El que li passa a Esther

Inesperadament, el cinema d’arrel catalana està traspassant fronteres a través del cinema de terror. Rec i Rec 2 han portat el nom de Jaume Balagueró i Paco Plaza fins als cinemes dels indrets més insospitats i un film de gènere amb tints apocalíptics i tocs de drama, Infectados, ha obert les portes de Hollywood als joves germans Àlex i David Pastor. A Hollywood també sembla força ben integrat un altre català, Jaume Collet-Serra, que després de les truculències de La casa de cera s’endinsa en un terror més psicològic amb la notable La huérfana, preestrenada amb gran èxit al recent festival de cinema de Sitges. A partir d’una història que, d’entrada, presenta poques possibilitats –l’adopció d’una nena òrfena que es va desvetllant com una autèntic malson–, Collet Serra no només aconsegueix un tens i rabiós psicothriller. Sobretot, el que aconsegueix és marcar una nova fita amb un inesperat gir de guió que demostra que, fins als guions més trillats se’ls pot donar la volta per explicar una cosa nova. El pols en la realització fa molt també a favord d’aquesta pel·lícula que també compta amb una interpretació digna de menció tan per part de l’estrella de torn, Vera Farmiga, com de la joveneta Isabelle Fuhrman, tot un descobremint en la pell d’aquesta Esther a qui, realment i com diu la publicitat del film, li passa alguna cosa: que ha entrat directa a l’olimp dels infants diabòlics i malvats del món del cel·luloide.

Crítica publicada a Capgròs

Carpe diem

Woody Allen recupera un antic guió de joventut que li permet sortir momentàniament de la deriva creativa en la que s’ha convertit la seva filmografia en els darrers anys. Si la cosa funciona no és ni molt menys una mostra del millor Allen, però si que permet recuperar una petita espurna del talent com a irònic observador de les complicades relacions de parella. La cosa, aquí, pren la forma d’una comèdia àcida i desenfadada al sobre un intel·lectual jueu de força edat i amb tendència a la misantropia que s’enamora d’una joveneta de províncies. Al voltant d’aquesta relació i seguint uns mínims paràmetres de comèdia clàssica, pivoten les històries d’una colla de personatges que també són "víctimes", d’una manera o altra, dels capricis de l’amor. La conclusió, per Allen, passa per dir "fora els prejudicis" i per un “carpe diem” que convida a no deixar passar de llarg les petites alegries que sorgeixen en mig del caos de l’existència. Tot plegat està amanit amb els acudits de rigor a costa de nazis i jueus i amb apunts, no per més subtils menys sagnants, sobre el provincianisme i el caràcter esnob de certa intel·lectualitat novaiorquesa. La cosa funciona prou bé en aquest Allen 100% escrit en la joventut i rodat des de la maduresa perquè, al capdavall, les penes i alegries del cor són molt similars a qualsevol edat.

Crítica publicada a Capgròs

Space oddity

Duncan Jones explota amb certa gràcia, però sense abusar, la circumstància de ser el fill de David Bowie en la seva targeta de presentació com a director de cinema, Moon, amb la que s’ha imposat en la recent edició del festival de cinema de Sitges. D’entrada, no costa gaire veure en Moon un intent de convertir Space Oditty en pel·lícula. El film conté prous elements com per poder parlar d’un homenatge al famós tema de David Bowie, però també amb suficient entitat pròpia com per considerar-la una obra personal que va més enllà de la influència paterna. Personal, i no sense risc, el que suposa tirar endavant una pel·lícula de ciència ficció amb un únic personatge –solvent Sam Rockwell- i uns efectes especials artesanals que doten el film d’una singular estètica retro i la diferencien de les grans produccions que actualment es basen en l’explotació dels recursos i efectes digitals. Interessant, tanmateix, és el tema de fons de la pel·lícula, el de la clonació i les seves implicacions ètiques i existencials, que Jones toca a partir de l’evolució d’un personatge aïllat en una estació espacial lunar. Les raons de l’existència d’aquesta estació lunar aporten un afegit ecologista a aquest conte humanista en clau de ciència ficció. El film també inclou petites però simpàtiques guinyades d’ullet a tot un referent, el 2001 de Kubrick, especialment amb el robot intel·ligent Gerty, una mena de Hal 9000 que, quan arriba el moment de la revolta, també es capaç de mostrar iniciativa pròpia.

