L'home que va estimar Rita Hayworth

Les necrològiques només parlen d'una bofetada, però la realitat és que Glenn Ford va ser molt més que l'home que pegava Rita Hayworth. A la vida real la va estimar en secret, tal i com recorda Terenci Moix en aquesta biblia titulada Mis immortales del cine. Durant anys, explica en Terenci, Glenn Ford va estar posant roses vermelles davant una fotografia de Rita Hayworth. A la ficció la va maltractar, ja ho sabem, com també va maltractar a Gloria Graham en una altra d'aquelles tan immoralment memorables, en la que li tira cafè bullint a la cara en ple atac de gelosia. Avui la majoria de notícies sobre la mort de l'actor semblen haver oblidat aquesta escena de Los sobornados, i també les de Deseos humanos, Semilla de maldad, Chantaje contra una mujer, Un gángster para un milagro, La casa de te de la luna de agosto, Superman i tota aquella llarga col·lecció de westerns que el van convertir en un immortal del cine.

Technorati Tags: cinema

Jan Aljalili

Vaig tenir la sort de poder llegir Jan Aljalili mentre estava de vacances al Cairo, ara fa un parell d'anys. I encara que havien passat més de cinquanta anys des de que va ser escrit, els ambients i la gent que descriu Naguib Mahfuz a la seva novel·la encara eren molt vius i fàcilment reconeixibles. Per això, vaig decidir guardar-hi a dins la fotografia del cafè El Fishawy que il·lustra aquest post, però que molt bé podria il·lustrar les pàgines de la novel·la. Jan Aljalili apenes apareix avui a les necrològiques de l'escriptor egipci, tot i que és la novel·la que marca l'inici de la segona fase de la seva obra, en la que va abandonar el relat històric per fixar-se en la realitat social del seu país, i que va culminar amb El callejón de los milagros (adaptada al cinema però ambientada a Mèxic, amb una joveníssima Salma Hayek) i els tres volums que configuren la Trilogia del Cairo. Al costat d'aquests títols, potser Jan Aljalili sigui una obra menor, però sempre l'he recordat com un llibre commovedor, sensible i ple d'humanitat. És un d'aquells llibres que conservo amb especial simpatia i que sovint he anat recomanant a la gent. I això és el que avui he pensat que tornaria a fer.

Technorati Tags: llibres

No estiguem tristes...

...que només falten tres dies!

Technorati Tags: cinema

Acció subaquàtica non-stop

La nova versió de l’aventura del Poseidón que signa Wolfgang Petersen es basa, tot mantenint l’esperit original intacte, en un popular títol dels anys setanta emmarcat en aquell subgènere anomenat «cinema de catàstrofes». Petersen, amb llarga experiència en el cinema d’acció i més concretament, en les aventures aquàtiques –es va donar a conèixer gràcies a El submarino– ha renunciat a donar-li a Poseidón un to èpic que acosta la pel·lícula a, per exemple, el Titanic de James Cameron. Per la contra, ha apostat per l’acció pura i dura, regalant un crescendo de seqüències angoixosament trepidants que se succeeixen com les diferents pantalles d’un videojoc. Aquesta decisió deixa en un segon terme les històries «humanes» i estalvia a l’espectador la psicologia barata en què sovint cauen molts d’aquests films.

El film, a més, té la gran virtut de no superar l’hora i mitja de metratge, de manera que la trama no s’entreté en detalls suplerfus i entra directament en l’acció. La càmera se centra només en un grup de personatges i les seves peripècies per superar tots els entrebancs abans d’aconseguir sortir del transatlàntic enfonsat. A diferència, però, de les antigues pel·lícules de catàstrofes, les proves a què es veuen sotmeses els personatges destaquen per la seva cruesa i en algun moment, fins i tot, per la seva truculència. Tot i això, en general es tracta d’un film despreocupat i entretingut que ha animat una mica l’ensopida cartellera estival.

Technorati Tags: cinema

A la p... calle per fatxenda

Aquest vindria a ser el resum del trist final de Tom Cruise a la Paramount.

Mireu, no diré que me n'alegro, però espero que almenys això ens lliuri de fantasmades durant un cert temps. Si és que això de la cienciologia no podia ser res bo, home!

