diumenge, de març 30

Funcional però impersonal



Las hermanas Bolena posa en imatges una novel·la història de força èxit de l’escriptora Phillipa Gregory, centrada principalment en la figura de Maria Bolena. El film de Justin Chadwick, que també es fixa en un telefilm de la BBC sobre el mateix tema, acaba donant un major pes a la figura de seva germana, Ana Bolena, que s’acabaria casant amb Enric VIII i convertint en reina d’Anglaterra.

Chadwick proposa una adaptació tan funcional com impersonal, que només ofereix com a màxims punts d’interès un acurat i ostentós disseny de producció i d’un repartiment estel·lar del qual destaca especialment Natalie Portman. Scarlett Johansson, que inicialment sorprèn en un paper tan càndid com el de Maria Bolena, no aporta cap matís al seu personatge i posa de manifest la seva poca versatilitat com a actriu. La Portman, en canvi, sap fer-se creïble en el paper de l’ambiciosa reina caiguda en desgràcia, i acaba convertida en el màxim centre d’interès d’un film amb poques pretensions més que les de reconstruir les passions amoroses d’uns personatges la dimensió històrica dels quals queda, en la pel·lícula, molt desdibuixada.

Chadwick, que no es preocupa en cap moment per trencar la simplona estructura de telefilm, només aporta un cert sentit del ritme i una mínima tensió amb els quals aconsegueix guanyar-se, a mesura que s’acosta el tràgic final, un relatiu interès de l’espectador.

Crítica publicada a Capgròs


divendres, de març 28

British Museum: highlights i expolis





Això va ser, un dia, el Partenó




Egiptomania ocasionalment desfermada: la pedra Rosseta.









Realisme i detall. Uns relleus assiris emocionants.



The Lewis chessmen, peces d'escacs amb vida pròpia.



dijous, de març 27

El mini exèrcit de terracota





Al British ens vam quedar sense entrades per veure l'exposició dels Guerrers de Xian, i ens vam haver de conformar amb aquesta rèplica entranyable de l'exercit de terracota fet per una colla de nens que han participat en un taller didàctic del Museu. Com els xinesos, tots són diferents, però aquests a més són la mar de simpàtics!


dimecres, de març 19

Tarkovski i el sacrifici



El realitzador rus Andrei Tarkovski es va plantejar el seu darrer film, titulat Sacrificio (1986), com un testament fílmic. Afectat d’un càncer terminal de pulmó, el director es va proposar fer una síntesi de les idees que havia anat madurant durant tota la seva vida al voltant del tema del sacrifici, i sobre el qual es refereix en el seu llibre Esculpir en el tiempo: "Soc conscient que la idea del sacrifici no és gaire popular avui en dia, gairebé ningú té el desig de sacrificar-se per una altra persona o per alguna cosa", diu el realitzador. "El que resulta decisiu són les implacables conseqüències d’aquest comportament: la pèrdua de la personalitat, substituïda per un egocentrisme encara més acusat que el que ja impregna moltes relacions interpersonals i també les de molts grups de població amb altres. I sobretot, la pèrdua de la última oportunitat per donar cabuda al desenvolupament interior enlloc del "progrés" material, possibilitant de nou una existència plena de dignitat".

Sacrificio narra, a partir d'una posada en escena plena de simbolisme, la historia d’Alexander, un escriptor que viu aïllat en una casa d’una illa sueca. Davant l’esclat d’un conflicte nuclear, Alexander decideix sacrificar-se per tota la humanitat, abandonar els bens materials i renunciar fins i tot al seu fill si Déu li concedeix una nova oportunitat al món. Tarkovski explica que la idea del film va sorgir després d’un procés que el va portar a reconèixer "el patiment al qual està abocada una humanitat educada en un pensament materialista". La conclusió, segons el cineasta, és que només a través del sacrifici l’ésser humà pot retornar a una "vida normal, plena d’espiritualitat". "O es viu la vida d’un consumidor dependent del desenvolupament tecnològic i material o es retroba la pròpia responsabilitat interior, que no només es dirigeix cap a un mateix sinó també cap els demés. En aquest pas conscient cap a la responsabilitat és on es fa possible el que anomenem sacrifici, la realització de la idea cristiana de l’entregar-se a un mateix".

