dilluns, de desembre 31

Desitjos pel 2008 *


Esperança


Saviesa


Paciència


Solidaritat


Acabar amb els mals hàbits


Amistat sincera


Amor romàntic


Creativitat


Gaudir de les petites coses


Nous amics


I molta diversió...


Que el cinema us ajudi a mantenir la passió en la vostra vida!

FELIÇ 2008

* Aquesta felicitació d'any nou és una còpia de la que han enviat els amics del Cinema Maldà


diumenge, de desembre 30

Ridley Scott admet que s'ha copiat d'Scorsese amb un pla furtiu al final dels crèdits d'American Gangster



ADVERTÈNCIA: AQUEST POST CONTÉ SPOILERS.

Aquest cinèfil irredempt dit Martin Scorsese sempre deixa rastres de cinefilia a les seves pel·lícules. Per exemple, Uno de los nuestros acaba amb Joe Pesci (foto de l'esquerra) disparant directament a càmara, en un pla que trenca amb el Modus de Representació Institucional (MRI) i remet directament al llenguatge del cinema mut, més concretament a una famosa escena de la pel·lícula de l'any 1926 The Great K & A Train Robbery (foto de la dreta). Està clar, oi?

Doncs bé, si teniu la santa paciència de quedar-vos fins al final de tot dels títols de crèdit d'American Gangster, que és aquesta intentona mig fallida de Ridley Scott de fer la seva obra magna sobre la màfia als USA, us trobareu amb la sorpresa d'un pla furtiu en el qual és Denzel Washington qui apareix del mateix pal, disparant directament a càmara. No he trobat el fotograma, així que haureu de creure la meva paraula o anar al cine. Però tenint en compte que en les dues hores i mitja precedents tampoc hi ha NI UNA SOLA IDEA ORIGINAL I PRÒPIA, i considerant a més que els guionistes de la pel·lícula són Nicolas Pileggi (el de Uno de los nuestros) i Steven Zaillian (el de Gangs of New York)... no creieu que a Ridley Scott se li veu massa el llautó?

divendres, de desembre 28

La família



El microcosmos familiar, amb les seves complexitats, els seus afectes i els seus conflictes, és una infinita font d’inspiració pel cinema. Els retrats de les relacions familiars reprodueixen, a petita escala, el millor i el pitjor de la nostra societat i dels nostres valors, i per això moltes pel·lícules parteixen de la família com a eix central per parlar, en realitat, de temes més generals. Una de les millors pel·lícules de la història del cinema, El Padrino, té les relacions familiars com un dels seus temes de fons, en les relacions dels membres de la famiglia Corleone s’hi donen tots els matisos de l’espectre sentimental, des de l’amor fins a l’odi, de la lleialtat a la venjança. A la pel·lícula Celebración, la superficial placidesa d’un retrobament familiar amaga la corrupció dels sentiments. Molts títols han mostrat també la complexitat dels diferents rols familiars: des de l’amable visió dels dubtes d’un pare que veu com la seva filla es fa adulta a El padre de la novia fins als terrorífics extrems als quals és capaç d’arribar una mare pel seu fill, a La semilla del diablo. Enmig, un miler de títols han abordat la temàtica familiar: A casa por vacaciones mostra la insoportable necessitat de retrobar-se amb la família; Beautiful girls, la dificultat d’assumir el compromís de formar-ne una de pròpia; Oriente es oriente o, més recentment, Mil años de oración, aborden com les famílies poden fins i tot superar les diferències culturals; encara en cartellera, Diario de una niñera moralitza sobre la necessitat de compromís dels pares i mares cap els seus fills. Aquests són només quatre títols escollits a l’atzar que conviden a recuperar un "vici" perdut, el de la família reunida a l’entorn de la taula conversant i compartint inquietuds en un mateix temps i espai.

Article publicat a la revista Valors


dijous, de desembre 27

Llum entre les ombres



Sense defugir la seva doble condició de gran producció comercial i de pel·lícula de gènere, l’adaptació de la famosa novel·la de Richard Matheson Soy leyenda que signa el director Francis Lawrence s’adapta als nous temps per reflexionar, en clau de ciència ficció, sobre la foscor d’un món en permanent amenaça (el terrorisme, el canvi climàtic...), en el qual la raça humana sembla que s’ha autocondemnat a l’extinció.

