divendres, de juliol 25

Humor absurd, violència extrema



Martin McDonagh és un dramaturg de nova fornada i clara influència cinematogràfica que després d’una exitosa incursió en el món del curtmetratge –va guanyar un Oscar pel curt Six Shooter- acaba de fer el salt a la direcció de llargs amb Escondidos en Brujas. Tot i les influències evidents de Quentin Tarantino i dels germans Coen, entre d’altres, McDonagh aconsegueix signar una obra amb personalitat pròpia, que destaca per enginyosos diàlegs, un humor tirant a absurd i una violència extrema que cap al final va tenyint la pel·lícula d’un to negríssim.

En la seva posada de llarg, McDonagh ha comptat amb un repartiment integrat per actors d’alt nivell, com el versàtil Colin Farrell i Brendan Gleeson, en els papers de dos sicaris refugiats a Brujas. A la ciutat belga esperen les ordres d’un cap mafiós, que es tradueix en una breu però destacada aparició d’un Ralph Fiennes fabulosament embogit. La seva entrada en escena desencadena un violent bany de sang que fa d’aquesta pel·lícula, que manté durant la primera hora el to de comèdia, una interessant nova mostra del cinema negre de marca britànica.

Brujas es converteix en aquest film en un personatge més de la trama i en blanc d’alguns dels acudits que amaneixen aquest film d’un humor absurd molt tarantinià. McDonagh introdueix també alguns apunts sobre el sentiment de culpa que turmenten el personatge de Colin Farrell, i que resulten un interessant contrapunt dramàtic a una pel·lícula que, sense fugir-ne del tot, es resisteix contínuament a caure en les còmodes solucions del gènere.

Crítica publicada a Capgròs


diumenge, de juliol 20

Festival d'estiu: l'autèntica tragèdia



La cita: Dilluns, dia 21. 22.00. Teatre Grec

Review: El vencedor no tindrà pietat del vençut. No hi haurà consideració per als infants que sobrevisquin. No hi haurà respecte pels déus caiguts. Las troyanas ens transporta a l’últim dia de Troia, una ciutat ja vençuda, i explica la història de les seves dones, condemnades a caure en els braços dels comandants vencedors. Mario Gas dirigeix aquesta adaptació d’un text on les dones són protagonistes: Andròmaca, vídua d’Hèctor; Hècuba, antiga reina de Troia; Cassandra, sacerdotessa ignorada; Helena, bressol de tota una guerra...

+ informació: sobre l'estrena de l'obra a Mèrida

Review: L'estrena de Las troyanas al Grec va ser tot un esdeveniment social, ple d'estrelles i personalitats del món teatral (vaig identificar Fernando Guillén Cuervo, Josep Maria Pou, Boris Ruiz, Angel Llatzer, Constantino Romero...). La maravellosa presència de Glòria Muñoz omple l'escenari del dolor i la ràbia de les dones troianes, alçades en veu d'un poble vençut, plenes de sang i abandonades en una platja de sorra, a les portes d'una Troia en flames, una escenografia emotiva com el mateix text. Muñoz forma part d'un imponent póquer d'actrius que també inclou Anna Ycobalzeta en el desencaixat paper de Cassandra, Clara Sanchis fent de la femme fatale Helena de Troia i Mía Esteve com a Andrómaca, una mare desfeta davant l'execució del seu fill. Aquest és un dels molts moments intensos d'un muntatge que fa saltar les llàgrimes des de la tercera línia de diàleg, que encongeix el cor, que remou consciències, i que des de fa més de dos mil anys, crida desesperadament contra l'absurditat de la guerra.


divendres, de juliol 18

Festival d'estiu: el ciutadà Orson Welles



La cita: Diumenge, dia 20. 18.30h. Teatre Romea

Preview: L’endemà del seu darrer aniversari, Orson Welles enregistra anuncis de menjar per a gossos i laxants en un estudi de Los Angeles amb la col·laboració d’un jove tècnic de so. Vell i esgotat físicament, el director de Ciutadano Kane espera una trucada de Steven Spielberg que li permeti acabar la seva adaptació de Don Quixot en una darrera afirmació del seu talent creatiu. Mentre es debat entre la realitat i aquesta quimera, Welles rememora episodis destacats de la seva intensa activitat en el cinema, el teatre, la ràdio i també la màgia. Una obra de Richard France adaptada i dirigida per l’escriptor cinematogràfic Esteve Riambau.

