Bond, inquietant Bond

El semblant sec i la mirada gèlida de Daniel Craig desvetlla la voluntat de reinvenció del nou episodi de la saga de James Bond. Casino Royale és una pel·lícula més crua, més descarnada i més realista. Tant, que aconsegueix fer anyorar els malabarismes i la pirotècnia visual dels darrers títols protagonitzats per Pierce Brosnan. En aquest procés de depuració els guionistes s’han carregat fins i tot el personatge de Q i la seva parafernàlia per a superagents secrets. Ara la tecnologia que fa servir James Bond és més real que mai: ordinadors portàtils, mòbils de darrera generació, GPS i altres artil·lugis que sortint del cinema es poden adquirir, a preus gens mòdics, a la botiga de la cantonada.

Els responsables d’aquesta revisió de Casino Royale –la primera novel·la d’Ian Fleming sobre 007 ja compta amb una adaptació paròdica de l’any 67- s’han recolzat en noms de prestigi per legitimar la seva proposta. La presència del guionista Paul Haggis en els títols de crèdit revesteix d’una pressumpta qualitat autoral una pel·lícula que realment sorprèn pel seu gir al realisme, amb unes escenes d'acció molt físiques i una excessiva cruesa en els assassinats.

És possible que aquest gir respongui en part a un intent de fugir de l'esteticisme orientalitzant que s'està deixant notar cada vegada més al cinema d'acció hollywoodenc i a un afany de diferenciar, amb un cop de puny a la taula, una saga de llarga tradició i notable personalitat pròpia. Però en tot aquest procés de depuració no acaba de quedar clara la finalitat de fer de James Bond un personatge tan de carn i ossos i tan poca moralitat. Sense l'habitual encant que les dissimula, les ambigüetats del personatge el decanten cap a un costat fosc absolutament inquietant.

Technorati Tags: cinema

Fidelitat i contenció

El director alemany Tom Tykwer se n’ha sortit prou bé de la difícil empresa de traslladar al cinema la novel·la de Patrick Süskind El perfum. El director de Corre Lola, corre ha optat per la contenció –tenint en compte el caràcter del material literari– i un cert classicisme narratiu que molt poc té a veure amb l’experiment postmodern del film que el va donar a conèixer.

Tykwer signa una adaptació fidel i més que digna de la qual destaca la fórmula –senzilla però eficaç– per mostrar amb imatges les descripcions de les olors tan característiques de la novel·la. Ho fa amb primers plans del rostre del protagonista, il·luminat de manera que de la seva persona ressalti el nas per sobre de tot, i plans de detall de les superfícies i les textures dels objectes. El primer terç de la pel·lícula –en el qual es presenta Jean Baptiste Grenouille i la seva extraordinària capacitat per reconèixer olors– resulta especialment contundent estèticament. El desconegut Ben Whisham es revela com una bona elecció per donar vida a aquest singular personatge a qui sap dotar d’una barreja d’instint animal i innocència infantil.

El film es manté en les seqüències del perfumista interpretat per un divertidament histriònic Dustin Hoffmann, però decau quan l’acció es trasllada a Grasz i comença la sèrie de crims: Tykwer els troba una estètica, però no resol bé el relat de la investigació, que es fa pesada. El film recupera certa força amb l’orgia final, que tot i estar suavitzada, resulta una original proposta -orquestrada per la Fura dels Baus- a mig camí de l’art de les performances.

Technorati Tags: cinema

Col·lecció de títols

Potser us farà gràcia aquesta friqui web d'un tal Steven Hill que s'ha dedicat a capturar el moment dels crèdits en el qual surt el títol de la peli escrit. La utilitat que pot tenir tota aquesta feinada -el tio les ha classificat per ordre alfabètic i tot- no la sé, però resulta força entretingut mirar-s'ho. La majoria són de cinema clàssic però també podeu trobar algunes pelis contemporànies i també rareses rares rares.

Technorati Tags: cinema

L'anvers i el revers

Com sabeu el projecte més recent de Clint Eastwood no és una, sinó dues pel·lícules amb les quals intenta mostrar la batalla d'Iwo Jima des dels dos bàndols, el nordamericà i el japonès. A moltes sales de cinema projecten des de fa dies el tràiler del film "americà", Banderas de nuestros padres, que serà la primera en estrenar-se -a casa nostra el 5 de gener- i que se centra en les conseqüències de la batalla als Estats Units.

