Clixés de melodrama

Elegy és la primera producció totalment americana de la realitzadora catalana Isabel Coixet. Per primera vegada, la directora ha renunciat a signar també el guió, que adapta una novel·la del nordamericà Philip Roth. Però encara que no es basi en el seu propi guió, Coixet ha sabut fer-se seu el relat i portar les inquietuds del veterà escriptor al seu territori personal, el del melodrama. En aquest procés, però, els personatges han perdut definició i profunditat i han quedat relegats a mers clixés, al servei d’una història d’amor intergeneracional que cau en una sèrie de tòpics ensucrats molt allunyats de les intencions del reconegut autor del relat original.

La directora renuncia completament a reflectir les inquietuds que Roth expressa en el seu llibre sobre temes com la sexualitat, la vellesa o el compromís, però tampoc és capaç d’aportar un punt de vista diferents que reforci, per exemple, el personatge de la jove protagonista. Coixet sembla únicament preocupada en arrossegar l’espectador cap a un mar de llàgrimes, provocades gràcies als recursos més fàcils, com ara la música sentimental i les escenes de pluja. Elegy, al final, no escapa de la cotilla de luxós telefilm.

Per fortuna dels espectadors, Coixet ha pogut comptar amb intèrprets de la solvència de Ben Kingsley, que intenta gratar en un fons pràcticament inexistent, i que sap treure-li també molt bones rèpliques a la seva companya de repartiment, Penélope Cruz, que ofereix una de les seves millors interpretacions en una pel·lícula que no se la mereix.

Crítica publicada a Capgròs

El bestseller

Per Sant Jordi sempre et cau el bestseller de torn.

Jo ja el tinc: El conde de Montecristo, d'Alexandre Dumas.

El més venut del 1845.

Ara tinc 1151 pàgines més de feina.

Bona diada

1968

El suplement Babelia del diari El País dedica un especial fabulós a repassar causes i conseqüències del Maig del 68. En el seu article "Praga i Memphis en mayo", Antonio Muñoz Molina explica entre d'altres coses, això:

En Cannes, ese año, François Truffaut consumó la ruptura con Godard, y tuvo la audacia de decirle en una carta algo que inmediatamente lo convirtió en un proscrito: que en las batallas campales entre policías y estudiantes se sentía más cerca de los primeros, hijos de campesinos, que de los sublevados, hijos de burgueses. Palabras semejantes escribió por entonces Pier Paolo Pasolini. Godard acusó a Truffaut de haberse convertido en esclavo del capitalismo, si bien no tuvo reparo en incluir, en la misma carta, una petición de dinero, según él para invertirlo en una película revolucionaria. Truffaut venía observando que en su antiguo amigo las proclamas de solidaridad se correspondían con una total indiferencia hacia los sufrimientos y las necesidades de las personas reales. "Entre tu interés por las masas y tu propio narcisismo", le escribió, "no hay sitio para nada más ni nadie más".

A la foto: Claude Lelouch, Jean-Luc Godard i François Truffaut al Festival de Cannes del 1968.

Remake i paradigma

Retratos del más allá és un rutinari remake de Shutter, un notable film de terror i, sobretot, una de les poques mostres del cinema tailandès que han aconseguit projectar-se amb certa normalitat més enllà de les seves fronteres. Però més que el relatiu interès que pugui tenir aquesta reversió, el cas de Retratos del más allà funciona com a paradigma d’un cert nou ordre cinematogràfic mundial. Hollywood ha entès la certa demanda existent d’un tipus de cinema de terror que prové d’Orient, però enlloc d’invertir en la distribució dels films originals, prefereix comprar els drets del guió i dur a terme maniobres tan extravagants com aquesta: L’original tailandès es converteix en una pel·lícula de producció americana, protagonitzada per una parella d’actors de rostres occidentals però dirigida per un realitzador japonès i rodada a Tokyo, de manera que es garanteix que tant els escenaris com els esperits i fantasmes tinguin un genuí aspecte oriental comme-il-faut.

En aquest procés, es perd la relativa essència de l’original tailandès, que recorria a tradicions i llegendes autòctones, i es converteix la història de l’esperit que es mostra a través de les fotografies en un pretext qualsevol per treure a passejar aquests trucs i efectes visuals que tan bon resultat donen des de l’èxit de Ringu i derivats. Només aquests cops d’efecte, previsibles però sempre "resultons", acaben per justificar el visionat d’aquest remake absolutament funcional, rutinari i impersonal, que no arriba a convèncer als aficionats més exigents al gènere.

