Gaudi(nt) del Yoga que fa catacric

El col lectiu Catacric (Catalans Critics) va quedar la nit del 28 al 29 de gener per fer Yoga i el resultat és aquest llistat de despropòsits cinematogràfics d'aquí i d'allà. Aquest any, a més, estrenem premi, inspirat lleugerament en l'estatueta dels "flamants" premis Gaudí del cinema "català".

I els, ejem..., guanyadors(?) són:

Cinema espanyol:
Pitjors pel·lícules: YoGa Grandes Espe-ranzas a La conjura del Escorial, de Antonio del Real, iSangre de mayo, de José Luis Garci.
Pitjor director: YoGa En la Cuerda floja a José Luis idem, por Los girasoles ciegos.
Pitjoractor: Yoga Dieta no mediterránea a Javier Cámara, por Fuera de carta y Los girasoles ciegos.
Pitjoractriz: YoGa Lo suyo es puro teatro, a Anna Lizaran, por Forasters.

Seguim amb el cinema estranger:
Pitjorpelícula: YoGa Sin tetas no hay paraíso a la versión para el cine de Sexo en Nueva York.
Pitjordirector: YoGa Quanto solhace a Catherine Hardwicke por Crepúsculo.
Pitjoractor: Yoga Superfumados al dúo Robert de Niro-Al Pacino, por Asesinato justo.
Pitjoractriz: YoGa No me pides que te premie, porque te premiaré, a Renée Zellweger, por Appaloosa.

Els especials:
YoGa La amenaza fantasma Salomon Shang a Albert Serra y Jaime Rosales.
YoGa El silencio de los corderos, a il divo Joel Joan.
YoGa El caballero oscuro, a Jaume Roures.

Un dels nostres:
YoGa Vicky, Cristina, Bastelona, a Jordi Basté.

Per un cinema imaginatiu

Molt interessant l'article d'en Salvador Llopart a La Vanguardia, al voltant del cinema que sorgirà arran de la crisi:

La bolsa, la construcción o incluso el mercado del arte han sucumbido ante la crisis. ¿Pasará lo mismo con el cine? El festival de Sundance acaba de cerrar su edición número 25 con muy pocas ventas. Los grandes estudios de Hollywood prefieren esperar al supuesto éxito del cine en tres dimensiones, esa entelequia. ¿Pasará lo mismo en Berlín? El resultado del mercado de la Berlinale, un acontecimiento que tiene lugar apartado del los fastos del festival propiamente dicho, casi en sus catacumbas, será la clave para ver el comportamiento de la producción y la exhibición cinematográfica de estos tiempos convulsos.

Sin embargo no todo son malas noticias para el cine del futuro. Hay pequeñas compañías de inversión, como iDeal, de Nueva York, que consideran que el cine es una buena inversión, incluso en tiempos de crisis. O precisamente por ello. Por la crisis. Esta pequeña compañía anunciaba recientemente en The New York Times su fe en el cine como refugio para sus inversiones, con películas como Motherhood (Maternidad), protagonizada por Uma Thurman, y Arlen Faber,otra comedia romántica como la anterior, con Jeff Daniels como protagonista.

Producciones de presupuestos ajustados, sin apenas ambiciones artísticas. Realizadas por menos de doce millones de dólares. Casi nada comparado con los costes de los grandes estudios. Hay que tener en cuenta que una producción independiente media dobla ese presupuesto según la MPAA, la asociación de productoras de EE. UU.

¿Qué definirá a las películas de la crisis? Serán películas pensadas para el gran público: ese público que quiere olvidar sus problemas frente a la gran pantalla, como aseguraba Dieter Kosslick en la presentación de la Berlinale. Está por dirimir todavía si será un cine caro, a lo Hollywood. O barato, como propone iDeal, con un plan de producción de ocho películas, todas de bajo presupuesto. "Cuando un proyecto se toma demasiado en serio deja de ser una buena inversión para convertirse en arte", asegura uno de los portavoces de iDeal. La eterna ecuación del cine, pues, esa incógnita que se mueve entre el arte y el negocio, se decanta para unos por el lado del comercio. Otros, en cambio, apuestan por el arte.

Un arte barato, por supuesto. De cámara digital en mano. Un ejemplo del cine de tiempos de crisis lo ofrece, por ejemplo, el movimiento Mumblecore,originario de Nueva York, que está consiguiendo carta de naturaleza con películas como Baghead,de los hermanos Duplass, o Hannah takes the stairs, ambas protagonizadas por Greta Gervig. Gervig es la auténtica musa del movimiento, heraldo de un cine de coste ridículo cada vez con más público.