Si, com jo mateixa, teniu curiositat per la versió japonesa, titulada Letters from Iwo Jima, podeu clicar aquí per veure'n el tràiler. Letters from Iwo Jima està protagonitzada per actors nipons -entre els quals destaca Ken Watanabe- i rodada íntegrament en japonès, cosa que d'entrada i sense haver vist la pel·lícula ja ens fa treure el barret davant Clint Eastwood pel seu valor i per la originalitat de la proposta.

El mateix Eastwood va explicar durant la preestrena de Letters from Iwo Jima a Tokyo, fa un parell de setmanes, que la seva intenció ha estat la de rendir un "tribut a totes les vides perdudes en ambdós costats. La gran futilitat de la guerra està exposada en la pel·lícula; en una guerra no hi ha guanyadors, sempre se sacrifica a la juventut".

Technorati Tags: cinema

Tancar ferides

Força oportuna i absolutament recomanable l'estrena de Grbavica justament quan a moltes ciutats es commemora el Dia contra la violència envers les dones. La pel·lícula, que va clausurar la recent Mostra de Cinema de Mataró, arriba amb una gran targeta de presentació, l'Ós d'or obtingut a la passada Berlinale, premi merescut i tràmit que molt probablement haurà contribuit a fer arribar a pantalles comercials aquesta valuossíssima obra de la debutant Jasmila Zbanic.

La cinta se centra principalment en la difícil relació d'Esma i la seva filla adolescent Sara, que és el fruit de les violacions a les quals la primera -i tantes altres dones- va ser objecte durant la guerra dels Balcans. El secret d’Esma precipita la resolució del conflicte generacional, que passa abans per un violent enfrontament entre la mare i filla, que constitueix la millor sequència de la pel·lícula (i en el qual brillen amb igual intensitat les actrius, la veterana Mirjana Karanovic –habitual de Kusturica- i la jove Luna Mijovic). De pas, Grbavica convida a reflexionar com les dones, precisament per la seva condició, acaben siguent doblement víctimes de la violència. En aquests sentit, resulten interessants un parell d’escenes, potser més properes al documental, en les quals dones violades durant la guerra es troben i narren la seva experiència. I tot i la seva cruesa, aquests moments d’alguna manera ens recorden la importància de l'acceptació com un camí per tancar ferides obertes.

El film, però, també s’entreté en mostrar la duríssima lluita d’Esma per superar el seu passat i per sobreviure en el dia a dia, fent de cambrera d'un bar nocturn. En aquest local coneix a Pelda, un guardaespatlles de mala mort amb qui enceta una breu relació. Tant Esma com Pelda són representants d’una generació perduda, la d'aquells que van veure truncades les seves il·lusions en la guerra (ells dos van haver de deixar les seves carreres a mitges per culpa del conflicte) i que, paradòjicament, estan turmentats per un extrany sentiment que els fa sentir-los culpables per la vida que els ha tocat viure. En canvi, Sara, per a qui la guerra és només un record d'un passat que no ha viscut, té tot un futur per endavant. Per Esma, la seva filla és un record del terror viscut, però molt més important que això, és també el rostre que l'anima a continuar lluitant. I per ella –o gràcies a ella- aconsegueix acceptar, superar i finalment tancar la seva pròpia ferida.

Màgica trama policíaca

El relativament desconegut Neil Burger signa El ilusionista, una pel·lícula d’estil tan impersonal com de resultats més que notables. El film es basa en un conte de Steven Millhauser que, passat a la gran pantalla, ha perdut la seva dimensió més abstracta i metafísica per transformar-se en una enginyosa trama policíaca amb un punt sobrenatural que li aporten els trucs de màgia que fa el seu protagonista.

El film està ambientat en el tombant del segle XIX al XX, un moment en què les innovacions xoquen amb les antigues tradicions, i que queda d’alguna manera simbolitzada en l’enfrontament d’Eisenheim i el príncep hereu Leopold per una dona que oscil·la entre els dos mons.