Crítica publicada a Capgròs

La vida del periodista

Ho he tret del llibre El político y el científico, de Max Weber:

La vida del periodista, por el contrario, es azarosa desde todos los puntos de vista y está rodeada de unas condiciones que ponen a prueba la seguridad interna como quizás no lo hace ninguna otra situación. Y tal vez no sean lo peor de ella las experiencias frecuentemente amargas de la vida profesional. Son precisamente los periodistas triunfantes los que se ven situados ante retos especialmente difíciles. No es ninguna bagatela eso de moverse en los salones de los grandes de este mundo, en pie de igualdad con ellos y, frecuentemente incluso, rodeado de halagos, originados en el temor, sabiendo al mismo tiempo que apenas haya uno salido, tal vez el anfitrión tenga que excusarse antes sus demás invitados por tratar a los "pillos de la prensa". Como tampoco es ciertamente ninguna bagatela la obligación de tenerse que pronunciar rápida y convincentemente sobre todos y cada uno de los asuntos que el "mercado" reclama, sobre todos los problemas imaginables, eludiendo caer no sólo en la superficialidad absoluta, sino también en la indignidad del exhibicionismo con todas sus amargas consecuencias. Lo asombroso no es que haya muchos periodistas humanamente descarriados o despreciables, sino que pese a todo, se encuentre entre ellos un número mucho mayor de lo que la gente cree de hombres valiosos y realmente auténticos.

Poesia contra la opressió

Juny

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

Shi Tao
(Traducció de Manel Ollé)

Aquest poema forma part de la campanya Relleu del poema, promoguda pel PEN Internacional contra la opressió i la manca de llibertat a la Xina davant la proximitat dels Jocs Olímpics. També podeu seguir la campanya a través del Facebook.

Hong Kong Phooey!!!!!

El BAFF fa deu anys i ho celebren convertint Barcelona en Hong Kong. Del 25 d'abril al 4 de maig, busqueu-me al costat de Johnnie To...

No només és rock'n'roll

Molt a principis dels anys seixanta, un periodista li pregunta a un joveníssim Mick Jagger quan de temps creu que durarà la seva banda. Més de quaranta anys després, la resposta està dalt de l’escenari. Superant la seixantena, i contra tot sentit de la la lògica i el temps, els Rolling Stones en directe es fan immortals. Cineasta melòman i mitòman com pocs, Martin Scorsese s’acosta a la banda amb reverència de fan i voluntat de copsar l'espurna que explica el miracle. Per això Shine a light és més que un documental sobre la banda, l'enregistrament d'un dels seus concerts i el testimoni del desplegament tècnic i mediàtic que els envolta. És un intent de copsar l'essència mateixa del rock'n'roll.

Scorsese, no es pot negar, ha comptat amb un envejable desplegament tècnic que li permet seguir de ben aprop tots els moviments i evolucions de Mick Jagger, Keith Richards i els seus, i gràcies a l'ús de fins a disset càmeres, aconsegueix acostar l'espectador als músics fins a convertir-lo en una presència més dalt de l'escenari. I és gràcies a aquesta proximitat, i també al rabiós nervi que defineix tot el cinema d'Scorsese, que se sent molt propera l'energia que desprenen els Stones. El concert arrenca amb Jumpin' Jack Flash i es clou amb el gran clàssic Satisfaction. Entre mig, sonen cançons recents i temes llunyans com As tear goes by (amb un record velat a Marianne Faithful), i versions de country i d'un blues -acomopanyats del bluesman Buddy Guy- que recorden el seus orígens i expliquen la seva evolució. Després toquen Sympathy for the devil o Brown Sugar i els Stones es confirmen com allò que són: la millor banda de rock de la història, el major espectacle del món.

Scorsese va enregistrar dos concerts dels Stones al Beacon Theather de Nova York, un dels quals en motiu de l'aniversari de Bill Clinton. En la benvinguda, l'expresident dels Estats Units es presenta modestament com a teloner de la banda. La broma no està exempta de simbolisme, perquè ningú, ni Clinton, ni Scorsese, podrà estar ja mai per sobre dels Stones. Gràcies a un espectacular i divertit travelling final, és el propi cineasta qui els projecta des de l'escenari al firmament.