Un cine de jóvenes hecho por jóvenes, en el que Hannah takes the stairs,dirigida por el veinteañero Joe Swanberg, se ha convertido en la película de referencia del movimiento. Películas que invocan al espíritu de John Cassavetes, el padre - y la madre-del cine independiente yanqui. Pero que, por temática y estilo, con personajes que hablan y hablan mientras ven crecer la hierba, miran más bien hacía directores europeos como Eric Rohmer.

L'enfonsament d'un matrimoni

Leonardo DiCaprio i Kate Winslet tornen a coincidir en el cartell de Revolutionary Road més d’una dècada després del Titanic, per protagonitzar un duríssim drama que relata ara l’enfonsament d’un matrimoni. És un acudit fàcil però que descriu de forma ajustada el rerefons d’aquest drama familiar que signa un Sam Mendes força coherent amb les seves inquietuds temàtiques i estètiques. El director d’American Beauty torna a aprofundir en els conflictes d’un matrimoni en crisi, aquest cop a partir d’una novel·la de Richard Yates escrita i ambientada a principis dels anys seixanta. Aquest fet li permet prendre una certa distància i, sobretot, justificar algunes accions dels personatges que, en l’època actual, potser no trobarien una explicació tan fàcil: l’emancipació de la dona o el dret a l’avortament són temes més o menys polèmics que es passen de puntetes, o que es llegeixen de forma ambigua perquè el context històric així ho permet.

Aquesta manca de valor per abordar certes qüestions resta contundència a la pel·lícula i presenta un Mendes excessivament tou i amb voluntat de fer suportable la duresa d’una història que és dolorosa com un cop de puny. El film resulta especialment interessant i molt contemporani quan intenta reflectir les crisis personals, la progressiva pèrdua d’ideals i l’acomodament que acaba portant la parella a la frustració i al fracàs. Les sortides, per a aquest home i aquesta dona, segurament serien molt diferents si l’acció tingués lloc al 2009 i no al 1960, però les pors, els somnis perduts i el sentiment de derrota del qual parla la pel·lícula resulten incòmodes precisament perquè continuen sent vigents. DiCaprio i Winslet estan lluny de les grans interpretacions que alguns hi volen veure, però es mantenen a l’alçada de la prudència i la correcció del film.

Crítica publicada a Capgròs

El jugador de beisbol

La 2 va fer gala dimarts passat del do de l'oportunitat i es va treure de la màniga la inesperada estrena televisiva -sense passar per sales de cinema- de W., el vitriòlic retrat de George Bush que ha signat Oliver Stone. El director de JFK o Nixon deixa de banda la grandesa i la complexitat d'aquests dos grans frescos presidencials i opta per un format més convencional de biopic per retratar la vessant humana i l'ineptitut política del que ha estat el president dels Estats Units els darrers vuit anys.

És probable que Oliver Stone hagi volgut dimensionar Bush com es mereix amb aquesta pel·lícula tan petita, tan cruelment còmica i també, d'alguna manera, tan patètica. El president dels Estats Units és aquí un pobre noi de Texas de casa bona i joventut problemàtica, marcat per un amarg complexe d'inferioritat respecte el seu pare, un George Bush senior al qual Stone s'acosta amb cert respecte, i que mostra en constant decepció per la incapacitat del seu fill. Excel·lents els matisos que aporta Josh Brolin al personatge, molt incòmode d'interpretar, però que aconsegueix treure de la simple paròdia.

La pel·lícula s'estructura en dos grans blocs que, a través d'accions paral·leles, reconstrueixen la vida d'un home a la deriva que, paradoxalment, aconsegueix ancorar a la Casablanca. Com a president dels Estats Units, Bush es presenta com poc més que una titella totalment influenciable pel seu nefast equip d'assessors -en algun moment, fins i tot, les seqüències de les ridícules reunions de govern remeten vagament a les de Teléfono Rojo-.

Amb el fantasma de Vietnam com sempre ben present, Oliver Stone posa èmfasi en les raons que van portar Bush junior a intervenir de nou a Iraq, més d'una dècada després que ho fes el seu pare. De totes les motivacions per a aquesta guerra, Stone en ressalta especialment una: la imperiosa necessitat d'obtenir l'aprovació paterna. La conclusió: un trist balanç (de nefastes conseqüències mundials) per a un personatge patètic, atrapat en una farsa grotesca, política i vital. Un pobre noi de Texas que somia en convertir-se en un gran jugador de beisbol però que a l'hora de la veritat, bat en mà, no arriba a ser capaç ni de veure venir la bola.

