Els objectius dels polítics pel cinema francès

La prestigiosa revista Cahiers du cinema ha convidat als candidats a la presidència francesa a definir els dotze objectius del cinema francès segons els seu parer. En concret, la revista els ha fet arribar un qüestionari que ha respost François Bayrou, Marie-Georges Buffet, Ségolène Royal, Nicolas Sarkozy i Dominique Voynet. Les respostes completes surten a l'edició escrita de la revista, però podeu llegir un resum de les propostes en aquest enllaç. A més, aquest mateix dijous a les cinc també teniu l'oportunitat de saber què pensen els presidenciables francesos de primera mà i en directe, a través del xat que ha organitzat la revista.

Quina enveja que fan de vegades els francesos, no?

Fredor new age

La filmografia de Danny Boyle, director que va aconseguir el seu gran èxit amb la irada Transpotting, va tendint darrerament cap a un cert aire new age, tal com es percep obertament del seu film més recent, Sunshine. Boyle recorre a la ciència-ficció catastrofista per transmetre un missatge esperançat sobre el futur de la humanitat, just en un moment en què els efectes del canvi climàtic estan en el primer pla de l’actualitat. Ho fa a partir d’un argument d’entrada força interessant, que planteja la possibilitat que el Sol es comenci a apagar i condemni la terra a una nova era de glaciació. En aquest context, un grup d’astronautes –que representen diferents races i nacionalitats– és enviada al sol amb una missió que suposa l’última oportunitat de sobreviure. De camí, la tripulació es topa amb una missió anterior fallida i amb un dels seus supervivents. Aquest gir de guió proporciona un dels moments més aconseguits visualment però al mateix moment més "new age" de la pel·lícula: Boyle no arriba a mostrar mai el rostre ni el cos sencer d'auqest home calcinat i desesperançat, reforçant la seva pròpia pèrdua d'humanitat i convertint-lo en una mena d'ànima de les ombres que es contraposa a la llum del sol.

En línies generals es pot afirmar que Boyle pren com a referent visual altres films de ciència-ficció, especialment el 2001 de Stanley Kubrick, però també Misión a Marte de Brian de Palma, entre altres. El realitzador sap treure un partit d’un notable disseny de producció, que regala espectaculars imatges de la nau a l’espai i de la superfície solar. Boyle, que domina el ritme cinematogràfic, dota aquesta pel·lícula d’un to de lletania força encertat, i aconsegueix també transmetre el sentiment d’equip i els neguits de la colla d’astronautes, gràcies al bon treball i la química entre els membres del repartiment, que inclou destacats actors asiàtics com Hiroyuki Sanada o Michelle Yeoh. Sunshine es deixa veure amb interès, malgrat una certa previsibilitat de l’argument, una lleugera pedanteria i la distància i fredor que impregna el conjunt, i que juguen a la contra del film.

Crítica publicada a Capgròs

Per Sant Jordi, cinema independent

Peter Biskind és l'autor d'uns dels llibres de cinema que més m'ha enganxat i amb el que més he rigut. A Moteros tranquilos, toros salvajes, carregava sense escrúpols però amb molta ironia contra la generació que va convertir Hollywood en una màquina de fer quartos, Spielberg, Lucas and Co. Ara torna a carregar el seu fusell per disparar, aquest cop, contra el "cinema independent", la generació Sundance, Tarantino i el seu gran Padrí, Harvey Weinstein. Ho fa a Sexo, mentiras y Hollywood, el llibre que m'ha caigut aquesta diada de Sant Jordi i que promet tantes o més estones d'oci i diversió que l'anterior.

Nou hores a la Xina

Aquest any el Baff ens proposa un d'aquells reptes que a l'Espai Isidor tant ens agraden: ni més ni menys que la projecció en una única i valenta sessió de Tie Xi Qu, més coneguda com Al oeste de los raíles, i que té una durada total que supera les nou hores. No faltarem a la cita, com tampoc vam faltar a la megaprojecció de deu hores que els amics del BAFF van fer fa dos anys, en complicitat amb el realitzador filipí Lav Diaz.

Al oeste de los raíles és un documental dividit en tres parts que retrata la decadència econòmica de la zona Tie Xi, al nord-est de la Xina, motivada per un seguit de tancaments de grans fàbriques. El director Wang Bing va estar tres anys rodant un material que li permet oferir un viu retrat de l'evolució econòmica i social de la Xina.

En aquestes deu hores, a banda de gaudir d'aquest film que ja es considera clau dins el cinema xinès recent, una servidora també aprofitarà per mirar de practicar el putonghua -o xinès mandarí estàndard- amb el que fa uns mesos que em barallo. De moment he guanyat una batalla i he aconseguit redactar la meva primera redacció en caracters. Aquí la teniu:

Dreta i esquerra

Els cinemes Alexandra han tingut el detall d'estrenar comercialment Diario Argentino. Es tracta d'una pel·lícula de la directora argentina Lupe Pérez Garcia, afincada per circumstàncies de la vida a Mataró. La seva primera pel·lícula està plantejada com un diari personal i com a tal està narrada en primera persona, i és la Lupe, interpretant una mena de paròdia de si mateixa, la que ens convida a fer el viatge que la va portar a Mataró, però a la inversa.

