Pèrdua sobtada

Avui ens ha fet molta pena la notícia de la mort sobtada del director Fabián Bielinski, el responsable de dos films claus de la nova fornada del cinema argentí, Nueve Reinas i la irregular però extranyíssima El aura, dos títols pels quals sempre he tingut una especial simpatia, malgrat la meva antipatia general cap als productes més endolcits d'aquesta cinematografia llatinoamericana.

Technorati Tags: cinema

La Bullock, els remakes i l'amor per sobre de totes les coses

Aquest divendres s’estrena La casa del lago, comèdia romàntica protagonitzada per Keanu Reeves i Sandra Bullock i que aniré a veure el mateix dia de l’estrena, si puc, per la meva vergonyosa afició a les pel·lícules de la Bullock (no me’n perdo cap, ni Miss Agente Especial II). Però aquest cop tinc una bona excusa cinematogràfica.

The lake house és el remake d’una pel·lícula coreana, Il Mare (Siworae, 2000), un dels títols claus en el melodrama lacrimògen que els coreans dominen tan i tan bé. El seu èxit rotund té a veure amb una original idea resolta en un excel·lent guió que combina romanticisme, drama i un toc fantàstic, com una versió modernitzada i salvant totes les distàncies, de films com El fantasma y la senyora Muir o Jennie. La seva protagonista és Jun Ji-Hyun convertida en heroína del melodrama gràcies a Il Mare, pel·lícula a la que d’alguna manera es feia refència, amb humor, al film que va protagonitzar posteriorment, la divertidíssima My Sassy girl.

Il Mare és el nom de la casa on viuen els dos protagonistes d’aquesta inusual història d’amor que es desenvolupa en dos nivells temporals diferents i per via epistolar. La trama comença quan el propietari de la casa del llac troba una postal escrita dos anys més tard per una altra inquilina de la casa. La bústia es converteix en el cuc temporal per on els dos protagonistes escursen la distància abstracta dels dos anys que els separen. A través d’aquesta relació per carta neix una emotiva història d’amor marcada per l’amenaça d’una tragèdia i les possibilitats de canviar el transcurs de la història. De fons, i com també a My Sassy Girl, la idea de la predestinació i de l'amor com a força per superar tots els impossibles.

Technorati Tags: cinema, remake

Artilleria visual sense contingut

Kurt Wimmer és el director d’Equilibrium, un d’aquells films de culte que ha fet la seva fortuna gràcies a la difusió per Internet. Per això, s’esperava amb un cert interès la seva nova pel·lícula, Ultravioleta, una fantasia futurista que protagonitza l’actriu i model Milla Jovovich (confirmant-se en el paper d’heroïna ciberpunk).

A Ultravioleta, Wimmer reprèn d’alguna manera la temàtica d’Equilibrium, el de la lluita dels grups de resistència que s’oposen als sistemes autoritaris. L’acció ara té lloc en un futur on metges i científics sotmeten la població i s’enfronten a una resistència formada per una colla d’humans afectats per un virus que els ha modificat genèticament fins a convertir-los en armes letals.

D’aquest punt de partida Wimmer n’hauria pogut treure més partit, però el director ha decidit deixa de banda l’argument i centrar-se en l’aspecte visual del film. Així, Ultraviolet destaca per una cuidada fotografia que intenta reproduir la textura dels videojocs, així com per un ritme trepidant i per unes seqüències d’acció que remeten directament a aquestes aventures virtuals. Les escenes de lluita es basen en les arts marcials popularitzades pel cinema oriental –de fet, la meitat de l’equip tècnic del film és de Hong Kong, tot i que la pel·lícula tampoc dissimula la influència més occidental de títols com Matrix o Kill Bill. Wimmer, a més, torna a fer gala del seu sentit estètic i ofereix enquadraments visualment força espectaculars. Llàstima que tot aquest desplegament visual vesteixi una pel·lícula amb un argument tan buit i desaprofitat.

Technorati Tags: cinema

NYAFF

Són molt macos els cartells del NYAFF, el Festival de Cinema Asiàtic de Nova York que s'està celebrant aquests dies. A més de coloristes i la mar de divertits, aquests cartells s'inspiren en dos dels films que es projecten. Concretament, The Great Yokai War, de Takashi Miike (a l'esquerra) i Funky Forest, de Katshuhiro Ishii (a la dreta).