En aquest paisatge desolat, un Nova York desèrtic i feréstec que d’alguna manera remet al pla final d’El planeta de los simios, un científic dedica els seus esforços a la recerca de la cura del virus que converteix els humans en violents vampirs que habiten en la foscor. L’aparició ocasional d’una altra supervivent amb profundes creences religioses dóna peu a una interessant confrontació entre l’espiritualitat i la ciència. Amb una sensibilitat molt contemporània, aquesta seqüència ens recorda que, tenint fe, es pot trobar la llum entre les ombres.

Will Smith, que ja va demostrar ser més bon actor del que sembla a la recent En busca de la felicidad, es confirma ara amb aquesta pel·lícula que se sustenta, durant pràcticament tres quartes parts del metratge, en la seva única presència. Aquest fet pot sorprendre l’espectador que esperi una pel·lícula d’acció una mica més convencional, i potser és per aquesta por que el director ha mirat de farcir amb alguns flashbacks que no sempre resulten necessaris. Aquest mateix motiu segurament explica el perquè la pel·lícula no acaba d’aprofundir en res, malgrat apuntar força temes interessants, i es queda en una certa superficialitat. Però tot i això, en general resulta una interessant mostra d’aquesta nova onada de ciència ficció humanista que s’ha vist recentment impulsada per la sensacional Hijos de los hombres, una pel·lícula amb la que la més modesta Soy leyenda manté més d’un paral·lelisme.

Crítica publicada a Capgròs


diumenge, de desembre 23

Una comèdia de Lubitsch amb Louis de Funes



I llavors Claude Chabrol va dir la última paraula...

La Francia de Nicolas Sarkozy "es una comedia de Lubitsch", piensa el director de cine Claude Chabrol, para quien el presidente de la República tiene un "falso aire a lo Louis de Funes", aunque no controle tan bien sus tics como el extraordinario cómico, que se servía de ellos para actuar. "Es un hombre inteligente que reflexiona poco", añade, "un tipo que intenta ser querido por todo el mundo" y que "tiene su lado seductor, por su aspecto sonriente, agitado, y que debe de ser muy amable con las mujeres".


L'article sencer d'El País aquí

Modernisme, surrealisme, terror



Divertida la relació que feia en Sergi Pàmies divendres passat a La Vanguardia entre l'èxit del terror "català" amb pelis com REC i El orfanato i la situació que es viu el país. Aquí un fragment:

El terror, pues, recorre las salas y, para este año, incluye estos dos nuevos títulos cuya cosecha podría sumar-se a las denominaciones de origen tan publicitadas por nuesto gobierno en materia de vinos. La coincidencia de este subidón terrorífico (que confirma aquella frase de Mao Tse Tung según la cual un poco de terror siempre es necesario) permite intuir que, a partir de ahora, entraremos en una etapa de secuelas sucesivas que alimentarán el mercado que, trabajosamente, se ha conseguido abrir. Catalunya podría convertir-se en centro neurálgico del terror cinematogràfico, una seña de identidad que no sólo no desentona con la complejidad psicológica del país sino que, además, le viene como anillo al dedo (la secuencia identitaria perfecta: modernismo, surrealismo, terror).



dissabte, de desembre 22

Política del cor i actrius de cinema



Com la Imma Merino, jo també vaig pensar en la germana de Carla, Valeria Bruni-Tedeschi (a la foto de la dreta, amb la seva parella Louis Garrel), en saber el rollo de la model amb en super Sarko. Coincideixo amb ella, però també amb la seva amiga periodista...

