Joc divertit

Encara que en Vador Montalt ja faci dies que se m'ha avançat, no me'n puc estar de proposar-vos aquest joc de comparacions: el dels tràilers de les dues versions de Funny Games que ha dirigit, amb deu anys de diferència, l'austríac Michael Haneke.

A mi aquests jocs em fascinen molt, perquè més enllà del que pugui dir la pel·lícula -en aquest cas convida a parlar, i molt, sobre la violència que ens envolta- donen peu a debatre sobre l'essència del cinema, sobre el seu llenguatge i codis, sobre el paper de l'espectador, etc...

El cas de Funny games em fa venir al cap l'exemple de la versió de Psicosis que va fer Gus Van Sant, seguint pla per pla l'original de Hitchcock, que a sobre és una de les meves pel·lícules preferides. He tingut llargues i acalorades discussions defensant l'interès "teòric" d'aquesta cinta. Aquí podeu llegir un article de Senses of Cinema que parla d'això, precisament.

Ara el cas és una mica diferent perquè el remake de Funny Games prové fins i tot del mateix realitzador, i per tant es plantegen temes diferents. Però us convido a fer l'exercici de veure les dues versions i després rumiar al voltant d'aquestes qüestions:

-quins elements fan que una pel·lícula idèntica a una altra sigui millor o pitjor?
-sembla que el remake de Funny Games respon a la voluntat d'acostar aquesta cinta al públic dels USA i de rebot, al públic majoritari dels multisales: què fa una pel·lícula més o menys apta pel gran públic?
-perquè es cau tan sovint en l'error de posar al cinema americà l'etiqueta de cine fàcil, comercial i digerible i a l'europeu el titllem d'intel·lectual, alternatiu o autoral. Perquè ens semblen despectius tots aquests adjectius?
-són necessaris els remakes?

Finestra indiscreta

Els seus responsables no ho reconeixen obertament, però resulta més que evident la inspiració del clàssic d’Alfred Hitchcock La ventana indiscreta en el guió de Disturbia. El seu punt de partida –un jove que, tancat a casa, espia els veïns fins a descobrir que un d’ells és un assassí– deixa poc lloc als dubtes.

La pel·lícula, produïda per la Dreamworks, està plantejada sobretot com un vehicle de lluïment del seu protagonista, Shia LaBeouf, la gran aposta d’Steven Spielberg per a la quarta entrega de les aventures d’Indiana Jones. I cal donar-lo a conèixer. Per això res millor que un producte com aquest Disturbia que signa l’impersonal D.J. Caruso, que ha estat capaç de rodar una pel·lícula àgil i entretinguda malgrat la pobresa d’un guió fluix i molt trampós.

De la mateixa manera que Transformers, una altra producció de la Dreamworks amb Shia LaBeouf de protagonista, Disturbia també intenta per moments recuperar l’esperit naïf del cinema d’acció i d’aventures juvenils dels anys vuitanta, com ara els Goonies. Al mateix temps, edulcora els trets distintius del terror oriental i del subgènere dels psicokillers en un matxambrat amanit amb grans dosis de publicitat (poc) subliminal de tecnologia per al consum dels adolescents: Xbox, l’Ipod, portàtils, mòbils i càmeres digitals són, gairebé, un personatge més de la història i un pretext per omplir d’escenes supèrflues una pel·lícula tan fàcil de digerir com d’oblidar.

Crítica publicada a Capgròs

Sense paraules

Djimon Hounsou fotografiat per Peter Lindbergh per a la nova campanya publicitària de Calvin Klein Underwear. Sense paraules.

Un cafè teatral

L'obre de teatre Passat el riu, va encetar dissabte passat la temporada del Teatre Monumental de Mataró. Aquest any, abans de les obres s'organitzen unes trobades per fer el cafè i la xerradeta amb els directors i actors de les obres. Les trobades estan conduïdes pels abonats a la temporada, per allò de fer-ho més participatiu i proper. Vaig tenir el plaer de presentar la primera, una conversa llarga i molt amena amb l'Oriol Broggi, que no es va mossegar la llengua. Si voleu saber que va dir cliqueu aquí.

