La frase

Vaig anar a una conferència d'en Màrius Serra. Vaig riure molt. Vaig apuntar una frase de la seva samarreta. Deia:

"Els meus assumptes m'avorreixen mortalment. Prefereixo els dels altres"

És d'Oscar Wilde

Quatre dones buscant estabilitat

Els seguidors –majoritàriament seguidores- de Sexo en Nueva York surten força satisfetes del retorn de les seves heroïnes urbanes via llargmetratge, quatre anys després del darrer capítol de la sèrie. La pel·lícula es torna a ficar en la vida de Carrie Bradshaw i les seves amigues quarentones, tan addictes a la moda com a les crisis sentimentals. El director Michael Patrick King, de procedència televisiva, assumeix el repte de convertir un capítol de 50 minuts en una pel·lícula de més de dues hores, i ho aconsegueix gràcies a una bona col·lecció de gags i, el que és més important, una interessant i continua desfilada de modelets que és, de lluny, el més profund i destacable del film.

Molt més profund, tot s’ha de dir, que les supèrflues històries d’amor i desamor que protagonitzen aquestes quatre amigues que pretenen simbolitzar, no sempre amb tot l’encert esperat, a la neuròtica urbana contemporània. Les seves crisis de parella, però sobretot les solucions que adopten, del tot conservadores, es plantegen de forma excessivament superficial i amb molt poca autoironia, i llavors, el que comença com el retrat de quatre dones modernes, decidides i independents, es torna en la peripècia, en ocasions força patètica, de quatre dones a la recerca d’una estabilitat que només sembla passar per agafar-se al braç d’un home i arrossegar-lo fins a la vicaria.


Crítica publicada a Capgròs

Shyamalan de sèrie B

Aquest geni del suspens que es diu M. Night Shyamalan explica que amb la seva darrera pel·lícula, El incidente, ha volgut retre homenatge a les pel·lícules fantàstiques de sèrie B. Aquesta declaració d’intencions no deixa de sorprendre en un director que d’alguna manera ja anat integrant i reelaborant en el seu propi discurs alguns dels codis d’aquest tipus de cinema. Però sí que és cert que El incidente respon als paràmetres més tradicionals de la sèrie B, tant per l’argument –amenaça apocalíptica d’origen desconegut contra la raça humana-, com per la definició plana i estereotipada de personatges i situacions com per realització –en aquest cas, els recursos fan que sigui deliberadament descuidada-.

Però potser és pel fet que Shyamalan es proposa narrar una història amb menys artificis, que se li desvetllen algunes mancances. El incidente és, en la seva notable trajectòria com a realitzador i guionista, la pel·lícula amb un guió més fluix i previsible: la trama no porta a enganys, des del principi s’intueix el missatge pseudoecologista sobre la reacció del planeta contra el mal que causa l’ésser humà, i no hi ha cap sorpresa ni gir final. Sense cap sorpresa ni artifici, Shyamalan no ha sabut com "enganyar" l’espectador i ha acabat caient en un error molt comú: explicar en excés els coms i perquès d’una situació –el sobtat atac víric letal contra els humans- que és més creïble quants menys lògica se li intenta buscar. Aquest va ser sempre el secret de l’èxit dels capítols de La dimensió desconeguda, als qual perfectament podria remetre aquest film de Shyamalan.

El director d’El sexto sentido supleix a El incidente les febleses del guió amb el seu talent natural per a la creació de suspens, i com a digne hereu de Hitchcock aprofita més d’una situació per referenciar-lo (per exemple, en la seqüència de la dona que viu aïllada en una casa de camp, amb plans calcats de Psicosis).

Crítica publicada a Capgròs

Els ponts entre les persones

La reconstrucción del puente costará unos diez millones de dólares, y cuando esté acabado, puede que este año o quizás el siguiente, se escucharán salvas, se harán fotografías, volverán los autobuses cargados de turistas, se instalarán los vendedores de recuerdos y Mostar se proclamará una ciudad reconciliada. Pero el hombre que habrá hecho estos posible, l'ingénieur des ponts et chaussées, no está seguro de que su puente pueda aguantar todo este peso simbólico. Será un nouveau vieux pont, porque no hay forma de volver al que construyó Hayreddin, al igual que no hay forma de retornar al Mostar anterior a la llegada de la locura. El ingeniero se da cuenta de que el proyecto del puente trae a colación una de las conclusiones esenciales de todo proceso de construcción nacional: ¿cómo se tienden puentes entre las personas? ¿Cómo se puede ayudar a la gente a reconciliarse? En realidad, ¿pueden hacer algo los extrangeros? Y ¿qué decir del poder de la belleza? Lo más duro de la historia de Mostar es que la belleza del puente no lo protegió de la locura. Queremos creer que la belleza puede ayudar a la gente a resistirse a la llamada de la muerte y la discordia. Sólo el tiempo dirá si la belleza dispondrá de una segunda oportunidad.