Una meva amiga periodista em comenta que Nicolas Sarkozy és molt atractiu. Li responc que no sé què dir-li, però tinc en consideració el fet que la seva impressió del president francès no està precisament inspirada per cap mena de simpatia cap a l'acció política d'aquest home que, pel que sembla, ha començat una relació amorosa amb la cantant i exmodel Carla Bruni. De fet, aquest era el tema de la conversa. El cas és que a la meva amiga no l'estranya que aquesta bella, que té una mirada semblant a Cecilia Ciganer Albéniz, pugui haver-se enamorat d'aquesta bèstia política que cada dia ha de dir-ne o fer-ne alguna que el fa omnipresent en els mitjans de comunicació. A mi no sé si m'estranya, però una mica sorpresa sí que n'estic. A Carla Bruni, filla d'uns torinesos riquíssims que van marxar a França al principi dels setanta sentint-se amenaçats per les Brigades Roges, no la feia a prop d'homes amb poder (i del seu hipotètic erotisme) i més aviat li imaginava un romanticisme que la feia sensible a un maleït com el cineasta Leos Carax, amb el qual va escriure la lletra d'aquella cançó, «Quel qu'un m'a dit», en què murmura que algú li ha dit que les nostres vides no valen gran cosa i que passen en un instant. Però aquesta meva amiga em diu que no m'ha de saber greu, que seria pitjor que Sarkozy tingués una relació amb alguna de les actrius franceses que m'agraden, posem-hi que la Binoche, la Beart o la Huppert. Tampoc no és que em sàpiga greu. Al capdavall, aquesta història no m'hauria d'importar. I tampoc qualsevol altra història amorosa de Sarkozy. Però m'he trobat responent: «Sí, seria pitjor que fos la seva germana.» La meva amiga no sabia qui és la seva germana. Així és que m'he posat a explicar-li qui és Valeria Bruni-Tedeschi, una actriu magnífica amb una veu rogallosa de marca italiana. I que ara té una liason amb un actor molt més jove que ella, Louis Garrel, que va interpretar el germà de Soñadores, de Bertolucci. Sarkozy atractiu? Aquest noi sí que ho és.

dilluns, de desembre 17

El camí més llarg



Sempre m'ha agradat molt aquesta pel·lícula per aquesta frase de diàleg:

VERNA: You always take the long way around to get what you want, don't you Tom? You could have just asked.

TOM: . . . What did I want?

VERNA: Me.


... i pel Gabriel Byrne, és clar!

dissabte, de desembre 15

La mort de George Bush



El realitzador i documentalista britànic Gabriel Range proposa a Muerte de un presidente l’hipotètic magnicidi de George Bush. Aquest exercici de política ficció en format fake és el pretext del realitzador per d’alguna manera denunciar l’augment de la paranoia col·lectiva, l’abús del control i les continues agressions a les llibertats civils que es pateix als Estats Units de l’era post 11-S. El film parteix d’un fet tant sorprenent i cridaner com és l’assassinat de Bush a Chicago, que és tractat amb el rigor i la seriositat digne d’un documental de la BBC i fugint de tot sensacionalisme o crítica gratuïta.

Durant bona part del metratge el film ressegueix la figura del president Bush amb cert respecte i amb molt poca voluntat de personalitzar les crítiques en una sola persona, molt allunyat de l'estil d'un Michael Moore. Tot i això, el film desprèn una certa ironia sobretot en la cega devoció de l'assessora de Bush, que explicant com li redacta els discursos retrata, de forma involuntària però molt eloqüent, l'ineficàcia del president.

La segona part del documental mostra les investigacions policials i la manipulació política que porta finalment a la detenció d’un siri com a presumpte autor del magnicidi. El documental també mostra el judici, ple d’irregularitats, pel qual és jutjat i condemnat, i com tota la situació acaba derivant també en l’enduriment de la Patriot Act. Range reparteix llenya a tort i a dret i tampoc els moviments antiglobalització queden massa més ben parats que els mandataris republicans i els cossos de seguretat.

Formalment, l’exercici de futurisme polític se sustenta en l’ús combinat d’imatges reals d’arxiu amb l’aplicació d’efectes digitals que permeten mostrar escenes tant sorprenents com el discurs que Dick Cheney, proclamat nou president dels Estats Units, pronuncia en el funeral de Bush. Aquests cops d’efecte, però, no resten protagonisme a l’autèntica intenció del film, que paradoxalment és la de mirar cap el futur per explicar el passat i comprendre, al capdavall, el nostre present.


divendres, de desembre 14

Com resistir-se...