Tot i no ser una de les seves millors interpretacions, Edward Norton sap dotar el seu personatge, el mag Eisenheim, d’un aire evasiu i turmenat que contribueix a fer creïble tant la llegenda que es crea al seu voltant com el sorprenent gir de guió que torna la pel·lícula en una enginyosa trama detectivesca. Però Norton se les heu amb dos secundaris que contínuament li roben les escenes, Rufus Sewell –el príncep hereu– i un imparable Paul Giamatti, i confirma una vegada més la seva versatilitat (imprescindible veure el film en versió original per sentir-li la veu).

A El ilusionista només se li pot recriminar un cert excés de metratge i potser la manca d’un major risc visual, però en cap cas això impedeix gaudir d’un film d’extrema correcció i absoluta eficàcia.

La pel·lícula de Robert Altman

L'any 1993 jo tenia 17 anys i aquesta pel·lícula de Robert Altman em va canviar la forma de veure el cinema.

Technorati Tags: cinema

Digueu-me friqui

L'altre dia vaig trobar, en una botiga xinesa del barri de Peramàs de Mataró, un disc amb la foto de l'Andy Lau a la portada (és el primer de l'esquerra). I no me'n vaig poder estar, és clar. Però així ja puc dir que segueixo la carrera musical de l'Andy de forma més ortodoxa que la seva trajectòria cinematogràfica, que generalment viatja en mula. El disc en qüestió em va costar el mòdic preu de 3 euros cinquanta, i això que és un disc doble, no em direu que no sé trobar ofertons. Clar que la cosa només té un petit problema i és que tot, i amb això vull dir absolutament TOT, està escrit en caracters xinesos. Sort de la wikipèdia que ens fa la vida més fàcil: allà he pogut trobar com s'escriu Andy Lau en xinès i, a base d'una laboriosa tasca d'observació comparativa, he pogut arribar a la conclusió que en el disc hi ha tres cançons seves. Els títols de les cançons i el nom de la resta d'intèrprets queden en el més críptic i fosc dels misteris, però aquest també és l'encant del friquisme, oi?

Technorati Tags: cinema

La passió segons Miike, director mutant

Big Bang love, Juvenile A resulta més interessant en el seu plantejament que en la seva resolució, rebuscada i feixuga en excés. Però tot i els errors, val la pena donar-li una oportunitat a aquest nou film de Takashi Miike, director del que es poden criticar moltes coses, però no la seva capacitat per experimentar i endinsar-se a través de nous camins. Ho torna a fer amb aquesta obra fallida sens dubte, tan críptica que es fa difícil fins i tot per al públic més agossarat, però que ens parla d'un Miike mutant, tant estèticament com en la narrativa i la temàtica. El film, que va passar pel Festival de Sitges, es pot veure aquests dies al Casablanca Gràcia.

El títol japonès original, 46 Oku Nen No Koi, significa literalment "Passió de 4.600 milions d'anys". L'acció té lloc en una pressó on un jove d'aspecte misògin (Ryuhei Matsuda, repetint el paper d'objecte del desig homosexual que va fer a Gohatto) confessa el crim del seu company; un altre jove de passat violent. Dos detectius investiguen el cas mentre la tensió homosexual i una passió violenta s'apodera de la situació. El relat va donant voltes sobre si mateix en una decisió que li acaba passant factura al ritme -reiteratiu i pesat- de la pel·lícula.

A més, el film busca una dimensió poètica i una trascendència mística que augmenta la seva dificultat de comprensió, sobretot a l'hora d'entrendre el simbolisme d'elements que van apareixent, com la piràmide o la nau espacial. Però també en aquest plantejament tan arriscat sap trobar Miike alguns encerts, tan narratius -la forma d'explicar el progrés de la investigació, amb els diàlegs impressos sobre la pantalla, per exemple- com estètics.

En aquest sentit, el director aposta per una posada en escena teatral minimalista i nua, amb decorats delimitats al terra en la línia dels Dogville i Manderlay de Lars Von Trier, i on la il·luminació juga un important paper dramàtic. L'ús de diversos llenguatges escènics -el film s'obre amb un número de dansa contemporània- també remet a un cert Peter Greenaway i sembla, al mateix temps, confirmar la voluntat de Takashi Miike d'acostar-se a un altre tipus de cinema més Art House.

La reina en sabatilles

Només la flegma britànica podria haver fet possible una pel·lícula com La reina, un irònic però també agosarat retrat sobre la monarquia britànica i el primer ministre Tony Blair signat pel veterà Stephen Frears. El director de Cafè irlandès reconstrueix –quan encara no fa ni deu anys– el trasbals al Regne Unit per la mort de la princesa Diana.