Tòpics femenins

Guerra de novias és una comèdia molt lleugera i bastant fluixeta que s’emmarca en aquesta mena de subgènere de les Chick flicks, o pel·lícules destinades a un públic femení. El terme, que es fa servir des dels anys vuitanta, fa referència generalment a comèdies o drames romàntics sobre les relacions d’amistat o de parella i tracten els sentiments de forma lleugera i superficial.

En aquesta ocasió, les protagonistes són dues amigues íntimes que comparteixen el somni comú de celebrar una gran boda en un hotel de luxe. Un desafortunat error farà que el somni es converteixi en malson quan les dues es veuen obligades a casar-se el mateix dia. L’amistat es converteix en una ridícula rivalitat que dóna peu a una sèrie de situacions més o menys còmiques al voltant del boicot mutu de les cerimònies respectives, fins arribar a la previsible conclusió final sobre la importància de l’amistat per sobre de qualsevol rivalitat. Més enfadós és el tòpic de les nenes que des de petites somien en casar-se, que pot semblar un punt de partida simpàtic però que realment ajuda molt poc a trencar alguns estereotips. De fet, per més que la pel·lícula intenti mostrar dones joves independents i modernes, tot en elles denota un rerefons conservador que va en contra de la pel·lícula.

El baix nivell dels acudits tampoc ajuda massa a fer de Guerra de novias una pel·lícula digna de menció, i la deixa molt lluny d’altres comèdies similars força més intel·ligents, com ara La boda de Muriel, La boda de mi mejor amigo o El diablo viste de Prada, que té en comú la seva protagonista Anne Hathaway. La seva vis còmica i la bona sintonia amb la seva companya de repartiment, una Kate Hudson digna hereva de la seva mare Goldie Hawn, són potser els aspectes més rellevants d’una pel·lícula que no costa gens d’oblidar.

Crítica publicada a Capgròs

Regal de reis

La cerimònia dels premis Gaudí va ser insípida per no dir casposa (o innecessària) i l'Albert Serra feia més cara de perdut que els seus tres Reis Mags gironins vascil·lant per paisatges islandesos, però això no vol dir que en el nostre petit cor d'alternatius i avantguardistes i catalanets no ens alegrem del reconeixement a El cant dels ocells. Alguns hem cregut en aquesta pel·lícula des del primer dia i la defensarem fins l'últim.

Brit pop a Moscou

Aquest és el vídeo de debut de The Last Shadow Puppets, un grup integrat per Alex Turner, ex Arctic Monkeys, i Miles Kane, ex de The Rascals. Pertany a la cançó de The age of the understatement, que m'agrada molt. El vídeo està rodat a Moscou i inclou patinadores sobre gel, capellans ortodoxos, tancs soviètics i un cor de soldats russos. La curiositat és que el seu director és Romain Gavras, el fill de Costa-Gavras.

La caixa i la clau

Del llibre Atrapa el pez dorado, de David Lynch

La caja y la llave
No tengo ni idea de lo que son.

Llums i ombres de la lluita política

No és cap casualitat que Gus Van Sant hagi decidit a dur a terme el projecte de Mi nombre es Harvey Milk en el moment en què ho ha fet, coincidint amb l’elecció de Barack Obama com a nou president dels Estats Units. Com tampoc sembla casual el retorn del cineasta al cinema comercial més convencional, després d’aventures de risc com Elephant, Gerry, Last Days o Paranoid Park, que no són pel·lícules fàcils ni aptes per a espectadors ocasionals.

Resulta força clar que Gus Van Sant ha volgut arribar a un públic majoritari amb la història de Harvey Milk, el primer polític obertament homosexual que va accedir a un càrrec públic, com a regidor a l’Ajuntament de San Francisco a finals dels anys setanta. La seva mort assassinat per un regidor rival, que també va matar a trets a l’alcalde, va consolidar la figura de Harvey Milk com una icona del moviment gay i el va convertir en símbol de la lluita pels drets d’aquest col·lectiu. Gus Van Sant mostra el personatge com un polític apassionat i dialogant, convençut de la importància de la seva lluita, i que va ser capaç d’il·lusionar en el col·lectiu homosexual, però també altres sectors de l’electorat en una època convulsa.

