El proper DIVENDRES 13 (!!!) d'octubre tindrem aquest bon senyor japonès al festival de Sitges i li podrem donar les gràcies per les hores i hores de pànic i terror que ens ha fet gaudir. Arigato Kurosawa-san.
Technorati Tags: cinema
divendres, de setembre 29
Hores de pànic i terror
El proper DIVENDRES 13 (!!!) d'octubre tindrem aquest bon senyor japonès al festival de Sitges i li podrem donar les gràcies per les hores i hores de pànic i terror que ens ha fet gaudir. Arigato Kurosawa-san.
Technorati Tags: cinema
dijous, de setembre 28
Tornem-hi, doncs
Pedro Almodóvar torna a optar a la candidatura a millor pel·lícula estrangera amb la seva esplèndida Volver. Una decisió encertadíssima que recolzem plenament perquè, com sabeu, som ferms defensors d'aquest renovat Almodovar i menys entusiastes dels dos candidats que s'han quedat enrera: Alatriste i Salvador, sobre les que ja hem tingut l'ocasió de comentar tant la seva excel·lent factura com les seves mancances de guió i d'ideologia, respectivament.
Technorati Tags: cinema
dimecres, de setembre 27
Un inèdit
La il·lustradora Mònica Calvo -visiteu el seu blog, val molt la pena- va fer aquest dibuix com a prova per al cartell de la pel·lícula El diablo viste de Prada, que s'estrena el proper dia 8 d'octubre. Es veu que la cosa al final no ha pogut ser, ells s'ho perden i nosaltres gaudim igual del talent d'aquesta artista.
Per cert, que a Mònica Calvo la podeu conèixer perquè una de les seves obres il·lustra la portada al llibre d'una il·lustre blogaire.
Technorati Tags: Il·lustració
dimarts, de setembre 26
L'ombra d'Ingmar Bergman és allargada...
...cobreix de glòria el seu fetitx Max Von Sydow, premi Donosti.
...cobreix de silenci la mort del seu fotògraf Sven Nykvyst, mestre de la llum.
Technorati Tags: cinema
dilluns, de setembre 25
Treure el sanglot
Un thriller policiac. Un documental de la vida animal. Un capítol de Twin Peaks. Una pel·lícula muda. Una sinfonia de sons. Probablement totes i cap d'aquestes definicions donen una idea aproximada de Hukkle, l'opera prima del realitzador hungarès György Pálfi (que al proper festival de Sitges presentarà el seu nou film, Taxidermia).
El sanglot sincopat i continu d'un vell del poble rural d'Ozora, a Hungria, marca la cadència d'una pel·lícula inclassificable però poderosament fascinant, en la que no s'arriba a pronunciar ni una sola paraula i on els sorolls i les imatges parlen per si soles, desvetllant els inconfessables secrets que s'amaguen sota l'aparença d'una inocent quotidianitat. Les estampes "vermeerianes" de la vida al poble s'intercalen amb les imatges de la vida animal, un contrapunt que ens va recordant la crueltat implícita en la naturalesa.
Pàlfi filma amb mirada d'etòleg la vida en aquest microcosmos humà, en el qual encantadores i fràgils ancianes es van convertint, mica en mica, en les principals sospitoses d'una estranya onada de crims. Com les antigues fotos i dibuixos màgics que oculten un significat amagat que les acaba de completar, Hukkle també convida a contemplar cada pla fins trobar aquella peça amagada que li dóna significat.
Technorati Tags: cinema
diumenge, de setembre 24
(Super)heroïna romàntica
Després d'alguns títols tan desafortunats com Seis Días y Siete Noches i Evolution i cinc anys de silenci, Ivan Reitman torna a l'actualitat cinematogràfica amb Mi súper ex-novia. El recordat director de Cazafantasmas retorna ara d'alguna manera a la còmedia fantàstica poca-solta per la que sembla tenir un do especial.
I és que només amb un do d'orígen inexplicable, però també -perquè no dir-ho- amb una actitut certament poc ambiciosa, es pot evitar caure en el més absolut dels ridículs amb una tonteria com Mi súper ex-nóvia. Com que Reitman deixa totes les pretensions de banda i se sap riure de si mateix aconsegueix, en canvi, despertar més d'un somriure en l'espectador, sobretot en els moments en què recicla els tòpics sobre els superherois i els integra en la comèdia romàntica.
