El mític videojoc Space Invaders s'ha convertit en un tòpic recurrent al You Tube. Gràcies a LaMalla.net, ja he trobat dues paròdies força divertidesdel tema: una, una partideta d'Space Invaders recreada amb humans fent de pixels i tècnica stop-motion a saco. L'altra, un "documental" sobre la trista vida d'un d'aquests marcianets cridats a files, amanit amb música de Ken Ishii.
(Nota: Cliqueu a sobre les imatges per veure els videos més gran o premeu el play per veure'ls tal qual)
Quan Superman retorna a planeta terra, la periodista Lois Lane està a punt de recollir un premi Pulitzer per un reportatge titulat «Perquè el món no necessita Superman». A la pel·lícula Superman Returns, aquesta és només la forma d’explicar el despit de la noia abandonada anys abans i sense més explicacions pel superheroi de la capa vermella. Però la realitat és que això és el que es deuen haver plantejat els responsables de retornar aquest personatge a la gran pantalla dues dècades després de l’últim capítol, estrenat a finals dels anys vuitanta.
I la realitat post 11 de setembre amb la que es topa aquest Superman és massa complexa per un heroi capaç de salvar les víctimes d’un robatori en una petita botiga però no d’ajudar en un món ple de guerres i desgràcies naturals. Els guionistes s’han escarrassat en adaptar el personatge als temps que corren, mostrant-lo en ocasions més fràgil i vulnerable, però de fons sona un enfadós discurs pseudomessiànic molt fora de lloc que pretén fer d’aquest Superman la guia esperitual que necessiten els éssers humans.
Com a pel·lícula, el Superman Returns que signa Brian Synger aconsegueix entretenir en algunes seqüències puntuals, però també perd l’interès en moltes ocasions. A favor seu compta amb la sòlida i divertida interpretació de Kevin Spacey -recuperant el paper que va fer Gene Hackman- i de Parker Posey, així com amb un cert aspecte retro i nostàlgic reforçat amb la recuperació, per exemple, de les imatges que va rodar Marlon Brando en el film original.
Dijous passat vaig anar al concert que van fer a Mataró els Bajo Fondo Tango Club, una formació argentina que combina la música de tangos amb l'electrònica i que està liderada per Gustavo Santaolalla, el compositor de les bandes sonors de Gonzàlez Iñárritu i també de Brokeward mountain. Però curiosament, del concert amb quedo amb els teloners, Facto Delafé y Las flores azules, un trio de Barcelona format per ex-integrants de Mishima i Élena i que ara porten una original proposta de hip hop, rock progressiu i pop hedonista i despreocupat, amb lletres fresques molt arrelades a la Barcelona per la qual es mouen els seus components. Per cert, i com a curiositat us diré que el cantant, Marc Barrachina, treballava fa molts anys a la botiga de discos La casa que hi ha a la plaça del davant de la Central del Raval. Facto Delafé va presentar les cançons del seu dics de debut, Vs el monstruo de las Ramblas, del que potser haureu sentit la cançó Mar el poder del mar i la seva enganxosa tornada amb allò de "esto no se para, esto no se para"... També van presentar la cançó que han fet expressament per Yo soy la Juani, de Bigas Luna, que s'estrenarà a l'octubre.
Aquí us deixo -visca el You Tube- el videoclip de Mar el poder del mar, que a banda de la cançó, també val molt la pena perquè està rodat en pla seqüència...
Quan aneu a veure Cars, cosa molt recomanable, assegureu-vos que al vostre cinema projecten abans el curtmetratge El hombre orquestra. Els de la Pixar ens regalen una joia de quatre minuts que, tot i no tocar el cel com el celebrat For the birds, si que ens recorda que Lasseter and Co són els-putos-amos en aquest món de l'animació tan maltractat. Ah, i quedeu-vos fins al final dels crèdits, que riureu una estona amb la paròdia dels grans hits Toy Story, Monstruos S.A, i Bichos protagonitzades per cotxes, és clar.