Sean Penn, conseqüent amb el seu compromís ideològic, es posa a la pell d’aquest polític amb la seva solvència habitual. L’actor enamora amb aquest personatge que Gus Van Sant ha volgut situar en una línia de polítics compromesos en la lluita pels drets civils i portadors d’un missatge d’esperança, que inclou a Kennedy o Martin Luther King i que òbviament, culmina en Obama. El film, que respon a les convencions del biopic –Van Sant es permet poques llicències estètiques-, resulta interessant també pel retrat de les interioritats de la política municipal, les seves llums i les seves negríssimes ombres.

Crítica publicada a Capgròs

Respecte i corrupció

Gavin O'Connor signa un interessant exercici d’estil que pren la forma de drama familiar en el marc del cinema policial. Cuestión de honor forma part d’aquesta nova onada de realisme brut que sembla heretar la manera de fer dels anys setanta, i que fuig de l’esteticisme de cert cinema d’acció actual influenciat per les pel•lícules orientals. Més propera a Antes que el diablo sepa que has muerto que a Infiltrados, Cuestión de honor se sustenta en un interessant guió apuntalat per les sòlides interpretacions d’Edward Norton, Colin Farrel i Jon Voight. La trama gira al voltant d’una nissaga de policies, integrada pel pare, tres fills i un gendre, que representen la cara i la creu de l’honor policial, la corrupció i el respecte per la llei i els matisos que impedeixen parlar del bé o del mal. Se li ha de reconèixer al realitzador el pols amb el que dirigeix el film i perdonar-li alguna inconveniència de guió, que no fa desmerèixer la valenta denúncia de les corrupteles que, lamentablement, s’acaben donant per abús de poder.

Crítica publicada a Capgròs

Res pot amagar-se eternament

Del llibre Atrapa el pez dorado, de David Lynch:

En la época en que estaba escribiendo el guión de Carretera Perdida con Barry Gifford, andaba algo obsesionado con el juicio a O.J. Simpson. Aunque Barry y yo nunca hablamos en estos términos de la película, creo que está relacionada con aquel juicio.

Lo que mes sorprendió de O.J Simpson fue que fuera capaz de sonreír y reírse. Aparentemente, era capaz de jugar al golf sin que nada de lo ocurrido le planteara el menor problema. Yo me preguntaba cómo era posible que pudiera seguir con su vida después de lo que había hecho. Y descubrimos un término fantástico que se emplea en psicología: fuga psicogénica, referido al modo en que la mente se engaña a sí misma para escapar del horror. Eso es de lo que, en cierto modo, trata Carretera perdida. Y también del hecho de que nada puede esconderse eternamente.

Evocació postmoderna

La vocació postmoderna de manual que caracteritza la filmografia de Baz Luhrman es plasma de nou a Australia, un producte que presenta amb embolcall de luxe un fons amb poc contingut. En el seu nou i aparentment ambiciós film, el director de Moulin Rouge! evoca el melodrama èpic del Hollywood clàssic. Ho fa recorrent a clixés i estereotips, buscant les emocions fàcils i defugint qualsevol intent de reinterpretació o actualització del gènere, per relatar una trama novel·lesca amb heroïna i galant de classes diferents, que en un escenari exòtic i en un context bèl·lic, es veuen units i separats successivament per les diferents circumstàncies que marca un guió pla i funcional.

Aquest exercici, purament formal, passa per la reconstrucció de situacions dramàtiques, estructures narratives i fins i tot composicions de pla plenament identificables i plenes de cites a pel·lícules com Lo que el viento se llevó, que és el gran referent d’Australia. Aquesta és la gran virtut, però també el principal problema del film: permet retornar i recrear-se en llocs coneguts, però la sensació de cosa vista simplificada en extrem hi juga a la contra, perquè no permet veure Australia com a res més que un succedani. Vistós, àgil i entretingut, però sense cap personalitat pròpia. Luhrman, a més, comet el greu error de creure’s la seva mentida i s’acaba prenent seriosament una història i uns personatges amb molt poca dimensió.

El petit mestís protagonista, convertit en narrador d’un film que adopta per moments la forma d’una llegenda oral aborigen, es converteix en la gran troballa d’un film que va perdent personalitat a mesura que abandona la saludable voluntat de paròdia dels seus minuts inicials, per acabar convertida en un convencional melodrama que potser arrenca una llagrimeta fàcil, però que no és capaç de deixar l’empremta dels films que s’entesta en emular.

Crítica publicada a Capgròs