Bucòlica transgressió

El veterà realitzador francès Eric Rohmer dóna tota una lliçó de transgressió cinematogràfica en la que serà, molt probablement i segons reconeix ell mateix, la seva darrera pel·lícula. Als 87 anys Rohmer s’atreveix amb l’adaptació d’un text del segle XVII, un fragment de La Astrea, d'Honoré d'Urfé, ambientat al seu torn en l’època dels gals.

El romance de Astrea y Celadón proposa una ingènua i naïf història d’amor pastoril amb la que Rohmer aborda de nou els seus temes recurrents: l’amor sotmès a tota mena d’obstacles, la fidelitat, etc. El director ha buscat bucòlics escenaris de la campinya francesa que serveixin d’escenari natural a un relat aparentment passat de moda, i pel qual Rohmer ha decidit recuperar codis i recursos cinematogràfics pràcticament en desús.

I és que si no fos per la impostada verborrea dels protagonistes, El Romance de Astrea y Celadón podria semblar una pel·lícula muda, per les seves matusseres foses i encadenats, els cartells didascàlics amb indicacions temporals, la deliberada sobreactuació dels protagonistes i la teatralització que impregna tot el conjunt, des dels vestuaris fins a la forma de recitar els diàlegs. És aquest aire caduc i démodé que converteix el film de Rohmer en un exercici de transgressió, una fascinant rara avis que, malgrat entorpir-se en el seu propi ritme -es fa feixuga per moments-, s’acaba imposant com una radical alternativa als muntatges trepidents i efectes digitals que avui en dia ofeguen les cartelleres.

Us recomano que feu una ullada a mesmestimoledison, on trobareu un recull d'imatges de pintures simbolistes que molt bé haurien pogut servir d'inspiració visual per a la pel·lícula de Rohmer.

Premi (reprise)

Ja us vaig confessar l'altre dia que hi ha premis que no entenc i el que li acaben de donar a Richard Gere al festival de San Sebastián n'és un altre exemple. No se m'acut un actor més dolent que aquest, sincerament.

Melodrama sense ideologia

Michael Winterbottom torna a parlar en el seu nou film, Un corazón invencible, sobre les relacions entre Orient i Occident en el món globalitzat i post 11-S, com ja va fer a Camino a Guantanamo i In this world. Aquest cop, però, resulta significativa la presència de Brad Pitt com a productor d’un film clarament plantejat com a vehicle de lluïment per a la seva companya, l’actriu Angelina Jolie.

Un corazón invencible reconstrueix el segrest i l’assassinat a Pakistan del periodista del Wall Street Journal, Daniel Pearl. El film assoleix els seus millors moments quan Winterbottom fa gala del seu nervi i domini de la docuficció, reconstruint les reunions diplomàtiques i la investigació policial amb tensió i realisme. Però les exigències de la producció l’obliguen a dotar d’un excessiu i sovint innecessari protagonisme de la dona de Pearl, Marianne.

Jolie intenta desplegar tota mena de recursos dramàtics, que van des de la contenció a l’esclat d’ira, que molt bé li podrien suposar una nominació a l’Oscar. Però per a la pel·lícula de Winterbottom, la seva presència es torna en handicap ja que l’arrossega cap el terreny del melodrama. Acaben pesant tant els flashbacks que mostren la boda i la vida en parella de Marianne i Daniel Pearl que poc importen els motius del periodista que es juga la vida en pro de la veritat. Winterbottom perd, entre tanta sensibleria, l’oportunitat de ser crític, de fer denúncia i, sobretot, de fer pensar, i acaba deixant la seva pel·lícula buida d’ideologia i contingut.