I si sou tan fans com jo mateixa de la Pixar, potser us farà gràcia fer-li una ullada a aquest blog.
En la seva tercera pel·lícula, El señor de la guerra, Andrew Niccol deixa de banda la ciència-ficció que havia abordat a Gattaca i Simone i s’endinsa en una història «basada en fets reals» en la qual desemmascara els turbulents interessos del tràfic d’armes. Per això, es fixa en la trajectòria de Yuri Orlov, un nordmericà d’origen ucranià que es converteix en un dels traficants d’armes il·legals amb més poder del món. Nicholas Cage, protagonista absolut, demostra que també és capaç de fer servir l’histrionisme amb fins dramàtics i contenir la interpretació quan cal.
Niccol adopta l’estructura narrativa d’ascens i caiguda que va consolidar Martin Scorsese a Uno de los nuestros i que després s’ha fet servir a Boogie Nights o Blow. La pel·lícula, plena d’ironia i humor negre però sense sortides de to, ressegueix la vida d’aquest traficant des de l’inici de la seva fascinació per les armes fins a la seva consolidació com a autèntic «senyor de la guerra». I és que l’objectiu del film d’Andrew Niccol és el de demostrar que les guerres només tenen a veure amb interessos polítics i econòmics, i que les estratègies no els decideixen els militars sinó grans empresaris i els polítics des dels seus despatxos.
Un altre apunt interessant, a banda de les anècdotes sobre les trampes que fan servir els traficants il·legals per burlar la persecució policial, és que mostra l’existència en paral·lel d’un tràfic «legal» d’armes i insinua que en realitat es tracta de dues facetes estretament interrelacionades del mateix negoci, i que la part «il·legal» només dissimula el seu vessant més «políticament incorrecte».
Imatge número 1. Kill Bill. Vol. I. El tema musical que sona en aquesta seqüència, The Flower Of Carnage (Shura No Hama), interpretat per Meiko Kaji, prové de la banda sonora original de Lady Snowblood.
Imatge número 2. Shurayukihime (títol internacional: Lady Snowblood).
I per si us penseu que tot això és pura paranoia, mireu:
Imatge número 1. Kill Bill. Vol. I.
Imatge número 2. Lady Snowblood. Suposo que d'aquesta ja no cal que us expliqui l'argument, oi?
Aquesta setmana ens hem estrenat en la cuina coreana casolana, gràcies a un llibre de receptes coreanes i a alguns preparats que hem trobat al Supermercado Extremo Oriente del carrer Balmes. El resultat, el que veieu a les fotografies: per picar, uns bunyolets de patata, ceba i ou sucats en una salsa de soja i sèsam; unes costelles de xai marinades en una salsa agredolça (de sobre) i uns fideus amb gambes, xampinyons i tofu per acompanyar. Ens ha semblat més seca i més dolceta que la cuina japonesa.
El director austríac Michael Glawogger fa, al documental Workingman's death, un dur i colpidor retrat de la realitat quotidiana de cinc col·lectius de treballadors manuals. El film ressegueix el rastre d'uns miners que excaven il·legalment una mina de carbó d'Ucrania, d'un grup de treballadors del sulfur a Indonèsia, d'un escorxador a l'aire lliure a Nigèria, d'una comunitat de pakistanesos dedicats al desvallestament de vaixells i de treballadors del sector de l'acer en una fàbrica a la Xina. Herois, Fantasmes, Lleons, Germans i Futur són els títols respectius d'aquests capítols, i en síntesi donen també una idea aproximada de l'aspecte o la idea que el director ha volgut resaltar d'aquests col·lectius l'ocupació dels quals té els dies comptats.
Tot i que del film es desprèn una certa crítica a la situació precària i infrahumana d'aquests treballadors, no és la voluntat de denúncia la principal intenció del director, sinó la de mostrar al món l'extraodinari esperit de supervivència de l'ésser humà. A través d'una magnífica fotografia que no estalvia detalls d'extrema cruesa, Glawogger mostra els obrers en la duresa de la seva feina, els rostres cansats, les mans brutes i els músculs tensats; però al mateix temps copsa la seva energia i empenta, i també la seva esperança i ganes de viure, en un retrat ple de dignitat que d'alguna manera remet al pioner del documentalisme Robert F. Flaherty.
