Veredicte catacrític

El col·lectiu Catacric (Catalans Critics) s’ha reunit la nit del 30 al 31 de gener, en un cèntric lloc de Barcelona per atorgar els 19è Premis YoGa a lo pitjor de la producció cinematogràfica de l’any 2007. En les seves deliberacions, el jurat, anònim i mutant, com cada any, des de fa 19, ha tingut en compte les apreciacions, comentaris i suggeriments dels lectors d’aquesta web.

CINEMA ESTRANGER
Pitjor pel·lícula: YoGa Salir pitando a La brújula dorada, de Chris Weitz.

Pitjor director: YoGa Un engaño de pi… jo!, a Darren Aronofsky, per La fuente de la vida.

Pitjor actor: YoGa Gatillazo a la gloria, a Nicolas Cage, per Ghost rider: el motorista fantasma, Next i La búsqueda: el diario secreto.

Pitjor actriu: YoGa Botox de ambición a Nicole Kidman, per Retrato de una obsesión, Invasión i La brújula dorada.

CINEMA ESPANYOL
Pitjor pel·lícula: YoGa ¡Ave, Magdalena Álvarez!, a Oviedo Express, de Gonzalo Suárez.

Pitjor director: YoGa El jefe de todo esto, a Gerardo Herrero, per Una mujer invisible.

Pitjor actor: YoGa El portero siempre llama dos veces, a Fernando Tejero, per Días de cine i El club de los suicidas.

Pitjor actriu: YoGa Hay Carmelo?, a Aitana Sánchez Gijón, per La carta esférica i Oviedo Express.

ESPECIALS
YoGa Noche en el museo, a En la ciudad de Silvia, In land empire i El silencio antes de Bach.

YoGa GarciLandia a José Luis i Alfredo, per el seu Matrimonio compulsivo.

YoGa Del orfanato a Lolita’s Club a les comèdies d’adolescents Supersalidos i Lío embarazoso.

UN DELS NOSTRES
YoGa Un bon programa el té qualsevol, a Cayetana Guillén Cuervo.

Crims hitchcockians

El director Álex de la Iglesia ha aprofitat l’adaptació de l’exitosa novel·la de l’argentí Guillermo Martínez Los crímenes de Oxford per retre un entranyable homenatge al cinema d’intriga d’Alfred Hitchcock. És gràcies a aquest honest exercici de cinefília, sustentat també en un notable treball actoral, que se li poden perdonar a la pel·lícula els seus defectes de forma.

Los crímenes de Oxford és una pel·lícula massa llarga, massa impersonal i sobretot, massa dependent del text literari. La pel·lícula entreté i sorprèn gràcies a diàlegs enginyosos i un argument que sap dissimula les seves trampes, però molt probablement no suporti bé un segon visionat. Però en canvi, Álex de la Iglésia sap aprofitar l’ocasió -i també els escenaris reals de la ciutat d’Oxford- per emular el mag del suspens amb interessants malabarismes de la càmera i altres jocs cinematogràfics que desperten més d’un somriure en l’espectador més cinèfil.

La contundent presència de John Hurt en el paper del geni matemàtic suma punts en aquest film que li ha suposat al director d’El dia de la Bestia el repte de rodar íntegrament en anglès. Álex de la Iglesia sap treure-li també partit a Elijah Wood, un actor al que li costa deslligar-se tant de la seva condició d’actor adolescent com del paper de Frodo a la trilogia del Senyor dels Anells. A Los crímenes de Oxford aguanta el tipus davant una bèstia de la interpretació com és John Hurt.

Crítica publicada a Capgròs

Un viatge en tren i un diari personal

El mes de maig de l'any passat vaig fer un llarg trajecte en tren per la Xina, via BAFF. En Miquel Martí Freixas, director de documentals i responsable entre d'altres projectes del Blogs and docs, va enregistrar algunes imatges d'aquesta quedada de freaks que van dedicar nou hores d'un dissabte de primavera a la causa del documental xinès. I a través de petits fragments d'aquella trobada, ara ens hem convertit en personatges d'aquest diari audiovisual personal en el que en Miquel relata el final de la seva relació amb una noia de Nantes. Ens podeu veure en el fotograma que il·lustra el post! El film es titula Amigòvia i es va passar divendres passat al programa de TV3 Taller.doc. Avui encara el podeu veure "en obert" a la web del programa.