...a les mirades de perillós desig de Tony Leung?

Ara ja sabeu que faré aquest cap de setmana.


Parodia i autocita



La Disney, que no fa tant de temps va renunciar definitivament a l’animació tradicional, hi torna puntualment amb Encantada, una divertida paròdia plena d’autocites als seus propis clàssics animats. El punt de partida és fàcil però efectiu: una ensucrada princesa (molt divertida Amy Adams) de dibuixos animats a punt de casar-se amb un egocèntric príncep blau cau, és empesa per la malvada bruixa-madrastra, en el món de la gent real al bell mig de Manhattan. La rescata un cínic advocat matrimonial (el molt atractiu Patrick Dempsey) que, malgrat el seu caràcter calculador, no es podrà resistir als encants de la princesa.

El xoc "cultural" d’una princesa de dibuixos en la vida real provoca no poques situacions divertides que no dissimulen la ironia sobre la falsa felicitat dels contes de fades que la Disney ha popularitzat. Per això, Encantada diverteix tant als petits, amb una versió en carn i ossos de Blancaneus o La bella y la bestia, plena d'aventures i color, com als adults, que entendran i riuran amb els girs més irònics del guió.

Seguint amb la paròdia, la pel·lícula no deixa de banda les típiques cançons que amanien els films animats i que en aquest film donen peu a una coreografia amb aires de Sonrisas y lágrimas que fa enyorar l’època dels musicals. Per a l’ocasió s’ha recuperat la que va ser l’ànima sonora dels darrers grans clàssics Disney, el compositor Alan Menken.

Crítica publicada a Capgròs


dijous, de desembre 13

Actor a ratos...



Garci busca un pequeño papel para Rato en su próxima película sobre el 2 de Mayo

La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha señalado que el director de cine José Luis Garci está buscando un papel para un cameo de Rodrigo Rato en su próxima película. De esta forma, el realizador espera contar con la figura del ex vicepresidente del Gobierno y ex director gerente del FMI para una cinta en la que recreará el levantamiento del Pueblo de Madrid contra las tropas de Napoleón del 2 de Mayo de 1808. El rodaje del film, encargado por Telemadrid, comenzó en septiembre y finalizará previsiblemente el próximo 22 de diciembre.

En declaraciones a TVE, Aguirre, explicó que Rodrigo Rato, actor aficionado, le dijo en una ocasión que le gustaría participar en la "película patriotica" sobre el Dos de Mayo, una idea que ella misma comentó posteriormente con el oscarizado director de cine. "Estoy segura de que está buscando un papel para él", señaló.


La notícia sencera a Libertad Digital, faltaria más.


I have to be leaving… But I won’t let that come between us. Ok? Ok.



Fins ara, aquest xiuxiueig era un secret. Però ara ja sabem que li diu Bill Murray a Scarlett Johansson al final de Lost in translation. A la pel·lícula, la frase no s'entén, però a base d'analitzar digitalment la banda sonora hi ha qui ha aconseguit treure'n l'entrellat. És una absoluta meravella...


dimecres, de desembre 12

Per aprendre cinema s'ha de mirar cinema



El director palestí Elia Suleiman ha recomenat en una classe magistral de cinema allò que sempre repeteixo com un mantra que guia la meva vida:

El director y actor palestino Elia Suleiman indicó que, "para aprender cine, él decidió ver durante un año, aproximadamente, películas desde por la mañana hasta la noche en el cine, a donde se llevaba incluso la comida", en la clase magistral que ofreció hoy en Marraquech. El considerado como el Buster Keaton palestino, por sus interpretaciones, dictó una clase de cine dentro de la séptima edición del Festival Internacional de Cine, en la nueva Escuela Superior de Cine de Marraquech.

Suleiman indicó a los alumnos y aficionados congregados que "tal vez no aprendí a hacer películas, pero sí sobre mí mismo". "Yo dejé la escuela cuando era muy joven" y "no estudié exactamente cine, pero vi películas en la televisión".