Aquest fragment pertany al llibre El nuevo imperio americano de Michael Ignatieff, i ve a tomb del documental Els ponts de Mostar, que han fet una colla de joves mataronins encapçalats pel company periodista Joan Salicrú, i en el qual, a través de diversos testimonis que van patir en primera persona la guerra dels Balcans, intenten mostrar com queden les coses en un país, en una ciutat, si no hi ha un veritable procés de reconciliació. Dimecres 18 el van presentar en una projecció al Foment Mataroní, però si no hi vau poder ser, el podeu veure sencer -us el recomano- a través d'aquest blog.

25-J

Anoteu el 25 de juny a les vostres agendes que és el dia en què surt a la venda un pack especial amb les pelis de José Luis Guerin que inclou, segons expliquen els de Versus Entertaintment:

Innisfree (1990)
Casi cuarenta años después de que John Ford realizase allí "El hombre tranquilo", la cámara de José Luis Guerin vuelve a los mismos parajes en los que se rodó el mítico film. Allí se guarda aún no solo el recuerdo (vivo en los supervivientes, lleno de referencias históricas en los demás habitantes) de la filmación, sino también la particular forma de ver la vida de la Irlanda profunda que Ford quiso retratar.

Tren de sombras (1997)
Las filmaciones estivales registradas en Le Thuit (Haute Normandie) por un singular pionero del cine amateur -el abogado parisino Mr. Gérard Fleury (1877-1930)- originan una indagación poética y detectivesca entorno a la imagen cinematográfica.

Unas fotos en la ciudad de Sylvia (2007)
Antes de realizar "En la ciudad de Sylvia", José Luis Guerin pasó gran cantidad de tiempo filmando y trabajando con una serie de apuntes que ahora ven la luz bajo el título de Unas fotos en la ciudad de Sylvia. Esta película posee total independencia narrativa con respecto a la ya mencionada "En la ciudad de Sylvia". "En ningún caso unas fotos deben verse como un esbozo, está hecha a partir de fotografías en blanco y negro, mudas, en ese caso lo que cuenta es la pequeña elipsis que hay entre una fotografía y otra... Entre una foto y otra hay un tiempo que se fuga, un misterio que se escapa.... Esas limitaciones autoimpuestas requerían de un enunciado en primera persona que actuara como vía o conductor. En este sentido esas notas son mucho más narrativas que "En la ciudad de Sylvia"

Los contenidos adicionales de la edición son los siguientes:
Notas para un casting / Localización de Innisfree con Lord Killaning / El cottage / Rodaje en Pat Cohan Pub / Souvenir, un cortometraje de José Luis Guerin / Extracto de un film experimental de monsieur Fleury / En la ciudad de Lotte, secuencia eliminada / Mujeres esperando el tranvía / Mujer esperando el tranvía / Las mujeres que no conocemos: extracto de la instalación "las mujeres que no conocemos", presentada en el pabellón de arte español de la bienal de arte de Venecia 2007. / Entrevista a Manel Almiñana, ayudante de dirección de Innisfree y Tren de sombras / Entrevista a Gerardo Gormezano, director de fotografía de Innisfree / Entrevista a Pere Portabella, productor de Tren de sombras / Entrevista a Hector Faver, productor de Tren de sombras / Extractos del documental "Apuntes para un retrato", de Abel Garcia Roure.

La edición, presentada en 4 digipacks dentro de un slipcase, incluye un libreto de más de 60 páginas que recoge ensayos, críticas y reflexiones sobre las tres películas presentes en esta edición a cargo de críticos, historiadores y colaboradores de Guerin.

Feliç despreocupació

Una notícia a El País ens recorda que fa trenta anys de l'estrena als Estats Units de Grease. I sota la inevitable pàtina de clàssic contemporani i referent generacional que li ha anat creixent, la pel·lícula de Randal Kleiser es manté fresca i divertida com el primer dia. Diumenge, que la feien altra vegada per la tele, em va tornar a fer riure, cantar i emocionar. Que necessària és i com es troba a faltar, avui en dia, la feliç despreocupació de musicals com aquest...