Crítica publicada a Capgròs

Fer-se gran

La realitat amb tota la seva ironia i cruesa irromp en la vida de dos germans que es veuen obligats a fer-se càrrec del seu pare senil quan aquest és expulsat sense miraments d’una idíl·lica ciutat residencial per a la gent gran. Els Savages, protagonistes del segon film de la directora Tamara Jenkins, són el viu exemple d’un model familiar tradicional en plena crisi: una mare absent i un pare sempre despreocupat dels seus fills, que ara depèn d'ells, dos "quarantons" neuròtics i immadurs, marcats per la manca d’afecte i una incomunicació endèmica que els converteix en claríssim producte del seu temps.

Els dos germans traslladen el seu pare de l’assoleiada Arizona a la freda i plujosa ciutat de Buffalo, un canvi de clima que carrega de simbolisme aquest film que parla de la vellesa i la dependència, però que sobretot intenta mostrar el difícil camí cap a la maduresa i com n’és de traumàtic el procés d’acceptació de les responsabilitats i dels compromisos que l’edat comporta. Ho fa, sobretot, focalitzant l’interès en el personatge de la germana, Wendy, una autora teatral en crisi, addicta als antidepressius i incapaç d’afrontar una relació sentimental seriosa, que es farà gran a contracor, en veure’s enfrontada a la situació familiar. Hi ha altres símbols, com les relacions dels humans amb els animals de companyia o fins i tot el ficus que es panseix per falta de rec, a través dels quals la directora aporta un divertit contrapunt per llegir entre línies.

The Savages, film que va ser guardonat als Independent Film Awards, nominat als Oscars i presentat a Sundance, és una de les mostres de cinema independent més genuïnes sorgides els darrers anys del certamen promogut i dirigit per Robert Redford. Tamara Jenkins ha comptat amb dos intèrprets de llarga tradició indie i un talent infinit, com són Philip Seymour Hoffman i Laura Linney, una grandíssima actriu que no ha estat mai reivindicada en la mesura que es mereix, i que torna a demostrar en aquest film la seva capacitat per transmetre emocions i canviar de registre.

Entre l'honor i l'amor

El veterà realitzador japonès Yoji Yamada tanca la seva trilogia sobre els samurais amb una altra adaptació d’un relat de Shuhei Fujisawa, un conegut escriptor de novel·les que ja va inspirar els dos films precedents, El ocaso del samurai i The hidden blade. El tercer film de la trilogia, Love and honor, relata la història d’un samurai al servei del shogun que perd la vista en acte de servei. Per tirar endavant, però també enganyada per un soldat amb males intencions, la seva dona farà un sacrifici que el jove samurai venjarà per tal de recuperar l’amor perdut i l’honor de guerrer.

De nou Yamada, amb aquella meravellosa lucidesa que atorga la veterania, mostra un revers molt poc heroic i romàntic del samurai en els últims dies d'un sistema feudal que perd lentament el seu sentit. Així queda demostrat, amb una ironia molt elegant, a través de la feina de tastador de menjars del shogun que porta a terme el protagonista. És un home atrapat entre dos móns, lligat a un concepte de l’honor que perd lentament el seu sentit mentre anhela poder dur a terme projectes massa avançats per la seva època i condició. El somni d’obrir una escola per joves samurais on aplicar un nou mètode pedagògic o el mateix tracte d'amor i igualtat que dispensa a la seva esposa en el Japó medieval dibuixen el perfil d’aquest guerrer de mentalitat moderna que acaba essent víctima, irònicament, de l'absurd d'un sistema massa enquistat en la tradició. Al final, però, i potser perquè aquest és el film que clou la trilogia, Yamada decideix donar-li al seu samurai un final relativament feliç i obrir al seu davant una esperança que es basa en la força de l'amor.

Com els films precedents, Love an honor és una pel·lícula de bellesa serena, humor intel·ligent i voluntat costumista, on l’èpica dels samurais queda substituïda per una dignitat i una sensibilitat humanista heretada del mestre Ozu. Yamada, que ratlla els vuitanta anys, es confirma amb aquest film i la trilogia a la qual pertany, com el seu més digne hereu i testimoni.