Crítica publicada a Capgròs

El sentimentalisme és una espècie de feixisme

En el seu llibre Sexo, mentiras y Hollywood, Peter Biskind explica això de La vida es bella, de Roberto Benigni:

Pese a la feroz competencia que luego significó Chocolat, esta película (la de Benigni) ha de considerarse el apogeo del período kitsch de Miramax, su campaña, en gran parte exitosa, por inyectar glucosa en las venas de la cultura americana medianamente cultivada. (...)

(La vida es bella) és una película de una imbecilidad moral tan abrumadora, que hace que los azucarados esfuerzos de los estudios por abordar la solución final, como La lista de Schindler, parezcan audaces comparados con ella, por no mencionar el cine del Holocauso auténticamente grande, como El conformista, de Bernardo Bertolucci, El jardín de los Fizzi-Contini de Vittorio De Sica, o de esos monstruos del documental que són Noche y niebla, de Alain Resnais, The Sorrow and the pity, de Marcel Ophuls, y Shoah, de Claude Lanzmann. (...)

En la revista Time, el crítico Richard Schikel señalo: "El sentimentalismo también es una especie de fascismo, pues nos priva de juicio y de agudeza moral; hay que oponerle resistencia. La vida es bella es una buena oportunidad para empezar".

Interessant, sobretot, la frase de Richard Schikel, aplicable a piles de pel·lícules que arrosseguen el públic a les sales per anestesiar-lo. A la La vida es bella hi podriem afegir Los chicos del coro, Mi vida sin mi, El hijo de la novia, Goodbye Lenin i fins i tot m'atreviria a dir Babel, per citar-ne quatre de memòria...

Polèmic, eh?

Pel·lícules lentes?

El ritme de vida que ens imposa la societat sovint ens converteix, a la sala de cinema, en víctimes de la impaciència. En una pel·lícula esperem que hi passin coses, que hi hagi acció, que tingui un ritme trepidant i que ens mantingui distrets amb tota mena d’estímuls canviants. Per això, quan topem amb una pel·lícula de llargues seqüències, de silencis i de contemplació, no costa trobar qui l’acusa de ser "lenta". La majoria de vegades aquestes pel·lícules provenen de cinematografies llunyanes: quantes vegades ens hem sentit a dir allò de què a les pel·lícules orientals no hi passa res? No serà, potser, que aquestes pel·lícules reflecteixen el ritme de la societat on han estat realitzades? A la cartellera d’aquest estiu hem pogut trobar alguns exemples de pel·lícules aparentment "lentes", però plenes de contingut, emoció i reflexió. Són pel·lícules, a més a més, premiades en els grans festivals cinematogràfics: la iraniana Media luna, de Bahman Gobhadi, denuncia la difícil situació dels refugiats kurds a Iran, mentre que Natura morta, del xinès Jià Zhangké, retrata els canvis que pateix la regió del Fengjié com a conseqüència del pas de la Presa de les Tres Gorges. Aquests films, guardonats a San Sebastián i Venècia respectivament, tenen en comú la manca d’acció, el ritme pausat i els silencis. En una paraula, la “lentitud”. Però no hem d’entendre aquesta lentitud com una pesada prova, sinó com una oportunitat d’aturar-nos enmig de la voràgine que ens envolta per escoltar les veus que ens parlen d’altres realitats.

Article publicat a Valors

Victor, Victoria, Chris i John. Divine!

Hairspray, nascuda de la ment cutrepop underground de John Waters i convertida en producte mass media gràcies a un musical de Broadway amb cançons de Marc Shaiman, retorna ara a la cartelera de cinema on va néixer gràcies a una versió diguem-ne "comercial" que signa Adam Shankman. Un dels grans reclams d'aquesta pel·lícula és l'atrevida presència de John Travolta, que salta del Grease a la laca del cabell i ho fa emulant, si això és possible, al mite Divine.

