La colla mata-degolla

En aquest vídeo podeu veure les desventures animades dels The Gashlycrumb Tinies, o des d'ara, La colla mata-degolla, el títol del primer llibre en català que d'edita de l'autor i il·lustrador de culte Edward Gorey, de qui no cal que us digui que ja tinc tots els seus llibres en versió castellana.

Gorey ven més des de que se'l reivindica com a predecessor de gent com Tim Burton, cosa que resulta força evident observant els seus dibuixos i històries macabres i llegint, per exemple, La melancólica muerte de Chico Ostra. Però reduir-lo a això és simplificar molt perquè Gorey s'ha de reivindicar per si mateix, com un dels autors i il·lustradors nord-americans més personals i originals de la segona meitat del segle XX, l'obra del qual és políticament incorrecta i definida per un sentit de l'humor negre, absurd i morbós. Paradigma del macabrisme i de l’estètica gòtica, és autor d’un centenar de llibres i ha il·lustrat obres d’autors tan reconeguts com Chesterton, H. G. Wells, Bradbury i Poe.

La versió catalana de La colla mata-degolla està editada per Angle Editorial i és un llibre de dibuixos per adults: un abecedari tètric pels devots de l’humor macabre i intel·ligent, que explica la història de vint-i-sis nens (un per cada lletra de l'alfabet) i la seva mort prematura a partir de versos apariats dactílics. En anglès, l'expressió Gashlycrumb Tinies (literalment, "els nens de les engrunes tallades profundament") designa una menad'humor macabre, aplicat sobretot als infants. Aquest llibre es va publicar per primera vegada l’any 1963 dins la trilogia coneguda com The vinegar works i ha estat una de les obres més conegudes d'aquest bohemi il·lustrador.

Camins d'amor i de dolor

Camino és el títol del llibre de referència del fundador de l’Opus Dei, José María Escrivà de Balaguer, i també el nom de la nena protagonista de la darrera pel·lícula de Javier Fesser. El director de Mortadelo y Filemón i El milagro de P. Tinto canvia radicalment de registre amb una pel·lícula cridada, per la seva temàtica, a la polèmica. El film s’inspira vagament en el cas real d’Alexia González Barros, una nena que va morir després d’una llarga malaltia i que ara es troba en procés de beatificació. Fesser ha volgut dedicar la pel·lícula a la petita Alexia malgrat les sonores protestes de la seva família, de l’Opus, per la visió que se’n dóna a la pel·lícula.

El film pren el punt de vista de la nena, una adolescent educada en la fèrria disciplina de l’Opus que descobreix l’amor al mateix temps que es veu abocada al dolorós procés de la malaltia que li costarà la vida. Aquesta mirada infantil servei per contraposar fets i situacions –l’obra de teatre confrontada a l’Obra de l’Opus, el joc amb els dos Jesús-, i tractar les qüestions més delicades a partir d’insinuacions més que d’afirmacions.

Camino parla sobre la fe sincera –la de la nena- contraposada a la doctrina i el fanatisme –representada per la mare (extraordinària Carme Elías), i també del poder redemptor de l’amor davant el patiment i la por. Fesser inclou algunes seqüències oníriques que li donen a la pel·lícula un cert aire de conte de fades i reforcen la idea de la mirada innocent i infantil. Però de retruc ofereix un retrat respectuós, però notablement crític amb certes actituds, del que representa l’Obra i els hàbits al voltant de l’Opus Dei.

Crítica publicada a Capgròs

Desmitificadora i petarda

La pel·lícula Sexykiller, projectada en el recent festival de cinema de Sitges abans de la seva estrena comercial, explica perquè el cinema espanyol ha quedat fora del Palmarès. El film, que no passa de ser una broma menys o menys graciosa amb tints macabres, pot satisfer una part del públic d’un festival que atrau molts aficionats al cinema caspós, però està molt lluny de complir amb uns mínims nivells de qualitat. El seu director, Miguel Martí, deixa palesa la seva elevada cinefília omplint la pel·lícula de tota mena de cites als grans títols del cinema de terror contemporani, convertint la referència en pràcticament l’únic interès del film.