D’entrada, Frears retrata la família reial i els Blair a partir de les escenes quotidianes, com si fossin una de les famílies que protagonitzen les seves comèdies costumistes: la reina amb bata i sabatilles o de pícnic familiar; els Blair al menjador de casa, davant la tele i envoltats de canalla. Frears situa els personatges en espais allunyats dels objectius de les càmeres i els fa recitar diàlegs plens d’una ironia tan subtil com sagnant, a través dels quals es desvetlla la seva autèntica naturalesa. I aquí, Blair en surt força mal parat.

No es pot negar que l’èxit del film radica també en la destacadíssima interpretació dels actors, entre els quals brilla per mèrits propis Helen Mirren. L’actriu, que aconsegueix una semblança física amb la reina Isabel realment sorprenent, transcendeix la mera imitació física per oferir una interpretació plena de subtileses i gran profunditat psicològica.

Al final, i malgrat les crítiques que li dedica, Frears no dissimula un cert respecte per la integritat d'una reina que sembla creure en allò que fa. I que contrasta amb un Blair mostrat, poc després d'arribar al poder, com una mena d’oportunista més hàbil gestionant la seva presència als mitjans que no pas com a polític. I per boca de la reina li fa arribar una advertència: «A tu també t’arribarà el moment». De passar comptes, és clar.

Technorati Tags: cinema

Confesso

Confesso. Aquest teaser poster m'ha fet venir moltes ganes de veure el nou Harry Potter. Ja sabeu que no soc massa aficionada al nen mag però els capítols de Cuarón i sobretot, el de Mike Newell, com ja vaig dir en el seu moment, estan aconseguint que m'enganxi. El que no sé és si el desconegut David Yates estarà a l'alçada dels dos directors anteriors... Ralph Fiennes de Voldemort, segur que si.

Technorati Tags: cinema

L'home més sexy del món també és divertit, intel·ligent, ric, solter i fa bones pel·lícules. Però voleu dir que existeix?

La revista People ha tornat a escollir George Clooney com l'home més sexy del món. I en George s'ho ha pres així:

"A Brad le va a sentar fatal", bromeó Clooney en referencia a su principal rival como guapo de Hollywood, Brad Pitt, quien también tiene ese título por duplicado. "Va a ser muy duro para él. Le gustaba serlo. Yo le solía decir: 'Hombre más sexy' y él me contestaba 'Dos veces'. Ahora se lo he quitado. Y sé que no le va a hacer gracia", comenta Clooney, íntimo amigo de Pitt, en una entrevista en la que -tomen nota las mujeres- asegura que lo más atractivo en el sexo opuesto es el sentido del humor. "No es lo primero en lo que te fijas cuando tienes 21 años pero ahora sí. Además, tienes que tener sentido del humor sobre tu vida. Está claro que eso ha tenido efectos en mis relaciones pero sin duda menos que mis propias inseguridades. No puedes culpar a las fuerzas externas cuando las cosas no funcionan. Hay que saber asumir responsabilidades", dice este actor de 45 años que este año ganó un oscar como mejor secundario por la película Syriana y que fue candidato a la estatuilla como director de Buenas noches, y buena suerte".

La notícia sencera aquí

Technorati Tags: cinema

Cinema a la moda

En una de les millors escenes de la divertida El diablo viste de Prada, l’actriu Meryl Streep (que interpreta l’editora d’una revista de moda inspirada en l’Anne Wintour de Vogue) rebat la idea segons la qual el món de la moda és un món exclusivista, superficial i reservat a l’elit. En el seu monòleg, acaba demostrant que les decisions aparentment intranscendents dels estilistes i dissenyadors de moda sobre el color d’una faldilla o l’amplada d’un cinturó acaben tenint la seva repercussió fins a l’últim model que es pot trobar a la més petita i senzilla de les botigues de roba. I així és com tothom acaba essent còmplice, fins i tot de forma involuntària, d’aquesta indústria que mou milions.