La pel·lícula s'obre amb antigues imatges de l'era comunista exaltant la figura de l'obrer, i es clou amb un eloquent epíleg on es mostra com una antiga fàbrica siderúrgica a Alemania convertida en una mena de parc d'atraccions on es fan espectacles de llums i colors i on es reuneixen els joves a passar l'estona. Dels cinc episodis, destaca l'optimisme dels miners ucranians i la fantasmagòrica presència dels treballadors del sulfur que s'esmunyeixen, carregats de roques, entre grups de turistes als volcans d'Indonèsia. Però el capítol que més perdura en la retina és el de l'escorxador de Nigèria, potser per la contundència de les imatges d'esbodellaments de vaques i xais, però també pel nervi i la força del seu muntatge, al ritme d'una esplèndia banda sonora a càrrec de John Zorn
Encara no ens hem refet de la mort de Fabián Bielinski que ens assabentem d'una altra pèrdua prematura i inesperada, la de Juan Pablo Rebella, que va ser el co-director d'aquesta petita joia uruguaiana. Els detalls de la mort de Rebella els explica Carlos G. Campillo al seu bloc.
Al gener ja vam avançar, tenint en compte la presència de cineastes i actors asiàtics als jurats dels festivals de cinema, que el 2006 seria l'any del groc. Venècia no vol ser menys que Berlin i Cannes i ja han fitxat al director coreà Park Chan-wook per formar part del jurat d'un festival que tindrà lloc del 30 d'agost al 9 de setembre. A l'idolatrat director d'Old Boy el vam tenir a menys de dos metres de distància en la passada edició del festival de Sitges, on va presentar la seva Sympathy for lady vengeance.
Després d’èxits com Valentín, Una noche con Sabrina Love o El viento se llevó lo que, el director argentí Alejandro Agrestí fa el salt al cinema de Hollywood amb una pel·lícula d’encàrrec que reuneix als actors Keanu Reeves i Sandra Bullock en un intent de repetir de nou l’èxit de Speed. Però aquest cop no s’ha optat per un altre film d’acció sinó per una comèdia romàntica, que reversiona amb més pena que glòria una pel·lícula coreana de gran èxit al seu país però encara inèdita a casa nostra, Il mare. La casa del lago explica, en conjunt, el mateix argument: una història d’amor que es desenvolupa per via epistolar, en la qual els dos protagonistes estan en el mateix lloc físic, però en dos moments temporals diferents.
El film coreà es basa en un excel·lent guió que combina amb originals resultats els tocs de drama i de cinema fantàstic. La versió nord-americana funciona mentre és fidel al guió original, però comença a fer aigües quan s’hi afegeixen nous detalls que compliquen inútilment la trama. Entre les novetats, la que menys funciona és la de fer trobar els dos protagonistes en diversos moments de la història, ja que precisament una de les gràcies d’Il mare és que la parella no s’arriben a veure mai junts en el mateix pla. Però les exigències a Hollywood obliguen a reunir les dues estrelles malgrat que la manca de química entre els dos suposi un greu llast. Reeves es mostra inexpressiu i la Bullock actua sense convicció. A més, Agresti sembla massa preocupat a recalcar pistes i detalls que facin comprensible la trama, solució que l’acaba fent reiterativa i feixuga.
Ja tenim penjat, en període de proves, l'extra d'estiu de l'Espai Isidor. Vam encetar la tradició de relatar el viatge estival l'any passat coincidint amb la tourné per terres nipones i ves, ara li hem agafat el gust. Aquest juliol/agost anirem del Potomac al Hudson, o el que és el mateix, de Washington a Nova York. Comentaris, fotos i tota mena de detalls, aquí.
També podeu fer-li una ullada al Nihon Monogatari, que de tant en tant encara l'anem actualitzant...