Però tot i alguns gags divertits, la broma de Mi súper ex-novia -una superheroïna que "resol" amb els seus superpoders els seus problemes sentimentals- resulta massa absurda i superficial com per fer-la durar massa temps: malgrat no passar de la hora i mitja, la pel·lícula arriba a fer-se llarga i pesada.
El film està protagonitzat per una divertida Uma Thurman, que des de fa un temps sembla sentir-se més còmoda en comèdies lleugeres que en el cinema arriscat de Tarantino. Thurman comparteix repartiment amb Luke Wilson, força menys dotat de vis còmica que el seu germà Owen.
Technorati Tags: cinema
dissabte, de setembre 23
Frases crítiques
Sempre havia pensat que les frases de crítiques de cine que es posen en els cartells per promocionar les pel·lícules eren inventades. Vosaltres no? Ara, els amics de Cameo m'han descobert la realitat de la qüestió: a l'edició que acaben de treure en DVD de la pel·lícula de Kim Ki-Duk El arco hi han posat una frase de la crítica que una humil servidora va escriure per la revista digital La Butaca. El més curiós del cas és que la frase que han triat està treta de context, ja que si us llegiu la crítica sencera, comprovareu que fa referència a una altra pel·lícula del mateix director (!!!). No sé pas com agafar-m'ho... El arco, per cert, no ens va acabar de convèncer.
Technorati Tags: cinema
divendres, de setembre 22
Hipnosis selvàtica
Aquest divendres s'estrena a Barcelona -Casablanca Kaplan- la pel·lícula tailandesa Tropical Malady, una cinta inclassificable que vam "experimentar" -no es pot dir una altra cosa- fa un parell d'anys al Festival de Sitges. Us enganxo el que vam dir de la peli en aquell moment:
Tropical malady és una extranyíssima pel·lícula tailandesa dirigida pel realitzador de nom impossible, Apitchapong Weerasethakul. Impossible també d’explicar l’argument d’una pel·lícula partida en dues parts ben diferenciades -els crèdits del film apareixen al principi i a la meitat del metratge- que pretén adentrar-se en un terreny tan pantanós com és el de l’essència de l’ésser humà, capaç d’estimar i de ser salvatge com un tigre. La pel·lícula trenca tots els esquemes narratius haguts i per haver (va aconseguir fins i tot deixar sense paraules al crític de cinema d’un dels mitjans més reputats d’aquest país, en vaig ser testimoni) però està dotada d’una extranya capacitat hipnòtica que aconsegueix traslladar l’espectador fins a les profunditats d’aquesta selva que és l’ànima humana.
Technorati Tags: cinema
Cuéntame
Salvador, la pel·lícula que reconstrueix els darrers anys de la vida de Puig Antich, arriba en ple debat sobre la recuperació de la memòria històrica. El director Manuel Huerga sembla conscient de l’oportunitat del moment i, com si Salvador fos un llarg capítol de la sèrie Cuéntame, apel·la directament als records i sentiments d’aquells que d’una manera o altre van ser víctimes de la repressió franquista. El gran mèrit de la pel·lícula està, doncs, en el seu esforç de reconstrucció d’espais i de situacions quotidianes, amanides amb ocasionals referències a fets històrics.
Més discutible és el retrat que es fa de Puig Antich, una hagiografia en tota regla que el presenta com el màrtir d’una causa que es dóna massa per sabuda. La pel·lícula no situa el context històric, no explora les causes ni les motivacions de Puig Antich ni tampoc es fixa massa en les conseqüències de la seva execució, i s’interessa més en la seva vessant humana i l’anècdota personal. A més, a mesura que avança el metratge la pel·lícula va tendint cap al melodrama, fins arribar a la llarga seqüència de l’execució, més pensada per provocar la llàgrima fàcil que per despertar consciències. Potser Huerga ha pensat que el nom de Puig Antich ja parla per si sol, sense tenir en compte els públics joves o estrangers que no coneguin la història catalana més recent.
Daniel Brülh, això si, convenç en el seu paper de Puig Antich i s’agraeix la seriositat i respecte amb que tant ell com la resta d’actors han encarat els personatges, i alguns, com Brülh, Ulloa o Watling, també el repte de parlar en català.
Technorati Tags: cinema
dijous, de setembre 21
Són a la ràdio
Cada dijous, de vuit a nou del vespre, SONALCINE, el programa de cinema de Mataró Ràdio.
