El galan

Recordarem Villalonga com el galan que no es va quedar amb Audrey Hepburn.

Qui pogués estar a Venècia....

...resseguint La huella que deixen alguns.

Hipnòtica, ridícula

D’entrada, Caótica Ana manté una certa coherència dins la trajectòria del director basc Julio Medem. El film, inspirat en la germana del director, morta en un accident de trànsit, manté molts punts en comú amb títols com Tierra, Los amantes del círculo polar o Lucia y el sexo: la protagonista femenina, els paisatges onírics, l’erotisme i l’amor com a força motora són els ingredients d’aquesta història tan dispersa com fa entreveure el títol.

Per salvar la papereta, Medem ha estructurat el seu film en onze blocs, un compte enrera del 10 al 0 amb què Meden pretén hipnotitzar l’espectador de la mateixa manera que hipnotitza la seva protagonista per fer aflorar les seves personalitats i vides anteriors. Aquest pretext dóna peu a barrejar en una mateixa trama el conflicte sahrauí, l’extermini dels indis americans i la guerra d’Iraq, en una mostra d’aquest tipus de cinema del món globalitzat que vol ser pressumptament crític i compromès però que no va més enllà del progressisme d’eslògan. Tot plegat està amanit amb un benintencionat cant a la força creadora de la dona que busca ser sublim, però que cau continuament en el ridícul per culpa, també, de diàlegs força pobres.

No es pot negar que Medem té un cert criteri estètic i a Caótica Ana desplega algunes seqüències visualment impactants, però aquests moments no justifiquen ni salven una pel·lícula que només mereix ser recordada pel debut de Manuela Vellés, una jove actriu cridada a ser la nova promesa del cine espanyol.

Crítica publicada a Capgròs

Paisatges emocionals

El director i fotògraf turc Nuri Bilge Ceylan busca i no troba en el seu darrer film, Los climas, la profunditat existencialista del seu exitós film anterior, Lejano. Los climas és una pel·lícula superficial i molt buida, i en ocasions també d'una autocomplaença irritant. Però, al mateix temps, manté intacta la capacitat de fascinació visual de la seva premiada obra precedent. No en va, Nuri Bilge Ceylan és un fotògraf reciclat en cineasta que, si cal, se situa a si mateix en el centre d'una trama poc definida, que només serveix de pretext per poder copsar en moviment els impressionants paisatges turcs que donen personalitat a la seva obra com a fotògraf. A Los climas, el pas de les estacions marca l'evolució dels sentiments, i aquest passeig per la fredor i el desgel justifica d'una sèrie de bellíssimes postals de platja i de neu, de mar i de muntanya, que confirmen al realitzador com un notable paisatgista emocional.

Us recomano que li feu una ullada a la sèrie de paisatges turcs en format cinemascope del Nuri Bilge Ceylan fotògraf. Aquí un parell d'exemples:

La trepidant recerca de la pròpia identitat

El director britànic Paul Greengrass s’ha tornat a posar al capdavant de la saga de Jason Bourne després de dirigir-ne el segon episodi per tancar el cicle d’aquest espia sense memòria a la recerca de la seva identitat amb El ultimátum de Bourne. El realitzador, especialitzat en un cinema crític de contingut polític i social -és el responsable de Bloody Sunday i d’United 93, no renuncia a l’estil realista dels seus films més coneguts i aporta a la saga Bourne una pàtina de seriositat i rigor que la recobreix d’una certa maduresa. D’aquesta manera, allò que un altre director hauria reduït a una superficial persecució sense major contingut, adquireix en mans de Greengrass una certa dimensió de metàfora contemporània sobre l’home que es busca a si mateix. També, tot i que de forma velada, El ultimátum de Bourne fa un apunt de la corrupció del sistema d’intel·ligència nordamericà que s’ha fet visible a partir de l’11S.

Com en capítols anteriors, aquest film també està rodat en diverses capitals del món, inclosa Madrid, i compta amb la presència d’actors americans i europeus (com Paddy Considine o Daniel Brühl), opcions que converteixen El ultimátum de Bourne en un producte cosmopolita i actual. A nivell estètic, Greengrass desplega també una altra de les marques de la casa, l’extraordinari domini de la càmera en ma, a mig camí entre el cinema verité i el dogma, i que es recolza en un muntatge d’infart per fer de l’últim Bourne un notable exercici de cinema d’acció elegant, intel·ligent i trepidant.

El pas del temps

Aquesta és una de les obres de l'artista Liu Xiadong, que està considerat el pintor figuratiu xinès més important de l'actualitat. El director xinès Jia Zhangke va decidir rodar la seva pel·lícula Still life com a complement al seu documental Dong, centrat en la figura d'aquest artista Liu Xiaodong i en la sèrie de retrats que ha fet de la gent dels pobles afectats per l'acció de la Presa de les Tres Gorges. Aquests mateixos personatges s'han convertit en els protagonistes d'Still life. Compareu el quadre amb aquest fotograma de la pel·lícula.



Still life, pel·lícula guanyadora del Lleó d'Or a Venècia, s'estrena aquest divendres. El film, que per res del món us hauríeu de deixar perdre, ha de servir de targeta de presentació a casa nostra del director Jia Zhangke, responsable, entre d'altres, de dues pel·lícules absolutament fascinants i indispensables per comprendre els canvis polítics i socials que està visquent la Xina: Platform i The World.

El director, que va estudiar Belles Arts abans de fer el salt a la direcció, parla del seu cinema en una entrevista a El Periódico i diu:

(El cine) permite agarrar el paso del tiempo, que es algo que me fascina. Para ello, los cuerpos humanos son fundamentales. Por un lado, en sí mismos reflejan el avance temporal, la edad. Por otro, los uso igual que en una pintura paisajista, en la que la figura humana funciona como punto de referencia para el observador. Mis personajes son vectores que dirigen la cámara hacia la tumultuosa área en construcción, pero también hacia su pasado y hacia su incierto futuro. Tanto el paisaje como sus habitantes encierran la misma idea de paso del tiempo, de cambio.