La por

Frank Darabont és un d’aquells directors que, com M. Night Shyamalan, és capaç de convertir un senzill relat de gènere en metàfora de la condició humana. Amb La niebla, interessant adaptació d’una novel·la d’Stephen King, el director recorre al terror de sèrie B per endinsar-se en la part més fosca de l’ésser humà. Ho fa amb un film apocalíptic que per moments es pot emparentar, pel rerefons, a títols recents com El tiempo del lobo o Hijos de los hombres.

Però, sobretot, el film recorda vagament a una pel·lícula del mateix títol de John Carpenter i, de fet, Darabont ret homenatge a aquest "master of horror" convertir-lo en referència implícita en la fotografia i la realització, molt de l’estil dels anys setanta. Darabont també ha fitxat a un dels grans dels efectes visuals, Greg Nicotero, que s’ha encarregat de dissenyar les criatures lovecraftianes que sorgeixen de la boira i amenacen la vida quotidiana d’un petit poble de Maine. Aquests éssers, procedents d’una altra dimensió, només ataquen a aquells que els temen.

La metàfora, no poc interessant tot i la seva obvietat, és que la por –a allò desconegut, al que ve de fora- provoca aquests monstres. I que sotmesa a la por, la gent pot ser fàcilment manipulable. Personatges com la fanàtica religiosa la influència de la qual creix mesura que la por va en augment, o el sacrifici simbòlic del jove militar són alguns dels elements per a la reflexió d’aquesta cinta que també es deixa veure com una notable mostra d’aquest cinema fantàstic compromès amb la situació política i social del seu temps.

Crítica publicada a Capgròs

L'Spaghetti western al seu lloc

La gent que està darrera el Rolling RoadShow Tour es dedica a organitzar projeccions de pel·lícules mítiques en els escenaris on van ser rodades. Una experiència místico-cinematogràfico-extrasensorial que divendres passat va tenir lloc al desert d’Almeria, on es van projectar els tres grans films de la Trologia del Dòlar de Sergio Leone: La muerte tenía un precio, Por un puñado de dólares i El bueno, el feo y el malo. Concretament als cortijos d'El Sotillo, a Los Albaricoques, i al del El Fraile. Podeu llegir la notícia del diari Público.

Aquesta gent del Rolling RoadShow Tour té un Flickr on pengen fotografies dels esdeveniments -superfreaks- que organitzen. Val la pena entrar i remenar i trobareu imatges com aquesta, que correspon a la projecció d'Encuentros en la tercera fase just davant de la Devil's Tower, la muntanya on arriben els marcianets.



O la projecció de El resplandor a davant de l'Stanley Hotel a Estes Park, Colorado, on es va rodar la pel·lícula de Kubrick.

Cartells i cartellistes

El principal protagonista de La niebla, de Frank Darabont, és cartellista de professió. Al principi de la pel·lícula el veiem treballant en un cartell en el seu estudi, on hi ha penjats, entre d'altres, el poster de The thing, de John Carpenter -que podeu veure aquí sobre-, i que és un dels referents directes de la pel·lícula, així com també una de les formes que té Darabont per reconèixer la vocació de sèrie B del seu film. Però la cita serveix també de pretext per retre un homenatge a un dels grans cartellistes de cinema, Drew Struzan, autor de cartells tan mítics com els d'Indiana Jones o Regreso al Futuro, i recentment, El Laberinto del fauno o fins i tot Torrente 3.

Drew Struzan va dissenyar aquest teaser poster per La niebla. No hi veieu la referència a Psicosis?:



Finalment, però, el cartell definitiu de la pel·lícula de Frank Darabont és obra de BLT and Associates, que són els mateixos de, per exemple, No es país para viejos, entre moltes d'altres.

Estrena emocionant

Ara que finalment s'estrena comercialment Aritmética emocional, recupero el que en vaig dir quan la vam projectar, el desembre passat, a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró:

Obra de cambra amb només quatre actors incommensurables: Max Von Sydow, Christopher Plummer, Gabriel Byrne i l'estupendíssima Susan Sarandon, en una pel·lícula sobre les ferides del passat i la seva influència en el futur, sobre la forma com cada persona aprèn a viure i a fer front al pes dels records i la memòria, i també sobre aquelles coses que se senten i que no es diuen. És una obra serena i elegant, de sentiments intensos i profunds, que el director i els actors saben contenir fins a l'alliberadora seqüència final. Una joia.

Negra com l'ànima del diable

El veterà realitzador Sidney Lumet signa una pel·lícula negríssima que destaca per aquella llibertat i lucidesa de les grans obres crepusculars. Antes que el diablo sepa que has muerto és una tragèdia grega amb totes les de la llei, disfressada de thriller d’inspiració kubrickiana, sustentat en un excel·lent i calculadíssim guió que inclou clares referències a Atraco perfecto.

