Leo vol ser Tony Leung

Leonardo DiCaprio, protagonista de la pel·lícula amb la que Scorsese no es mereixia guanyar l'Oscar, Infiltrados, serà el protagonista del remake ja anunciat de Confessions of Pain, que ha de dirigir William Monahan, guionista al seu torn del film d'Scorsese.

La curiositat de tot plegat radica en que Confessions of Pain TAMBÉ ÉS UNA PEL·LÍCULA DE HONG KONG!!!, com Infernal Affairs, film que Infiltrados copia sense vergonya. I a sobre, ESTÀ PROTAGONITZADA PER TONY LEUNG!!!, l'actor que a Infernal Affairs dóna vida al policia infiltrat, el personatge que després va interpretar Leo DiCaprio.

La única conclusió possible de tot això: Leo vol ser Tony Leung.

Lamentable.

Consoleu-vos amb aquesta foto d'en Tony.



Technorati Tags: cinema

Batalles de videojoc

300 no s’ha de veure com una pel·lícula històrica com un peplum, malgrat que pel seu tema –l’enfrontament d’espartans i perses a la batalla de les Termòpiles– es pugui emparentar d’entrada amb films com ara Ben-Hur o Gladiator. Lluny de buscar la recreació d’una època, el film aposta per la creació d’una realitat virtual imaginada on es reinterpreta una batalla històrica i agafa només aquells elements que convenen per a l’argument o per la posada en escena i retocant o directament inventant la resta.

La cinta prioritza l’acció pura i dura i relega a un segon terme les motivacions i els sentiments. És per això que la pel·lícula perd interès quan predominen els diàlegs i toca el cel en els enfrontaments físics, amb moments brillants com el pla seqüència que segueix el rei Leònides en la primera lluita cos a cos. Els actors també han estat escollits per respondre físicament (amb un exagerat culte al cos i òbvies connotacions filogais), i són realment fluixos quan se’ls reclama interpretació en lloc d’acció.

El projecte ha anat a parar a mans de Zack Snyder, realitzador amb experiència en la sèrie B (Amanecer de los muertos), a qui no ha resultat difícil carregar les tintes i recrear-se deliberadament en la sang i la violència de forma, sovint, gratuïta. Snyder prova de revestir el film d’un forçat to èpic que no acaba de lligar, perquè 300 és més a prop del llenguatge pla dels videojocs (que entén que cada batalla és com una pantalla que se supera) que de la complexitat de les tragèdies gregues.

Technorati Tags: cinema

Propòsit i regal

Soc conscient que tinc l'Espai Isidor més abandonat que de costum, ple de pols i desendresat, amb una pila de pel·lícules sobre la taula per acabar de comentar, amb un munt de notícies per explicar. La feina, la grip, una excusa, una altra... I un propòsit de primavera: agafar de nou el ritme i recuperar el post quasi diari. Ben aviat, espero.

I com a gest de bona voluntat, us deixo aquest regal: Vincent, el primer curtmetratge dirigit per Tim Burton, la petita gran obra on va forjar el seu imaginari fantàstic, bebent de les fonts de Poe. Si us hi fixeu bé, hi trobareu fins i tot un primer esboç de Jack Skellington. Si escolteu bé, us deixareu emportar per la imponent veu de Vincent Price. Si mireu amb atenció, també descobrireu d'on surt la nova imatge de l'Espai Isidor.

Technorati Tags: cinema

H&Madonna

Allò de Madonna que encara no teníem: la seva roba.

I no us perdeu l'spot!

Technorati Tags: moda

Valent, visionari, innovador

La Mostra de Venècia entregarà el proper setembre el Lleó d'Or a Tim Burton en reconeixement de la seva trajectòria. "Valent, visionari i innovador, capaç d'emocionar i fascinar als més diversos i amplis grups d'espectadors", el defineix l'organització del certamen. Burton aconsegueix aquesta visió, valentía e innovació "mantenint l'equilibri entre art i industria". La proposta del premi ha sorgit del propi director del festival, Marco Muller, ell mateix definible també com un visionari, en certa manera, i a tenor de la programació que segueix darrerament el certamen.

La notícia sencera aquí.