Paciència

Moltes vegades anar al cinema es converteix en un acte de paciència. Costa trobar aparcament, s’ha de fer cua per comprar l’entrada, només queden butaques a la fila dos, els diàlegs s’ofeguen entre els cruixir dels menjadors compulsius de crispetes. Potser la pel·lícula es talli a mitja projecció, potser un nen es dedicarà a molestar tota l’estona, segurament una senyora comentarà la jugada...

Diu el diccionari que la paciència és la virtut o qualitat del qui sap suportar, sense pertorbació de l'ànim, els infortunis. Una persona pacient tendeix a desenvolupar una sensibilitat que li permet identificar els problemes, contrarietats, alegries, triomfs i fracassos i afrontar així la vida de manera optimista, tranquil·la i en busca d’harmonia. El cinèfil és, per definició, una persona pacient. Li ha costat hores en una sala a les fosques, però sap que val la pena, perquè darrera de totes aquestes dures proves i infortunis, de vegades, hi ha recompensa.

La diferència entre un espectador de cinema ocasional i un cinèfil és que el primer vol veure una pel·lícula on passin moltes coses i molt de pressa. El cinèfil, com que és pacient, sap que no sempre cal que el muntatge sigui trepidant, es pot conformar amb una única frase de diàleg, o cap; on només soni música, o completament en silencia; també pot acceptar plans fixes de deu minuts, i fins i tot serà capaç d’aguantar una pel·lícula de set hores, de deu o d’onze. I per això avui, per sort, al cinema encara tenen lloc pel·lícules com Satantango, de Bela Tarr; Lady Chatterlay, de Pascale Ferran; Last days de Gus Van Sant, En la ciudad de Sílvia, de José Luis Guerin, El bosque de luto, de Naomi Kawase o El silenci abans de Bach, de Pere Portabella.

Article publicat a la revista Valors

Crear per expiar els pecats

L'heterodox i esteticista Joe Wright signa l'esplèndida adaptació de la novel·la homònima d'Ian McEwan, cinta que ja ha estat guardonada amb el Globus d'Or a la millor pel·lícula dramàtica i candidata als Oscars. Expiación és un film d'elegant factura que superficialment es pot confondre amb les adaptacions literàries à la Ivory, però amb unes inquietuds estètiques i una complexitat narrativa que l'allunyen d'aquest aparent classicisme. Wright plasma en bellíssimes imatges les reflexions de la novel·la sobre l'ofici de l'escriptor, sobre el procés de creació, sobre la manipulació de la realitat per convertir-la en ficció, sobre tot allò que un creador deixa de si mateix en cada obra i sobre les vies per a la pròpia expiació.

La història arrenca en els mesos previs a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. La protagonista, la jove Briony -interpretada per una impressionant Saoirse Ronan, l'autèntica troballa del film- es converteix en una observadora gens innocent de la complexitat d'unes passions adultes que no arriba a comprendre, però que no dubta en reintepretar i manipular a partir de la cruel imaginació infantil i fins a límits insospitats. Aquesta realitat cada vegada més distorsionada es torna en material per a una novel·la que Briony només culminarà al final d'una vida sacrificada a la creació, entesa aquí, en una sorprenent pirueta narrativa, com la única via per expiar el seu error fatal de joventut. En el pla final de la pel·lícula, tan breu com intens, és la pròpia Briony amb el rostre castigat de Vanessa Redgrave la que apareix com la víctima de la seva pròpia necessitat de crear, alhora consumida per la culpa i conformada a un perdó que resulta tan fictici com la resta de la seva existència.