Sintonitzeu-nos al 89.3 de la FM.
dimecres, de setembre 20
Quinze dies de felicitat
Esplèndida la iniciativa En cine x 14 días que porta a terme la distribuidora Notro Films en col·laboració ambs els cinemes Casablanca Gràcia de Barcelona -i el Pequeño Cine Estudio de Madrid-. La cosa funciona més o menys així. Notro Films edita en DVD títols de reconegut prestigi i en versió original que no s'han arribat a estrenar als cinemes de casa nostra, però ofereix l'oportunitat de gaudir de la seva projecció en una gran pantalla durant un parell de setmanes. I això és el que fan a la Sala Ozu del Casablanca Gràcia. I si la peli t'ha agradat pots comprar el DVD a la sortida, i a sobre et descompten el preu de l'entrada. Això només té un nom: XOLLO.
Gràcies a aquest projecte hem pogut salvar un estiu especialment lamentable cinematogràficament parlant. A banda de Nang Nak, de la qual ja vam cantar les excel·lències fa un temps, també hem pogut recuperar algunes petites joies recents del cinema oriental i que han estat tristament oblidades.
L'oblit de la xinesa Springtime in a small town és especialment llastimós, ja que es tracta d'una bellíssima i emotiva filigrana cinematogràfica i tota una una lliçó de sensibilitat i contenció. Podríem emparentar aquesta pel·lícula d'interior i silencis amb la celebrada In the mood for love. La trama, si fa no fa, ens explica una història similar de sentiments reprimits i amors frustrats que té lloc durant els anys de la II Guerra Mundial. Silencis, mirades eloquents i una esplèndida fotografia que intenta copsar la llum natural són els ingredients claus d'aquest film.
Una altra que hem vist és 6ixtynin9, que és la segona pel·lícula del tailandès Pen-ek Ratanaruang, el director de dos títols que hem anat pescant en diferents edicions del BAFF, Last life in the universe i la fabulosa Invisible Waves. 6ixtynin9 és una comèdia divertidíssima i negríssima d'embolics i assassinats, d'estètica postmoderna i amb una notable influència Tarantiniana. Tot l'enrenou amb una banda de mafiosos que confón el número d'apartament -6 i 9, d'aquí el títol del film- on han de fer una important entrega de diners. L'afortunada que acaba quedant-se amb el tresor és una pobre noia que acabava de perdre la feina. A partir d'aquí ja podeu imaginar la resta...
I fa pocs dies vam plorar com mai amb Christmans in August, un dels títols de referència de la nova onada de melodrames sudcorean al costat de Il Mare, My sassy girl i Failan. En aquest cas el protagonista és un jove fotògraf al que queden poques setmanes de vida i que, poc abans de morir, mig enceta una relació amb una clienta de la seva botiga de fotografia. La pel·lícula, que és un prodigi en l'ús de l'elipsi i en aquell art tan oblidat al cinema d'explicar les coses sense dir-les, fuig de tota sensibleria gratuita i prefereix centrar-se en la importància d'acceptar la mort amb dignitat i elegància.
Però alerta que la cosa no s'acaba aquí. La programació de tardor està carregada d'estímuls i bones vibracions. A Christmas in august li heu d'afegir les properes projeccions de les japoneses Love Letter -que estrenaran aquest disvendres 22-, Monday -qué és una mena de Jo que noche a la nipona- i la fricada absoluta de Takashi Miike, The hapiness of the Katakuris, que com ja vam explicar és un remake musical (!!!) del gran èxit coreà The quiet family.
Technorati Tags: cinema
Gràcies a aquest projecte hem pogut salvar un estiu especialment lamentable cinematogràficament parlant. A banda de Nang Nak, de la qual ja vam cantar les excel·lències fa un temps, també hem pogut recuperar algunes petites joies recents del cinema oriental i que han estat tristament oblidades.
L'oblit de la xinesa Springtime in a small town és especialment llastimós, ja que es tracta d'una bellíssima i emotiva filigrana cinematogràfica i tota una una lliçó de sensibilitat i contenció. Podríem emparentar aquesta pel·lícula d'interior i silencis amb la celebrada In the mood for love. La trama, si fa no fa, ens explica una història similar de sentiments reprimits i amors frustrats que té lloc durant els anys de la II Guerra Mundial. Silencis, mirades eloquents i una esplèndida fotografia que intenta copsar la llum natural són els ingredients claus d'aquest film.