+ informació

Review: Orson Welles vist des dels ulls d'un autèntic fan, el crític Esteve Riambau, que reviu el polifacètic cineasta en la pell d'un altre dels grans, Josep Maria Pou, autèntic beneficiari d'aquest muntatge excessivament convencional, però absolutament honest. El text de Richard France aprofundeix poc en la psicologia del magnífic creador de Ciutadà Kane, i opta per relatar fets objectius en la primera persona d'un Orson Welles crepuscular. L'obra, pràcticament un monòleg de Pou puntejat ocasionalment per un secundari que no era gens necessaris, resulta potser massa plana, però és interessant sobretot en la reflexió de l'artista incomprès, de l'home avançat al seu temps i sobretot, extraordinàriament voraç i ple de vida i energia creadora.


dijous, de juliol 17

Recepta clàssica ben cuinada



Posdata Te quiero és una comèdia melodramàtica amb un punt de partida que la tenyeix amb certs tints sobrenaturals. Una jove de trenta anys es queda vídua però comença a rebre cartes del seu marit mort en les quals l’ajuda a superar la pèrdua i reconduir la seva vida. Així explicat, sembla l’argument d’un dels melodrames sudcoreans han sabut convertir en un subgènere autòcton. Però la realitat és que aquesta història es basa en l’exitosa novel·la de Cecelia Ahern titulada, com el film, Posdata Te quiero. És el savoir fair del director i guionista Richard LaGravenese que salva un film que cau en l’ensucrament, però que afortunadament també sap fugir del tòpic quan és més necessari, és a dir, al final. Posdata Te quiero té un final lacrimògen i feliç però no és ben bé el que l’espectador intueix al llarg del metratge, i aquest és un dels grans encerts d’una pel·lícula que combina ingredients bàsics seguint una recepta clàssica però ben cuinada: el gust no sorprèn, però el plat entra per la vista i deixa un bon regust al paladar. La pel·lícula inclou uns quants flashbacks que reconstrueixen la felicitat de la parella, compta amb una colla de secundaris amb frases de diàleg tant o més encertades que els protagonistes principals, fa riure, fa plorar, distreu, emociona i no molesta. Compleix la seva funció. El públic surt satisfet però potser una mica embafat, sobretot per la visió idealista del dol d’una jove vídua per a qui la mort del marit només acaba tenint connotacions positives. És un pretext, en realitat, per explicar la recerca d’aquesta jove per retrobar el seu camí personal perdut i mostrar, de pas, que totes les dificultats d’aquesta vida es poden superar.

Crítica publicada a Capgròs


dimecres, de juliol 16

Festival d'estiu: l'espiritualitat del kung-fu


La cita: Dimecres, dia 15. 21.30h. Teatre Grec de Barcelona

Preview: Els sutra són els discursos pronunciats per Buda o per alguns dels seus deixebles. Dins el context budista, la paraula designa també els aforismes i les normes que regulen la vida de cadascú. Sutra és també el nom de l’espectacle amb què Sidi Larbi Cherkaoui torna a Barcelona. El reputat coreògraf, amant de les arts marcials, s’ha proposat desvetllar l’espiritualitat que hi ha al darrere del kung-fu. Després de conviure amb els monjos del temple de Shaolin a Dengfeng, Cherkaoui ha pogut recuperar el context d’aquest art marcial i revelar la filosofia que el va fer néixer. En aquest viatge l’acompanyen el reconegut escultor Antony Gormley, que ha dissenyat i delimitat l’espai on els monjos evolucionen, i també el compositor Szymon Brzóska, que ha creat peces musicals basades en l’ambient que es respira al temple i els seus voltants: el paisatge, l’atmosfera, les converses amb el mestre... El viatge que han fet aquests tres artistes, en companyia dels monjos, no és al passat, sinó a l’interior de l’esperit, on les distàncies entre l’Orient i l’Occident es fan més petites del que pensem.

+ informació: Crònica a El País.