Lumet, a qui tradicionalment s’ha catalogat amb l’etiqueta de cineasta televisiu, sembla haver-se plantejat aquest film com el capítol d’una d’aquestes telesèries de nova fornada cridades a renovar el llenguatge cinematogràfic, de la mateixa manera com als anys seixanta i setanta ell mateix va contribuir a fer-ho, amb films tan "bruts" com Serpico o Tarde de Perros, dels quals aquest Antes que el diablo sepa que has muerto és una digníssima hereva i continuadora.

Lumet es val d’un original muntatge fragmentat, decorat amb un curiós efecte moviola, que serveix per plantejar un argument que parteix del pretext de l’atracament perfecte per anar-se desvetllant mica en mica com el retrat d’una família que s’autodestrueix, moralment corrompuda, com està, fins el moll de l’os. I al seu torn, aquest duríssim retrat sobre les addicions, les debilitats, els fracassos, les pors i els retrets d’aquesta família en descomposició, es va tornant en una tragèdia que culmina amb un enfrontament a mort, que pren la forma de duel entre els dos immensos titans que són Albert Finney i Philip Seymour Hoffmann, convertits en un pare i un fill que només comparteixen la negror de la seva ànima.

Us recomano el post d'en Ramon sobre aquesta pel·lícula, amb aportacions sobre la tragèdia i la cosmovisió jueva.

Crítica publicada a Capgròs

Reinventar-se o morir

Després de l'aventura fallida amb el cinema de Bollywood, el mític i atrotinat Maldà enceta una nova etapa dedicada a "aquell altre" cinema i la cultura en general, amb un nom que vol denotar contemporaneïtat, Maldà Arts Forum.

Us enganxo la notícia d'El Periódico:

El Maldà, en Ciutat Vella, se convertirá en el primer cine barcelonés que se abre a otras artes y actividades culturales. Tras un año proyectando cine de Bollywood sin mucho éxito, la sala iniciará mañana una nueva etapa de la mano de Sagrera TV. Programará películas de estreno, la mayoría independientes y de autor, y acogerá danza, música, actos literarios, conferencias y proyecciones de series de televisión.
Detrás de este nuevo intento del espacio por sobrevivir entre tantos filmes comerciales y cadenas de multisalas está Ramon Colom, al frente de la distribuidora Sagrera TV. El periodista, que se ha asociado con el propietario, Shankar Kishnoi, busca convertir este local situado en las galerías Maldà en un punto de "cultura viva" y establecer "otra manera de entender la salas de cine".
Las películas, "títulos que tienen dificultades para exhibirse", continuarán siendo el centro de la oferta de la sala, que se ha rebautizado como Maldà Arts Fòrum, aunque a veces las proyecciones irán acompañadas de actos paralelos. En junio, por ejemplo, junto la cinta Aleksandra, de Aleksandr Sokurov, sobre el conflicto ruso-checheno, se organizará una charla sobre la opresión en Chechenia, Tibet y Myanmar.
La programación del próximo mes ya muestra cómo será la nueva línea del Maldà, pero no será hasta después del verano que se abrirá totalmente a otras disciplinas y culturas. La oferta incluye un recuerdo de los 100 años del nacimiento de James Stewart, un homenaje al director Sidney Pollack, recientemente fallecido, un encuentro sobre la paz, una charla de Àngel Casas sobre sus libros, músicas y películas favoritas y la celebración del Día de la Música, el 20 de junio, desde una óptica cinematográfica. Una vez al mes, el Maldà proyectará producciones rodadas por los espectadores.

Pioners

Un Albert Serra amb aires de Fassbinder insisteix en la idea dels tres reis mags com a pioners, ridículs i visionaris en la mateixa mesura. Tres reis amb accent gironí emprenen un viatge vacil·lant cap a un objectiu incert, a través de paisatges atàvics de connotacions mítiques. Josep i Maria en quotidiana espera mentre els reis avancen entre un mar de dubtes i també d’un humor absurd com absurda és aquesta travessia, tediosa i bellíssima, genial i provocadora, intuïtiva i lliure. Així correspon als pioners. Als grans cineastes. Serra, amb un ego superlatiu, s’hi autoproclama i no admet discussió. Coronat a Cannes, al MICEC (Oh Europa!) divendres 30 de maig, Serra va fer gala de la seva provocativa convicció, davant la crítica, davant la claca fidel, davant creadors compresos o incompresos (hi eren l’artista Perejaume, el cineasta filipí Raya Martin, el mexicà Lisandro Alonso...) i davant aquells que veiem com comença a brillar l’espurna, encara vacil·lant també, d’aquest geni rauxat de Banyoles.