Menjar-se el cinema

Existeix tot un subgènere de cinema gastronòmic que ha estat capaç de traslladar la sensualitat de la cuina a la gran pantalla. Estómago, flamant guanyadora de la Seminci de Valladolid, segueix aquesta tradició amb una pel·lícula que combina dues tendències molt vinculades a la gastronomia: una d’elles, la que intenta captar la sensualitat vinculada als plaers del paladar, en la línia per exemple de Chocolat o Como agua para chocolate, i que en aquest cas concret també té una forta influència felliniana. L’altra, la cosa negra, que permet emparentar aquest film amb històries com El perfum, Delicatessen o El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante.

La pel·lícula, projectada a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, relata la història d’un aprenent de cuiner que converteix el seu art als fogons en un camí per prosperar, però sobretot, en una poderosa forma de domini sobre els demés. Tot i que no ofereix res de nou, el director Marcos Jorge sap treure partit dels tòpics d’aquest subgènere i supleix mancances de l’argument amb un muntatge basat en dues accions paral·leles, la del procés d’aprenentatge dels secrets de la cuina i la de la vida del cuiner a la presó. D’aquesta manera es crea un suspens que es manté fins a un final força impactant. No tot el metratge, que resulta excessiu, manté el mateix ritme ni el mateix to, i la pel·lícula vacil·la excessivament entre l’amabilitat, la sensualitat, l’humor i la seva vessant macabre.

A la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, a més, vam tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula amb el gust de la gastronomia del Brasil al paladar, ja que abans de la projecció, l’Associació Gastronòmica de Mataró Amics de la Teca va oferir un tastet de feijoada i caipirinhes per a tots els assistents, una altra manera de constatar la bona entesa entre el cinema i la gastronomia.

Penn per Avedon

La galeria Corcoran de Washington acull una exposició de fotografies del grandíssim Richard Avedon que dibueixen un retrat col·lectiu dels Estats Units. La mostra té un especial interès perquè inclou un retrat de Barack Obama quan encara aspirava a ser senador d'Illinois. Però com entendreu molts dels que ja coneixeu les meves debilitats i dèries, jo em quedo amb aquest retrat de Sean Penn.

Les pel·lícules són com tu ets

Me gusta el dicho: "El mundo es como tú". Y creo que las películas son como tú eres. Por eso, aunque los fotogramas de una película sean siempre los mismos -el mismo número, en la misma secuencia, con los mismos sonidos- cada proyección es distinta. A veces la diferencia es sutil, pero ahí está. Depende del público. Se crea un círculo que va del público a la película y vuelta atrás. Cada espectador mira, piensa, siente y llega a sus propias conclusiones. Que probablemente son distintas de las razones que me enamoraron a mí.

David Lynch, Atrapa el pez dorado

Radiografia d'una fractura

Laurent Cantet recull en la seva pel·lícula La clase -que divendres passat va inaugurar la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró- el testimoni real d’un mestre d’escola que va recollir en un llibre les seves experiències en un institut en un barri conflictiu francès. Aquest mateix mestre, François Bégaudeau, es converteix ara en protagonista d’una pel·lícula que se situa en una zona difusa entre la realitat i la ficció, on es recrea la realitat amb una mínima interferència narrativa i pocs sentimentalisme.

Més que una pel·lícula, La clase s’ha d’entendre com la radiografia d’una fractura, que s’observa clarament entre les quatre parets de l’aula. Cantet opta per refugiar-se darrera la càmera i converteix l’espectador en un alumnes més. I en aquesta aula reprodueix, a petita escala, la fractura social que amenaça una societat que no sap com donar resposta als difícils reptes que planteja la immigració. Ja no es tracta de mostrar els problemes habituals de l’adolescència. És que els nois i noies d’aquesta classe –subsaharians, magribins, antillans, xinesos, etc- porten les bosses plenes de problemes socials i familiars, que tenen a veure amb la manca de papers, amb la situació d’irregularitat, amb les feines clandestines, amb el desconeixement de la llengua, amb les diferències culturals irreconciliables i un llarg etcètera.

La clase planteja moltes qüestions però no dóna ni una sola resposta, i així evidencia també el fracàs d’un sistema educatiu que tampoc sap reaccionar davant la manca de valors, davant la desmotivació dels joves i davant la preocupant pèrdua d’autoritat dels professors. L’escola para el cop, però sense recursos ni guia, el mestre no pot fer més que contemplar impotent una realitat que se li escapa: el problema va molt més enllà de les quatre parets de l’aula i comença a esquerdar la societat. I encara que aquesta radiografia vingui de França, no sembla estar tan lluny de la nostra realitat.

