Ensurts, crits i càmeres de TV

REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, va ser la vencedora moral del festival de Sitges 07 en emportar-se els premis a la millor direcció, actriu i premi de la crítica. Tot i que se’ls va resistir el premi de millor pel·lícula, la rotunditat de l’èxit de REC dins i fora de casa -és un fenomen al Japó i els Estats Units ja n’estan fent un remake- confirma el bon estat de salut del gènere fantàstic autòcton. I no deixa de ser curiós tenint en compte que, precisament, aquesta pel·lícula no proposa ni una sola novetat que expliqui l’entusiasme que desperta. No és original ni tan sols l’aposta formal i tècnica de rodar la pel·lícula simulant les imatges gravades per la càmera televisiva d'un equip d'anodins reporters. Aquesta va ser la clau de la versemblança d’un altre film-fenomen com va ser en el seu moment El proyecto de la Bruja de Blair. I d’això ja fa vuit anys.

No sembla que Balagueró ni Plaza s’hagin proposat enredar el personal com ho va fer llavors aquell film que durant un temps es va vendre com a verídic. Més aviat aposten per una manera de fer referencial (el film fa pensar a estones en La nit dels morts vivents, per exemple), menys pretenciosa i més irònica. En aquest notable exercici de creació de tensió in crescendo, els directors reciclen aquells vells trucs de fira d’aquells que no fallen per fer saltar l'espectador de la butaca, se n’enriuen continuament, i amb aquesta actitud fresca i despreocupada, entre crits i ensurts, aconsegueixen fer-se seus els atemorits espectadors.

Crítica publicada a Capgròs

Cube + Deu negrets

Amb una certa experiència en el camp de la realització televisiva, el debut cinematogràfic de Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña exemplifica tots els tòpics, bons i dolents, dels directors novells. El film en qüestió, La habitación de Fermat, una de les operes prima estatals presentades al recent Festival de Cinema de Sitges, proposa una trama enginyosa i ben calculada, una factura elegant i unes interpretacions notables, amb presències destacadíssimes com les de Federico Luppi i Lluís Homar. La pel·lícula proposa la trobada de quatre matemàtics convidats a conviure en una casa enmig del bosc durant un cap de setmana en el qual hauran de resoldre una sèrie d’enigmes, cada vegada més complexes. El joc matemàtic es torna en broma macabra en el moment en què cada enigma fallit activa un mecanisme que redueix les dimensions de l’habitació, posant en una angoixosa situació els seus ocupants.

L’equació Cube + Deu Negrets = La habitación de Fermat pot semblar molt reduccionista però defineix amb força encert l'estil i l'argument de pel·lícula amb la que s’han estrenat Piedrahita i Sopeña. El film es pot veure també com un exercici d’estil d’uns estudiants de cinema avantatjats, que han sabut trobar dosis justes de tensió: la resolució dels enigmes matemàtics es combina amb les confessions de caràcter personal que van, mica en mica, definint els personatges i desvetllant els seus secrets més inconfessables, a mesura que l’amenaça va en augment. Un cert academicisme i sobretot la dependència infinita al guió li acaba restant frescor i sorpresa a un film potser massa senzill, però prou "resulton".

Crítica publicada a Capgròs

Més que un actor, tot un gènere

Avui em quedo amb el que diu en Boyero a El País:

(...) Desaparece un insustituible símbolo de la mejor cultura, una opinión con poder legitimador, anticonvencional y brillante, heterodoxa y libertaria. Ese concepto tan enfático, patriótico, de pompa y circunstancias, denominado una tragedia nacional, adquiere significado, realidad y sentido constatando que ya sólo nos queda el legado de Fernando Fernán-Gómez en los vídeos, los libros y los DVD, que ha desaparecido una persona que formaba parte de las mejores señas de identidad para mucha gente de este país. Me gusta ver y escuchar al actor Fernán-Gómez en blanco y negro y en color, en películas alimenticias o prestigiosas, en las que sólo aportaba su profesionalidad y en las que parecía sentirse implicado, en comedia y en drama, en personajes bondadosos o malvados, en faceta cómica y en faceta trágica, metiéndose en la piel del hombre de la calle o dando vida a gente excepcional, exteriorizando e interiorizando, histriónico o cotidiano, pintoresco o desamparado, parlanchín o receptivo, castizo o intimista, ganador o perdedor.

