Exercici d'estil

El director Daniel Monzón, que va deixar la crítica cinematogràfica per passar-se a l’altra bàndol, s’ha intentat guanyar el respecte dels seus antics companys crítics amb una filmografia definida per productes de subgènere que, com era d’esperar, ha trobat acèrrims defensors i durs detractors. Però amb la seva nova pel·lícula, la Celda 211, sembla que Monzón ha estat capaç de provocar certa unanimitat. I és que es tracta, segurament, de la seva pel·lícula més sòlida, tot i les dificultats que comporta un drama presidiari com el que es proposa. Basant-se de nou en els paràmetres del subgènere, Monzón parteix d’un guió molt tancat i prou sòlid -tot i alguns girs discutibles, sobretot els que tenen a veure amb l’únic personatge femení, el menys definit de tota la història-, que guanya en credibilitat gràcies a la feina de conjunt d’un repartiment masculí en el qual destaca Luís Tosar i Alberto Ammann. La complicitat que s’estableix entre els dos antagonistes és una de les claus per la versemblança d’una pel·lícula que podria fer aigües en molts moments si els actors no aportessin l’ànima a una història amb tanta dependència del guió escrit. Monzón també es mostra ferm a l’hora de crear una tensió claustrofòbica i creixent, que és una altra de les claus que expliquen l’èxit d’una empresa que d’entrada semblava destinada al fracàs. El director té clares les seves pretensions i supera les expectatives oferint un exercici d’estil correcte i mesurat, en el que l’ús de fórmules de manual no fa desmerèixer el resultat final.

Crítica publicada a Capgròs

Això era Michael Jackson

La inesperada mort de Michael Jackson ha convertit en un document d’excepcional interès les gravacions per a consum intern dels assajos per l’espectacle que havia de suposar el retorn del rei del pop als escenaris. El realitzador de l’espectacle, Kenny Ortega, s’ha transformat en director d’aquest documental que és, al mateix temps, un regal pels fans, un homenatge pòstum i una petita revelació íntima sobre el Michael Jackson artista i persona. El conjunt desprèn certa màgia, sobretot en els primers minuts, quan a la imatge del Michael Jackson demacrat i cansat de les seqüències inicials se sobreposa la d’una autèntica bèstia de l’espectacle, la única raó de l’existència del qual només s’explica dalt d’un escenari. I dalt de l’escenari, Michael Jackson és un artista de cap a peus, amb les idees clares i un control absolut de la seva obra, segur de conèixer les raons –la finalitat- de la seva feina: oferir un gran espectacle que faci feliç a la gent. L’espectacle, del que s’intueix la seva grandiositat gràcies a la recuperació d’alguns del audiovisuals i altres efectes previstos, havia de recuperar als grans temes de la seva discografia així com les seves coreografies més celebrades. Vistes a través dels diferents assajos, aquestes coreografies mostren un Michael Jackson en plena forma als seus cinquanta anys. I malgrat no entregar-se al cent per cent –en moltes cançons pràcticament ni canta-, en totes les gravacions es percep el seu talent innat i la naturalesa d’aquell que porta l’espectacle a la sang. El documental també confronta el caràcter reservat i humil del cantant davant l’admiració idòlatra de la gent que l’envoltava, i deixa entreveure –tot i que no entra en cap aspecte negatiu del personatge- la solitud que devia marcar la seva vida.

