divendres, d’abril 28

La perifèria



Nouvelle vague: Shinji Aoyama, Pen-ek Ratanaruang, Rajat Kapoor, Seijun Suzuki, Rithy Pahn, Mamuro Oshi, Chen Kaige, Riri Riza, Hou Hsiao-Hsien…. ÀSIA NO ÉS LA PERIFÈRIA, és el baf(F) que omple la pantalla. Hollyquè?

Technorati Tags:

dimecres, d’abril 26

Sant Blog



Gràcies a en Ramon que està pendent d'aquestes coses ens hem adonat que avui és Sant Isidor, a qui -amb una barreja de despreocupació i alegria- hem decidit adoptar com el sant patró del nostre blog, batejat atzarosament un bon dia amb el seu nom. Ja vam comentar que a banda de ser el patró dels estudiants i dels historiadors, aviat també podria ser-ho d'internet, cosa que ens omple d'infinita satisfacció, com segur que ja us imagineu. I per cert, la imatge que acompanya aquest post està a la venda, que ja veig que us moriu de ganes de posar-la a presidir els vostres ordinadors...

Normalitat



En la seva opera prima, Transamerica, el director Duncan Tucker aborda amb gran respecte i sensibilitat, però sobretot amb molta normalitat, un tema poques vegades tractat al cinema, el de la transsexualitat. I ho fa en una d’aquelles pel·lícules agredolces de caràcter costumista típiques del cinema independent americà.

Seguint el format de la road-movie, el film es fixa en Bree, un transsexual de gran aparença femenina que és a punt de sotmetre’s a l’operació definitiva de canvi de sexe. Abans, però, haurà d’enfrontar-se al seu passat quan descobreixi que té un fill adolescent nascut d’una esporàdica relació que va tenir quan era un home. Els dos junts travessaran el país, de Nova York a Los Angeles, en un viatge iniciàtic en què Bree s’enfrontarà als seus temors, tancarà el conflicte familiar obert per la seva tendència sexual i, sobretot, aprendrà a acceptar la seva identitat amb totes les implicacions que comporta.

El relat, excessivament lineal i narratiu, i una realització massa televisiva i impersonal, són els punts fluixos d’una obra que ha sabut, en canvi, trobar la manera de fer comprendre els sentiments de la protagonista. I és que en lloc de caracteritzar un actor de dona –fet que potser podria fer caure el film en la paròdia–, Tucker ha preferit donar directament el paper a una actriu, la televisiva Felicity Huffman (Mujeres desesperadas). Huffman ofereix un gran treball que defuig histrionismes i ajuda a veure des del principi la dona que hi ha a l’interior d’un cos d’home. Així és com ja d'entrada el film deixa enrere l’anècdota per passar a parlar de sentiments i de temors humans que qualsevol persona, independentment de la seva condició, pot entendre i compartir.

Technorati Tags:

dilluns, d’abril 24

Quan ens començavem a divertir...



Amparada sota l’estela de Quentin Tarantino, que n’és el productor i el màxim instigador, Hostel s’ha venut com poc menys que la gran revolució del subgènere del gore. No es pot negar que la segona pel·lícula d’Eli Roth -que ja va demostrar el que és capaç en matèria de sang i fetge a Cabin Fever-, conté alguns moments antològics que fan les delicies dels seguidors del gènere, però també és cert que, en conjunt, el film no és més que una anècdota inflada per justificar la durada d’hora i mitja pròpia d’un llargmetratge.

Així, Roth es reserva la sang i el fetge durant molta estona i estira en excés la primera part de presentació dels protagonistes, dos joves nordamericans i un islandès força infantils que fan gala de la seva lamentable manca d’educació en les seves vacances per Europa, en un llarg segment de pel·lícula més propi d’una seqüel·la de Porky’s o d’American Pie més que d’un film de terror. Finalment, i atrets per la promesa de sexe fàcil van a parar a un hostal macabre on els clients paguen per matar víctimes innocents, excusa que regala alguns dels moment més feliçment gores de la pel·lícula, així com una breu però simpàtica aparició de Takashi Miike inclosa.