Malgrat l'aparença de Miss Doubtfire, s'ha de reconèixer el valor, l'encert i l'expressivitat amb que Travolta es mou dins la impressionant pròtesi que la converteix en una refeta mestressa de casa. La pel·lícula, de realització potser massa plana i impersonal, supleix mancances gràcies a l'enorme talent d'un elenc memorable (sensacionals Michelle Pfeiffer i la debutant Nikki Blonsky) i l'optimisme recalcitrant d'aquesta història que té com a protagonista a una adolescent grassoneta que somia en convertir-se en la líder de la moda juvenil. Sense perdre l'humor i amb grans dosis de petardada comme il faut, Hairspray recupera íntegrament i per a nous espectadors un missatge que conserva absoluta vigència: la lluita contra la discriminació per motius de raça, sexe o aspecte físic.

I en un dels números més divertits del film, el Travolta transvestit i el freak més memorable de tots els temps Chris Walken es marquen un numeret amb homenatge a Victor/Victòria inclòs. Observeu atentament:



Chris Walken, que és un dels mites més mitificats de l'Espai Isidor, té un passat, present i futur com a ballarí que no ens cansarem de recordar i reivindicar. I gràcies al YouTube ara us podem obsequiar amb aquestes dues perletes de l'actor: el video clip de Fatboy Slim Weapon of choice i un dels números més celebrats de Pennies from heaven.

Cotxes i noies

La última pe·lícula de Quentin Tarantino no s’hauria de menystenir malgrat que pugui semblar una obra menor. Death Proof és el capítol que Tarantino ha rodat pel film col·lectiu Grind House, en el qual també participa Robert Rodríguez i amb el qual es pretenia retre un homenatge a les sales de sessió doble de cinema de sèrie B. Com a tal, Tarantino ha desplegat tota la seva cinefilia acumulada en una nova mostra d’aquest cinema referencial que ell ha elevat a la categoria de cinema d’autor.

En aquesta ocasió s’inspira en les pel·lícules de cotxes i carreres, per una banda, i els slashers (els films de psicòpates destralers) per l’altra, i ho barreja en una mínima trama que creix -com ja és habitual en les pel·lícules de Tarantino- gràcies al joc de guió. Death Proof s’estructura en dues parts més o menys simètriques que tenen en comú el plantejament i el nus, amb un conductor tronat intentant lligar amb unes noies per convertir-les en víctimes d’una persecució demencial. Però lluny del paper passiu que acostumen a tenir les noies en aquestes pel·lícules, aquí són elles les que treuen caràcter, marquen el ritme de l’acció i decideixen el desenllaç. Tarantino es confirma com el gran guionista que és fent-les recitar divertits diàlegs quotidians en la línia dels de Reservoir Dogs i Pulp Fiction.

Les llarguíssimes seqüències parlades -que descol·loquen a més d'un- donen pas als dos grans moments d’acció. És gràcies a les dues persecucions, sobretot la del Dodge Challenger, per la que Death Proof passarà a la història: amb aquesta escena Tarantino no només ret homenatge a films de persecuccions com ara Punto Límite: Cero sinó també reconeix i fa ben visible la tasca de l’especialista de cinema. Zoe Bell, doble d’acció d’Uma Thurman a Kill Bill, protagonitza, muntada sobre el capó del cotxe, aquesta escena sensacional que s'ha rodat sense efectes i que per si sola justifica que es pagui el preu de l’entrada.

Crítica publicada a Capgròs

Es busca ninfòmana

Per si us interessa, els amics de Filmax fan aquesta crida:

CASTING PARA LA ADAPTACIÓN CINEMATOGRÁFICA DE DIARIO DE UNA NINFÓMANA.