Technorati Tags: cinema

Comèdia ciberdogma

Amb la seva nova pel·lícula, El jefe de todo esto, Lars Von Trier proposa un nou joc cinematogràfic d'aquells que converteixen cadascuna de les seves estrenes en un esdeveniment. El realitzador danès retorna d'alguna manera al moviment Dogma del qual va ser principal ideòleg, però ho fa amb la vocació de corrompre'l des de dins, introduint elements que contradiuen els "manaments" dogmàtics a través de la planificació i el muntatge. Per això, Von Trier ha fet servir un nou "invent", l'Automavision, un sistema segons els qual el director només ha de col·locar la càmara allà on li sembla i un programa decideix l'enquadrament, l'inclinació i els paràmetres del so.

L'objectiu d'aquest sistema és el de limitar la intervenció humana en el procés de rodatge, però en canvi el fa intervenir més en el muntatge, ja que l'Automavision obliga a rodar la pel·lícula amb plans força curts. Un cop muntada, els plans no conserven cap mena de racord però si que creen, en canvi, un sincopat ritme propi que defineix amb força personalitat l'estètica d'aquesta mena de "ciberdogma".

Aquesta limitació de la intervenció humana sorprèn precisament en una pel·lícula com aquesta, una comèdia on el guió, les situacions i els diàlegs semblen més acurats que mai. I malgrat que l'estètica de la pel·lícula i l'extrany sentit de l'humor danès pugui fer pensar el contrari, el cert és que El jefe de todo esto respon a les grans normes del gènere i no amaga una certa influència de Billy Wilder & co. Com sempre, Von Trier vol deixar la seva emprempta i ho fa com a narrador ocasional, fent apunts sobre la pròpia estructura del film que converteixen una senzilla comèdia en una mena de metarrelat.

I llavors també es pot entendre la història del gerent que no vol donar la cara i de l'actor que es fa passar pel cap de l'empresa com una reflexió sobre el rol dels actors i sobre la relació d'amor-odi amb els directors. Entesa així, el conflicte que es planteja és el de qui mana realment en una pel·lícula. Von Trier, amb fama de tractar força malament els seus actors i actrius, ho deixa en un sagnant empat: el "cap de tot això" és el director, sempre que l'actor i la seva vanitat li permeti.

Technorati Tags: cinema

Sobre els homes bons

La vida de los otros, pel·lícula que «va treure» a El laberinto del fauno l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera explica una història universal sobre la presa de consciència i la solidaritat humana. Ho fa en el context de l’Alemanya comunista i resseguint la vida grisa d’un agent de l’Stasi encarregat d’espiar una parella d’artistes per trobar alguna prova de subversivitat. L’observació solitària i silenciosa d’aquesta parella causa l’efecte contrari en el trist agent secret, que, de mica en mica es va sentint atret per unes idees que li han estat negades i que s’acaba sentint impulsat a actuar –en contra dels seus principis– per tal de preservar-les.

Deia Albert Einstein que el mal preval quan els homes bons deixen d’actuar. Potser el director, Florian Henckel von Donnersmarck (i també els autors de la banda sonora, Gabriel Yared i Stéphane Moucha, que han compost la Sonata per un home bo) tenia al cap aquesta frase que d’alguna manera sintetitza La vida de los otros.

A la pel·lícula se li pot tirar en cara l’excessiva dependència d’un guió calculat al mil·límetre per crear suspens quan cal i també per tocar la fibra en el punt just, tot i que també es trobar a faltar més profunditat en el retrat psicològic dels personatges i les seves motivacions. Les interpretacions dels actors, especialment la d’Ulrich Mühe, salven la pel·lícula de les seves pròpies trampes. Potser per això el film, al final, acaba resultant tant o més interessant com a retrat d’una època de persecucions i repressió.

Technorati Tags: cinema

El concursant dels festivals de curts

Els curtmetratges Yul i 15 dias han convertit el seu director, el gallec Rodrigo Cortés, en un dels realitzadors més premiats i una de les grans promeses del cinema espanyol. A la Mostra de Cinema de Mataró hem tingut la gran sort de poder veure i fins i tot premiar els dos curts, el de Yul amb un tercer premi i 15 días, l'any següent, amb el primer premi del certamen.

Gràcies a l’èxit aconseguit a Mataró i a prop de vuitanta festivals més, Cortés va aconseguir fer-se un nom i, sobretot, fer el salt al llargmetratge i dirigir la seva primera pel·lícula, Concursante, que s'estrena aquest divendres i al que caldrà estar molt atents.