No resulta gratuït que aquesta reflexió provingui, precisament, d’una pellícula, encara que sigui d’una que també intenta mostrar —discretament, això sí— la fragilitat que envolta el món de la moda. Fràgil o no, el que no es pot negar és que moda i cinema han anat sempre de bracet. I és que Hollywood ha estat des de sempre un dels instruments més eficaços de transmissió de modes i noves tendències. La samarreta blanca de Marlon Brando a Salvaje; la jaqueta que es va batejar amb el nom de la pellícula on la lluïa Joan Fontaine, Rebeca; el pentinat Vidal Sassoon de Mia Farrow a La semilla del diablo; les samarretes Custo que es va posar Julia Roberts a Notting Hill i Novia a la Fuga; la roba de cuir negre de Matrix o les sabatilles d’Uma Thurman a Kill Bill, per posar alguns exemples, han inspirat l’estètica de milers d’espectadors arreu del món. I què dir del model d’elegància i estil que han representat, en diferents èpoques, actrius com la Garbo, la Diane Keaton dels films de Woody Allen o la venerada Audrey Hepburn? Potser per això s’entén també l’ambigua barreja de crítica, ironia i admiració que desprenen tots els films que retraten el món de la moda (com Pret a porter o Zoolander), i de la qual El diablo viste de Prada és l’últim i interessant exemple.

Article publicat al número de novembre de la revista Report Maresme.

Technorati Tags: cinema

The Simpsons Movie in 2-D

Després de disset (!) anys fent pujar els índex d'audiència d'Antena 3, els Simpsons fan l'esperat salt de la petita a la gran pantalla. The Simpsons Movie in 2-D ja té tràiler -atenció a la conya sobre l'animació digital- i data d'estrena: el 27 de Juliol, diada de les santes Juliana i Samproniana, patrones de Mataró, per més inri.

Technorati Tags: cinema

Tony & Takeshi

...together again!!!

...i en la nova peli dels directors d'Infernal Affairs!!!!!

VISCA EL CINE DE HK!!!!!!!!

Però fins el 2007 res de res, eh?

Mestrestant podeu entrar a la web oficial...

...o a monkeypeaches, que tenen algunes fotos...

...o recuperar Chungking Express, que la fan cada dues o tres setmanes al 33...

Jo de moment em conformaré amb el cartell.

Technorati Tags: cinema

La mort del sistema sanitari

Una de les millors pel·lícules que s'han pogut veure a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró és, al meu entendre, La mort del senyor Lazarescu, del romanès Cristi Puiu. El film, que dura dues hores i mitja, narra en un fals temps real i amb un estil pseudo documental, el viacrucis del senyor Lazarescu per trobar un hospital a Bucarest on poder ser atès d'una urgència que al principi sembla lleu i que va empitjorant amb el pas de les hores.

Amb els seus plans tancats, rodats càmara en ma en interiors petits atapeïts de gent (la casa del senyor Lazarescu, l'ambulància, les sales d'urgències) però sempre mantenint certa distància de documentalista, Puiu aconsegueix fer de l'espectador un testimoni impotent de la situació altament denunciable en la que es troba el sistema sanitari en un país incapaç d'atendre els seus ciutadans: el mateix senyor Lazarescu representa aquesta gent gran que viu sola, mal nutrida i sense recursos, i a la qual l'estat gira l'esquena; l'accident de trànsit que trasbalsa les urgències dels hospitals ens desvetlla la descordinació i la poca preparació del sistema per respondre davant situacions de crisi.

Resulta massa fàcil pensar que la pel·lícula carrega directament contra l'estament mèdic, tot i que aquest no surt massa ben parat: els retrats de les actituts dels metges i infermers que es creuen en la vida del senyor Lazarescu són poc menys que terrorífics. Però darrera del seu cinisme, el menyspreu i la crueltat es percep un cert sentiment de derrota: com el senyor Lazarescu, també ells estan abandonats a la seva pròpia sort, incapaços de soportar el pes d'un sistema insostenible, sense directrius, recursos ni organització.

El gran protagonista de La mort del senyor Lazarescu és aquest sistema caòtic i deficitari i ho és, precisament, per com entorpeix el seu propi funcionament. El metratge no dura dues hores i mitja per un caprici megaloman del director, sinó perquè cal temps per mostrar com la seva pèrdua pot tenir greus conseqüències. La narració, al final, es detura en l'instant previ en que Lazarescu és finalment acollit en un hospital -el quart!- i preparat per sotmetre's a una operació de vida o mort. Malgrat el que pugui insinuar el títol de la pel·lícula, Puiu no arriba a mostrar el desenllaç del seu personatge perquè, al capdavall, és una altra mort, la del sistema sanitari, la que el director està testimoniant.