El director de 'Cyber Palestine' (1999) indicó que, cuando se hacen películas, hay que 'ser honesto', y afirmó que 'los jóvenes no deben de intentar parecer ser inteligentes para el espectador, porque no produce una química poética, sino que muestra inseguridad'. A su vez, el productor palestino recomendó prestar atención a "todas las culturas que haya a su alrededor, con libros, películas... para que todo ello vuelva lentamente y más tarde a su cabeza", y recalcó que, así, "cuando tú vayas a mirar, vas a mirar a través de los ojos de otros".

"El problema real es, qué es lo que tú quieres contar" en la película, matizó Suleiman, quien afirmó "que él cree, que lo que él produce, es su biografía". Además, aconsejó "darse a cada uno un poco de tiempo, porque siempre ocurre algo" para contar aspectos personales en los filmes.


La notícia completa aquí.

dilluns, de desembre 10

Lleons i xais



M'agrada que Leones por corderos hagi trascendit el fet cinematogràfic i s'hagi convertit en tema d'actualitat. Dóna peu a reflexions interessants, fa pensar.

Llegiu el que en diu el director de l'Avui, Xavier Bosch, en aquest article:

Conformar-se amb les versions oficials o explicar la realitat tal com és? És la balança de cadascú davant de la realitat, dels conflictes i de la vida. És la batalla interior. Esperit crític o menfotisme. Compromís o obediència. Valentia o alienació. Lluita o adotzenament. Lions for lambs és el relat sobre com escollir, en cada cas, l’opció de vida més encertada admetent, això sí, com és de fàcil –i sovint de còmode– anar vivint sense prendre cap decisió. Són dues opcions igual de legítimes, de respectables i de reals. Redford, als antípodes de la propaganda que hauria volgut la Casablanca, presenta el guió amb un cert desconsol. En una entrevista ha dit: "¿Com podria no entristir-me si estimes aquest país i has crescut amb ideals de democràcia i llibertat d’expressió, i han sigut devastades?". Per decidir amb criteri propi no cal anar a Hollywood. Aquí també s’hi val. Cadascú pot anar escrivint el seu guió vital per acció o per omissió.


Lluis Foix, de la Vanguardia, també en parla en el seu blog:


Los políticos mienten, los periodistas fracasamos cuando la realidad nos confirma nuestras equivocaciones y la juventud está desorientada. Redford revela a un alumno de California sus propias frustraciones en el otoño de su vida académica. Un afroamericano y un hispano pierden la vida por defender a su patria, Estados Unidos, una periodista se da cuenta que ha sido engañada, que no ha investigado, que no ha buscado las pistas que la podían conducir a una cierta explicación de los hechos.

Nada nuevo. Desde los tiempos antiguos hasta la más reciente de las guerras. Mientras pasaban las secuencias de muerte en las montañas afganas, en las estribaciones del Himalaya, he vuelto a recapacitar en la historia como un gran matadero, al que han sido conducidas para ser sacrificadas la fortuna de los pueblos, la sabiduría de los Estados y las virtudes de los individuos.

Pasará la presidencia Bush. Le sucederá otra. Vendrán más guerras y conflictos. Nuevas víctimas y verdugos nuevos. Leones y corderos. El mal y el bien. Y así hasta el final de los tiempos. Sólo cabe aportar sentido común y respeto al otro. Lo contrario es más sacrificios estériles, absurdos, nihilistas. Sin orden moral no hay orden social. Sin el derecho la fuerza sólo genera maldad.




dissabte, de desembre 8

Balanç (continuació)



Em va quedar pendent acabar de comentar les últimes pelis de la Mostra de Cinema de Mataró.

Aritmética emocional: jo diria que ha estat l'sleeper de la Mostra, la que ningú s'esperava i la que ha convençut unànimement a tothom. Obra de cambra amb només quatre actors incommensurables: Max Von Sydow, Christopher Plummer, Gabriel Byrne (el meu amor platònic, ho confesso) i l'estupendíssima Susan Sarandon, en una pel·lícula sobre les ferides del passat i la seva influència en el futur, sobre la forma com cada persona aprèn a viure i a fer front al pes dels records i la memòria, i també sobre aquelles coses que se senten i que no es diuen. És una obra serena i elegant, de sentiments intensos i profunds, que el director i els actors saben contenir fins a l'alliberadora seqüència final. Una joia.