Article publicat a la revista Valors


diumenge, de març 16

Cinema, política, manipulació, pistoles, espases i navallades

Buenas noches y buena suerte és la frase que pronunciava el periodista Edward Murrow al final dels seus famosos speech televisius en denúncia de la caça de bruixes, la mentida i la manipulació dels mitjans de comunicació. No sé si a Edward Murrow li hauria agradat la manipulació partidista que alguns han fet ara d'aquesta idea, recollida en la pel·lícula imprescindible de George Clooney.



També estaria bé que els promotors d'aquest eslògan i aquesta imatge...



...i que està inspirat en això...


...es miressin una pel·lícula que té escenes com aquesta...



...i reflexionessin sobre si aquesta és la imatge de la política que volen donar.

Clar que el responsable d'aquesta campanya tampoc ha dubtat en substituir pistoles per espases en el duel que ha mantingut amb en Juliana sobre el "català emprenyat". Les rèpliques i contrarèpliques, tan cinematogràfiques com aquestes: Scaramouche, Sunshine i Los duelistas.

I mentrestant Lluís Foix recomana veure Sweeney Todd a tots els partits que celebraran "congressos tensos i fratricides" abans de l'estiu...



dissabte, de març 15

La lluita pels drets dels afroamericans



Talk to me fa certa aquella màxima que diu que la història seria molt diferent si enlloc d'explicar-la els caçadors, l'expliquessin els lleons. En aquest film, tercera pel·lícula de la també actriu Kasi Lemmons, la història l'expliquen els "lleons", és a dir, els afroamericans que van protagonitzar la lluita per la igualtat a l'Amèrica dels seixanta, abans i sobretot després de la mort de Martin Luther King. El film, que es va poder veure en preestrena a la passada Mostra de Cinema de Mataró, s’estrena ara comercialment en un moment en què el senador demòcrata Barack Obama ha posat aquest debat de nou de plena actualitat.

Talk to Me està basada en la vida del presentador de ràdio i televisió Ralph Waldo Petey, Greene, un personatge de passat obscur que es va convertir en la veu de l’esperança d’una nova època per als americans d’origen africà. Des del seu programa de música soul fou un dels agitadors i lluitadors contra el segregacionisme del Washington de la dècada dels anys seixanta. Els seus comentaris antiracistes van provocar més d’un conflicte tant a l’emissora com als carrers, però la seva lluita va contribuir finalment al canvi social.

El film aconsegueix superar l’encotillada estructura de "vida de sant" amb aires de telefilm gràcies al ritme dels himnes soul de la Motown i, sobretot, a la personalitat que Don Cheadle aconsegueix imprimir en el seu personatge, secundat per un interessant planter de secundaris entre els quals destaca Chiwetel Ejiofor. El punt de vista des del qual està relatada Talk to me aporta també una dimensió reivindicativa a una pel·lícula que podria considerar-se una versió amable i apta per a tots els públics de la sempre combativa filmografia d’Spike Lee.

Crítica publicada a Capgròs


dijous, de març 13

Aquest desèrtic paisatge



La vida i l'obra del pintor eslovè Zoran Music* està marcada pel seu pas pel camp de Dachau i pel procés d'acceptació i de superació del dol que defineix tota la seva trajectòria artística. Dels despreocupats paisatges dàlmates i les lluminoses postals venecianes a una abstracció absoluta que anul·la la seva identitat i essència, com un pas previ necessari per fer aflorar la veritat més dolorosa. Els morts, piles de cadàvers oblidats en el fons de la memòria, apareixen com terribles fantasmes entre un desert boirós, amb un avís esfereïdor: No serem els últims. A partir d'aquí, el silenci... "Tota la meva pintura tracta d'un únic tema: aquest desèrtic paisatge que és la vida", diu l'artista. Un terrible desert existencial.