Sexykiller, presenta una estètica de telesèrie barata, a la qual contribueixen també les exagerades interpretacions dels seus principals protagonistes, molts d’ells cares conegudes de la petita pantalla, com Macarena Gómez o Alejo Sauras. Martí s’ha inspirat també en el llenguatge publicitari, per acabar de donar-li a la pel·lícula l’aire pop i "petardo" d’aquest cinema espanyol que veu de l’herència almodovariana.

Del film, s’agraeix l’intent de desmitificació de la figura del psicòpata, a base de convertir una encantadora i atractiva estudiant universitària en una assassina venjativa que causa el pànic en un campus universitari. A més, a mig metratge la pel·lícula va un salt de gènere i es converteix inesperadament en una pel·lícula de zombies. Però aquestes bones idees i els pocs gags inspirats estan realment poc aprofitades en un film que es refia massa de l’autoironia i les bones intencions per fugir de la seva mediocritat.

Crítica publicada a Capgròs

Anuncis de colònia

Mentre esperem que s'estreni la última de Wong Kar-Wai, My blueberry nights, ja podem gaudir de l'anunci que el realitzador de Hong Kong ha dirigit per a la colònia Notorius de Ralph Lauren. Als admiradors de Laetitia Casta també us agradarà.

Fer comèdia no és cap tonteria

Els germans Coen fugen de la fosca gravetat de la seva exitosa No es país para viejos amb un divertiment fresc i lleuger. Quemar después de leer és una divertida comèdia negra de mals entesos que els Coen han volgut vincular en una mena d’improvisada trilogia "de la tonteria", que inclou també les fluixetes O Brother i Crueldad intolerable. L’argument, un autèntic mcguffin al voltant dels presumptes documents secrets d’un espia, dóna peu a un seguit de situacions absurdes que només fan que retratar la tonteria humana amb aquell sentit de l’humor de cartoon tan propi dels Coen.

Els autors han explicat que van demanar a les estrelles de l’elenc que fessin sortir el tonto que porten dins. Els resultats són francament divertits i fins i tot inesperats, sobretot en el cas de Brad Pitt, que desvetlla una inesperada faceta còmica i una capacitat d’autoironia molt saludable. De Quemar después de leer només es pot lamentar l’excessiva lleugera d’un argument que s’oblida tan bon punt apareixen els crèdits finals. Però es disculpa perquè el film és també una bona confirmació del gran talent com a guionistes de Joel i Ethan Coen.

En aquest sentit, Quemar después de leer seria un exemple de com s’haurien d’escriure els guions, especialment els de la comèdia, un gènere que ha derivat, massa sovint, en una simple successió de gags. Els Coen, per la contra, hereten la tradició de la comèdia clàssica, des de la seva estructura narrativa fins el sentit del ritme i la capacitat de sorpresa. Perquè per molt lleugera que sigui la història que s’explica, escriure una bona comèdia no és cap tonteria.



A la foto, John Malkovich durant la presentació de la pel·lícula al Festival de San Sebastián


Crítica publicada a Capgròs

L'art d'estimar

Fragment d'El arte de amar, de Jean Douchet, publicat a "Cahiers du cinéma" l'any 1961:

La crítica es el arte de amar. El fruto de una pasión que no se deja devorar por ella misma, sino que aspira al control de una vigilante lucidez. Consiste en una búsqueda incansable de la armonía en el interior del binomio pasión-lucidez. Si uno de los dos términos se impone al otro, entonces la crítica pierde una gran parte de su valor. Una vez más, es necesario que integre esas dos fuentes de energía. Es evidente que entre sus propósitos no está el de entretener al lector con esos parloteos propios de tantas gacetillas. De críticos, en esos casos, no tienen más que el nombre, y, menospreciando el sentido de la palabra, degradan su función y humillan a quienes la practican. Considerar el cine (puesto que es el arte del cual hablamos) como un tema de conversación y solamente como tal, me parece incalificable. Considerarlo únicamente como un objeto de interés personal (como ganapán, como ocasión de hacerse un nombre y medrar, como posibilidad de vender un guión o sencillamente venderse), o bien utilizarlo para llevar a cabo un combate ideológico, político o religioso que le sea extraño, en resumidas cuentas, inflar el yo o una causa, aunque sea la más noble, en detrimento del cine, revela una deshonestidad intelectual básica.