El conflicte que desencadena la tragèdia i marcarà la vida de Briony i tots els personatges que l'envolten té lloc en una jornada que comença amb un significatiu pla de la menor que deixa de banda la casa de nines per agafar-se a la màquina d'escriure. Un únic pla que marca el seu primer pas a l'edat adulta. El relat d'aquesta jornada, amb plans intensos (que li treuen partit a la guapíssima Keira Knightley) i suggerents flashbacks, ocupa una primera i molt rodona hora de metratge en la qual també queda definida la personalitat de l'escriptora. La seva reflexió sobre el destí de l'obra teatral que acaba d'escriure i que lamenta ja no poder controlar perquè "depèn dels altres" representar-la, ja diu molt sobre la seva necessitat d'exercir un control sobre els demés. Aquest tret queda també reforçat per un original recurs en la banda sonora de Dario Marianelli, puntejada obssessivament pel so de la màquina d'escriure que es torna en leit-motiv en totes aquelles seqüències que han deixat de ser reals per ser només el resultat de la imaginació desfermada de l'autora, que manipula la realitat per reinventar-la en la seva novel·la.

Després d'aquesta potent primera hora, la pel·lícula entra en una segona part que transcorre al llarg de la II Guerra Mundial i els anys posteriors, on guanya protagonisme l'atractiu James McVoy. Aquesta segona part està marcada pel to d'una èpica irrealitat -amb moments absolutament sensacionals com el pla seqüència en un oníric camp de batalla amb nòria inclosa- que va posant cada vegada més en dubte la veracitat del relat. Expiación resulta, en aquest sentit, un prodigiós exemple de metarrelat trampós signat pel guionista Christopher Hampton. L'epíleg que protagonitza Vanessa Redgrave, inexistent a la novel·la, tanca el cercle i respon als dubtes d'un espectador obligat llavors a reconstruir tota la història per poder determinar quina és la part real de tot allò que acaba de veure.

Crítica publicada a Capgròs

Edats

Acabo de llegir la notícia de la mort inesperada de l'actor Heath Ledger. Em costa molt fer-me'n a la idea.

Aquesta mateixa setmana ha mort també una altra jove promesa, Brad Renfro. No era tan conegut com el protagonista de Brokeback Mountain. Em va agradar molt al seu paper a Verano de corrupción, una pel·lícula que ell mateix va venir a presentar al Festival de Sitges siguent encara un adolescent, i llavors ja es comentava el seu aspecte alcoholitzat i castigat.

Fa anys, quan anava a l'institut, a mi i a les meves amigues ens va sorprendre la mort de River Phoenix. Jo ho recordo perfectament: va morir la nit de Halloween, i per alguna extranya raó, cada any, quan arriba el 31 d'octubre, hi penso. Suposo que la seva mort em devia impressionar. Ell tenia 23 anys i jo 17. Ara en tinc 31, en Heath Ledger, en tenia 28, i en Brad Renfo, 25. Aquestes no són edats per morir.

El director és una marca?

Amb la seva habitual lucidesa, Àngel Quintana reflexiona al diari El Punt sobre el paper del director de cinema i la mercantilització a la qual es veu sotmès avui en dia:

Què és avui un cineasta? Fa uns anys era qui convertia el cinema en la seva professió o l'autor que posava de manifest la seva concepció del món en una sèrie de constants estilístiques i temàtiques. Avui, en canvi, els cineastes ja no fan només pel·lícules per ser projectades als cinemes. El concepte d'autor, heretat del romanticisme, ha donat pas a un concepte més mercantilitzat en què l'autor ja no és només un creador sinó, sobretot, una marca. En els anys cinquanta, quan el públic anava a veure una obra d'un determinat gènere es creava el seu horitzó d'expectatives. Sabien que en un western hi hauria cavalls i pistoles o que en un melodrama es traurien els mocadors. Actualment, un part significativa del negoci del cinema funciona al voltant dels autors com a marca. Els espectadors saben el que esperen d'una pel·lícula de Pedro Almodóvar o de Tim Burton. Els grans noms són els que es venen en els festivals, en la premsa i en les campanyes de promoció. Aquesta mercantilització de l'autor ha provocat que l'èxit dels cineastes no radiqui tant en la comercialitat de les obres que realitzen, sinó en la forma com poden arribar a vendre's ells mateixos i penetrar en determinades esferes intel·lectuals.

