"Més gran que la Superbowl"

Ho diu Spike Lee: la Convenció Demòcrata ha estat un espectacle més gran que la Superbowl. Un show, amb el seu star system, efectes especials, merchandising, emocions fàcils i groupies. L'entreteniment ens motiva, però ha de ser això la política?

Charlot ecologista i robòtic

Els estudis d’animació Pixar estan en un feliç estadi de creativitat que, de moment, no ha perdut gens ni mica de força tot i que la relació empresarial amb la Disney feia presagiar tot el contrari. Amb vint anys de trajectòria al seu darrera i èxits tan rotunds com el de Toy Story, els de John Lasseter continuen tenint clara la seva base de l’èxit: a la qualitat de la seva animació digital s’hi afegeixen uns guions originals i intel·ligents, capaços de connectar amb el públic infantil propi del gènere, però també de captar l’interès dels adults. Aquesta és també la clau que converteix la producció Pixar és recent, Wall-E, en un dels grans títols de la casa i una de les millors pel·lícules de la temporada.

Sense pràcticament paraules i tan sols dos personatges – els simpàtics robots Wall-E i Eva-, la pel·lícula és capaç d’explicar no només una divertida historieta futurista plena d’aventures, sinó que també transmet un missatge de conscienciació ecologista, que fuig de moralina fàcil i que resulta realment entenedor per la canalla: si continuem abocant brossa, haurem d’emigrar a un altre planeta i la vida sense gravetat, sense aliments i sense plantes es pot arribar a fer molt i molt pesada.

No contents amb això, l’equip de guionistes i animadors, dirigits per Andrew Stanton (responsable d’un altre gran èxit de la Pixar, Buscando a Nemo) aprofiten que el personatge de Wall-E pràcticament no parla per retre un homenatge al cinema mut, construint la personalitat del petit robot de neteja a partir de gestos i referents extrets de les pel·lícules de Charlot. Aquest factor li aporta a la pel·lícula un caràcter entranyable i naïf.

Crítica publicada a Capgròs

L'home confrontat amb la natura

Una de les propostes més recomanables de la cartellera d'aquest estiu tan insípid és un documental del 2001 que s’ha estrenat tard i malament, i que ara també corre el risc de passar injustament desapercebut. Ríos y mareas gira a l’entorn de la figura de l’artista britànic de Land Art Andy Goldsworthy. El documentalista alemany Thomas Riedelsheimer el va acompanyar durant un any sencer amb l’objectiu de documentar el procés de creació de les seves obres, una mena d’escultures efímeres elaborades a partir d’elements naturals (fulles, gel, fusta, pedres), que Goldsworthy manipula únicament amb les mans i que integra plenament en el paisatge fins que la pròpia acció de la naturalesa, el vent, el sol, les marees, les va desintegrant.

Goldsworthy convida a mirar directament la natura, a través de les seves intervencions, d’una inusual bellesa plàstica, en paisatges idíl·lics i bucòlics. Però lluny de la seva placidesa aparent, la presència d’aquests elements naturals, però manipulats per la mà de l'home, provoquen la reacció de la natura. És per això que les obres d’aquest artista acaben resultant, en certa manera, agressives i violentes, i és així com pretenen desvetllar també la cara més fosca i destructiva de la naturalesa.

El documental planteja una doble paradoxa, ja que la pròpia plasmació en imatges –la seva preservació en el temps- és la única via per deixar constància de les obres d’aquest artista solitari i confrontat a una natura amenaçadora, que inevitablement es planteja una reflexió sobre l’acció del temps. Lluny d’intentar-la combatre, el converteix en un element actiu definitori de la seva creació, que es torna fràgil, efímera, sotmesa a uns designis que, sembla dir-nos Goldsworthy, transcendeixen la voluntat humana.

Cliqueu aquí per veure imatges de les obres de Goldsworthy.

L'esplendor de Mifune

Com que segur que tots vosaltres sou tant fanàtics de Kurosawa com jo, segur que aquesta notícia us semblarà tant fabulosa com a mi. Mifune de nou, en tot el seu esplendor, oooh!

Fent el gandul

Ens agrada fer el gandul, i si a sobre et posen una pel·lícula de gratis, qui és el maco que diu que no? Aquesta és la clau de l'èxit d'aquest peculiar festival de cinema a la fresca que cada estiu s'instal·la al pati del CCCB i que s'anomena, molt atinadament, Gandules. Les pel·lícules comencen a les deu de la nit però a quarts de vuit del vespre ja hi ha gent fent cua per aconseguir una de les gandules de primera fila que venen a justificar el nom del festival. A quarts de nou, la batalla per aconseguir una simple cadira de fusta adopta tints èpics i a les nou, és del tot impossible accedir al recinte: no hi cap més gent, i el que és pitjor, pràcticament ja no queden entrepans. Però com que ens agrada fer el gandul, aguantem això i més. I els promotors de la cosa, llestos ells, aprofiten per programar les pel·lícules més invisibles i minoritàries que poden i aconsegueixen, d'aquesta manera, una altra fita històrica: que centenars de ganduls embogits descobreixin directors diferents com Johan van der Keuken, Hou Hsiao-Hsien, Ousmane Sembene o Youssef Chahine. I així és com es converteix una bona idea en un esdeveniment gafapasta, tal i com demostra aquesta fotografia tan lamentable feta amb el meu mòbil.



Doncs bé, dimarts passat, després d'una batalla èpica per aconseguir dues cadires i més d'una hora i mitja d'espera, vam aconseguir fer el gandul i veure un d'aquests meravellosos documentals en els quals Werner Herzog sembla que ha trobat la pedra filosofal. Encounters at the end of the world, que per cert s'estrenava en aquesta sessió i ves a saber si es podrà tornar a veure mai més, és una joia del documental rollo Nationat Geographic, però amanit amb les suficients dosis de friquisme i espiritualitat com per convertir-la en something completely different.