El text l'he tret d'aquí

Natural Lynch Killers

Només en un festival com el de Sitges una pel·lícula signada per Jennifer Lynch -perpetradora de Boxing Helena, recordeu-, suscita ovacions eufòriques com les que es van deixar sentir ja des dels títols de crèdit inicials de Surveillance. La realitzadora arrossega una entusiasta claca lynchiana que confia en què la "fillíssima" porti en els gens el talent del pare David. No és exactament el cas, tot i l'esforçada i poc discreta voluntat de Jennifer Lynch de vendre's a si mateixa com una creadora més lynchiana que el (seu) Papa.

Sigui com sigui, Jennifer Lynch ha dirigit Surveillance, una pel·lícula que si no volgués ser tan lynchiana, paradoxalment ho seria molt més i estaria molt millor, perquè es podria beneficiar del factor ópera prima i de les bones vibracions que acostumen a donar els nous realitzadors que: 1) denoten influències -lynchianes, en aquest cas- i 2) que apunten maneres, però que encara han d'acabar de trobar el seu estil propi.

Surveillance es pot definir com un thriller policíac hibridat amb pel·lícula de psicokillers en el típic escenari del sud dels Estats Units on t'imagines que t'apareixerà la família Manson, i amb aquella vocació lynchiana de mostrar la rarera i el friquisme que s'oculta sota la quotidianitat i l'aparent normalitat (aka Blue Velvet). Els dos agents de l'FBI interpretats per Bill Pullman (lamentable actor) i Julia Ormond (que no ho fa gens malament) remeten a l'agent Cooper de Twin Peaks, és clar.

La pel·lícula compta amb un guió interessant i hàbil, capaç d'enredar l'espectador fins a l'espectacular gir del final, que converteix Surveillance en la versió lynchiana d'aquells Natural Born killers d'Oliver Stone, segurament el realitzador menys lynchià de la història del cinema. Jennifer Lynch crea interessants tensions en determinats moments -l'interrogatori en paral·lel, la malaltissa seqüència final- però comet l'error del recurs fàcil -el flashback- i opta per una narrativa tan plana que, a estones, cau en la mediocritat. Els puntuals esclats de violència enmig d'una lynchiana placidesa, però sobretot l'inesperat canvi de rols i la versemblant interpretació de la Ormond són els elements més interessants a destacar.

Incidències al Sitges'08, work in progress

L'organització del festival s'ha vist obligada a desallotjar l'auditori del Melià quan ja portavem 20 minuts esperant a que comencés la pel·lícula Repo, the genetic opera, per l'absurda paranoia de la distribuïdora, que vol evitar a tota costa la pirateria del film. El director del festival, Àngel Sala, ha sortit a explicar-nos la situació enmig d'una protesta general, com us podeu imaginar. El protagonista, Anthony Head (el de Buffy la cazavampiros) feia cara d'alucinat mentre veia com centenars de persones abandonaven la sala, ell que estava tant content perquè venia a presentar la peli... Però és que prèviament ens han fet passar un control i obert les bosses i ens han fet deixar les càmeres de fotos!!! I tot això per no parlar de la pel·lícula que hem hagut d'aguantar a primera hora, lamentable Sexykiller. Doncs així estem.