L'article complet aquí

Un viatge autista i espiritual a la recerca del pare

Totes les pel·lícules de Wes Anderson giren al voltant del mateix: personatges amb sensació d’estranyesa i en permanent deriva en un món autista on la figura paterna pesa, precisament, per la seva absència. A Viaje a Darjeeling, la que probablement sigui la seva pel·lícula més assequible pel gran públic, el pare absent està representat pel joc de bosses i maletes –dissenyades ad hoc per Louis Vuitton- que arrosseguen pesadament els tres germans protagonistes. Els tres, cadascun dels quals més excèntric, emprenen un delirant viatge en tren per la Índia a la recerca d’una presumpta espiritualitat que doni un mínim de sentit a les seves vides, mancades d’un referent des de la traumàtica mort del pare i la posterior fugida de la mare. Anderson converteix aquest viatge iniciàtic en un catàleg de situacions absurdament còmiques que ironitzen també sobre les "neures" d’una certa classe mitja benestant amb la que no costa identificar-se i, per tant, comprendre i compadir.

Com en films anteriors com Los tenenbaums, Anderson es manté fidel a l’estètica pseudo-setentera amb aires postmoderns, reforçada per cançons dels Kinks o els Rolling Stones, a les que s’hi sumen les bandes sonores dels films indis de Satjajit Ray. El director també dota aquest film d’una personalitat pròpia gràcies a la seva particular concepció de la fotografia i l’enquadrament, amb seqüències d’autèntica coreografia. Viaje a darjeeling destaca també per l’extraordinària química entre els tres actors protagonistes –els habituals Owen Wilson i Jason Schwartzman, als que s’incorpora un divertit Adrien Brody-; i per la complexitat narrativa, ja que el guió aprofita el fet que un dels tres germans és escriptor per jugar al metarrelat a partir d’originals flashbacks i, també, en complicitat amb l’inesperat curtmetratge –titulat Hotel Chevalier- que precedeix la projecció del film.

Crítica publicada a Capgròs

Paral·lelismes

Barcelona, Broadway, Hollywood

Les enganxoses melodies, les malles i els lluentons d’Abba han desembarcat aquest hivern als escenaris teatrals de Barcelona. Mamma mia! La feina pels aficionats al musical s’acumula... El musical que protagonitza la cantant Nina -i que compta amb la participació de la mataronina Mònica Vives- se suma a una cartellera que en les darreres temporades ha permès recuperar clàssics del musical com Cabaret, Fama o Grease. Barcelona segueix l’estela madrilenya, que porta una anys d’avantatge jugant a ser el nostre Broadway més proper. I mentrestant, el Broadway de veritat, el que fa cantonada amb el carrer 42, es mira amb complicitat els seus cosins germans de la costa oest. Hollywood mira ara de contrarestar la càrrega crítica contra Bush i la denúncia de la guerra d’Iraq de les pel·lícules que copen la cartellera preelectoral amb superproductes que proporcionin alegria i evasió. I què millor que els musicals.

El primer trimestre del nou any arribarà carregat, doncs, de musicals. Entrarem en una sala de cinema i viatjarem fins a la dècada daurada dels cinquanta, quan Gene Kelly era el rei. Ara, però, la música de Gershwin dóna pas a melodies més senzilles, les de Benny Andersson i Björn Ulvaeus que donen ritme a la història de Mamma Mia! . En la versió hollywoodenca, Meryl Streep farà el paper de Nina, molt ben acompanyada per Colin Firth i Pierce Brosnan. Si Abba és massa hortera, els Beatles equilibraran l’oferta. La realitzadora Julie Taymor, reconeguda directora teatral responsable del muntatge d’El rey león i de pel·lícules com Frida o Titus, estrena aquest mes de gener el seu particular homenatge als Fab Four de liverpool. La pel·lícula es titula Across the universe i té com a context les protestes dels anys seixanta, els hippies, Vietnam i la psicodèlia. I si tant de sucre no bé de gust, sempre es pot recórrer a un Sondheim ben macabre, el del Sweeney Todd que ha dirigit al cinema el sinistre Tim Burton, comptant amb dos dels seus còmplices habituals, Johnnie Depp i Helena Bonham Carter.

Article publicat a Maresme Report

Natasha Darko

Acabo de descobrir el grup Bat For Lashes, el projecte de la cantant i també artista britànica d'origen pakistanès Natasha Khan, que com veureu ha estat comparada amb certa lògica amb la Bjork. Bat For Lashes té una cançó titulada "Whats a girl to do" amb un vídeo tant alucinant com aquest que li ha dirigit Dougal Wilson.