Prenent com a punt de partida una molt simbòlica dislèxia entre la ma dreta i l'esquerra, la directora viatja fins a Mar de Plata i als últims trenta anys de trasbalsos polítics de l'Argentina, buscant l'origen de la seva desorientació (i la del seu país). Ho fa a partir de les vivències i records personals de la seva mare i el seu company, personatges que se situen al mateix nivell de protagonisme que Perón o Medem ja que també ocupen la mateixa posició en la memòria de la realitzadora.

La pel·lícula combina un divertit sentit de l'humor argentí amb certes ressonàncies a Nani Moretti i amb el llenguatge del documental, que és al cap i a la fi la base d'aquest projecte sortit del Master de Documental de Creació de la Pompeu. Documental o Creació? realitat o ficció? diari personal o memòria col·lectiva? Qui no es desorienta abans de trobar la resposta?

El poble on Orson Welles va voler ser enterrat

La passada Setmana Santa vam aprofitar l'escapada a Madrid per visitar el municipi proper de Chinchón, situat a 40 quilòmetres de la capital i conegut pel seva famosa producció d'anís, que impregna d'un característic aroma el centre del poble. En aquest centre se situa una espectacular plaça de sorra que data del segle XV, i que deu part del seu encant a les balconades de fusta (els claros, que li diuen) que l'envolten i la delimiten.


Aquesta plaça es converteix quan cal en plaça de toros.



Per Setmana Santa també és famosa la Pasión de Chinchón, una representació de la passió de Crist que mobilitza a 400 veïns del poble, que es representa a la plaça i als carrers de la rodalia i que aplega prop de 20.000 espectadors, motius suficients per convertir-la en una representació d'Interès Turístic Nacional.

Aquí sota teniu una foto dolentota -estavem molt lluny- de l'escena de la crucifixió:



Aquí una altra escena, la de la resurreció, amb un efecte molt aconseguit de llums que enmarquen l'actor que surt volant (sic!) amb l'església parroquial de fons. Per cert, que dins aquesta església hi ha un quadre de Goya que no vam poder veure, perquè l'església estava tancada.



Però a canvi vam aconseguir aquesta magnífica exclussiva: un dels actors de la Passió, minuts abans de l'inici de la representació, saludant a tots els lectors de l'Espai Isidor.



A banda de la peculiar plaça castellana reconvertible en plaça de toros, les rosquilles d'anís i la Passió, Chinchón té un altre atractiu turístic, el castell. Tot i que no es pot visitar perquè és privat, si que val la pena acostar-hi i gaudir de les impressions vistes.



Però el que ens va portar a Chinchón no van ser tots aquests atractius turístics i passionals, sinó el fet que va ser en aquest poble on es van rodar algunes escenes de La vuelta al mundo en 80 días i, sobretot, on Orson Welles va rodar dues de les seves pel·lícules: Campanadas a medianoche i Una historia immortal.


De Campanadas a medianoche no calen gaires explicacions, només recordar que és la personal adaptació de quatre obres de Shakespeare amb el protagonisme centrat en Falstaff, a qui dóna vida el mateix Welles. La pel·lícula també va estar rodada a Avila. Mentre van estar a Chinchón, Welles i el seu equip van ocupar una casa a la calle del Toledillo i van disfrutar com ningú de l'anís, els "chuletones" i les corridas de toros.



The immortal story té la seva gràcia perquè és la primera pel·lícula en colors que va fer Orson Welles. Es tracta d'un mig metratge que va dirigir per la televisió francesa, en la que adapta un relat d'Isak Dinesen (la de Memorias de África) i que està protagonitzada per Jeanne Moreau. La conya de tot plegat és que l'acció passa a l'antiga colònia portuguesa de Macao, o sigui que van convertir Chinchón en una plaça de Cantón (!!).

Welles va quedar tan fascinat pel poble, la gastronomia i la vida a Chinchón que fins i tot va arribar a declarar que aquest era el poble on volia ser enterrat, tot i que finalment les seves cendres van anar a parar a Ronda.

Ciutadà Wilson

En la seva segona pel·lícula com a director, l’actor Robert De Niro reprèn en part el tema al voltant del qual girava la seva notable opera prima, Una història del Bronx: la recerca d’una figura paterna de referència i la influència negativa que pot provocar quan aquesta és una figura fosca i ambigua.

Fosc i ambigu és Edward Wilson, un home de fortes conviccions empès a l’espionatge pel seu patriotisme mal entès. La seva entrega a la pàtria el porta a convertir-se en un dels responsables de la CIA, però l’escena final de la pel·lícula no deixa cap mena de dubte: el seu triomf professional és també el seu gran fracàs personal, i el Wilson totpoderós és també un home sol, gris i amargat, que ha destrossat la vida de la seva dona i del seu fill Edward. De Niro dedica bona part de l’atenció del film a mostrar com el noi reclama l’atenció d’un pare permanentment absent. I és en aquest retrat on millor es reflecteix la fredor i la insensibilitat del personatge que interpreta amb notable subtilesa Matt Damon.