No recuerdo ninguna decepción con él, aunque el guión o la película fueran infames. Me ocurría lo mismo que con José Isbert, con Marcello Mastroianni, con Robert Mitchum, con Cary Grant. Su presencia siempre es gratificante, desprende autenticidad, está por encima del bien y del mal. Pero voy a recordarle siempre con mucho agradecimiento por su creación de tres ancianos memorables. El tan sabio como cálido de Belle époque, el maestro humanista, librepensador y finalmente masacrado de La lengua de las mariposas y el moribundo enloquecido y obsesionado con ajustar torturadas cuentas con su pasado de En la ciudad sin límites.

Llegiu l'article complet aquí

Balanç

Que abandonats que us tinc... però és que aquests dies visc immersa en la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors. Aquí un balanç ràpid dels primers quatre dies, abans d'entrar en la voràgine del proper cap de setmana:

4 meses, 3 semanas 2 días: Em ratifico. Inauguració de luxe. Un abortament clandestí i les dificultats per consumar-lo és el pretext de Cristian Mungiu per retratar, amb aquell estil de realisme social "à la Dardenne", la situació dels darrers anys de dictadura comunista a Romania. La pel·lícula és d'una contundent austeritat, i encara que no acaba de ser rodona del tot (problemes de ritme, sobretot), ofereix alguns moments de gran intensitat i, sobretot, un regal inesperat que es diu Anamaria Marinca. La jove actriu suporta el pes d'una pel·lícula gens còmode, i està senzillament esplèndida.

Lady Chatterley: passió, erotisme, sensibilitat i natura, amb aquella sensibilitat afrancesada comme-il-faut i des de l'òptica femenina de Pascale Ferran, que actualitza la lectura de la ja de per si moderníssima novel·la de DH Lawrence, tot un cant al joie de vivre. Llarga, potser en excés, però tan honesta i sensual que és difícil no deixar-se captivar.

Desert dream: m'omple d'infinita satisfacció comprovar com una cinquantena de persones són capaces de sortir de casa un diumenge al vespre amb el fred i la mandra que feia, per veure aquesta petita joia sino-coreana signada per l'autor de Grain in ear, Zhang Lu, que torna a fer gala d'un extraordinari sentit estètic -quins enquadraments més macos té aquesta pel·lícula- i la seva minimalista poètica de la incomunicació.

Diario Argentino: ja en vaig parlar en el seu moment.

Odette: vaig riure a estones però en general em va embafar una mica.

Un luxe

Avui inaugurem la XXIX Mostra de Cinema de Nous Realitzadors amb un autèntic luxe. No us la podeu perdre per res del món. Tenim un bon aval!

I els propers dies tampoc podeu faltar. Raons de molt de pes aquí.

Crida a la mobilització

La proximitat de les eleccions presidencials als Estats Units ha mobilitzat, a Hollywood, un sector de l’esquerra que s’ha posat darrera les càmeres amb una activa voluntat crítica. Leones por corderos és una de les primeres mostres d’aquesta fornada de cinema que carrega contra l’administració Bush. El seu director, Robert Redford, fixa la seva pròpia tesis en una pel·lícula valenta –també formalment-, que denuncia amb contundència la hipocresia dels polítics, la manipulació dels mitjans i la indiferència dels ciutadans, especialment dels més joves, acomodats en la societat del consum desfermat. És a aquests joves a qui es dirigeix en última instància la crida a la mobilització que expressa el mateix Redford, que a més de dirigir, també interpreta un professor de ciències polítiques preocupat pel cinisme i l’apatia del seu alumne més brillant.

La pel·lícula s’articula al voltant de dues grans seqüències dialectals, la del professor i el seu alumne, i la de la veterana periodista d’esquerres amb un ambiciós senador conservador (sensacionals Meryl Streep i Tom Cruise) que intenta manipular els mitjans sense cap escrúpol i en benefici electoral propi. Els dilemes morals de la periodista de vella escola contrasten amb la irresponsable actitud del seu editor, que acaba supeditant el rigor informatiu als interessos econòmics del mitjà. És, per moments, el trist revers del gran triomf del periodisme reflectit a Todos los hombres del presidente, que va protagonitzar un jove Robert Redford. Les escenes de la llunyana guerra a l’Afganistan i el ressò de la mort de dos joves soldats d’origen immigrant i classe baixa puntegen un film tan auster com incòmode i desencantat, però que tampoc es resigna a perdre l'última espurna d’esperança.