Però tot i la despreocupada manca d’escrúpols de la qual fa gala el director quan comença a brollar la sang (requisit indispensable per tota cinta gore «que se precie»), en conjunt la sensació de l’espectador davant aquest Hostel és la d’una prometedora festa que acaba tot just quan ens començavem a divertir.

Technorati Tags:

Declaració pública



Graffitti escrit a la Piazza del Popolo, un dels indrets més fantàstics de Roma.

Technorati Tags: ,

dissabte, d’abril 22

De polis i pares



SPL (Saat Po Long) és una trepidant mostra del cinema d'acció de Hong Kong que combina les arts marcials i el thriller policiac, clarament influenciat per èxits recents com Infernal Affairs d'Andrew Lau o Election, de Johnnie To. Al repartiment hi trobem, precisament, el protagonista d'Election, Simon Yam, i dues generacions d'estrelles de les arts marcials representades pel veterà Sammo Hung i Donnie Yen (vist, entre moltes altres, a Tigre y Dragón i Hero).

La pel·lícula se centra en la lluita d’un agent de policia malalt a punt de retirar-se per empresonar un poderós cap de la mafia que en el passat de la mort de la seva dona. L’agent està acompanyat pel policia que l’ha de substituir en el càrrec, excusa que serveix per plantejar la típica estructura de buddie movie. Però lluny de representar el "poli bo" i el "poli dolent", aquests dos personatges destaquen per la seva l’ambigüetat, que es confón amb les pinzellades d’humanitat amb què s’ha volgut dibuixar al cap mafiós. De rerefons, les relacions entre pares i fills i l’absència de la figura paterna aporten la dimensió dramàtica a un film àgil que té en les esteticistes seqüències d’acció i d’arts marcials alguns dels seus millors moments.

Technorati Tags:

divendres, d’abril 21

Cimera xineso-hollywoodenca



Sembla que la cimera Xina-Estats Units tindrà una continuació sonada, força més lúdica però no per això menys titànica, en el marc incomparable dels Jocs Olímpics de Beijing. Concretament, a les cerimònies d'inauguració i clausura podrem gaudir de dos grans espectacles dirigits conjuntament per Zhang Yimou (això ja ho sabiem) i Steven Spielberg (novetat!!!). Realment si el que volia Bush era establir lligams més estrets amb la potència asiàtica, no podia haver trobat un millor embaixador... Ara, creieu que Yimou i Spielberg seran capaços de millorar les cerimònies d'inauguració i clausura de Barcelona 92? Oi que no?

Technorati Tags:

Especial culinari de post-Quaresma (edició especial)



A Roma vam tastar un Baccalà alla romana que passarà als annals de la posteritat. El miracle culinari, encara que breu, va ser intens, i va tenir lloc en un restaurant moníssim, la mar d'encantador i increïblement barat que estava situat just davant de la basílica de San Clemente, la qual cosa justificaria el nom del restaurant, I Clementini. Si heu d'anar a Roma en algun moment, hosteria i basilica són molt recomanables (i estan al costat del Colisseu, així que podeu aprofitar la visita). Si no, podeu optar per la versió homemade del bacallà a la romana, seguint aquesta recepta.

Technorati Tags: ,

Divines paraules





Lluminós al viale Monte Oppio, davant de San Martino ai Monte, i graffitti als entorns del Vaticà.

Technorati Tags: ,

dijous, d’abril 20

My Rome



Un post d'en Ramon m'ha animat a repassar l'obra de Zhang Huan i ves per on que he descobert, molt oportunament, la performance que va fer als museus capitolins de Roma.

Technorati Tags: ,

dimecres, d’abril 19

Les TIC vaTICanes







Pantalles de televisió gegants a la plaça de Sant Pere durant la retransmissió de la Missa nocturna de Dissabte Sant (15 d'abril).