Reinvindicació

Els de L'Alternativa reivindiquen:

...el cinema que no es doblega davant les directrius més convencionals i còmodes, el cinema que s'atreveix i s'arrisca, el cinema dels marges, de les profunditats, cinema d'emocions o reflexions, cinema compromès, honest.
Cinema que té la facultat de proposar quelcom de nou, que ens estimula i sorprèn, que no és complaent.
Films amb una voluntat latent, que ens transmeten que el llenguatge cinematogràfic encara és viu, que batega... i que ens arriba a emocionar o convèncer en el seu intent o consecució.

Quina satisfacció més gran la de comprovar que no estem sols en aquest món...

Technorati Tags: cinema

Història de la Xina

Tinc força ganes de veure dues pel·lícules xineses, Curse of the golden dragon i The Banquet. I no estrictament per motius cinematogràfics, encara que siguin les representants de Xina i Hong Kong a l'Oscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa i, per tant, potencials competidores d'Almodóvar. Aquestes em fan gràcia per la cosa històrica ja que justament aquest semestre estic plenament immersa en la Història de l'Àsia Oriental I, assignatura que m'està costant sang, suor i llàgrimes.

El cas és que he pensat que em podria regalar una pel·lícula cada vegada que superi un mòdul i de moment he triat aquests dos títols que, a banda de competir per entrar en els Oscars, també tenen en comú el fet de ser grans produccions èpico-fantàstiques i estar dirigides i protagonitzades per grans noms de ressò internacionals.

Xina ha optat per tot un clàssic, Zhang Yimou, que ha rodat una tercera fantasia èpica després de Hero i La casa de las dagas voladoras. El film, titulat Curse of the golden flower, torna a unir Zhang Yimou amb la que va ser la seva dona i musa, Gong Li, amb la que no treballava des de La joya de Shanghai. A més, el repartiment també compta amb Chow Yun-Fat i amb Jay Chou, un nano taiwanès que és veu que és una superestrella del cantopop. Curse of the golden flower es basa lleugerament en una obra de teatre de Cao Yu escrita el 1934, però Yimou ha decidit ambientar-la en la dinastia Tang,, una de les més esplendoroses i recordades de la Xina. Podeu veure el tràiler aquí.

The banquet, de Feng Xiaogang, és la pel·lícula que representarà Hong Kong (que pel seu règim especial dins la Xina pot presentar-se als Oscars com a nacionalitat pròpia). Aquesta està protagonitzada per la imparable Zhang Ziyi i estrelles d'àmbit més local com Daniel Wu i Zhou Xun (que potser recordareu a Balzac y la pequeña costurera china). El film s'inspira vagament en el Hamlet de William Shakespeare, però traslladat en aquesta ocasió a les Cinc Dinasties i els Deu Regnes (907-960), una època de desunió que va venir just després de la caiguda dels Tang. Les fotografies i tràilers de The banquet parlen per si sols.

Un altre dia us explicaré els dos projectes epico-històrics que té en marxa l'Andy Lau, ambientats a les etapes dels Regnes Combatents i dels Tres Regnes, respectivament. Però el que jo ara necessitaria és trobar un altre títol que tingués de rerefons la dinastia dels Song, que és la que aquests dies -ditxós treball- m'està obligant a trencar-me més les banyes.

Technorati Tags: cinema

El futur del cinema

Ahir a La Vanguardia vaig llegir una notícia de Salvador Llompart sobre la transformació que estan visquent diversos cinemes del centre de Barcelona, com l'Alexandra -que es convertirà en la principal seu de l'Alternativa- o el mític Casablanca de Passeig de Gràcia. Entre d'altres qüestions, la notícia també explicava això (us ho trascric en traducció simultània perquè no trobo la notícia en la versió digital):

(El Casablanca) cedirà permanentment una de les seves sales als programadors del cinema Ambigú, el singular projecte que, fins fa poc, oferia setmanalment a la sala Apolo, grans pel·lícules -refrendades la majoria d'elles en festivals com Cannes, Venecia o Berlín- però que per la incomprensible lògica del comerç del cine, en mans de grans distribuidores, no habien trobat encara el seu lloc a la cartellera espanyola. Aquest cine invisible, de qualitat contrastada, tindrà ara, en el format de cineclub, combinant estrenes i reposicions, un lloc permanent en la cartellera del Casablanca de la ma de 100.000 Retinas, els impulsors del cine Ambigú i també del Festival de Cinema Asiàtic. Barcelona, d'aquesta manera, amb els seus continus events cinematogràfics instal·lats a l'Alexandra, i amb el recolzament de l'Ambigú en el Casablanca repescant els grans títols, entra en una especie d'estat eufòric de festival permanent.