Canónigo Films y Filmax preparan la adaptación al cine del libro de Valérie Tasso, Diario de una ninfómana. Para interpretar a diversos personajes de la película se buscan chicas con edades comprendidas entre los 18 y los 32 años. El filme, que se rodará aproximadamente entre el 22 de octubre y el 14 de diciembre de este año, contará con un reparto de primera línea y será dirigido por Christian Molina (Rojo Sangre).

El cásting tendrá lugar en Barcelona, Bilbao, Madrid y Sevilla, empezando en Barcelona el próximo lunes 17 de septiembre.

Diario de una ninfómana es el conmovedor relato de una mujer francesa, de buena familia, licenciada en dirección de empresas, que narra su evolución vital a través de las relaciones sexuales que va teniendo: con los sepultureros de un cementerio, con un árabe “muy aficionado” a la Coca-Cola, con un policía sin escrúpulos, con desconocidos en lugares imprevistos... Multitud de vivencias que asume con la máxima libertad que tiene cualquier persona: la que uno se concede a si mismo y no la que se ve obligado a tener.

Diario de una ninfómana es un libro que no deja indiferente a nadie: sincero, desgarrado, escrito a contracorriente de la actitud políticamente correcta con respecto al sexo. Un libro que revela, en definitiva, que hasta en el propio infierno se puede encontrar el amor.

CASTING BARCELONA
FECHA: 17 de septiembre
LUGAR: CANÓNIGO FILMS (Pasaje Montoya, s/n. Entrada por C/ Ávila, 32)
HORARIO: 10.00 a 20.00 horas.

Atentamente
Departamento de Prensa Filmax

Premi

Per més que li dóno voltes no em puc creure que Brad Pitt sigui capaç de fer un paper digne d'aquest premi...

mesmestimoledison

El suport moral de l'Espai Isidor Jess Wong s'ha llençat a l'aventura dels blocs en solitari.

Teniu el projecte blogaire audiovisual patafísic de mesmestimoledison a un clic de distància. A què espereu?

Fred for president

Fred Dalton Thompson segueix l'estela d'altres actors que han fet fortuna al Partit Republicà, com Ronald Reagan i d'Arnold Schwarzenegger, i es postula com a candidat a la presidència dels USA. El coneixeu de Ley y Orden, i de papers secundaris a films com No hay salida o El cabo del miedo, i ara es prepara per fer el supercàsting de la seva vida.

I a veure quan els demòcrates s'animen a fer el salt a Hollywood i converteixen George Clooney o Sean Penn en presidenciables...

Terror-verité

Wolf Creek, la pel·lícula australiana de terror que ha revolucionat els ambients independents de Sundance i ha entusiasmat a Quentin Tarantino, s’emmarca en la tradició del cinema slasher i és fidel als seus llocs comuns: els excursionistes perduts als quals se’ls apareix el psicòpata de torn sota l’aspecte de simpàtic excèntric són alguns dels tòpics del gènere presents en aquest film. Però al mateix temps, Wolf Creek és capaç de regenerar-se fins a presentar-se amb un aire nou gràcies a l’opció hiperrealista del director Greg McLean. La pel·lícula està rodada amb càmera digital, escenaris reals i il·luminació natural, i aposta per un terror més suggerit que no pas mostrat amb el qual aconsegueix despertar la imaginació de l’espectador i crear considerables dosis d’angoixa.

Previ a l’esclat de la violència, el director es recrea en els espectaculars paisatges dels parc natural de Wolf Creek pel qual passegen els protagonistes. McLean busca convertir aquests escenaris en un referent geogràfic del terror, com també ho eren els camps de blat de La matanza de Texas o l’oceà d’Open Water, notables mostres de terror-verité que venen al cap tot veient Wolf Creek. El vast desert australià, bellament retratat en la primera part del film, es torna en claustrofòbica presó en el clímax. El director no es recrea tant en les tortures com es podria esperar d’un film d’aquestes característiques, però en les poques escenes de sang aposta per una sequedat i contundència suficient com per deixar l’espectador sense alè.

Crítica publicada a Capgròs