Talk to me: o com fer certa aquella màxima que diu que la història seria molt diferent si enlloc d'explicar-la els caçadors, l'expliquessin els lleons. Aquí l'expliquen els lleons, és a dir, els afroamericans que van protagonitzar la lluita per la igualtat a l'Amèrica dels seixanta, abans i sobretot després de la mort de Martin Luther King, a ritme dels himnes soul de la Motown, beneïts pel gurú de les ones radiofòniques Petey Greene. Increïble Don Cheadle.

Lucio: un documental molt interessant encara que només sigui precisament per tot allò que no explica o que només s'intueix entre línies. Lucio Urtubia accedeix a confessar-se davant la càmera previ pacte de no explicar res comprometedor, això vol dir que no explica res de res i pretén que ens creguem que només és un paleta anarquista simpàtic amb talent per les falsificacions... Nosaltres fem veure que ens ho creiem i a canvi ens posem sobre la pista d'un personatge absolutament fosc i amoral, totalment fascinant. Podeu llegir aquest reportatge sobre Lucio Urtubia publicat a El País.

Irina Palm: Sonarà a tòpic, però segurament ningú més que Marianne Faithful seria capaç de posar-se en el paper d'aquesta entranyable "pallera" (s'ha de dir així?) de la tercera edat, que es posa una bata de floretes per no "esquitxar-se" en una feina ingrata que li permeti pagar una costosa operació del seu nét i, de pas, descobrir un "toc" personal i fer sorgir de nou l'amor en la seva vida. Una altra joia amb un humor i sentiments ben subtils.

Buda explotó por vergüenza: La sensació de ràbia i derrota que provoca aquesta pel·lícula és tant asfixiant que deixa sense paraules. A mi em va passar. Una nena de sis anys es converteix en viva i dolorosa metàfora de la situació de la dona (i de tota la població, vaja) a l'Afganistan dels talibans. La seva tossuda perseverància per anar a l'escola topa una i una altra vegada contra la intolerància i la brutalitat, fins acabar amb un crit ple de ràbia i desesperança: "només morta seràs lliure".


dijous, de desembre 6

Anunci d'autor



Gràcies, senyors de can Freixenet, per alliberar-nos de les "burbujitas" i regalar-nos els deu minuts de cinefília intensa de The key to reserva. I per recordar-nos que Scorsese encara és molt gran, malgrat tot... I un avís a Hitchcockians, estigueu atents a les referències!

També crec que val la pena que li feu una ullada al dossier de premsa.

Divertit retrat antropològic



Diario de una niñera adapta una novel·la d’èxit escrita per Emma McLaughlin i Nicola Kraus, dues mainaderes que van recollir les seves experiències personals i la de les seves companyes fent-se càrrec dels fills de les famílies benestants de l’Upper East Side de Manhattan. El tàndem format per Shari Springer Berman i Robert Pulcini dirigeix aquest film que, tot i emmarcar-se en un cine més comercial, entronca directament amb el seu film anterior, la independent American Splendor. El film els va donar un cert reconeixement de la crítica pel retrat de l’estil de vida de la classe obrera americana, vista a partir de la mirada de dos dibuixants de còmics.

Ara és una estudiant d’antropologia i ocasionalment en mainadera -Scarlett Johansson- la que es mira amb ulls "científics" les excentricitats de les adinerades i histèriques mares de Manhattan. D'aquesta manera, Diario de una niñera completa aquest gran fresc en format díptic que han plantejat els directors en els seus dos primers films. La pel·lícula regala algunes situacions còmiques francament divertides, sobretot pel que fa als retrats de personatges. Però la cinta decau per moments per culpa, principalment, del poc talent de la Johannson per la comèdia. Tampoc Paul Giamatti, excel·lent a American Splendor, està a l’alçada del seu paper de marit despreocupat i, al final, la pel·lícula només guanya pes quan apareix Laura Linney, que fent ara de superpija, es ratifica com una de les grans actrius de la seva generació.

Crítica publicada a Capgròs