Review: Fans de Bruce Lee i amants de la dansa, espiritualitat i acrobàcies, lluita i bellesa, vida i mort. Un únic cos descomposat en fragments, un demiürg extrany enfrontat a la seva pròpia creació, el tot permanent i la seva mutabilitat constant, la fusió d'Orient i Occident en un espectacle que només és possible ara, en aquest precís moment, que és l'únic realment existent.



diumenge, de juliol 13

Festival d'estiu: Ópera aqüàtica



La cita: Diumenge 13, 18.00. Teatre Nacional de Catalunya

Preview: Com dotar de sentit contemporani una obra de fa més de tres-cents anys? Aquest és el repte que assumeix una de les coreògrafes més innovadores del panorama europeu. Sasha Waltz aporta a aquesta peça clàssica tots els conceptes propis de la dansa moderna i la converteix en una successió d’imatges extraordinàries. L’òpera de Henry Purcell és una de les més importants de l’època barroca, un temps en què la dansa tenia un paper preponderant en aquestes obres. El director d’orquestra italià Attilio Cremonesi va reconstruir aquesta peça l’any 2005 i li va afegir una obertura. Dido & Aeneas relata la tràgica història d’amor entre la reina Dido de Cartago i Enees, el príncep fugit de Troia. Una història trista que culmina amb el tràgic «Lament de Dido», el famós cant d’una dona que prefereix suïcidar-se abans que separar-se de l’home que estima.

+ informació

Review: Deu minuts de llarga ovació i bravos a peu dret. La reacció sincera i apassionada del públic que ha vist un espectacle únic, inclassificable, ple d'oposats i dualitats: clàssic i modern, música o dansa, aigua i foc, cantants que ballen i ballarins que es confonen entre el cor i l´orquestra, i que reciten com actors, que neden com sirenes, que ballen al ritme del barroc de Purcell en un espectacle escènic que sovint sembla una pintura...

Val la pena aquesta critica


dijous, de juliol 10

Festivals d'estiu: l'herència de Billie Holiday



La cita: divendres 11, 21.30. Palau de la Música

Preview: "És més divertit interpretar les emocions masculines que les femenines", diu la cantant Madeleine Peyroux. Divendres, al Palau de la Música, oportunitat fabulosa de gaudir amb aquesta jove diva del jazz, que inclou en el seu repertori temes de Leonard Cohen o Tom Waits. L'any 1996 va publicar el seu primer àlbum, un treball que revelava una extraordinària intel·ligència en el qual la cantant aportava una intuïció semblant en material associat a Billie Holiday, Bessie Smith i Patsy Cline. Half the Perfect World, produït per Larry Klein, serveix tant de complement com de contrapunt del seu predecessor, Careless Love de 2004, que va deslligar elogis generalitzats i que va vendre més d'un milió de còpies en tot el món.

+ informació: Entrevista a El Periódico.

Review: Es va fer pregar, però l’entusiasta públic que va omplir el Palau de la Música va aconseguir que Madeleine Peyroux sortís per segona vegada a l’escenari a regalar a la claca catalan un bis del tot improvisat –es va veure en el desconcert dels músics-. Després de la confusió, la cantant nord-americana es va quedar sola a l’escenari i, guitarra en ma, va obsequiar-nos amb una fabulosa versió de La vie en rose. La presència de la chanson en el repertori d’aquesta “all american jazz girl” és la peculiaritat que fa diferents els seus concerts, com es va demostrar ahir al Palau. Amb l’actitud d’una cantant de bar de carretera, la Peyroux es va ficar a la butxaca ben aviat un públic fidel i amb ganes de gaudir amb un repertori de jazz i blues que combina temes propis amb versions d’estàndars –Smile- i clàssics moderns –Dance me to the end of love o Everybody’s talking-. Improvisació, sentiment i humor en una veu privilegiada recolzada pel talent de quatre immensos músics que la van acompanyar en una vetllada realment especial.


dimecres, de juliol 9

Joc pervers



L’any 1997, el nom del realitzador austríac Michael Haneke va despuntar gràcies a una pel·lícula de violència extrema, arriscada i provocadora, Funny Games, que el va confirmar com un dels grans talents del cinema europeu. El film, com tantes altres obres del director de La pianista, va quedar relegat a les sales d’autor i al públic de festivals. Però una dècada més tard, Haneke ha aconseguit fer visible al gran públic aquesta peça ideada inicialment com una reacció a un cert tipus de cinema de Hollywood, on la violència és ingènua i gratuïta, i pensada per ser consumida de forma inconscient.