Podeu recuperar la meva crítica sobre El ocaso del samurai

Cinema d’homes i cinema de dones

En anglès existeix el concepte de Chick flicks per referir-se a un tipus de cinema destinat al target "femení". Són pel·lícules com El diario de Bridget Jones o Pretty Woman, les comèdies romàntiques de Hugh Grant o Meg Ryan, els dramons lacrimògens estil Meryl Streep... El "cinema per a dones" existeix des de que el cinematògraf va sortir de la barraca de fira, i compta amb gèneres propis, des dels melodrames clàssics signats per Douglas Sirk o George Cukor, passant fins i tot pel musical, fins arribar al drama d’època de base literària, amb adaptacions de novel·les de Jane Austen o E.M. Foster. Què converteix totes aquestes pel·lícules en cinema per a les dones? El tema? La sensibilitat? En aquest cas l’audiència masculina, les pot veure, entendre i fins i tot gaudir? Si és que no, com pot ser que la immensa majoria d’aquestes Chick Flicks estiguin dirigides per homes? Com saben aquests directors mascles quines inquietuds tenen les dones? I elles, quan són les que dirigeixen, de quins temes parlen?

Potser ens hauríem de preguntar també si existeix, en contraposició, un cinema “d’homes”: Potser és el cinema d’acció? Les pel·lícules de gàngsters? El western? És que els homes només són violència, força física i manca de sentiments? Llavors, Woody Allen, amb Otra mujer o Hannah y sus hermanas, a qui es dirigeix, a homes o a dones? Perquè pensem que El padrino és un film masculí, si encaixa perfectament en les pautes d’un serial melodramàtic? Amb Cabeza borradora David Lynch què pretén, fer una pel·lícula de terror o expressar la seva por a la paternitat? Perquè la millor heroïna vista al cinema els darrers anys, la protagonista de Kill Bill –que és dona i mare- neix de la ma d’un director tan "misogin" i "masculí" com Quentin Tarantino?

El cinema és un transmissor de valors amb una gran capacitat de ressonància i, sobretot, un potent fixador de rols i estereotips. Però el cinema, en primer lloc, és un mitjà: no crea el missatge, l’emet, i és el receptor, l’espectador i l’espectadora, qui ha de fer la feina de descodificar-lo i d’interpretar-lo. I és aquí, primer a la retina i després al cervell, on es decideix si hi ha un cinema d’homes i un cinema de dones.

Article que vaig publicar a la revista del passat mes d'abril Valors

Touch of Heston

Em sap greu que l'últim record de Charlton Heston sigui la patètica imatge que dóna a Bowling for columbine com a president de l'Associació Nacional del Rifle. Per sort també ens queden tots aquests personatges mítics en peplums inoblidables i, sobretot, sobretot, El planeta de los simios i Sed de mal, que té un pla seqüència inicial tan brutal com aquest:

Més que una dona

"Un actor es algo menos que un hombre; una actriz és más que una mujer". Aquesta és la inscripció de la pitillera que feia servir Bette Davis. Avui, que celebrem el centenari del seu naixement, val la pena de recuperar la biografia de James Spada, un llibre amb més amors, passions, crims i misteris que a les pròpies pel·lícules de l'actriu i una de les millors biografies d'actors de cinema que he llegit mai.

Cinema sentimental poc exigent

Adaptar la bellíssima novel·la d’Alessandro Baricco Seda, un text tan breu com intens, emocionant i sensual, no era una empresa fàcil. I François Girbaud, malgrat el digne precedent del seu film anterior El violín rojo, no ha resultat la millor opció per fer-se’n càrrec. El realitzador canadenc, amb experiència també en la filmació de concerts i documentals musicals, no aprofita aquest bagatge per trobar-li a la pel·lícula un ritme propi que s’equipari a la musicalitat del text original. Ni tan sols recorrent a una interessant banda sonora d’aires minimalistes de Ryuichi Sakamoto.

En pel·lícula, Seda resulta feixuga i pesadament narrativa quan, paradoxalment, es basa en un text més proper a la prosa poètica que a una novel·la. El realitzador cau en els paranys habituals del melodrama exòtic amb la seva dependència excessiva de la música i la fotografia de paisatges, i recorre a una posada en escena i un muntatge massa convencionals.

Michael Pitt, jove icona del cinema indie, dóna la imatge, però no transmet la profunditat d’un personatge que, amb el seu trajecte des de França al Japó, s’enfronta en realitat a un viatge interior a través de la sensualitat i l’amor a la seva dona, Hélène, interpretada per una Keira Knightley amb tanta bellesa com poca intensitat emocional. En aquest intent fallit d’adaptar la poètica de Baricco, Seda queda només com una mostra correcta, però poc perdurable, d’un cinema sentimental poc exigent.

Crítica publicada a Capgròs

Elemental, estimat Watson

A les parets del metro de Londres, la primera pista ens indica...



...que anem bé per arribar al 221B de Baker Street.