El film, protagonitzat per l’argentí Leonardo Sbaraglia, té com a protagonista a Martín Circo Martín, un professor que guanya el concurs més milionari de la història de la televisió a Espanya: tres milions d’euros en regals. Però el que hauria de ser motiu d’alegria, es converteix per a Martón en un autèntic malson, arrosegant-lo a la ruina absoluta.

Sembla que en el film Cortés es manté fidel a l'estil que s'ha anat formant al llarg dels seus curtmetratges. Podeu fer-li una ullada a aquest curt de poc menys de dos minuts que va realitzar pel festival Notodofilm 2007 com a membre del jurat, i que us pot donar una idea aproximada del que trobareu a Concursante.


Technorati Tags: cinema

Bacallà de quaresma 2.0

Una de fàcil i ràpida: Cigrons amb bacallà. Només cal comprar els cigrons cuits, el bacallà dessalat i un parell d'ous (sense segones lectures, siusplau). Esqueixeu el bacallà i bulliu-lo, escalfeu els cigrons i feu els ous durs. QUan tot estigui a punt ho barregeu en el plat i ho decoreu amb olives negres. Voilà!

Technorati Tags: cinema

Fent de jurat

Aquest cap de setmana hem estat fent de jurat del concurs de curtmetratges que organitza FotoFilm Calella, una entitat amb molta història i una energia envejable. Han estat dos dies intensos, amb molt de cinema de ficció, documentals i d'animació, però també amb molts dinars i sopars i sobretot, molt bona companyia, tant per part de l'organització com de la resta del jurat. No podem avançar encara els noms dels curts guanyadors, per això caldrà esperar al diumenge 22 d'abril, però si que que podem constatar la gran participació -el certamen ha rebut 180 curtmetratges- i la qualitat general fins i tot entre el cinema amateur.

Technorati Tags: cinema

Obvietats amb París de fons

Les pel·lícules col·lectives sempre tenen el mateix problema, el del desequilibri: hi ha capítols molt bons i capítols molt dolents. És una obvietat, però resulta difícil posicionar-se d'una altra manera davant una pel·lícula com París, je t'aime, formada per divuit episodis dirigits per divuit directors que tenen el comú denominador de l'amor i els escenaris parisencs. D'entrada, la pel·lícula convida a fer un rànquing dels millors i els pitjors episodis.

Entre els primers, s'hi pot incloure el de la catalana superguai i universal Isabel Coixet; però també (sobretot) el del guionista Richard Lagravenese, amb un magnífic duel de seducció entre Fanny Ardant i Bob Hoskins; el d'Olivier Schmidtz, una història d'amor i fatalitat protagonitzada per un immigrant africà; els dos grans capítols que signen Walter Salles i Alfonso Cuaron (hi ha alguna cosa que de moment no facin bé, aquests dos?); i l'experiència visual in crescendo de Tom Twyker, força pretensiosa, d'acord, però extranyament emotiva.

En la llista dels aprovats també hi podem incloure el cartoon dels Cohen amb un rebregat Steve Buscemi; fins i tot la brometa de Wes Craven al cementiri Père-Lachaise (amb el director Alexander Payne fa d'Oscar Wilde) i la redacció d'una turista americana explicant el seu viatge a París que signa el mateix Payne, i que tanca molt encertadament la pel·lícula. També salvaria els capítols de Silvain Chomet (seguint l'estela de Jeunet i dels Fesser) i el que codirigeix Gerard Depardieu, per la inestimable presència salvadora de Gena Rowlands i Ben Gazzara.

Els que suspenen: Gus Van Sant, aprofitant qualsevol ocasió per fer militància de la seva causa i citar de nou Kurt Cobain; l'excentricitat sense cap ni peus de Christopher Doyle, el surrealisme de Nobuhiro Suwa i els capítols quiero-y-no-puedo de Bruno Podàlydes, Gurinder Chada i Olivier Assayas.

En conjunt, però, es pot dir que tots els capítols resulten tan lleugers que rebaixen el nivell general de la proposta. Que cada episodi estigui ambientat en un barri de París és, al capdavall, una pura formalitat, perquè la majoria d'històries podrien ser vigents a qualsevol altra part del món i cap d'ells acaba de parlar de la realitat parisina. Això si, les postals de París fan la seva funció i tota la pel·lícula es percep com una gran campanya de promoció turística. Com a obra cinematogràfica, París, je t'aime només funciona entesa com a catàleg de mostra generacional dels gurús de la independència i el cinema dit "alternatiu".