No es tracta d'expressar en aquest post l'enorme satisfacció personal que suposarà per la nostra cinefília aquesta promesa d'un "estat eufòric de festival permanent", però us la podeu imaginar. El que jo pretenia ara és fer notar la contundent i decidida aposta de les sales barcelonines de referència per aquest anomenat "cinema invisible", del qual ja fa temps que intentem, tot i que modestament i en la mesura de les nostres possibilitats, ser-ne abanderats. Hem defensat "l'altre" cinema tant des d'aquest mateix blog, com des de portals amics i, aquest any també amb molta empenta, il·lusió i també amb força risc (però sense risc no hi ha glòria, oi?), des de l'organització de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró. Aquesta notícia de La Vanguardia ens dóna moltes esperances perquè d'alguna manera ens confirma que aquest és el camí per on passa el futur del cinema.

Technorati Tags: cinema

Ponts

L'estiu passat a NY vam buscar llocs tant mítics com aquests.



I vam somiar que erem Woody Allen i Sergio Leone.

Technorati Tags: cinema

Nit d'estrena molt negra

Només un recordatori de la XXVIII Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró que arranca aquest divendres al vespre amb la projecció de Brick. aquí podeu recordar el que vam dir d'aquest film després de veure'l a Sitges.

Per cert, que ja tenim web oficial de la Mostra, on podeu consultar la programació, els preus i altres aspectes pràctics.

Posarem falta a qui no vingui.

Technorati Tags: cinema

Trucs d'il·lusionista

Scoop és una simpàtica i divertida però absolutament intrascendent comèdia que s'afegeix a la llista de films d'aquest nou Woody Allen de l'autocita i la revisitació sense complexos. Després del cert nivell aconseguit amb Match Point, el director rebaixa les seves ambicions en aquest nou film que no dissimula auto-referències a Misterioso Asesinato en Manhattan i La maldición del Escorpión de Jade. A més a més, recupera sense massa utilitat dos elements que sí que van funcionar al film anterior, la ciutat de Londres com a rerefons i el protagonisme d'Scarlett Johansson.

L'actriu de seductors llavis, però, no sembla tan dotada per la comèdia com pels papers de dona fatal: la seva interpretació d'una jove estudiant de periodisme amb una exclussiva entre les seves mans resulta histriònica i postissa. La manca de química amb un hieràtic i inexpressiu Hugh Jackman tampoc ajuda a fer massa creïbles aquests personatges i, per extensió, la rocambolesca i superficial històrica d'amors i crims que relata Scoop. Però no importa massa ja que Allen tampoc sembla agafar-se la història massa seriosament. Tot i alguns encerts com la barca de Caronte on hi viatja una mort divertidament "bergmaniana", en general el film no abandona mai el to d'entreteniment tontet i resulta en conjunt força oblidable.

Woody Allen es reserva en aquesta ocasió un simpàtic paper de mag il·lusionista -cita Felliniana- que li permet desplegar tot un repertori d'infalibles acudits "allenians" que són el més celebrat de la pel·lícula. Però els acudits serveixen, al capdavall, per distreure l'atenció d'un guió fluix com pocs en la filmografia de Woody Allen. Ningú posa en dubte el talent, el sentit de l'humor i la capacitat d'entertainer del neuròtic director de Manhattan, però després de veure Scoop, un es queda amb el dubte de si, a banda de despertar somriures amb els seus trucs d'il·lusionista, encara li queda realment alguna cosa nova per dir.

Technorati Tags: cinema

Cartells

Petita exposició "por que yo lo valgo" -i per fugir d'eleccions, panellets i cementiris- de les diferents versions dels cartells d'A bittersweet life, de Kim Jee-woon. Els trobo tots xulíssims, amb un aire molt de nouvelle vague, sobretot el d'aquí vaig a ma dreta. I a vosaltres que us semblen?

Technorati Tags: cinema