De Niro opta per una fotografia plena d’ombres que reforça la foscor del personatge. El ritme pausat dilata excessivament el metratge d’un film irregular en el qual De Niro no amaga ni intencions ni influències: el film segueix la petja de Ciutadà Kane, tot i que fa servir recursos apresos en les diferents col·laboracions amb Martin Scorsese i Francis Ford Coppola: la forma de mostrar les interioritats del món dels espies fa pensar en Uno de los nuestros o Casino, mentre que la dimensió tràgica del personatge remet directament a la trilogia d’El Padrí, cintes en les quals De Niro ha interpretat alguns dels seus millors papers.

Crítica publicada a Capgròs

El cameo

S'ha de reconèixer que la notícia té la seva gràcia.

Technorati Tags: cinema

Close Up

Els xurros, els bocatas de calamars, el Rastro, el musical Mamma Mia! i les cues per veure l'antològica de Tintoretto al Prado són dignes de menció, però si alguna cosa ha valgut la pena de l'escapada que hem fet aquests dies a Madrid ha estat l'exposició de Chuck Close al Reina Sofia. Impossible descriure amb paraules l'impacte dels seus immensos primers plans. Pintats, no fotografiats!

Vaig descobrir Chuck Close gràcies a un llibre de Lourdes Cirlot que em van obligar a llegir quan estudiava, i des de llavors ha estat una obsessió que ha anat creixent a mesura que comprovava la dificultat per satisfer-la. I és que per algun extrany motiu que desconec, l'obra de Chuck Close és molt difícil de veure, ja que està tota repartida per una colla infinita de petits museus en mil ciutats diferents. L'estiu passat em vaig treure el cuquet veient un parell d'obres seves exposades al Whitney de NY, una de les quals -el famós retrat de Philip Glass que il·lustra aquest post- es pot veure aquests dies a Madrid.

Technorati Tags: art

El cinema després de Zhang Yimou

La Xina Continental -sense Hong Kong, que en cinema són independents- serà el país convidat de la propera edició del BAFF, tal i com podeu comprovar amb el preciós cartell d'aquest any. El certamen se celebrarà del 27 d'abril al 6 de maig i oferirà la possibilitat de seguir l'evolució del cinema xinès contemporani, a través dels films dels cineastes de la Cinquena Generació (Zhang Yimou and Co), l'encara força desconeguda Generació post-Tiannanmen o Sisena Generació (Zhang Yuan, Jiang Wen, etc) i el gran nom de la Xina d'avui, Jian Zhangke, que va guanyar a Venècia amb l'esperadíssima Still Life.

El BAFF s'inaugura el 27 d'abril als cinemes Aribau Club amb la projecció del nou film de Zhang Lu, que l'any passat va guanyar al BAFF amb Grain in Ear (pel·lícula que també es va poder veure a la Mostra de Cinema de Mataró). La seva nova cinta es titula Desert Dream (Hyazgar).

A banda de la cosa xinesa, la programació del BAFF també convida a triar i remenar entre la millor producció asiàtica, amb propostes tan fabuloses com la nova de Tsai Ming Liang I don’t Want To Sleep Alone; la nova de Djamshed Usmonov, To Get to Heaven First You Have To Die; la última d'Apichatpong Weerasethakul, Syndromes and a Century i el nou film de Ryuichi Hiroki, titulat M.

Més títols i més informació en general clicant aquí.

Diari des de la bogeria

L’adaptació cinematogràfica de la novel·la Diario de un escándalo de Zoë Heller –candidata al premi Booker– té en les interpretacions de les seves dues actrius protagonistes els seus principals actius. No es pot més que elogiar la feina de Judi Dench i Cate Blanchett, senzillament esplèndides.

La pel·lícula, que destaca pels complexos retrats psicològics femenins que planteja, se centra a mostrar l’estranya relació de dependència entre dues dones, l’obsessiva Barbara Covett i la inconscient Shiba Hart. L’escàndol sexual que dóna títol al film és només una excusa argumental i fa la funció de desencadenant de l’autèntic drama que mostra aquesta història: el d’una dona solitària i desequilibrada a qui la incapacitat per mantenir qualsevol relació empeny a la més profunda i angoixant bogeria.

Així és com l’obsessiva Barbara Covett es converteix en depredadora a la caça de Shiba Hart, a qui Blanchett interpreta com un fràgil i eixelebrat ocellet. Però és sens dubte el personatge que interpreta Judi Dench al voltant de qui gira l’interès del film, una oportunitat per al lluïment que l’actriu britànica no desaprofita.

El realitzador Richard Eyre opta per una narració clàssica i funcional que il·lustra el relat en primera persona de Covett-Dench, relat que es va enfosquint a mesura que la bogeria de la vella mestra va en augment. En la mateixa progressió, i sense caure del tot en les claus del thriller psicològic, Eyre sí que aconsegueix l’efecte propi d’aquest gènere: trasbalsar i incomodar l’espectador.

Technorati Tags: cinema