Crítica publicada a Capgròs

Metafísica i raresa

Richard Kelly és un jove realitzador de culte gràcies a la seva opera prima, la inquietant Donnie Darko, una barreja marciana de cinema independent i influències del cinema juvenil de ciència ficció dels anys vuitanta. Després d’un parell de títols que han passat sense pena ni glòria, sorprenentment Kelly torna a guanyar notorietat amb la seva nova pel·lícula, The Box, que es presenta amb el reclam comercial de la seva protagonista Cameron Diaz. Els fanàtics del gènere de ciència ficció, però, hi tenen un altre atractiu: la pel·lícula es basa en un relat de Richard Matheson que ja va donar peu a un dels millors capítols de la recordada sèrie La dimensió desconeguda. Mentre que a la sèrie, la força de la història radicava en la manca de detalls i explicacions i la sorpresa final, a la pel·lícula de Kelly són, en primer lloc, els detalls aparentment secundaris els que aconsegueixen dotar d’un clima de raresa a aquesta història que va guanyant en abstracció i dimensió mítica a mesura que el metratge avança, no sense alts-i-baixos. Kelly aporta referents literaris –Camus en aquest cas- que ajuden a interpretar un argument que barreja, de nou, elements de ciència ficció –concretament les invasions alienígenes- amb reflexions metafísiques i morals sobre la naturalesa de l’ésser humà i les (poques) opcions de salvar la seva ànima en un món egoista i interessat. Resulta evident que Kelly intenta sense èxit repetir els esquemes que van fer de Donnie Darko una obra de culte. The box no està tocada per la mateixa gràcia però tot i això denota que al seu darrera hi ha un creador amb un món particular, que una mica a la manera de Tarantino, també reinterpreta el cinema que ha mamat de petit i el converteix en matèria prima per alguna cosa nova, i que intenta trobar la seva pròpia veu, tot i que de moment, encara sona massa desafinada.

Crítica publicada a Capgròs

La seguretat

D’aquí a pocs dies s’estrenarà La carretera, l’adaptació cinematogràfica de la colpidora novel•la de Cormack McCarthy que relata la relació d’un pare i un fill abandonats en un planeta que ha quedat desolat després d’un apocalipsis les raons del qual no s’arriben a concretar. El que si concreta, amb molt de detall, és la lluita per la supervivència d’aquest pare i el seu fill, un nen nascut en un món sense vida, on plou cendra i on el futur és més que incert. La situació convida a reflexionar sobre tot allò que tenim i sobre tot allò que necessitem, sobre les coses a les quals donem importància perquè creiem que ens aporten una autèntica seguretat. En aquest món destruït, on trobar alguna cosa per menjar és una lluita a vida o mort, quina seguretat poden aporta una casa amb jardí, una tele, un cotxe, els diners, tots els bens materials als quals, tan sovint, donem tan de valor? Per el pare i el fill que vaguen errants per La carretera, el món s’ha convertit en un espai insegur, perillós i salvatge, on afloren instints primaris per preservar allò més bàsic: la pròpia existència. Però en aquest indret ferotge i deshumanitzat, l’home i el nen encara són capaços de trobar una espurna d’esperança, el de la seguretat que els dóna comprovar que davant de tots els perills i amenaces, encara es tenen l’un a l’altre.

Article publicat a Valors

Telefilm literari

El cinema continua treien rendiment de la saga literària d’Stieg Larsson Millenium, amb l’adaptaciód el segon volum, La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina. El director suec Daniel Alfredson –germà de Thomas Alfredson, autor de Déjamer entrar- agafa el relleu de Niels Arden Oplev, que va signar un digne i sobre primer episodi de la sèrie. Alfreson ha mantingut la línia sòbria del primer film però ha perdut l’atmósfera i, sobretot, la tensió que convertia Los hombres que no amaban a las mujeres en un interessant thriller amb un caràcter molt nòrdic. Com també passava en el film anterior, guionistes i director s’han vist obligats a renunciar amb molts dels detalls que enriqueixen les novel·les de Larsson. En el cas del segon llibre, la complexitat de l’argument, amb diverses trames que es van teixint entre elles per acabar confluint en un mateix punt, ha obligat a fer un exercici de síntesi tan sever que la pel·lícula se n’acaba resentint. Amb un argument despullat de detalls i matisos, Millenium 2 acaba adoptant la forma de telefilm amb pressupost, amb una insípida correcció que, al capdavall, acaba fent que la història tingui poc interès i resulti, per moments, tediosa. Noomi Rapace es va fent seu el personatge i va guanyant protagonisme de la mateixa manera com es va convertint en el centre de la novel·la la fascinant Lisbeth Salander, però ni tan sols l’encert del càsting salven el film de la seva mediocritat.


Crítica publicada a Capgròs