Herzog té una altra pel·lícula absolutament meravellosa que es titula The Wild blue yonder. En aquesta peli, Brad Dourif interpreta un alienígena que viu a la terra i que relata l'històric viatge d'una nau espacial cap a un planeta, Yonder, situat en els límits de l'univers conegut. Per representar els astronautes passejant per l'espai, Herzog va fer servir en realitat les imatges d'uns submarinistes fent immersions a l'Antàrtida. Mireu el tràiler:



Arran de la fascinació que va sentir per aquestes imatges, el director es va proposar de viatjar fins a aquest recòndit indret del planeta. I així és com comencen aquests Encounters at the end of the world. Herzog visita els campaments de diferents punts de l'Antàrtida per mostrar la forma de vida de naturalistes, geòlegs, filòsofs i científics que viuen entre pingüins i foques, i sota l'amenaça permanent del canvi climàtic. El realitzador, que alhora fa de narrador, dóna una visió humanista, divertida i sensible de la vida en aquest indret a partir del testimoni de personatges solitaris, extravagants i poètics, refugiats entre els icebergs per motius ben diversos, tots ells amb una particular filosofia del món i convertits també exemple extrem de l'enfrontament de l'home amb la naturalesa.

Compromís comercial

Phyllida Lloyd resol com un mer tràmit l'adaptació cinematogràfica del famós musical de Broadway Mamma mia!. Tot i signar una pel·lícula entretinguda que es pot gaudir despreocupadament, en general la realitzadora desaprofita l'ocasió de rodar un musical contemporani de referència, que a més s'hauria beneficiat del fenomen Abba, que va contribuir també en el seu moment a convertir en films de culte tan La boda de Muriel com Las aventuras de Priscilla, reina del desierto.

Mamma mia!, gran èxit als escenaris, no correrà la mateixa sort al cinema. Li manca l'energia de les interpretacions i la música en directe, i no presenta unes coreografies que treguin partit de la realització cinematogràfica. Lloyd tampoc sap aprofitar el talent, però sobretot el valor i el sentit de l'humor d'aquest planter d'actrius i actors veterans que gosen riure's de si mateixos i abandonen tots els complexos. Només Meryl Streep, en aquest segon renaixement de la seva carrera, sembla conscient dels rèdits que li podrà treure a una interpretació com aquesta que l'obliga a cantar i ballar, i que trenca amb la seva imatge seriosa i melodramàtica habitual. Per a ella la màxima puntuació d'una pel·lícula que dissimula poc el seu caràcter de compromís comercial.

Crítica publicada a Capgròs

L'estadi de la torxa voladora

Com no podia ser d'una altra manera, el director i mite del cine oriental Zhang Yimou ha convertit la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Beinjing en una mostra més de la seva personal i estilitzada forma d'entendre el wuxià (aquest gènere d'arts marcials tan fantasioses en el qual s'ha especialitzat des de que ha deixat de ser un autor crític i proscrit per convertir-se en el director oficial del règim). Ha quedat de manifest en aquesta cerimònia on no ha faltat cap de les grans fites i contribucions xineses al món -la bruixola, el paper, la imprempta, etc-, i sobretot en l'espectacular truc final de l'atleta i la torxa voladora. No us esperàveu alguna cosa així?



I en aquesta data màgica i emblemàtica i olímpica del 8 del 8 del 8, des de l’Espai Isidor ens hem sumat a la festa de Beijing i hem improvisat una mega-chinorris-dinner-party-para-dos. I ens hem fotut l’arròs tres delícies, les gambes saltejades i el pollastre amb verduretes tot gaudint de la cerimònia.




Però el que més feliços ens fa és que a partir d'ara ja podrem dir que el programa més vist de la tele és una peli oriental!!!

Autorretrat

Tallin, juliol 2008

Podeu veure fotografies de Tallin al blog Arca Russa

El museu de l'Ermitage....

...s'ha de visitar en pla seqüència, segons recomana Aleksandr Sokurov a Russian Ark.



I podeu aprofitar per emular el fabulós Sergei Dontsov, guia-protagonista de la pel·lícula...



...i gaudir d'obres i salons com aquests.

L'art rus

El Museu estatal d'Art Rus de Sant Petersburg no està tan transitat com l'Ermitage, però és un dels indrets més agradables de la ciutat


Una obra de Natalia Gontxarova


El realisme acadèmic de Repin



Les icones d'Ivan Rublev, conegut per la pel·lícula de Tarkovsky


Angelets ortodoxes


Escultura de Catalina II la Gran

Més fotografies del viatge pel Bàltic al blog L'Arca Russa

Com uns tsars pel Bàltic

Aquí els fundadors de l'imperi de l'Espai Isidor a la residència estival de Pushkin, al palau de Tsarskoye Selo, de la nostra amiga la tsarina Catalina I de Rússia.



L'Ermitage, amb l'agulla daurada de Sant Petersburg al fons.



La plaça Roja de Moscú, fotografia en la única mitja hora de sol que hem vist en els tres dies que hem passat a la capital russa.



Tallin, una capital de conte de fades per Estònia.



La vista més característica de Helsinki, des del port, presidida per la imponent catedral luterana.

NOTA: Hem obert un blog on anirem penjant més fotografies del viatge, el podeu visitar en aquest enllaç

Camarades revolucionaris, una salutació des de Sant Petersburg, minuts abans de marxar en direcció a Moscou.

Do Svidanija!!!!!!!!