Technorati Tags: cinema

Avui Déu faria 100 anys

...i nosaltres ho celebrarem rient a costa seva.

Technorati Tags: cinema

El desert

A les sales de Cinesa, mentre duri el Mundial de Futbol, si presentes la Cinesa Card et cobren l'entrada a preu de dia de l'espectador, encara que sigui diumenge. Suposo que se'ls ha acudit veient que amb l'oferta televisiva de futbol, alguna cosa havien de fer per animar la penya a aixecar-se del sofà i anar al cinema. Reconec que la iniciativa és molt profitosa per la butxaca dels que anem al cine de mitjana tres cops per setmana i que "a nadie le amarga un dulce"; però sincerament, em sembla que seria molt més efectiu si enlloc de Devuelveme mi suerte, El juego de los idiotas, Diario de un ejecutivo i Scary Movie , apostessin per un cinema ja no de gran qualitat, sinó amb un mínim-mínim interès. Les pantalles, al mes de juny, són autèntics deserts cinematogràfics, cementiris de rampoines somniferes incapaces de mobilitzar ni els cinèfils més voraços. I mentrestant, centenars i milers de pel·lícules invisibles llargament esperades continuen acumulant pols en les prestatgeries de vés-a-saber-quina recòndita distribuidora estatal.

Technorati Tags: cinema

Vida de sant amb arts marcials

L’estrella del cinema d’arts marcials Jet Li és el protagonista absolut de Sin miedo (Fearless), pel·lícula que s’ha presentat com un producte en la línia de Hero o La casa de las dagas voladoras aprofitant la presència del prestigiós coreògraf Yuen Wo Ping (conegut pels seus treballs a Matrix i Kill Bill). En realitat, però, es tracta del biopic força convencional sobre Hou Yuan Jia, un històric lluitador que va fundar la Federació d’Esports Jin Wu i va popularitzar les arts marcials.

El relat, que comença el 1910, s’estructura al voltant d’un gran flashback que ressegueix la trajectòria d’aquest personatge, des de la seva infantesa humil i malaltissa i fins als primers èxits, la posterior caiguda i la redempció final. Cada episodi inclou nombroses seqüències de lluita, que són el principal atractiu d’un film que a estones entreté, però que no arriba a fer vibrar com els cèlebres títols als quals es pretén comparar.

El seu director és Ronnie Yu, responsable de films com La novia de Chucky o Freddy vs Jason –fets a Hollywood– i que amb Fearless retorna a Hong Kong, on va començar la seva carrera. La pel·lícula compta amb el beneplàcit de la fèrria censura xinesa, i de fet, no dissimula una certa ideologia a favor de la unitat i la grandesa del poble xinès. Aquest missatge queda reforçat, justament, pel retrat idealitzat que s’ofereix d’aquest Hou Yuan Jia, i que queda representat com poc menys que un heroi nacional.

Technorati Tags: cinema

Per passar el dia (de reflexió)

Família, si ja teniu clar que votareu demà en el referèndum, podeu aprofitar la jornada de reflexió per anar a veure Grizzly Man, una de les poques pelis que ens arriben del prolífic Werner Herzog i que ja vam comentar en ocasió de la seva projecció al Festival de Sitges. A Sitges, el film va generar encesos debats sobre la veracitat d'allò que explica, cosa que em sembla molt que és el que pretenia Herzog. Deixar passar aquesta oportunitat seria una pas enrera tan lamentable com votar no a l'Estatut, així que vosaltres mateixos...

Technorati Tags: cinema

Fantasmes japonesos (i les seves versions americanes)

Potser us fa gràcia veure el tràiler del remake americà de Kairo, de Kiyoshi Kurosawa. Les imatges del tràiler fan pensar que s'han mantingut força fidels a l'original, tot i que també hi veig molts ensurts fàcils que trenquen amb la silenciosa atmosfera del film nipó. Kairo, pels que no la coneixeu, està considerada la gran pel·lícula japonesa contemporània de terror i la responsable de la revifada del subgènere de fantasmes nipons, que a nosaltres ens va arribar amb títols com Ringu.