Technorati Tags: cinema

Els Oscars asiàtics

En Vador m'ha fet arribar l'enllaç a la web dels Asian Film Awards, que vindrien a ser els Oscars del cinema asiàtic, per definir-ho tirant de tòpics. El cas és que faig una ullada a les candidates a millor pel·lícula i m'emporto una grata sorpresa: no pas per la qualitat de les pel·lícules nominades, que també, sinó sobretot perquè observo que pràcticament totes són pel·lícules que han tingut ressò entre el públic occidental i algunes, fins i tot, s'han arribat a estrenar comercialment als multisales del costat de casa. Una petita però esperançadora senyal de progrés en la difusió del cinema oriental.

Entre les sis candidates trobem:
Curse of the Golden Flower, la pel·lícula que ha reconciliat Zhang Yimou amb la seva exdona i exmusa Gong Li, i que s'estrenarà a les sales comercials catalanes el proper 27 d'abril. Èxit segur.

The host, l'exitàs de públic i crítica signat per Boog Joon-ho i que hauria de catapultar el cinema sudcoreà al primer pla de l'actualitat d'una vegada per totes. Aquesta la fan fins i tot a Mataró i la veïna me la comenta.

Exiled, obra mestra entre les obres mestres de Johnnie To, aplaudidíssima al Festival de Cinema de Sitges i al de Cinema Asiàtic de Mollet, pendent de la data d'estrena comercial a casa nostra.

Still life, d'un director que m'apassiona, Jia Zhangke, i que va resultar ser la flamant guanyadora del Lleó d'Or a Venècia. Golem n'ha comprat els drets de distribució a l'estat espanyola i friso per veure-la. Està rodada a Fengjie, un poble que va haver de ser desallotjat i abandonat arran del magne projecte hidràulic de la presa de Tres Goles del riu Yangzi.

Les dues pel·lícules nominades restants són la japonesa Love and Honor (el cinema japonès és l'assignatura pendent ara mateix, perquè aquí ara només arriba el terror i prou); i una raresa a la que seguirem la pista, la indonèsia Opera Jawa.

A la categoria de directors també hi trobem noms coneguts: el venerat Jian Zhangke; el mite-entre-els-mites Johnnie To; l'iranià Jafar Panahi, que triomfa entre les meves amistats gràcies a Offside; i dos frikis de nasos també coneguts dels cinèfils catalans, el taiwanès Tsai Ming-liang (segur que heu vist El sabor de la sandia) i el tailandès Apichatpong Weerasethakul (el de Tropical Malady), que estan nominats per les seves darreres pelis, I Don't Want to Sleep Alone i Syndromes and a Century, respectivament. Tanca la llista Hong Sang-soo, un dels mestres del cinema coreà i el gran oblidat de la distribució nacional.

La resta de nominacions a la web dels Asian Film Awards.

Technorati Tags: cinema

No és Casablanca

Observeu aquestes fotografies. No queda cap dubte del cinema al qual Steven Soderberg pretén retre homenatge amb El buén alemán. Només cal observar el cartell de la pel·lícula, calcat al de Casablanca, o les nombroses reproduccions d’escènes mítiques del film de Michael Curtiz.

El buen alemán es basa en una novel·la de Joseph Kanon situada al Berlín del 1945, que relata un melodramàtic triangle amorós amb certa intriga i retrat de la postguerra de fons. A l’hora de plasmar-la en imatges, el director ha intentat reproduir les tècniques de filmació, els codis narratius i de muntatge i fins i tot un acartronament deliverat en les interpretacions per aconseguir una pel·lícula com les «d’abans».

Soberbergh se’n surt amb la part estètica: els enquadraments, la fotografia en blanc i negre, les cortinetes i els títols de crèdit ens transporten a una època gloriosa de la història del cinema. Però en aquest viatge al passat es perd el més important, l’ànima de la pel·lícula, aquell misteriós factor X que la fa màgica a ulls de l’espectador i la converteix en una obra perdurable en el temps. El buen alemán pot ser calcada a Casablanca, però no és Casablanca. La pel·lícula, que té una història notable, uns bons mitjans tècnics i uns actors de primera línia, resulta extranyament tediosa i no funciona.

Gus Van Sant ja va demostrar amb el remake pla per pla de Psicosis l’esterilitat d’aquesta empresa. Soderberg, cineasta certament inquiet, ratifica que la simple fotocòpia no garanteix resultats. I al final, l’únic que acaba interessant d’aquesta proposta és que convida a reflexionar sobre el fet cinematogràfic.