Seguiu el Blog i afegiu-vos al Grup de Facebook de la Mostra de Cinema

Silenci

Recordeu el vídeo d'Enjoy the silence de Depeche Mode? Hi vaig anar a parar fa uns dies i des de llavors que veig claríssim que ha servit d'inspiració per a El cant dels ocells. La peli de l'Albert Serra la podreu veure a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró el proper dissabte dia 29 a les deu de la nit al Teatre Monumental. El vídeo el va dirigir Anton Corbijn i divuit anys després es manté tan fresc i innovador com en el seu moment. Us el deixo aquí sota i ja m'ho sabreu dir.

És un mitjà màgic

Estic llegint Atrapa el pez dorado, de David Lynch. Us aniré enganxant algunes de les reflexions espirituals que fa sobre el cinema:

El cine es un lenguaje. Puede decir cosas: grandes, abstractas. Y eso me encanta. No siempre se me dan bien las palabras. Algunas personas son poetas y dicen cosas con palabras bellas. Pero el cine posee un lenguaje propio. Y con él pueden decirse muchas cosas porque cuentas con el tiempo y las secuencias. Tienes diálogos. Tienes música. Tienes efectos sonoros. Tienes muchísimas herramientas. Y, por tanto, puedes expresar un sentimiento o un pensamiento que no podrían comunicarse de ningú otro modo. Es un medio mágico.

La lliçó bíblica

La comparació de Gomorra amb pel·lícules com El Padrino de Coppola, tot i que no està gens desencaminada, tampoc li fa cap bé a l’adaptació del llibre de Roberto Saviano. Les dues tenen en comú el retrat de les interioritats d’un món clandestí regit per les seves pròpies normes. Però a Gomorra, el seu director Matteo Garrone defuig els tots elements de melodrama i redueix la narració a una successió de seqüències sense més correlació que la de mostrar com la terrorífica xarxa de la Camorra s’extén fins a tots els racons de la societat napolitana i més enllà.

No hi ha en aquest film cap èpica ni la fascinació pel mal de les pel·lícules de gàngsters americanes, a les quals, per cert, Garrone també fa irònica referència reproduint diàlegs de l’Scarface de Brian De Palma. Només la imponent presència d’un actor com Toni Servillo ens recorda que Gomorra és una obra de ficció, però tan realista i austera que toca el cinema documental i fins i tot, la duresa de les imatges d’un informatiu. Sense narrador, sense judicis de cap mena, amb una mirada valenta i contundent com poques vegades es veu en una sala de cinema comercial i deixant a l’espectador que extregui les seves pròpies conclusions, Gomorra mostra la realitat de la màfia napolitana amb gran cruesa i sense concessions, a un ritme que pot resultar tediós, però que inexorablement aconsegueix fer sentir la nàusea de viure sota les normes i el terror de la màfia.

Garrone es manté fidel al document de Saviano –amenaçat de mort per la Camorra per haver desvetllat en el seu llibre les interioritats d’aquesta extensa organització criminal-, i retrata sense vacil·lar, a partir de les històries mínimes d’un grup de personatges en un barri suburbial de Nàpols, la manca d’escrúpols, la immoralitat de les accions (i les seves justificacions) i la perversió d’un sistema atrapat en un cercle de violència sense sentit, i sense fi. Aquesta violència, diu la pel·lícula, es basa en els foscos interessos d’uns pocs, impunes; i determina la vida de molts innocents, joves i adults, empesos a una vida en guerra silenciosa permanent i a un futur sense esperança. Això és el que converteix Gomorra en una pel·lícula de nivell excepcional: la seva denúncia valenta i compromesa, i també, el crit desesperat d’alerta sobre una societat, que amb una perversió tan abjecta com la d’aquella ciutat bíblica, només es pot veure sentenciada a la seva destrucció.

Crítica publicada a Capgròs

El mestre emocional

Al suplement Estilos de Vida de la Vanguardia surt avui publicat un article interessant sobre el cinema com a transmissor de patrons culturals, mites i formes de comportament. Es titula "EL CINE, NUESTRO MAESTRO EMOCIONAL" i com que és una mica llarg, us enganxo aquí alguns fragments:

(...) tres cuestiones acerca de la influencia del cine en los seres humanos. La primera es que, en muchos lugares del mundo, el séptimo arte se ha constituido en la principal fuente de educación emocional y mítica de los últimos cien años. La segunda: reinterpretamos según nuestras necesidades las ideas y emociones que trasmiten las películas. Y la tercera: la infl uencia que ejerce el cine (y, últimamente, la televisión) es mítica y, como tal, tiene sus aspectos positivos y su lado negativo.

