El pas del temps

Com seria la vida si nasquéssim vells i rejoveníssim fins a convertir-nos en nadons indefensos i sense experiència? Quins serien els nostres records? Què significaria llavors la mort, la vida, l’amor, la paternitat, l’amistat o la memòria? De la manera com el temps condiciona les nostres vivències, defineix la nostra personalitat, determina la nostra relació amb els demés i marca el nostre destí parla El curioso caso de Benjamin Button. Ho fa prenent com a punt de partida un relat breu d’Scott Fitzerald, convertit en mans del talentós David Fincher en un melodrama colossal, un petit fresc històric, un retrat costumista, un assaig metafísic i una joia del fantàstic en dosis similars.

Definir la darrera pel·lícula del director de Seven és tan complex com la història que narra, i que ens recorda amb poques pinzellades com n’és també de complexa la condició humana. Fincher recorre, en canvi, a un pretext argumental d’extraordinària senzillesa, un clàssic "noi coneix noia" trastocat en aquest film pel pas del temps a contracorrent del personatge protagonista. Brad Pitt assumeix el repte i resol amb força credibilitat -i maquillatge- la dificultat de passar de ser un vell de 80 anys i a un jovenet de vint. La seva anònima peripècia vital que recorre el segle XX, circumstància que d’alguna manera emparenta aquest film amb Forrest Gump, amb la que també té en comú l’entrebancada història d’amor amb una ballarina frustrada a la qual dota d’una bellíssima presència la solvent Cate Blanchett.

Els encontres i desencontres d’aquests dos personatges marquen el ritme d’una pel·lícula llarga, que durant prop de tres hores es dedica a relatar també les petites grans històries de molts dels personatges que també s’aniran creuant en la curiosa vida de Benjamin Button. En aquestes històries s’hi entreveuen moltes de les grans veritats que intenta comunicar el film, que és al mateix temps lleuger i profund; que apel·la amb el seu to elegíac a la necessitat d’aprofitar el temps i no deixar perdre les oportunitats; que canta a la volatilitat i a la lleugeresa de la vida des de la tristesa que suposa assumir que la pèrdua serà, tard o d’hora, inevitable.

Crítica publicada a Capgròs

La batalla perduda del realisme

El cinema de Danny Boyle sempre ha tingut unes ínfules de realisme social que s’han acabat veient frustrades per la seva tendència a l’autoengany. Des de la seva opera prima Tumba abierta fins al seu film més conegut, Trainspotting, la forma i el fons de les pel·lícules de Danny Boyle han mantingut una pugna que poques vegades s’ha resolt a favor del segon.

Amb Slumdog Millionaire, pel·lícula que es va poder veure en primícia a Mataró gràcies a la preestrena patrocinada per Caixa Laietana, el mateix director explica que la seva intenció era fer un retrat social “políticament incorrecte” de les condicions de vida de les classes més humils de l’Índia. S’ha de reconèixer que en moments puntuals, aquestes condicions es mostren –però no s’expliquen- amb certa contundència. Boyle presenta les barraques del suburbi de Dharavi com un niu de pobresa, marginalitat i delinqüència, buscant certs paral·lelismes amb la pel·lícula brasilera Ciudad de Dios. Ho fa amb certa lleugeresa, una estètica colorista i postmoderna i un pretès sentit de l’humor amb els que busca la pretesa incorrecció, però tot està ben mesurat per no molestar ningú, ni els acadèmics que el poden premiar –i ja l’han premiat- ni el públic benestant, que probablement tindrà una visió de l’Índia tan superficial com la visió que en dóna la pel·lícula.

Sota el pretext d’explicar un conte sobre els atzars de la vida i fer-ho a través d’un muntatge fragmentat al voltant de nombrosos flashbacks que reconstrueixen la vida del protagonista, Slumdog Millionaire amaga un lamentable argument sobre un jove marginal per a qui la única justícia social pren forma d’un concurs televisiu. El seu final feliç, exasperantment previsible, aplaca consciències i deixa un generalitzat regust amable sobretot entre aquells espectadors que ja en tenen prou marxant de la sala pensant que els barraquistes de l’Índia són pobres però feliços amb la vida que els ha tocat viure. El realisme, un cop més en el cinema superficial de Danny Boyle, torna a perdre la batalla.

Crítica publicada a Capgròs

La por arrelada al cos

Una petita pel·lícula peruana amb finançament català s'ha imposat en el palmarès de la Berlinale gràcies a la seva refrescant barreja de realisme costumista i de dura poètica. L'actriu protagonista, Magali Solier, interpreta a Fausta, una noia afectada per aquesta "teta asustada", nom que defineix la dolència que pateixen els fills i filles de les dones que han estat violades, i que segons la llegenda popular, es transmet a través de la lactància.