L'entrevista completa en aquest enllaç.

Podeu recuperar la crítica que vaig escriure quan vaig veure Still life al BAFF clicant aquí.

Pel·lícules alegres

Aquell George Bailey interpretat per James Stewart a Que bello es vivir, que corre somrient pels carrers nevats després d'adonar-se com n'és d'important per a una bona colla de persones és, probablement, la imatge més mítica de l'alegria que ens ha donat el setè art. L'alegria, com a estat d'ànim sovint fugisser i incontrolable, no ha estat mai un material estimat pels cineastes, amb tendència a fixar-se en sentiments més greus per a les seves pel·lícules. Es fa difícil trobar una pel·lícula on l'alegria sigui el tema principal, però en canvi, no costa posar exemples de "moments cinematogràfics alegres". Són moments alegres per si mateixos, o perquè fan que l'espectador surti alegre de la sala.

L'alegria, al cinema, com a la vida, apareix en esclats breus i puntuals, en moments molt concrets, i moltes vegades després d'haver fet patir l'espectador durant una bona estona. De vegades, l'alegria sorgeix fins i tot quan un menys se l'espera, com en l'actitud del protagonista de La vida és bella o a la famosa escena de la crucifixió musical de La vida de Brian. Un altre dels esclats d'alegria més mítics del cinema és aquell que protagonitza Gene Kelly cantant feliçment sota la pluja (Cantando Bajo la lluvia). Qui es pot resistir a compartir l'alegria d'aquest moment?

De personatges alegres, o el que acaba essent el mateix, optimistes i vitals, el cinema també n'ha creat uns quants, des de la peculiar iaia de Harold i Maude, que ensenya una lliçó de vida a un adolescent depressiu, fins a l'optimisme recalcitrant d'Amélie. I a través de les pel·lícules també podem trobar camins cap a aquest estat d'ànim tan positiu: un dels més divertits i políticament incorrectes és el de la protagonista amb afició a les "herbes" d'El jardín de la alegria.

Article publicat a la revista Valors, que acaba de renovar la seva pàgina web.

Gays i dones

Vaig pensar exactament el mateix que l'Imma Merino sobre els nous premis que han creat els festivals de Venècia i San Sebastián per reconèixer films de temàtica homosexual i "de dones", respectivament. Llegiu...

Premiaria «Mort a Venècia» perquè és un film «homosexual»?

El mateix dia en què he llegit que la pròxima edició de la Mostra de Venècia inclourà un Lleó queer per recompensar un dels films de temàtica homosexual projectats en les diverses seccions, m'ha arribat un correu del festival de cinema de Sant Sebastià que anuncia que TVE ha creat el premi Otra mirada, destinat a reconèixer una proposta que tracti temes pròxims al món femení (sic). És així que, a banda del meu interès per films que abordin l'homosexualitat o el món femení, m'he tornat a plantejar si iniciatives d'aquesta mena contribueixen a posar remei a la discriminació (en aquest cas, a nivell de gènere i d'opció sexual) o si condemnen determinades propostes a una etiqueta que, si no és que les aïlla i fins margina, només les fa valorables per la seva temàtica. En fi, ho considero un dilema irresoluble o una matèria d'un debat interminable. En tot cas, a banda del possible interès social de certes pel·lícules, sobretot crec en la dimensió estètica del cinema. Ja que és un festival que se celebrarà a Venècia, on, a la manera del de Berlín, s'ha instaurat un premi per als films homosexuals, apuntaré que una pel·lícula com Mort a Venècia no seria només memorable pel fet que el protagonista sent una atracció per un adolescent que apunta amb el dit cap a l'horitzó. Si és digna de memòria no és només perquè Aschenbach mira Tadzio, sinó per la seva bellesa i per la complexitat amb la qual Visconti hi va abordar el misteri de la creació artística, la pulsió eròtica i alhora de mort.

Altrament, la nota amb la qual TVE ha anunciat el premi Otra mirada mereix ser reproduïda, ni que sigui parcialment, i comentada. Diu aquesta nota que, a més de fomentar la igualtat entre les persones, TVE vol donar suport a la creació artística i afavorir el coneixement de les obres cinematogràfiques i audiovisuals que puguin ser objecte d'interès. Com és, doncs, que bona part de les pel·lícules que programa no tenen present el cinema més interessant que actualment es fa arreu del món?

Tothom pot cuinar (però no tothom pot animar com la Pixar)

A Ratatouille ho recorden continuament: tothom pot cuinar, fins i tot un ratolinet simpàtic i expressiu com aquest que ha nascut de l'enginy de la factoria Pixar. Ni la submissió a la omnipotent Disney ha pogut amb ells. Els de John Lasseter es confirmen una vegada més com els grans senyors de l'animació digital, aquest cop amb un film que, per argument, està més enfocat al públic infantil. Però és tan divertit i, sobretot, tan ben animat, que un s'acaba creient que una legió de rates poden fer funcionar la cuina d'un restaurant de cinc forquilles (i estovar el cor glaçat del crític gastronòmic d'aspecte vampíric, una altra de les grans troballes del film).

I com que tothom pot cuinar, he sortit de la sala i m'he posat davant els fogons a preparar la meva pròpia versió de la Ratatouille, acompanyada de pasta. No és tan animada com la de Pixar però es podia menjar...

Avís a navegants

Ens estem acabant de recuperar de la tourné heroica per Síria i Jordània. Properament reactivarem l'activitat d'aquest blog.

Mantingueu-vos a l'espera.