Technorati Tags: ,

dimarts, d’abril 18

The End



Deu ser culpa de Cinema Paradiso, o de The last picture show, però sempre m'ha semblat que el tancament d'un cinema havia de ser un moment especial i nostàlgic, i una ocasió per fer balanç, associant cada pel·lícula al moment en què va ser vista. Potser em deixo emportar pel romanticisme, però des de que faig ús de la consciència cinèfila, a Mataró que és la meva ciutat ja he vist tancar uns quants cinemes. I fins ara l'última sessió sempre havia tingut aquella cosa especial, de cerimonia, de dia memorable...

Recordo el dia que va tancar el Foment. Jo i els dos amics que vam voler-nos acomiadar del cinema vam fer una llista de totes les pel·lícules que recordàvem haver-hi vist. Les vam anar apuntant en una d'aquelles estovalletes de paper que et posen als bars, fins que pràcticament se'ns va acabar el lloc per escriure. Eren moltes les pel·lícules, perquè per nosaltres havia estat el cinema de la infància. A la taquilla, li vam ensenyar al senyor del cinema i l'home se'ns va posar a plorar, literalment, tot emocionat. Es va quedar amb la nostra llista...

Amb l'Iluro, la cosa va ser diferent, perquè aquell mateix dia tancava no un, sinó tres cinemes: l'Iluro, el Núria i els cinemes Mataró, que eren tots de la mateixa empresa. El Núria ja feia temps que no era el mateix: quan ens el van retallar, fent tres sales on abans n'hi havia hagut una d'immensa, li van fer perdre la seva personalitat. Però també hi anàvem! Els Mataró ens els haviem fet nostres per allò d'haver-los vist néixer -els vam estrenar veient Pesadilla antes de Navidad-, però com que eren tan nous, vam superar el tràngol. Però L'Iluro... aquest si que ens va fer patir!

De l'Iluro, un dels cinemes més grans d'Europa, corria -i encara corre- la llegenda urbana que era un dels cinemes escollits per Stanley Kubrick per estrenar-hi les seves pel·lícules. Era un cine impressionat, enorme. Per això a l'última sessió de l'Iluro hi va anar molta gent, i va ser molt emocionant. Molt portaven càmeres de fotos i retratâven els racons, les moquetes vermelles, les butaques, la decoració dels anys setanta... L'atzar va voler que la última pel·lícula projectada fos Moulin Rouge, i si l'heu vist potser recordareu que acaba amb un The End com els d'abans i un teló que es tanca. Quin gran final per un cinema gloriós! A més d'un i d'una li va saltar la llagrimeta...

Avui ens han tancat un altre cinema. Els Oscar, els antics Mataró, que vam estrenar i ja vam veure morir una vegada. I els vam veure revifar i ara va i ens els tanquen de nou. I així, de cop i volta, sense avisar. Mort subite. No han tingut ni el detall de regalar-los una última sessió, i mira que són tan cinematogràfiques... És clar que avui hi ha un Barça-no-se-què, i és dimarts, i la fresca convida a quedar-se a casa, i estem cansats de tot un dia de feina, i no podem gastar més diners després de la Setmana Santa, i ja llogarem les pelis en video, o les baixarem d'internet, o mirarem la tele, o no farem res... perquè en el fons, a qui li importa encara que tanqui un cine?

Technorati Tags:

Il Patrone



Tot passejant per Roma hem trobat il santo patrone d'aquest blog. I curiosament, hem descobert que ens el volen convertir en el patró d'internet. Li posarem un ciri digital perquè ens faci augmentar les audiències...

Technorati Tags: ,

dilluns, d’abril 17

dijous, d’abril 13

Pasqua a la romana



Lo Spazio Isidoro si muove questa Pasqua verso Roma, per vivere la rinascita della sinistra, per vedere il nuovo Papa, per camminare intorno a la piazza Navona e per mangiare la pizza e il gelato davanti il Pantheon d'Agrippa. Arrivederci!!!!

