compte en aquesta nova fornada de directors de cinema d’acció més comercial.

McG ha comptat amb la inestimable col·laboració del reputat guionista Paul Haggis, que contribueix a fer d’aquest Terminator: Salvation una digna continuadora d’una saga emblemàtica dins el cinema de ciència-ficció. Haggis planteja una complicada trama que es basa en el joc de viatges temporals que servia de punt de partida de la sèrie, i la sap tancar amb una hàbil solució argumental que, a més a més, està farcida de referències i clicades d'ullet als fans. Amb aquest sòlid guió a les mans, McG s'ha pogut dedicar a la cosa visual, que és el seu gran fort, tal i com va quedar clar amb la seva versió personal de Los Ángeles de Charlie.

Coherent, com Haggis, amb la línia marcada pel primer dels Terminators, McG ha optat per una estètica "austera" i seriosa que, no obstant, no estalvia recursos i efectes especials per mostrar el futur desolat i apocalíptic d'un planeta dominat per les màquines. Terminator: Salvation, en aquest sentit, recull curioses i variades influències que van des de Mad Max fins als mons virtuals dels videojocs. Però al mateix temps McG es manté fidel a l'esperit dels anteriors Terminators, especialment el film originari. D'aquella pel·lícula rescata McG les imatges reciclades d'un Schwarzenegger que reapareix convertit en el primitiu T800 per obra i gràcia dels efectes digitals, en una de les moltes piruetes visuals del film. Aquest excés d'artilleria visual acaba sent tant el punt fort com la feblesa d'una pel·lícula que pot fer-se pesada, però que també s'ha de reconèixer com un intent de dignificar en gènere i fer-ho, cosa encara més difícil, a partir d'una quarta part dirigida per encàrrec.

Crítica publicada a Capgròs

Correcta adaptació de marca europea

El primer dels tres llibres de l’exitosa trilogia literària Millennium del desaparegut Stieg Larsson ha arribat al cinema en una interessant adaptació signada pel danès Niels Arden Oplev. Es tracta d’una adaptació pulcra, seriosa i força literal que, tot i renunciar a alguns aspectes de la novel·la, és en general força fidel al contingut, a l’esperit i al to de l’original literari. Millennium 1: Los hombres que no amaban a las mujeres és, a més, una mostra d’aquest cinema de gènere que darrerament s’està produint a l’Europa del Nord i que de moment ha ofert productes tan dignes com aquest mateix film o la molt recomanable Déjame entrar. Niels Arden Oplev es planteja la seva pel·lícula com un thriller auster i seriós, que recull l’essència de la complicada trama del llibre de Larsson, i en potencia determinats aspectes: principalment, aquells que fan referència als maltractaments a les dones i la investigació que porta a terme el periodista Mikael Blomkvist per descobrir el misteri que amaga la família Vanger. Conscient que el personatge de la hacker Lisbeth Salander compta amb molts seguidors, el director de la pel·lícula ha potenciat la seva presència, introduint alguns elements de la seva vida que en els llibres s’expliquen en la segona novel·la. Per la contra, renuncia a detalls de pes com ara tot allò que té a veure amb la relació dels mitjans de comunicació amb el món financer, el retrat més a fons de la família Vanger o les relacions del propi Blomkvist amb les seves amants, que resulten un interessant contrapunt en positiu per a una trama on pesa tant, precisament, la violència contra les dones. No obstant, els seguidors de la trilogia no se sentiran decebuts amb una adaptació que també convenç als aliens a l’obra de Larsson com una correctíssima i entretinguda mostra de cinema negre de firma europea.

Crítica publicada a Capgròs