La malaltia és, en realitat, una manera de definir la por que defineix la vida d'aquesta noia que acaba de perdre la seva mare i que s’ha de buscar la vida –i lluitar contra la seva pròpia por- per aconseguir diners per pagar-li un enterrament digne. Sota aquest pretext, la jove directora Claudia Llosa és permet oferir un retrat entre el documental i el costumisme sobre els costums i les cerimònies tradicionals. Els costums al voltant dels enterraments –impagable la seqüència dels venedors de taüts-, es contraposen als diferents casaments que es van mostrant al llarg del metratge, i que suposen un contrapunt de color. Pel·lícula de grans contrastos, destaca també el de la vida agitada i sorollosa dels suburbis on viu Fausta, i la casa silenciosa i solitària on viu la rica compositora, filla de militars, que l’acull com a criada.

Alegra i tristesa, mort i vida, es donen la mà en aquesta història sobre el dolor i la por, tan arrelada dins aquesta noia com el tubèrcul que porta al seu interior, com el que feien servir les dones del camp peruanes per evitar violacions durant les dues dècades de guerra que va patir el país a partir dels anys 80. A través d'aquesta impressionant imatge la directora aconsegueix convertir Fausta en símbol de totes aquestes dones que van ser víctimes de la violència. I és través seu que apel·la a la necessitat de tancar les ferides que sagnen, superar la por i convertir el seu record en la llavor d'una nova vida.

Jules i Jim a Mataró

Dieta mediterrània és una comèdia típicament espanyola que s’emmarca en aquest subgènere de temàtica gastronòmica que relaciona cuina i passió amorosa i la identifica amb l’exuberància mediterrània. Els sabors de la cuina mediterrània són aquí la metàfora de les penes i alegries de Sofia, una cuinera atrapada entre la seva passió per dos homes diferents com la nit i el dia. Amb aquests dos homes viurà una relació que trenca convencions, com també ho faran els plats que idearà al llarg de la seva vida i que la convertiran en una cuinera de referència. D’aquesta manera, i en clau de comèdia agredolça amb tints costumistes, el director Joaquim Oristrell mata dos ocells d’un tret: ret un homenatge evident –amb cita inclosa- a Jules et Jim de François Truffaut, i al mateix temps treu partit de l’interès que suscita l’art de Ferran Adrià o Carme Ruscalleda, que consten com a assessors gastronòmics del film.

Oristrell aprofita per vendre la gastronomia mediterrània i l’emmarca en un context ben proper, les platges mataronines i la costa del Maresme, que es converteix en un escenari fresc i atractiu per a una història que, això si, funciona millor escrita que no pas interpretada. Ni Olivia Molina ni Alfonso Bassave acaben de trobar el punt als seus personatges i només el solvent Paco León se’n surt com a vèrtex d’aquest triangle amorós. Oristrell es perd a l’hora de marca els ritmes de la pel·lícula i d’explicar el pas i evolució dels personatges, però es recupera gràcies al seu encert en la creació de diàlegs i situacions. Per als mataronins, a més, la pel·lícula compta amb a presència de cares conegudes i d’escenaris coneguts, com la plaça de Cuba o la platja del Callao, que fan patxoca a la gran pantalla i que recorden que el Maresme s’ha guanyat l’apel·latiu de la Califòrnia catalana.

Llegeix les notícies del rodatge de Dieta Mediterrània publicades per capgros.com clicant aquí i aquí.

Crítica publicada a Capgròs

L'spaghetti coreà

Hi ha alguns precedents que expliquen una pel·lícula com El bueno, el feo y el raro, que és la versió coreana del famós espaguetti western de Sergio Leone. Los siete samurais, de Kurosawa, per exemple, es va convertir per la màgia de Hollywood en un genuí western americà, Los siete magníficos. Ara el viatge es fa a la inversa i d’aquell "oest" italià, la trama es desplaça fins als llunyans deserts de Manxuria, a la frontera coreana.

Kim Jee-Won, un dels cineastes coreans de culte gràcies a tres pel·lícules de gènere, The quiet family, Dos Hermanas i A Bittersweet life, dóna sortida de nou a les seves inquietuds de cineasta de sèrie B amb aquesta pel·lícula que veu tant directament de la seva font original, el cinema de Sergio Leone, com de la reinterpretació que n’ha fet un altre cineasta de referència, Quentin Tarantino, que al seu torn està tan influenciat pel cinema oriental. El cercle es tanca en aquesta pel·lícula de difícil catalogació, que va de la sèrie B casposa al manga més sofisticat, que destaca pels seus colors artificials, per la caracterització caricaturesca dels protagonistes i per la rebuscada atemporalitat de l’escenografia.