Technorati Tags: cinema

Hollywood a la Xina

Aquest proper divendres s’estrena The painted veil, una pel·lícula de John Curran protagonitzada per Edward Norton en la que comparteix repartiment amb Naomi Watts. Es tracta de la tercera adaptació que es fa de la novel·la homónima de M. Somerset Maugham (la primera estava protagonitzada per Greta Garbo) i explica la història d’una dona que per fugir del seu entorn es casa amb un metge que, al descobrir la infidelitat de la seva dona, decideix refugiar-se en un campament a la Xina per ajudar a tractar un brot de cólera.

Però avui no és l’argument de The Painted Veil el que volia explicar, sinó un detall força interessant que passa desapercebut quan es parla d’aquesta pel·lícula. I és que es tracta d’una de les primeres pel·lícules produides per la Warner China Film HG Corporation, la primera companyia cinematogràfica de capital mixte de la història que es constitueix a la Xina. La companyia està formada pel China Film Group -el conglomerat d'empreses d'espectacles més important de Xina-, el Hengdian Group -propietària de diverses empreses de cine i tele- i la Warner Bros Pictures, de sobres coneguda, i que disposa d'un 40% de les accions d'aquesta corporació. Per dir-ho de forma clara i entenedora: The Painted Veil podria considerar-se una pel·lícula xinesa i, de fet, a les sales de cine de la Xina s’estrenarà com a tal.

La Warner China Film es va constituir a mitjans del 2005 i de moment ha començat a treballar en tres projectes, el primer en estrenar-se dels quals és aquest The painted veil, que aquí es dirà El velo pintado. Les altres dues són Jade Warrior i Telephone 601, protagonitzada entre d'altres per Cecilia Cheung, Zhou Bichang and Hu Ge.

Gràcies a la coproducció xinesa, El velo pintado s’ha pogut rodar en escenaris reals de la Xina, una cosa que també resulta força excepcional, tal i com expliquen en els seus responsables en el dossier de premsa: "No ens limitàvem a arribar i rodar la peli i sortir corrents. Col·laboràvem de fet amb els xinesos i amb l’Institut Xinès de Cinematografia", diu el director John Curran. "Aquesta és la primera pel·lícula occidental sobre Xina que es roda en sòl xinès des de fa molt de temps", afegeix Edward Norton.

A més a més, en el repartiment hi podem trobar alguns actors xinesos, entre els quals destaca Anthony Wong, molt conegut entre els seguidors del cine de Hong Kong entre d’altres pel seu paper a Infernal Affairs, on interpretava el personatge que a Infiltrados es va partir entre Martin Sheen i Mark Whalberg.

Technorati Tags: cinema

Ritme i ànima

Bill Condon ha sabut aprofitar la seva experiència com a guionista de la versió cinematogràfica de Chicago per llençar-se ell mateix a la direcció de Dreamgirls, un musical influenciat pel mestre Bob Fosse, ple de ritme i ànima, que convida a saltar de la butaca i posar-se a ballar i que és capaç de posar els pèls de punta gràcies a unes veus tremendes: la de Beyoncé, prou coneguda; la de Jamie Foxx; i el redescobriment d'Eddie Murphy en una recreació no confessa de James Brown. Tots ells representen el ritme, mentre que l’autèntica ànima la posa Jennifer Hudson, un prodigi descobert a American Idol (l’Operació Triunfo dels USA) que disculpa totes les altres mancances i tòpics que se li poden retreure al film. El director ha vist clar el potencial d'aquesta jove cantant -justifícadíssim l'Oscar com a millor secundària- i li ha regalat els millors números d'una pel·lícula per recomanar i disfrutar.

Technorati Tags: cinema

Bacallà 2.0 a la portuguesa

Aquest divendres hem posat en pràctica una recepta portuguesa, el Bacalhau a bras, seguint les indicacions que vam trobar al
blog de cuina de l'amic Roger Compte. I vam triomfar!!!

Technorati Tags: cuina

**** Infiltrados

Antològica la "Fucking Short Version" de The departed, dos gloriosos minuts de fucks i fuckings... Us permet comprendre aquelles declaracions de l'Andy Lau, protagonista del film original de Hong Kong, queixant-se perquè a la versió americana no paren de "maleir".

Technorati Tags: cinema