Technorati Tags:

dimecres, d’abril 12

Especial culinari de Quaresma (capítol setè i últim)



Si, ja sabem que avui encara no toca però és que segurament divendres estarem degustant el Bacallà a la romana en directe des de Roma i no estarem per escriure receptes al blog. I com que no volíem deixar incomplert aquest Especial Culinari de Quaresma que amb tant de carinyu us hem ofert aquestes darreres setmanes, us deixem una recepta d'urgència que ja teniem preparada amb antel·lació. Es tracta del mític i emblemàtic Arròs amb bacallà. Preneu nota:

Ingredients: 100 grams de bacallà, un pebrot vermell, una ceba, dos alls, un tomàquet madur, arròs per dues persones (un got), safrà i llorer.

Preparació: Rentem i tallem el pebrot en tires fines i el fregim en una paella. El reservem. Sofregim la ceba i els alls amb el tomàquet rallat. Hi afegim l'arròs i ho maregem. Quan estigui una mica cuit afegim l'arròs i l'aigua que calgui. Al cap de cinc minuts hi posem el pebrot, el llorer, el safrà i la sal i ho deixem al foc fins que l'arròs estigui cuit. I ja està...

Volem dedicar aquest últim capítol a tots els bacallans sense els quals aquest especial no hauria estat possible. I abans d'acabar, us convidem a provar una altra recepta de bacallà, la que proposen a la cuina d'en Roger.

Technorati Tags: ,

dimarts, d’abril 11

1984 al 2006



El director James McTeigue dóna la cara en una pel·lícula en la qual és ben visible la firma dels seus productors, els germans Andy i Larry Wachowski. Els creadors de la saga Matrix reprenen a V de Vendetta les obsessions que defineixen la seva famosa trilogia –la realitat alternativa, la manipulació de les masses, els herois messiànics, una certa mística new age–, i les exploten en un film la referència directa del qual és 1984.

Com a la novel·la de George Orwell (i derivats com Farhenheit 451 a Brazil o Gattaca), V de Vendetta presenta un estat totalitari d’extrema dreta en el qual el líder –un Gran Germà en tota regla– sotmeten a un control absolut de la població a través de la manipulació dels mitjans, l’ús de la propaganda i el terror. El poble reacciona amb un revolta ingènuament idealista (representada en una espectacular seqüència final de masses) instigada per un revolucionari subversiu que simbolitza, sota una màscara i malgrat un discutible discurs sobre l’ús de la violència, els ideals de justícia i llibertat.

V de Vendetta adapta fidelment l’aplaudida novel·la gràfica d’Alan Moore. Però més enllà del text original, el que destaca del film és la capacitat per copsar l’essència del moment històric en el qual està feta, amb referències directes als atemptats de Nova York, Madrid i Londres, a la intervenció nord-americana a l’Iraq, etc. La vocació de ser «filla del seu temps» se suma al gran desplegament visual i un sòlid repartiment principalment britànic que validen i engrandeixen la proposta fins a convertir-la en una referència instantània de la ciència-ficció política.

Technorati Tags:

dilluns, d’abril 10

Habemus programació completa



Si esteu de vacances de Setmana Santa (no és el meu cas, encara) i no sabeu en que ocupar el temps podeu fer-li una ullada a la programació del BAFF, festival estimat i entranyable entre els festivals que es fan i es desfan. Aquest any el país convidat és la Índia, com haureu comprovat observant el cartell de l'esdeveniment en qüestió. Però més que de la Índia, jo la peli que us recomanaria, així d'entrada (i si us van les emocions fortes), és la d'Eli eli, lema Sabachtani?, de la que ja vam parlar en ocasió de la seva projecció a Sitges.

Technorati Tags:

diumenge, d’abril 9

Any given sunday





...o com es troba la via del tao.