No sé si estareu d'acord amb nosaltres però tant a mi com al meu còmplice Jess Wong ens ha fet pensar immediatament amb la també alucinant i admirada Donnie Darko.

Una nova generació en el cine...

...i Sean Penn l'apadrinarà.

El actor y cineasta estadounidense Sean Penn presidirá el jurado de la 61 edición del Festival internacional de cine de Cannes el próximo mayo, anunciaron hoy los organizadores del certamen. "En todo el mundo el cine parece experimentar un intenso renacimiento, cada vez más películas de cineastas con enorme talento despiertan el imaginario y provocan emoción y reflexión: puede haber surgido una nueva generación en el cine", afirmó Penn al aceptar el nombramiento, indica el comunicado del festival. El artista manifiesta su gran interés en presidir el jurado de un festival que desde hace tiempo ha sido "el epicentro del descubrimiento de nuevas olas de cineastas" de todo el mundo. La 61 edición del certamen tendrá lugar en el balneario de la Costa Azul francesa del 14 al 25 de mayo próximo.

El viatge dels Reis d'Orient

Albert Serra, de professió visionari. Un Quixot català a la congregació apostòlica cahierista . Les congratulacions sonen a ritme del cant dels ocells. Ja arriben els Reis d'Orient, del seu llarg viatge.

La Marta

A la Marta, que podeu veure en aquesta foto, la vaig conèixer quan estudiàvem Comunicació Audiovisual a l'Autònoma. Ens vam fer amigues a base de competicions sobre qui havia vist les pelis més rares i alternatives. Després, ella se'n va anar a viure als Estats Units i es va fer un lloc al món del cinema americà. I ara que ha format part de l'equip de rodatge d'Across the universe, el musical inspirat en cançons dels Beatles de la sempre fascinant Julie Taymor, jo he tingut l'oportunitat d'explicar la seva història en aquest reportatge.

Per cert que la pel·lícula, que està nominada als Globus d'Or com a millor musical, ja la podeu veure als cinemes Icària.

American collage

Seguint l’estela de Francis Ford Coppola, Martin Scorsese o Brian de Palma, el britànic Ridley Scott s’afegeix a la llista de grans directors que han volgut donar la seva visió de la màfia als Estats Units, amb una pel·lícula amb més pretensions que resultats. American gangster, tot i la seva ampul·lositat aparent, és poc més que un producte correcte i funcional, que intenta suplir la manca de compromís i de personalitat autoral pròpia amb una bona factura, una història interessant i uns molt bons actors. Però quan aquests recursos propis s’acaben, el director no dubta en recórrer als grans referents d’altres: des de clàssic com El padrino i Uno de los nuestros fins al trepidant i esteticista cinema policíac de Johnnie To, o la revisionista Zodiac (amb la que comparteix aquesta tendència cap a la recuperació de l’estètica cinematogràfica dels setanta). American Gangster és més un collage que recicla elements d’altres títols del gènere que no pas el gran fresc d’una època que voldria ser.

El director de Blade Runner no sap com treure-li partit als interessants apunts sobre la guerra del Vietnam i els abusos del capitalisme en temps bèl·lics que es deixen entreveure en el guió signat per Nicolas Pileggi i Steve Zaillian, i que conviden a establir paral·lelismes amb la guerra d’Iraq. Scott tampoc aprofita la gran ironia que suposa mostrar com un afroamericà arriba a la cima més alta de la màfia, en la mateixa època que Martin Luther King lluitava i moria per la defensa dels drets civils dels afroamericans. Per la contra, s’entreté massa en els prolegòmens d’un relat al qual no sap donar ritme ni forma, que només comença a prendre cos en el terç final, i que arribar a un interessant punt àlgid en l’enfrontament entre el traficant (oscaritzable Denzel Washington) i el policia (Russell Crowe, fetitxe de Ridley Scott), convertits en les dues cares d’una ambigua moneda. La mateixa relació, per cert, que ja retratava Scorsese a Infiltrados.

Crítica publicada a Capgròs