"El cine es un espejo pintado", decía Ettore Scola. Los seres humanos, cuando nos encontramos delante de la gran pantalla, creemos encontrarnos ante un reflejo de la realidad. De hecho, el cine nos resulta mucho más verdadero que la vida cotidiana. La música que dota a la historia de intensidad emocional, la fotografía que proporciona imágenes que se nos quedan grabadas, el hilo argumental que hace que todos los acontecimientos cuadren… Todo hace que sintamos más el cine que la realidad que tenemos alrededor. Una persona que permanece impasible ante los problemas de su hijo puede llorar delante de una pantalla que le narra la historia de un adolescente incomprendido por sus padres. Alguien que reprime sus sentimientos amorosos deja que se le acelere el corazón por un romance de película. Y un individuo de vida rutinaria que no viaja por miedo a lo nuevo se mete en una sala de proyección y vive aventuras demostrando un gusto por nuevas experiencias que ni él mismo sabe que tiene. Todo se vive en el cine con mayor intensidad. Por eso influye tanto. Jean-Luc Godard decía que "la fotografía es la verdad". El cine es la verdad 24 veces por segundo. Tendemos a creernos lo que vemos en la pantalla (tanto en la grande como en la pequeña). Y el impacto que tiene sobre nuestras vidas es mucho mayor de lo que suponemos.

Incluso se puede afirmar que el séptimo arte puede hacernos creer que hemos tenido experiencias completas que, en realidad, no hemos vivido. (...)

También ha influido en nuestros hábitos de vida: ha conseguido que fumemos… y ahora está logrando que dejemos de fumar. El cine ha creado formas de seducción (el tira y afloja intelectual que ha sustituido a procesos rituales anteriores), relaciones padres-hijos (la rebelión adolescente ha sido, en gran parte, inventada por el cine) y estrategias de comunicación no verbal (los gestos, miradas y rictus faciales actuales, más contenidos, han sido difundidos por el cine sonoro).

La interpretación que hacemos de las películas pone de relieve nuestra forma de ver el mundo y nos hace vernos a nosotros mismos. (...)

Cine y televisión son míticos. Crean ideales porque no pretenden ser un trozo de vida, sino más bien un pedazo de pastel. Y esa capacidad de inventar mitos puede causar problemas cuando nos olvidamos de diferenciar realidad y fi cción y nos creamos expectativas utópicas. (...)

Pero esa irrealidad del séptimo arte tiene también sus compensaciones. Una de ellas es que causa un sano distanciamiento emocional que permite ver los problemas con claridad. Hay estudios que sugieren que la sana idea de que podemos reírnos de todo y de todos ha surgido de la comedia cinematográfica. (...)

El otro potencial que podemos encontrar en lo legendario es la capacidad de proporcionarnos objetivos. Si tenemos claro que el cine es una utopía, usar sus ficciones como objetivo puede darnos fuerza en nuestras vidas. Aunque nunca lleguemos a Itaca, el viaje habrá merecido la pena porque estaremos más allá de donde empezamos.

Anacronisme en la era d'Obama

La última pel·lícula de Ridley Scott ha tingut la mala sort d’estrenar-se quatre dies després de la clamorosa victòria de Barack Obama. La promesa de canvi que marca l’inici d’uns nous temps deixa inevitablement sense sentit aquesta Red de Mentiras, una pel·lícula que neix cadàver en un món que ja no té ganes de sentir a parlar de guerres del terror, d’eixos del mal i de la línia que separa els bons dels dolents. I Red de Mentiras, encara que ho intenti dissimular amb fortes dosis d’ambigüetat, és una pel·lícula completament anacrònica de bons i dolents. De res li ha servit a Ridley Scott comptar amb William Monahan, guionista d’Infiltrados, per donar-li una certa dimensió a la novel·la de David Ignatius.

El film, que pretén mostrar l’entramat governamental que hi ha al darrera de la lluita antiterrorista a Orient Mitjà, resulta pla, feixuc i cada vegada més tòpic a mesura que avança el metratge, fins a arribar a un desenllaç basat en la postissa història d’amor que només fa que entorpir l’evolució del relat. Tampoc un històric del muntatge, Pietro Scalia, ha pogut fer gran cosa per una pel·lícula que no aporta res ni a nivell argumental ni a nivell cinematogràfic, malgrat les possibilitats de la història i la solvència contrastada del seu director. Només valen la pena els esforços dels protagonistes principals, un Leonardo DiCaprio en el paper de bo-però-atormentat que ha anat consolidant amb films com Diamantes de Sangre o Infiltrados, i un camaleònic Russell Crowe amb uns quants quilos de més amb ganes de demostrar la seva validesa –cada vegada més destacable- com a actor.