Per cert, aquí teniu una foto que vam fer de la seu de l'església de la Cienciologia de NY. Està a tocar de Times Square, el centre mundial de l'espectacle. Quina casualitat!!!



Technorati Tags: cinema

Tailàndia?

....no.


Només Sitges, una tarda d'agost.




PD: I mentrestant, la vida passa a Times Square.

El triomf de Jack Sparrow

Aquest estiu l’atac dels pirates és benvingut, i és que l’esperada seqüela de Piratas del Caribe ha vingut a treure les pantalles cinematogràfiques de l’ensopiment en el que s’han vist sumides des de finals de juny. El nou capítol d’aquesta saga d’aventures marineres que signa el funcional Gore Verbinski es presenta més gran i més espectacular, amb moltes ganes de superar en acció i emoció el seu digne precedent.

I durant molts moments ho aconsegueix. El cofre del hombre muerto és en general una pel·lícula divertida i vibrant, amb llargues escenes d’acció –ideades per promocionar les diferents atraccions dels parcs temàtics Disney i que potser en algun moment es poden fer una mica repetitives- i força acudits a costa del peculiar capità Jack Sparrow. Johnny Depp torna a donar en el clau amb aquest personatge que l’ha consolidat internacionalment com una gran estrella del cinema "mainstream". El pirata inspirat en Keith Richards –segons ha confessat Depp- es converteix definitivament en l’ànima de la sèrie, relegant a un segon terme els personatges atractius físicament però més insípids argumentalment d’Orlando Bloom i Keira Nightley.

En aquest segon episodi, l’argument torna a apostar per la vessant fantàstica i presenta uns dolents d’inspiració mitològica. Destaca la caracterització dels pirates amb aspecte de pop, sèpia i altres animals marins, així com els efectes especials que els fan versemblants. El film inclou continues referències a l’episodi anterior, que els fans sabran apreciar, i prepara l’espectador amb un final en crescendo pel que serà el darrer capítol de la saga.

PD: no us perdeu l'aparició de Truman Capote a Washington Square!!!!

Technorati Tags: cinema

International Blogger Meeting

En la nostra excursió per terres americanes vam tenir l'oportunitat de conèixer a una de les blogaires més llegides i admirades per l'Espai Isidor. La Kitsune -mantindrem, com fa ella, la seva identitat en secret- ho sap TOT de la cultura japonesa i ho comparteix amb la resta de mortals en el seu blog Kitsune Monogatari. Curiosament, no ha estat en una casa de te de Kyoto on ha tingut lloc aquest International Blogger Meeting, sinó a les afores de Washington, on la Kitsune viu al costat de seu marit, conegut popularment com El Cruzado. La Kitsune i marit ens van rescatar de l'aeroport de Dulles i ens van portar fins a un centre comercial de la zona de Tyson, el Nordstrom crec que es deia. Allà ens va parlar de la seva afició pel Japó, de la seva tesi sobre els templers i sobre la vida a "guiriland", temes dels quals també escriu, amb molta ironia i humor, al seu bloc. Ja hi heu entrat?

Technorati Tags: blogosfera

That's entertainment

L'Estàtua de la Llibertat i la Casablanca. L'FBI i el Pentagon. L'Spirit de Saint Louis i l'Sputnik. Memorials de totes les guerres. JFK. El piano gegant de Big a Fao Schwarz. Slice pizza, burguers, hot dogs, pretzels i bagels. Little italy, little Korea, little Brazil, Chinatown. Manhattan i Érase una vez en América. Chicago, the musical. Rita Wilson, Sally Field, John Travolta, Sarah Jessica Parker i Philip Seymour Hoffman, newyorkers. Els ferrys i el metro. Times Square, open 24 hours. Gratacels, gratacels, gratacels. Taxis, taxis, taxis. L'Empire State, el Top of the Rock, el Chrysler. L'edifici Dakota. Gran Central i Central Park. Una espantosa onada de calor. Brooklyn, Harlem, Greenwich Village. Una milla de museus. Un miler de botigues. Un milió de distraccions. I love NY.

Per a més informació, premeu aquí