Una altra que hem vist és 6ixtynin9, que és la segona pel·lícula del tailandès Pen-ek Ratanaruang, el director de dos títols que hem anat pescant en diferents edicions del BAFF, Last life in the universe i la fabulosa Invisible Waves. 6ixtynin9 és una comèdia divertidíssima i negríssima d'embolics i assassinats, d'estètica postmoderna i amb una notable influència Tarantiniana. Tot l'enrenou amb una banda de mafiosos que confón el número d'apartament -6 i 9, d'aquí el títol del film- on han de fer una important entrega de diners. L'afortunada que acaba quedant-se amb el tresor és una pobre noia que acabava de perdre la feina. A partir d'aquí ja podeu imaginar la resta...
I fa pocs dies vam plorar com mai amb Christmans in August, un dels títols de referència de la nova onada de melodrames sudcorean al costat de Il Mare, My sassy girl i Failan. En aquest cas el protagonista és un jove fotògraf al que queden poques setmanes de vida i que, poc abans de morir, mig enceta una relació amb una clienta de la seva botiga de fotografia. La pel·lícula, que és un prodigi en l'ús de l'elipsi i en aquell art tan oblidat al cinema d'explicar les coses sense dir-les, fuig de tota sensibleria gratuita i prefereix centrar-se en la importància d'acceptar la mort amb dignitat i elegància.
Però alerta que la cosa no s'acaba aquí. La programació de tardor està carregada d'estímuls i bones vibracions. A Christmas in august li heu d'afegir les properes projeccions de les japoneses Love Letter -que estrenaran aquest disvendres 22-, Monday -qué és una mena de Jo que noche a la nipona- i la fricada absoluta de Takashi Miike, The hapiness of the Katakuris, que com ja vam explicar és un remake musical (!!!) del gran èxit coreà The quiet family.
Technorati Tags: cinema
dimarts, de setembre 19
Paràsit
Família, aquí teniu un minut quaranta de terror punk -o gamberrisme artie, com vulgueu-. Chris Cunningham, el pare de Rubber Johnnie retorna al videoclip, on sempre ens ha fet tant feliços, i ho fa comptant amb la complicitat de l'actriu Samantha Morton, que és rara perquè si. La cançó és del grup The Horrors i es titula Sheena is a parasite, dues dades que descriuen bastant el que ve a continuació. Esteu avisats...
Ho hem tret de Cinexilio. Aquí el podeu veure amb més qualitat, si preferiu...
Technorati Tags: Música, cinema
Ho hem tret de Cinexilio. Aquí el podeu veure amb més qualitat, si preferiu...
Technorati Tags: Música, cinema
dimecres, de setembre 13
Flamencs
Per no tenir, aquest Corrupción en Miami que firma Michael Mann en ple 2006 no té ni títols de crèdit inicials. I mira que els de la sèrie "ochentera" eran característics! La pel·lícula comença "a saco" i sense avisar, ni tan sols surt el logo de la productora. I també sense avisar, i al cap de només deu minuts, la pel·lícula perd tot l'argument i tota l'acció i tota la gràcia. Si al menys ens hagués quedat el consol de tornar a veure aquells flamencs tan bufons de Florida fent saltirons a ritme de la música de Jan Hammer...
Aquí la meva crítica al Capgròs.
dilluns, de setembre 11
diumenge, de setembre 10
La reina
Algú de vosaltres gosaria afirmar que l'actriu Helen Mirren s'assembla a la reina d'Anglaterra?
I que us sembla ara, en aquest fotograma de The queen, d'Stephen Frears?
Indescriptible, oi? Doncs així és com es guanyen premis als Festivals de cinema.
Technorati Tags: cinema
dijous, de setembre 7
Heroïna
Artemisia Gentileschi és una de les poques -l'única?- dones pintores del Barroc. Per aquest fet, la seva obra no va ser reivindicada fins ben entrat el segle XX. El seu quadre més conegut és aquesta Judith decapitant Holofernes, obra que va pintar amb només 18 anys. El tema bíblic de l'heroïna jueva que va matar l'enemic per salvar el seu poble va ser una constant en la seva obra. Però no pas per un interès històric o religiós. A la seva biografia sobre aquesta pintora, l'escriptora Rauda Jamis explica com la vida d'Artemisia està marcada per l'agressió, quan ella només era una adolescent, a mans d'un amic del seu pare, el també pintor Orazio Gentileschi, molt vinculat al cercle de Caravaggio. I Artimisia va saber traslladar aquest sentiment a la seva obra. Per això em fascina aquest quadre que desprèn una virulència i una intensitat que cap pintor home ha sabut reflectir mai en cap de les nombroses versions de l'episodi bíblic protagonitzat per Judith. Ni tan sols el meu admirat Caravaggio, on l'heroina sembla més preocupada per no embrutar-se de sang que per qualsevol altra cosa...