Crítica publicada a Capgròs

La millor mostra en trenta anys

Apunteu-vos això a l'agenda: del 21 al 30 de novembre, Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, la millor dels seus trenta anys sense cap mena de dubte, i que compta amb una programació de luxe-luxós que inclou, atenció, els títols següents:

La classe, de Lauren Cantet, sonada guanyadora de Cannes

Los próximos pasados, de Lorena Muñoz, un docu sobre el pintor Siqueiros

Estómago, de Marcos Jorge, superguanyadora de no sé quants premis a la Seminci

Bajo Juárez, d'Alejandra Sánchez i José Antonio Cordero, sobre els feminicis a Mèxic

Déjame entrar/Let the right one in, de Thomas Alfredson, una de nens vampirs molt mona

Blindness/ A ciegas, de Fernando Meirelles, adaptant Saramago

Vals con Bashir / Waltz with Bashir, d'Ari Folman, animació superpotent

I un minicicle sobre el maig del 68:
Week End, J.L Godard
Milou en Mayo, de Louis Malle
Les amants réguliers, de Philippe Garrel

I una jornada de cinema català FABULOSA:
Pas a nivell, de Pere Vilà
El cant dels ocells, del mite Albert Serra

Això si que és una programació per celebrar els trenta anys de mostra!!!!!

I a més, us podeu afegir al grup a Facebook

El joc de les nines russes

Brad Anderson és un dels talents més sòlids amb els quals compta la Filmax per dignificar la seva aposta pel cinema fantàstic i de terror. El director de Session 9 i El maquinista demostra una vegada més amb Transsiberian –un film projectat a la recent edició del festival de Sitges- la seva capacitat per gestionar el material disponible i treure-li el màxim partit perquè en una modesta pel·lícula de gènere es converteixi en un acceptable exercici d’estil.

Transsiberian juga amb alguns elements coneguts dins el cinema de misteri, i no deixa de banda les possibilitats que sempre han ofert els trens com a escenari de thiller, com un claustrofòbic espai del qual no es pot fugir. En el tren d’aquesta pel·lícula, el transsiberià, coincideixen dues parelles, dos americans i dos espanyols, que es veuen implicats en una perillosa trama, marcada per certa fatalitat molt de cinema negre, que barreja màfies russes, tràfic de drogues i crims fortuïts. El guió sap treure partit del joc de comparacions: la neu siberiana contraposada a la "neu" dels traficants, o les nines russes on s’amaga la droga, que funcionen també com una metàfora dels secrets que amaguen els diferents personatges.

I és que un dels grans encerts de la pel·lícula radica en la definició dels personatges i sobretot el de la protagonista principal, Emily Mortimer. Sense entrar en grans aprofundiments, tots ells presenten els suficients matisos com per fer creïbles algunes situacions que fàcilment podrien caure en tòpics i solucions òbvies. Però els secrets sobre el seu passat que es van desvetllant en calculades dosis dimensionen també les seves accions i fan seguir la trama amb interès creixent. Hi contribueix també l’ofici de Brad Anderson, capaç de manejar el relat per crear la tensió necessària que fan d’aquest Transsiberian en una interessant i, fins i tot sorprenent, mostra del gènere.

Crítica publicada a Capgròs

Tinc un disgust...

... perquè això no es fa.

Agafar-se bé la vida

D’entrada, pot semblar que Happy: un cuento sobre la felicidad representa un gran gir en la trajectòria del britànic Mike Leigh. L’optimisme que inunda la seva pel·lícula no és molt habitual en la filmografia d’un realitzador que ha tocat àmpliament el melodrama amb rerefons social. Però tot i això, la protagonista, la vitalista Poppy, té força en comú amb altres personatges que formen part del món cinematogràfic del director de Secretos y mentiras, i que té alguna cosa a veure amb la honestedat i la sinceritat a l’hora de dir les coses, a l’hora d’afrontar els problemes, i a l’hora d’explicar una història. El títol en anglès, Happy-Go-Lucky, fa referència a una expressió que vol dir alguna cosa semblant a "agafar-se bé la vida". Després d’anys retratant els patiments de les classes més desafavorides, sembla que Mike Leigh ha assolit el nivell de lucidesa dels cineastes veterans i ha trobat el secret de certa felicitat: afrontar la vida tal com bé, sense estridències, essent fidel a un mateix. Això és el que fa aquesta Poppy, una mestra d’escola que no perd mai el somriure davant les adversitats, que pot semblar beneita quan, en realitat, és una persona acceptablement feliç en un món de perdedors on les petites alegries del dia a dia són les úniques victòries. No hi ha cap gran drama en la vida de Poppy, només una successió de fets quotidians bons i dolents –una cita romàntica, una contractura enfadosa, un malentès personal, un problema a la feina...- als quals la jove protagonista fa front sempre amb una mateixa lucidesa serena. Mike Leigh es projecta a si mateix en aquesta jove feliç i despreocupada, que es converteix en la portadora d’una saviesa assolida només després d’anys d’observar, conmoure's i relatar –en aquest cas a través de sobèrbies obres cinematogràfiques- el patiment i el dolor de l’ésser humà.

Article publicat a Valors