El virus humà

El barceloní Àlex Pastor es va forjar un cert renom amb el seu primer curtmetratge, el premiadíssim larutanatural. Gràcies a la projecció internacional que va aconseguir amb aquest curt, premiat al festival de Sundance, al director se li han obert les portes de Hollywood, on ha debutat en la direcció de llargs. La seva opera prima, Infectados (Carriers), que firma juntament amb el seu germà David, és un film de gènere fantàstic, que barreja elements de ciència ficció i de terror amb apunts de drama psicològic. La trama gira al voltant d’una epidèmia provocada per un virus mortal del qual no es coneix ni s’arriba a explicar mai l’origen, perquè l’atenció es posa en la fugida de quatre personatges cap a un refugi a la platja. En el camí, aquests quatre personatges, dos germans i les seves respectives companyes, s’hauran d’enfrontar a situacions extremes on l’instint de supervivència els obligarà a prendre decisions i dur a terme accions que fan sortir la seva part més fosca. Tot plegat pretén portar a una conclusió fàcil: és més perillós l’home que el virus més contagiós, i s’hi arriba a través d’aquestes situacions límit amb les quals s’intenta obrir un debat sobre l’ètica i la moral. Ni les preguntes ni les respostes que es plantegen arriben a molta profunditat, però en tot cas, s’agraeix que els germans Pastor hagin mirat de tractar seriosament el tema i signar una pel·lícula que, dins els paràmetres del gènere i sense cap gran aportació, si que resulta prou seria i digna i que funciona també com a entreteniment. Malgrat no presentar uns personatges massa definits, el guió si que dosifica la informació sobre la relació dels dos germans, així com els ensurts i cops d’efecte propis de pel·lícules d’aquestes característiques. Un altra dels atractius dels quals es pot beneficiar Infectados és de la presència, ara notòria, de Chris Pine, un jove actor amb ganxo després de la seva participació al darrer film de la saga Star Trek.

Crítica publicada a Capgròs

Fraus, mentides i l’FBI

Steven Soderberg fusiona a ¡El soplón! les dues línies que defineixen la seva filmografia, la d’un cinema comercial, de grans estrelles i certa sofisticació, amb el vessant més propi del director de cinema independent que encara intenta ser. En resulta una barreja de pel·lícula d’espies i comèdia amb aires retro, alguns apunts de crítica a la societat i el sistema actual, i una trama llarga i confusa, però que se n’acaba sortint en el propòsit d’enganyar i tornar a enganyar l’espectador fins a la sorpresa final. El to de comèdia acosta ¡El soplón! a films com Charada i altres clàssics dels seixanta pels quals Soderberg sembla tenir força tirada, i als quals també ret homenatge amb la banda sonora de Marvin Hamlisch. S’ha de reconèixer l’esforç de Matt Damon per adaptar-se físicament al personatge al qual dóna vida, un en aparença ingenu executiu d’una gran corporació que decideix convertir-se en el confident de l’FBI quan descobreix actuacions fraudulentes a la seva empresa. En mans de Damon resulta força creïble la candidesa i ingenuïtat d’aquest personatge, com també l’inesperat gir que la seva història i el seu tarannà acaba fent en una pel·lícula que parla de les aparences, la manipulació, l’ambició i les mentides, les que es creu el propi personatge i també, les que fan possible un sistema en el qual són possibles grans fraus com el de Madoff o, més a prop de casa nostra, el cas de Millet i el Palau.

Crítica publicada a Capgròs