* Absolutament imprescindible l'exposició de la Pedrera. Aquí més informació.

dimecres, de març 5

L'amor redemptor o Dreyer a Mèxic



Amb només tres pel·lícules, el mexicà Carlos Reygadas ha sabut associar el seu nom a una manera de fer radical i provocativa que també s’emmarca amb força coherència en la nova onada del cinema llatinoamericà. En el seu tercer film, Reygadas recull el testimoni europeu de Dreyer, passat per un sedàs de provocació à la Lars Von Trier i l’amaneix amb unes gotes d’un cert humanisme americà. El resultat és aquesta Luz silenciosa, un film d’indubtable bellesa plàstica i una equànime capacitat d’emocionar i irritar, que s’atreveix amb temes de profund calat filosòfic com la futilitat de l’ésser o la força redemptora de l’amor.

Reygadas ha trobat en els mennonites, una agrupació religiosa que, com els Amish, prové dels anabaptistes del segle XVI, i que a principis del segle XX es van instal·lar a països com Mèxic, una forma de vida austera i atemporal que d’alguna manera justifica la profunda espiritualitat del film i fa possible i versemblant el miracle final. Fins arribar a aquesta seqüència, manllevada sense cap vergonya de La palabra, de Dreyer, Reygadas s’entreté filtrant discretament la seva càmera per les escletxes d’un modus de vida tan estrany i llunyà.

El director intercala, entre els esbossos d'una mínima però honesta història d'amor, les imatges inconnexes i simbòliques de parets blanques, de la sortida i la posta de sol, de l’esmorzar o el bany gairebé ritual dels nens, de llargues carreteres i paisatges rurals... en un intent gairebé pictòric de buscar una mena d’abstracció i també de copsar el pas del temps. El rellotge de pèndol marca simbòlicament les hores de la vida i de la mort, i defineix la cadència d’aquest film poètic, provocador, bellíssim, auster, emotiu i estrany com la pròpia existència.


dilluns, de març 3

Inversemblant i resclosit



Pete Travis, que tenia un cert prestigi gràcies a la seva vinculació amb el premiat film Omagh, s’ha deixat enredar per dirigir un thriller polític totalment inversemblant i amb olor de resclosit, en el qual també hi perden el temps incomprensiblement actors de la talla de Sigourney Weaver , Forest Whitaker o William Hurt. En el punto de mira es proposa relatar el magnicidi d’un hipotètic president dels Estats Units dialogant i disposat a cooperar internacionalment per combatre el terrorisme. En aquesta ocasió, són uns terroristes islàmics amb motius indeterminats que, en col·laboració amb grups armats locals (igualment indefinits), intenten carregar-se el president en el marc d’una cimera internacional contra el terrorisme.

El film presenta dues peculiaritats: una, que tota l’acció té lloc en una Salamanca que no dissimula amb totes les banderes espanyoles el seu aspecte estranyament mexicà (la pel·lícula s’ha rodat en realitat a Cuernavaca, Mèxic); l’altra, la idea mal executada de relatar l’atemptat des dels punts de vista de vuit personatges implicats en la trama. Aquests punts de vista estan muntats de forma consecutiva i no en paral·lel, un recurs que podria donar molt de joc, però que oculta en realitat la futilitat d’una trama que sembla víctima de la vaga de guionistes. El muntatge està tan mal executat i la postproducció és tan nefasta, que s’acaben ressaltant totes les trampes i incoherències d’un guió que, això si, aconsegueix despertar força rialles entre els espectadors. Però aquesta no era la intenció.

Crítica publicada a Capgròs


dissabte, de març 1

L'original i la còpia



Família, la revista Vanity Fair s'ha currat un altre d'aquests especials fotogràfics tan xulos a què ens tenen acostumats. Aquest cop, ja ho veieu, es tracta de retre l'enèsim homenatge a Hitchcock tot reproduint en fotografia escenes hiperfamoses de les seves pel·lícules. Us deixo alguns exemples i us proposo un joc: adivineu quins actors i actrius actuals apareixen en les còpies.