David contra Golliat



Pocs directors tenen la capacitat de l’italià Nanni Moretti de parlar d’ells mateixos en primera persona i fer al mateix temps un afilat i irònic retrat de la realitat social i cultural europea i italiana. I menys encara són capaços de fer-ho en un curtmetratge que dura poc més de set minuts. A Il giorno della prima di Close-up, curtmetratge realitzat l’any 1996, el director de Caro Diario fa una irònica mirada a la competència desleiall que el cinema comercial fa al cinema d’autor i, al mateix temps, serveix com a personal i divertit alegat de la passió pel setè art.

El film demostra com n'és d’arriscada l'aventura d'especialitzar-se en l’anomenat cinema "d’art i assaig". Indefectiblement, els cinemes que aposten per programacions alternatives són com petits Davids contra Golliats molt poderosos: els multisales, les multinacionals, la pressió per l'audiència. El Nuovo Sacher, el cinema propietat de Nanni Moretti situat al Trastevere romà, no és cap excepció. I fer rutllar aquesta sala comporta una sèrie de maldecaps, nervis i obsessions que el polifacètic cineasta italià no dubta gens en aprofitar com a material pel seu curtmetratge.

Així, en aquests set minuts, Moretti relata, amb el seu estil realista però ple d’humor, les penúries de projectar al Nuovo Sacher la pel·lícula iraniana Close-up, d’Abbas Kiarostami, just la mateixa setmana de l’estrena d'El rey León en la resta de sales comercials. L’empresa es presenta com una causa perduda i Moretti, com el seu màrtir. Els nervis i les angoixes abans de l’esperada estrena i, sobretot, la "flagelació" davant les minses xifres d'espectadors de la pel·lícula iraniana ofereixen un divertit retrat el tarannà obsessiu i neuròtic del director, però també desvetllen, amb ironia, la trista realitat d’aquell cinema que se surt dels cànons més comercials.

Aquest film de Nanni Moretti forma part d’un recull de setze curtmetratges de realitzadors europeus recollits en el DVD Cinema16: curts europeus, impulsat fa uns anys pel productor Luke Morris. El DVD, de tres hores i mitja de durada, permet recuperar els primers treballs en format curtmetratge –la majoria inèdits- d’alguns dels grans directors europeus. A banda del curt de Nanni Moretti, aquest DVD també inclou obres de Lars von Trier, Krzysztof Kieslowski, Jean-Luc Godard, Patrice Leconte, Peter Mullan, Lukas Moodyson, Jan Svankmajer, Roy Andersson i l’espanyol Javier Fesser, entre d’altres. Aquest DVD es va posar a la venta a l’estat espanyol l’any 2004.

Més cinema invisible a
Technorati Tags:

dissabte, d’abril 8

Especial culinari de Quaresma (capítol sisè)



Aquesta setmana ens hem fet esperar però crec que l'espera haurà valgut la pena. A una setmana vista de la fi d'aquest especial culinari no hem volgut deixar passar l'oportunitat d'atacar la recepta de bacallà més tradicional de la Quaresma, coneguda amb el nom clar i català de "Bacallà de Quaresma". La seva preparació, com sempre, està xupada...

Ingredients: 300 grams, 1 ceba, 2 alls, ametlles, julivert, farina, aigua, prunes i dos ous

Preparació: preparem els ous durs posant els ous a bullir amb aigua. Posem les prunes en remull uns vint minuts. Enfarinem el bacallà i el fregim en una paella amb força oli ben calent i el reservem. Al mateix oli enrrossim la ceba picada petita. Quan falti poc hi afegim un raig de vi blanc o de conyac i deixem que redueixi. En un gotet d'aigua desfem una mica de farina (sobretot que no quedin grumolls que si no la salsa no xuta). Preparem una picada amb els alls, les ametlles i el julivert i la barregem amb l'aigua i la farina. A continuació ho afegim a la paella amb la ceba, ho deixem reduir una mica fins que quedi una salseta blanca. Al cap d'uns deu minuts hi podem posar les prunes senceres, els ous durs partits per la meitat i el bacallà. Ho deixem una estoneta perquè el peix agafi el gust de la salsa i ja podem servir.