Crítica publicada a Capgròs

Escolta

Entra a la sala, asseu-te a la butaca i espera que s’apagui la llum. Escolta... Les veus que arriben de la pantalla provenen de tots els racons de l’univers i parlen en tots els idiomes, però parant bé l’orella, escoltant, les entendràs. I sentiràs les dones de la iraniana Offside lluitant per entrar al futbol, l’exemple més absurd de la seva desigualtat. I les cantants kurdes de Media Luna, cantant en secret per una pàtria que no tenen. I els plors dels nens de guerrilla de la mexicana a El violín, que busquen venjança per l’assassinat dels seus pares a mans de l’exèrcit. I els marines nordamericans de Jarhead, que riuen per no plorar per una guerra sense sentit. I sentiràs el xoc de gent de totes les races, com les de Crash, i com els xocs entre les persones fan avançar la història, tal i com ho explica el professor protagonista de Half Nelson. De vegades, sentiràs persones parlant el mateix idioma sense entendre’s, com tants personatges de Babel. I altres vegades, tres grans dames europees poden mantenir una animada conversa en tres idiomes diferents, com a Una película hablada. Totes les pel·lícules parlen. I el planeta també, encara que diu Una veritat incòmoda sobre un futur angoixant. I des del nostre passat més recent 13 rosas clamen perquè el seu nom i la seva memòria no es perdi en l’oblit.

Article publicat a Valors

Lliçons magistrals

Lliçons magistrals d'independència i ètica periodística, d'humanisme polític, de compromís social, de patriotisme i de cinema. En petites dosis concentrades a Lions for lambs.

Vedere con il cuore, emozionarsi con la mente

Un cartell de promoció del cinema en una plaça de Milan.

Hana i la seva germana i el seu germà i els seus pares cineastes

La nena que surt en aquesta foto és diu Hana Makhmalbaf i és iraniana. Ara és una mica més gran que a la imatge, ja té 19 anys. El seu primer curtmetratge el va fer quan només en tenia nou. Després d'això, va fer un documental, i ara fa poc el seu primer llargmetratge, amb el que, a més a més, ha guanyat el premi especial del jurat al festival de San Sebastián. La seva pel·lícula es titula Buda explotó por vergüenza i explica en forma de paràbola els esforços d'una nena afgana per tirar endavant enmig de l'adversitat que assola el seu país. La pel·lícula té lloc en el moment en que els talibans van fer volar els dos budes gegants de Bamiyan. El film clausurarà, el proper diumenge dia 25, la XXIX Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró.

Aquesta nena és una de les filles i fills de Mosen Makhmalbaf, que és un director de cinema, guionista i escriptor molt compromès amb la realitat del seu país i conegut entre d'altres per les pel·lícules Gabbeh i sobretot Kandahar, en la qual denunciava la situació a l'Afganistan dels talibans. L'any 95, Makhmalbaf va fundar una escola de cinema que porta el seu nom i en la qual ha tingut com a alumnes privilegiats els seus tres fills: Samira, Maysam i Hana. Samira, la gran, ja va ser premiada a Cannes per les seves películ·les La pizarra i A las cinco de la tarde. La mare d'aquesta colla no s'està a casa preparant el dinar: escriu guions, col·labora en els rodatges i l'any 2004 també se'n va emportar un premi quan va presentar el film Stray Dogs.

Els Makhmalbaf són un cas realment singular de nissaga cinematogràfica, més admirable encara per la contribució que fan a la llibertat d'expressió (cosa que no és fàcil, moltes de les seves pel·lícules tenen problemes amb la censura) i a la normalització de la situació de les dones en un país tan "delicat" com Irán. Només per això ja val la pena veure les seves pel·lícules, no creieu?

Crida desesperada

Ho he tret d'aquí.

On the road again...

Si això és novembre, aquí està la Mostra de Cinema. Després de mesos de patiments, angoixes, discussions, feina a deshores, tossuderia i molt, però que molt d'amor a l'art, hem aconseguit tancar la programació. Buffffffffffff.

Dilluns es va presentar oficialment, aquí teniu un avanç de la cosa, tret de la nota de premsa:

La XXIX Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, que se celebraran entre els dies 15 i 25 de novembre al Teatre Monumental, consolida en aquesta edició la seva especialització i es reafirma en la voluntat de donar a conèixer nous realitzadors i cinematografies emergents. La programació està integrada tant per òperes primes com per segones i terceres pel·lícules de directors poc coneguts i de diferents nacionalitats. Es podran veure 10 llargmetratges dels quals vuit són inèdits o projectats en rigorosa preestrena (excepte "Odette" i "Diario Argentino"). D'aquesta manera es vol donar sortida a títols internacionals amb poca difusió en les sales comercials.