Haneke ha recuperat ara aquesta obra i l'ha reconstruït pla per pla, en una fotocòpia exacta on només s’hi aprecia una única novetat: el repartiment estelar, amb Naomi Wats, Tim Roth i l’inquietant Michael Pitt, que serveixen de pretext i actuen com a reclam per al públic de masses. I així és com Haneke mata dos ocells d’un tret. Per una banda, aconsegueix que aquest Funny Games replicant es projecti en els multisales dels centres comercials, deixant sense paraules a un públic que entra a la sala força despistat. Per altra, apel·la a la intel·ligència de l’espectador que vulgui posar-la a prova, convidant-lo a participar en un joc divertit i pervers que té molt poc a veure amb la forma com els pulcres serial killers del film "juguen" amb les seves víctimes, però que sí serveix per confirmar la vigència absoluta d’un relat que ens recorda que la tortura, el terror i la violència no tenen res de banal.

Crítica publicada a Capgròs


dimarts, de juliol 8

Festival d'estiu: violència a la societat



La cita: Dimecres 8, 21.30. Teatre Monumental de Mataró

Preview: El director teatral mataroní Josep Rodri mostra a Làcrima les diferents tipologies de violència presents a la societat, seguint els passos de Violències i Morir a Bagdad, les seves obres anteriors. Làcrima recupera algunes de les escenes de violència vistes en l'obra anterior del director, Violències. La majoria, però, són noves, adaptades a l’escenari tradicional, i acompanyades de projeccions, amb l’objectiu de fer un teatre més atractiu, entretingut (que no banal) i accessible per al gran públic.

+ informació

Review: Decebedora, lamentablement, la proposta de Rodri al voltant de la violència. L’obra repassa les modalitats de violència més comú a la societat contemporània, a partir d'esquetxos que es basen en idees visuals de més o menys impacte, però que cauen en força tòpics i que no acaben de suggerir una reflexió de conjunt que vagi mes enlla de l'evidència. Manca ritme i també un major treball en la direcció dels actors.


dilluns, de juliol 7

Festival d'estiu: dansa, fado, revolució



Divendres, els carrers de la ciutat dansaven. Diumenge, Mataró era Lisboa però els fados de Névoa sonaven en català. Avui, la revolució del 68 torna a ser possible, si Godard vol. A mesura que la temperatura puja, l'agenda s'omple d'actes... L'activitat cinèfila habitual de l'Espai Isidor es dissimula entre espectacles de dansa, música, xerrades i exposicions que volem compartir amb vosaltres. Les aplegarem en aquest suplement espontani i anàrquic batejat genèricament, a falta d'un nom millor, com a Festival d'estiu. Mirarem de fer prèvies i reviews amb propostes que ens semblen interessants. També esperem i acceptem suggeriments.


dimecres, de juliol 2

L'alumne avantatjat



Les expectatives per la primera pel·lícula de Nacho Vigalondo eren molt elevades després que el polifacètic realitzador, guionista i actor aconseguís la fita històrica de veure nominat a l’Oscar el seu curtmetratge 7:35 de la mañana. Potser per això, Los cronocrímenes ha tingut una acollida desigual entre la crítica i l’afició, que esperaven les mateixes dosis d’originalitat i frescor en aquest llargmetratge que en el celebrat curt musical. Però malgrat les pífies pròpies de debutant, Los cronocrímenes no deixa de ser una interessant proposta emmarcada en una mena d’híbrid de ciència ficció i terror de baix pressupost, que supleix la manca de recursos –tècnics i artístics- amb elevats nivells d’imaginació i una actitud certament agosarada. La curiosa aposta per Karra Elejalde com a màxim protagonista interpretant tres papers pot no acabar de ser del gust de tothom, però està clar que contribueix a dotar el film d’una personalitat pròpia.

El pretext de Los cronocrímenes –la paradoxa d’un home que s’amenaça a si mateix després d’haver-se duplicat per l’acció d’una màquina del temps- no és excessivament original, però passa prou bé com l’exercici d’estil d’un alumne avantatjat, entusiasta a parts iguals de Hitchcock i del cinema postmodern de nova fornada. La complexitat dels girs temporals no acaba d’estar prou ben resolta i quan s’intenta reconstruir tota la trama apareixen alguns forats que desmereixen l’impacte final d’un film que, això si, és capaç de mantenir l’atenció, sorprendre contínuament i implicar activament l’espectador. I només per això, Los cronocrímenes ja supera, de llarg, la mitjana del cinema estatal.

Crítica publicada a Capgròs