ACTUALITZACIÓ DE DIUMENGE DIA 5: Doncs finalment la projecció prevista per dissabte al matí es va suspendre per la paranoia desaforada de la Disney, que va obligar a instal·lar arcs detectors per evitar l'entrada de vídeos i càmeres. La projecció de dissabte a la nit es va fer i diumenge es va reprogramar un passi de premsa a les vuit del matí, però una servidora a aquella hora tenia un altre plan molt més interessant, Vinyian, de Fabrize Du Welz.

Fotos: A dalt, Anthony Head a l'arribada a l'Hotel Melià, una estona abans de tot l'incident. A baix, la gent al hall de l'auditori després del desallotjament, i algunes persones a fora fent cua esperant, sense èxit, per tornar a entrar.

La vida és un (weekend zombie) festival

Família, demà a les 8.30 A.M. ingresso a la sala de projeccions del Melià i no en sortiré fins diumenge cap el tard. És per això que els cinèfils estem tan blanquets i fem aquesta cara de zombies. I com a bons zombies, a Sitges ens hi sentim com a casa.

No voteu

La revista People ha convidat uns quants actors i alguns cantants dels USA a sortir en un (altre) vídeo convidant els personal a registrar-se per tal de poder votar a les properes eleccions del 4 de novembre. El vídeo comença amb un cínic "don't vote" si no et preocupen qüestions com la guerra, l'economia, la sanitat, el control de les armes, els drets de les dones, etc, etc, i mica en mica canvia els discurs per engrescar la gent a registra-se i participar.

No demanen el vot per cap candidat en concret però la selecció de progressia d'esquerres que apareix al vídeo no deixa marge a les ambigüitats: Leonardo Di Caprio, Dustin Hoffmann, Natalie Portman, Tobey Maguire, Jamie Foxx, Forest Whitaker, Benicio del Toro, Eva Longoria, Halle Berry o Jennifer Aniston, entre d'altres.

Vicky, Cristina, però sobretot Penélope i no gaire Woody

No és el de Vicky ni el de Cristina, sinó el personatge que interpreta Penélope Cruz, el que més destaca de la pel·lícula que Woody Allen ha rodat a Barcelona. Ni Bardem, recreant l’estereotip del seductor ibèric, ni molt menys la sobrevalorada Scarlett Johansson, surten tan ben parats. Però és la Penélope divertidament desequilibrada la que dota d’un mínim gruix aquesta comèdia lleugera alleniana que canvia els gratacels de Manhattan per l’arquitectura de Gaudí.

Vicky Cristina Barcelona, de fet, és un gran guinyol amb ressonàncies força llunyanes a aquell Woody Allen que aprofundia en la complexitat de les relacions i les insatisfaccions i neurosis d’aquesta classe mitja pseudointel·lectual i benestant que habita en el seu imaginari. En aquest cas, dues aburgesades americanes de vacances a Barcelona a la recerca d’experiències emocionals fàcils i ràpides, mogudes també per una idea vague del mite de l’amant llatí. Amb més profunditat, aquests dos personatges mostrarien uns perfils força afilats de les relacions "líquides" del món contemporani. Però Allen no està per la labor.

La funció de Barcelona és purament escenogràfica. També la d’Oviedo, que força un extravagant gir de guió amb el qual Allen mira de quedar bé amb la productora, els ajuntaments i el país en general. Qualsevol similitud de la seva visió catalana i espanyola amb la realitat és pura coincidència. Però ja fa temps que Woody Allen es refugia de la realitat en el seu propi món, omplint d’un contingut mínim uns guions d’estructura fèrria que expliquen perquè, havent perdut profunditat, no ha perdut sentit narratiu. Tampoc ha perdut sentit de l’humor, més sagnat, amb ganes de riure’s de l’espectador. Què, si no, explica la presència d’absurd narrador omniscient? El director de Manhattan continua explicant el mateix de la mateixa manera, però perd substància pel camí. Per això, Vicky Cristina Barcelona, torna a deixar el regust agredolç i descafeïnat de les seves últimes pel·lícules, a només permet tastar en molt petites dosis aquell Woody Allen que una vegada va ser.

Crítica publicada a Capgròs