La programació de la XXIX Mostra de Cinema dóna continuïtat als cicles de les darreres edicions, (cinema oriental, cinema dirigit per dones i cinema de l'Europa de l'Est). La pel·lícula coreana "Desert Dream" representa l'aposta pel cinema oriental, mentre que "4 meses 3 semanas 2 días" constata la bona salut del cinema de l'Europa de l'Est. La Mostra també dóna rellevància al cinema dirigit per dones projectant fins a quatre films de mirada femenina "Diario Argentino", "Buda explotó por vergüenza", "Talk to me" i "Lady Chatterley".

La inauguració de la Mostra serà el proper dijous dia 15 de novembre, amb la preestrena de la pel·lícula romanesa "4 meses 3 semanas 2 días" ", guardonada al recent festival de Cannes i presentada amb gran èxit al Festival de San Sebastián. A més, també es projectaran la producció francesa "Lady Chatterley" de Pascale Ferran, la francobelga "Odette" d'Eric Emmanuel Schmitt, la sudcoreana "Desert Dream" de Zhang Lu; l'espanyola "Lucio" de J. M. Goenaga i Aitor Arregui, i la coproducció europea "Irina Palm" de Sam Garbarski.

En aquesta edició destaca un minicicle integrat per pel·lícules que aborden conflictes polítics i socials històrics des de noves òptiques: "Vells conflictes / Noves visions". Aquest mini cicle està format per cinc pel·lícules procedents de diversos països i que parlen sobre conflictes històrics que van des de la discriminació racial als Estats Units dels anys seixanta fins al nazisme, passant per la dictadura comunista a l'Europa de l'Est, els canvis polítics a l'Argentina o les conseqüències de la invasió d'Afganistan.

Els títols que formen part d'aquest minicicle són la romanesa "4 meses 3 semanas 2 días", de Cristian Mungiu; "Talk to me", de Kasi Lemons; "Aritmética emocional", de Paolo Barzman; i "Buda explotó por vergüenza", de Hana Makhmalbaf. El cicle es completa amb la projecció de "Diario Argentino", el primer llargmetratge de la cineasta argentina afincada a Mataró Lupe Pérez García.

Podreu anar seguint el dia a dia de la Mostra aquí.

Intimitat

Miguel Angel: "Pietat Rondanini". Castelo Sforzesco. Milan.

Capital de la moda

Autoretrat invers amb Prada de fons; Dolce & Gabbana en un temple de la moda(?); i un parell de reflexos de Louis Vuitton a les galeries Vittorio Emanuele.

Ha valgut la pena

En poc menys dels quatre dies que he passat a Milan, m'han posat una multa de 64 euros per no portar bitllet d'autobús, dues nenes romaneses m'han intentat robar el bolso al metro, m'he allotjat en un motel tan cutre que l'habitació tenia una dutxa de mig metre quadrat però no tenia inodor (!) i he hagut de pagar-li a un capellà tres euros per entrar a la seva església i quatre euros en concepte de "drets d'imatge" (?) per haver-hi fet una foto.

Però ha valgut la pena només per veure això:



I per això altre:



Quantes vegades us he parlat d'aquesta obsessió meva?

Remake incongruent i desaprofitat

Invasión és un nou exemple del procés de vampirització al qual Hollywood sotmet als cineastes que per una cosa o altra despunten en el seu país d’origen. Olivier Hirschbiegel, director de dos grans èxits del cinema alemany (El experimento i El hundimiento), ha estat requerit per dirigir Invasión, una nova adaptació de la novel·la de Jack Finne, que al seu torn és també el tercer remake d’un clàssic indiscutible de la ciència ficció, La invasión de los ladrones de cuerpos, de Don Siegel.

És ben sabut que la ciència ficció sovint recorre a les metàfores futuristes per reflectir o criticar situacions del present. Així, als anys cinquanta La invasión de los ladrones de cuerpos va servir per expressar una certa fòbia al comunisme, i ara, en uns Estats Units pràcticament en guerra, podria haver servit per parlar de la por als atacs terroristes o de la paranoia en la qual sembla viure immersa la societat.

Però Hirschbiegel perd l’ocasió, limitant-se a fer quatre tímids apunts sobre com l’excés d’informació es torna en desinformació i acaba insensibilitzant les consciències de les persones. Aviat i per manca de risc, tot intent d’adaptar l’argument als temps que corren es dissol arrossegant la pel·lícula a una lamentable indefinició. Invasión no passa, llavors, de ser un pobre exercici d’estil, narrativament incongruent, únicament suportat amb certa dignitat per una Nicole Kidman d’aspecte seductorament "hitchcockià".

Crítica publicada a Capgròs