Technorati Tags:

dijous, d’abril 6

Lamentable paròdia



Gairebé quinze anys després de l’estrena d’Instinto básico, una seqüela intenta repetir l’èxit d’aquella pel·lícula que va convertir Sharon Stone en un mite eròtic. Resulta realment lamentable veure com ara la Stone es converteix en una amanerada paròdia de si mateixa en una pel·lícula que, a més a més, tampoc compta amb altres factors que en aquell moment van ser tan decisius com el famós encreuament de cames. I és que sense el director Paul Verhoeven i el guionista Joe Eszterhas, Instinto Básico 2: Adicción al riesgo perd tot el morbo possible i es redueix a una pseudotrama policíaca del tot inversemblant resolta amb el vell i enfadós truc de marejar la perdiu amb dos o tres girs finals que no deixen clar qui és realment l’assassí. Un truc, d’altra banda, que va ser molt explotat en els thrillers dels anys noranta.

Potser és per aquest motiu que Instinto básico 2 deixa un regust de cosa rància i caducada, que es potencia també amb la fotografia, la banda sonora i fins i tot amb el disseny de vestuari i l’escenografia. Ni tan sols la promesa de la càrrega d’erotisme del film és ja un al·licient per a una pel·lícula que surt del pas amb un parell de recatades i convencionals escenes de sexe. Ni el director Michael Caton-Jones, ni l’insípid actor David Morrissey milloren aquesta oblidable i absurda seqüela que demostra que fent servir els mateixos ingredients i repetint la mateixa fórmula no sempre es pot aconseguir el mateix plat.

Technorati Tags:

dimecres, d’abril 5

A dues veus



Skye (ex-Morcheeba) i Beth Orton: pop electroacústic en femení, a dues veus; dues càlides propostes per als primers dies de primavera, ara que encara fa fresca...

Technorati Tags:

dissabte, d’abril 1

Últimes reflexions abans de tancar



El castillo ambulante serà, si res no el fa canviar d’opinió, la darrera pel·lícula de Hayao Miyazaki. El veterà mestre de l’animació japonesa ja ha anunciat que clou amb aquest film la seva obra, que inclou des de nostàlgiques sèries del passat -Heidi o Marco, per exemple- fins a indiscutibles joies de la ficció animada, com Mi vecino Totoro o El viaje de Chihiro.

Amb voluntat de compedi, a El castillo ambulante Miyazaki ressegueix tots els temes i obssessions que l’han acompanyat en la seva llarga i prestigiosa trajectòria: els desequilibris del progrés tècnic i els seus efectes en el medi ambient, la guerra com a manifestació d’aquests desequilibris, els infants abandonats, l’absència paterna, el pas del temps... La fantasia es mostra de nou com la única forma de fugida d’una realitat poc agradable, per això en les seves pel·lícules -i El castillo ambulante no és cap excepció- hi habiten esperits protectors, éssers imaginaris, mons màgics on encara és possible la pau, la preservació de la natura i les relacions humanes.

Sembla que, abans de tancar la paradeta, Miyazaki s’ha sentit empès a fer una última reflexió sobre totes aquestes qüestions. Per això, ha carregat de continguts El castillo ambulante fins a convertir-la en una pel·lícula barroca, excessiva i farragosa, on tots els temes s’apunten sense cap ordre i pocs s’arriben a cloure del tot. La complexa trama costa de seguir i, en conjunt, la pel·lícula resulta tristament tediosa. Malgrat tot, algunes de les reflexions (principalment les que fan referència a l’edat i el pas del temps) permeten intuir, de fons, la saviesa i l’experiència de vida acumulades. A nivell tècnic i formal, en canvi, Miyazaki es mostra àgil com el primer dia (només cal observar l'espectacular disseny del castell mòbil que dóna títol al film) i deixa fora de qualsevol dubte que s’ha guanyat a pols el seu lloc entre els més grans de l’animació.

Technorati Tags:,