Res en aquest film estrenat a Cannes i aplaudit a Sitges remet al realisme brut d’aquell clàssic protagonitzat per Clint Eastwood, Lee Van Cleef i Eli Wallach. Ara són superestrelles del cinema coreà amb aires ciberpunks – amb el guapísim Lee Byung-Hun al capdavant- els que afronten el repte de fer oblidar el seu incontestable precedent. No és fàcil, però conscient de la dificultat de la seva empresa, Kim Jee-Won opta per una hàbil solució: transgressió respectuosa, persecucions espectaculars i en el duel final, fidelitat i devoció pel clàssic. I així, malgrat alts i baixos, és com la cosa funciona.

Escola de bruixes

Fa uns dies vaig recuperar The Woods, la segona pel·lícula de Lucky McKee, que va tenir un impressionat debut en la direcció amb la pel·lícula de terror May. Podeu localitzar The woods, que ha passat directament al mercat del DVD, sota el títol d'El bosque maldito. El film potser no crea un personatge inoblidable com el de la protagonista de May, però representa una original al cinema de terror d'aires gòtics amb una història de bruixes que s'emmarca, a més, en un escenari sempre propici per als ensurts, un internat femení. La seva protagonista és una jove problemàtica amb certes "aptituds" que la converteixen en el centre d'atenció de les misterioses responsables d'un internat envoltat de boscos i marcat per la llegenda negra sobre la presència de bruixes. Patricia Clarkson dóna vida a l'estranya institutriu d'un centre que sotmet a les joves internades a rituals poc ortodoxos. La pel·lícula combina amb encert la llegenda de les bruixes, l'atmosfera sempre misteriosa dels boscos encantats i els ensurts propis de les pel·lícules d'esperits i possessions diverses. La trama promet més del que finalment acaba aportant, però McKee supleix aquestes mancances amb una sanguinolenta traca final prou digne venint del pare de May.

Una mirada centenària

Manoel de Oliveira acaba de complir cent anys i continua en actiu fent cinema. Fins als 65 anys, el director portuguès només va fer tres pel·lícules, però des de llavors n’ha rodat més de quaranta. El seu cinema, allunyat dels efectes especials, de l’exhibició gratuïta dels sentiments, dels diàlegs ficticis i superficials, comunica la saviesa privilegiada d’una mirada centenària, que va créixer amb el cinema mut i que avui en dia fa cinema amb càmeres digitals, que se’n riu dels problemes de tots els que venen darrera seu i que reconeix com ningú el regal de la memòria. Les seves pel·lícules –El convento, Una película hablada, El valle de Abraham, La caja, etc- desprenen lucidesa en la seva senzillesa infinita. Diu Manoel de Oliveira que el cinema és la interpretació que cadascú té de la vida. La seva interpretació és senzilla, però profunda. En cent anys, ha après que l’edat torna l’amor més espiritual i que la felicitat s’acaba concentrant en el record, que la vida és acció, que la prudència és saviesa, i que la genialitat radica en saber sortir del sistema... Tots aquests principis defineixen l’ètica d’un creador centenari que ha entès el cinema com la temptativa d’expressar una forma de pensar i de plasmar una forma de viure, una vida, honesta.

Article publicat a Valors

Història en acció

Bryan Singer aporta tota la seva experiència en el cinema d’intriga i acció i la fusiona en aquest thriller polític que reconstrueix la darrera conspiració política i militar que va intentar acabar amb la vida i el govern d’Adolf Hitler. No és la primera vegada que aquest director toca el tema del nazisme, que ja va tractar a la notable Verano de corrupción. En aquest cas, però, Singer atén a una obra d’encàrrec pensada, d’entrada, per al lluïment d’un Tom Cruise que suma aquest oficial nazi a la galeria de personatges que defineixen la seva correctíssima trajectòria: tots ells tenen en comú el caràcter fort, la defensa de l’honor propi i els seus ferris principis.

Cruise és la gran estrella de la pel·lícula, però a diferència d’altres dels seus films, a Valkiria ha sabut cedir part del seu protagonisme als seus companys de cartell. El repartiment inclou una llarga llista de solvents actors britànics entre els quals destaquen Kenneth Branagh, Tom Wilkinson i Terence Stamp, que amb la seva presència aporten un plus de qualitat al ja de per si interessant producte final.

El director prima l’acció per davant del retrat psicològic dels personatges, conscient que la solvència dels seus actors de repartiment porta la pel·lícula allà on no s’aprofundeix amb el guió. Singer prefereix abocar el seu talent com a creador d’intrigues i narrador d’històries, per explicar aquesta conspiració contra Hitler amb força nervi i elegància. Per això, recorre a les sempre eficaces accions paral·leles i a uns flashforwards que aporten dinamisme al muntatge. La pel·lícula se segueix amb interès creixent i demostra que fer un producte intel·ligent i educatiu -fantàstica classe d'història- no està renyit amb el cinema d’acció i entreteniment.

Crítica publicada a Capgròs