Ni Lucas Cranach, ni el Giorgione, ni Mantegna, ni el Corregio, i Klimt ni Botticelli.
I encara que cap sigui com la d'Artemisia, al final he convertit en afició col·leccionar "estampetes" de judiths. Deu ser un símptoma d'egocentrisme...
Per cert, en alguns santorals, el 7 de setembre apareix la Judith heroïna.
dimecres, de setembre 6
Desigual
Agustín Díaz Yanes conclou amb desiguals resultats l’adaptació de l’Alatriste de Pérez-Reverte. Per una banda, la inversió que fa del film el més car de la història del cine espanyol es deixa notar en l’excel·lent direcció artística, de la qual destaquen els vestuaris plens de detalls i la reconstrucció d’escenaris i objectes històrics. La fotografia, directament inspirada en els quadres de Velázquez i coetanis, dota la pel·lícula d’un bell aspecte plàstic que fa pensar en tableux vivants.
Destaca també un Viggo Mortensen totalment identificat amb el capità Alatriste, al qual aconsegueix dotar de profunditat dramàtica i sentiment. Mortensen ha sabut connectar bé també amb els seus companys de repartiment, d’entre els quals brillen Juan Echanove fent de Quevedo, l’actriu en decadència que interpreta Ariadna Gil, el comte-duc d’Olivares recreat per Javier Cámara o el soldat a qui dóna vida Eduard Fernández. Fins i tot actors de tan poca solvència com Eduardo Noriega es posen a l’altura de les circumstàncies.
Llàstima que les males diccions i sobretot la deixadesa en els accents –infumable el de Mortensen, però també el deix català d’Arianda Gil–, que esguerren la bona feina feta. Deixadesa també en un guió concebut com una successió d’aventuretes sense lligam que com el gran fresc de l’Espanya del XVII que pretenia el director. Díaz Yanes sembla més còmode en les escenes de proximitat i els diàlegs íntims que en les escenes d’acció, tant feixugues que converteixen en llast allò que hauria d’haver estat el gran puntal del film.
La ruina de la familia reprodueix al seu bloc l'article que Pérez Reverte ha fet sobre la pel·lícula.
Technorati Tags: cinema
diumenge, de setembre 3
Morfologia del conte
M. Night Shyamalan ofereix, a La joven del agua, una lliçó pràctica introductòria sobre les teories de Vladimir Propp, que va analitzar els contes populars russos per tal d’identificar els elements narratius més habituals. La història de la nimfa marina i els esforços d’un modest encarregat de manteniment d’un edifici d’apartaments per ajudar-la a retornar al Món Blau del qual prové són només una excusa argumental que el director d’El sexto sentido fa servir per jugar amb l’estructura narrativa, els personatges i amb l’espectador.
Com ja és habitual, Shyamalan trasllada la trama a un escenari que d’entrada no és el que li correspon –aquí, un conte de caire fantàstic té lloc en un marc tan quotidià com una comunitat de veïns. El film s’entreté a presentar els diferents personatges i es dedica, després, a especular amb ells i a trencar les expectatives que el mateix director va creant en l’espectador. Aquest divertimento funciona, malgrat les seves trampes, gràcies a un bon ritme, a la fotografia de Christopher Doyle i, sobretot, a la magnífica interpretació de Paul Giamatti i una fantasmagòrica Bryce Dallas Howard.
El mateix M. Night Shyamalan, que sovint fa petites aparicions als seus films, es reserva ara una aparició de més pes interpretant un personatge la funció del qual es realment reveladora: un escriptor que amb les idees del seu llibre aconseguirà canviar el món. Tota una declaració d’intencions expressada amb una actitud messiànica que pot resultar enfadosa, sobretot perquè pretén revestir la seva obra d’una superficial transcendència.
Technorati Tags: cinema
dissabte, de setembre 2
Bogeria
Un videoclip enigmàtic per al hit més enigmàtic de l'estiu: Crazy, de Gnarls Barkley, grup nordamericà integrat pel productor Danger Mouse i el raper Cee Lo Green. El tema, inclòs a l'àlbum St. Elsewhere, té la peculiaritat d'haver-se convertit en número 1 dels charts britànics gràcies únicament a les vendes per internet vía iTunes.
I aquí una versió alternativa del videoclip que corre pel Youtube i que utilitza els elements gràfics que apareixen a la portada del disc. Amb quin us quedeu?
Technorati Tags: musica
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