Cap altra pel·lícula de gènere ha sabut copsar millor que Kairo la soledat i l'aïllament que afecta el món urbà i tecnificat. Ja veurem que en queda d'aquesta reflexió a la versió americana. A la japonesa, plena de ressonàncies sociològiques i metafísiques, el director Kiyoshi Kurosawa adverteix del risc que el "mal" ús de les tecnologies ens faci perdre el contacte amb els altres, fins aillar-nos del tot i convertir-nos en poc més que ànimes en pena. Per això, abans que una pel·lícula de terror, Kairo és un tristíssim tractat sobre la incomunicació humana.

Però la pel·lícula de Kiyoshi Kurosawa és alhora un notable exemple de com es pot aterroritzar una platea fugint de l'enquadrament tancat, l'ensurt fàcil i el vell recurs del cop musical inesperat. Per la contra, Kurosawa opta per un intel·ligent ús de llums i ombres i per una inquietant presència dels fantasmes que vaguen per la pantalla al ritme d'una desafinada nota sostinguda. L'acció transcorre en un futur immediat on les ciutats es converteixen en poc menys que deserts post-nuclears ocupats per aquests tristos esperits, una imatge que d'alguna manera ens alerta també de la terrible buidor que amenaça la societat contemporània.

Technorati Tags: cinema

Cadires imperials

Ja fa dies que us volia recomanar, abans que s'acabi el proper 20 de juny, una exposició de mobles xinesos d'època imperial que fan a la Fundació Godia de Barcelona i que pot haver passat força desapercebuda. L'exposició recull una dotzena de peces procedents del Palau Imperial i del Palau d'Estiu de Beijing. La majoria dels mobles daten de les dinasties Ming i Qing (segles XVI-XVIII), tot i que també es pot contemplar una plataforma on seia l'emperador durant la dinastia Han (s.II a.C.). Són cadires, plataformes, taules i armaris de marbre i fusta lacada que permeten comprovar en directe l'elegància i la sofisticació del moble d'èpoques imperials. Tot i que pot semblar una mostra de poca importància, es tracta de la primera gran exposició de moble imperial xinès que es fa a Occident i recull peces d'inestimable valor, ja que s'ha de tenir en compte que amb la República, primer, i el govern comunista, després, moltes d'aquestes peces van ser destruides. I si podeu, aprofiteu per gaudir de pas de la col·lecció privada de Francisco Godia, de la que destaca l'extraordinari fons d'escultura romànica, que és una de les meves petites debilitats.

Technorati Tags: exposicions

Serveis mínims

Encara no sé ben bé perquè però m'he tornat a llençar als estudis universitaris amb total alegria i sense pensar, deu ser cosa de la crisi dels trenta. Però ja no me'n recordava que al juny arriben els examens fatídics, així que hem veig obligada a rebaixar el ritme de la cosa blogaire i destinar els esforços al Pensament Oriental i al Xinès I. Continuaré treient el cap per si hi ha cap urgència cinèfila, però en serveis mínims. Serà per poc temps...

El mal al segle XXI

El director John Moore signa una correcta i eficaç revisitació d’un dels indiscutibles clàssics del cinema de terror, La profecía, quan es compleixen trenta anys del film original. Estrenar aquest remake en una data tan «diabòlica» com el 6 del 6 del 2006 ha estat una decisó efectiva: el públic va omplir dimarts per la nit les sales de cinema -els de MAtaró la van fer a la sala 6!- en l’estrena mundial del film.

La nova versió es garanteix l’èxit adaptant amb absoluta fidelitat el guió original de David Seltzer, i només es permet la llicència d’incloure referències a l'atemptat de l’11 S i el conflicte israelianopalestí que contextualitzen el film i remarquen la reflexió sobre la presència del mal en la societat del segle XXI. La pel·lícula també fa èmfasi en la investigació sobre els orígens del nen diabòlic Damien i dóna un major pes al paper dels capellans i el Vaticà, en una maniobra que aprofita la moda dels thrillers historicometafísics del tipus El Codi Da Vinci.

Moore, a més, modernitza l’estètica del film amb recursos que tan aviat s’inspiren en Kubrick com en l’imaginari visual de Seven. En aquest sentit, és força notable –i resulta realment esgarrifosa– la representació dels malsons dels pares de la criatura. Encertada és també l’elecció del petit actor Seamus Davey-Fitzpatrick, que supleix amb una mirada alhora angelical i diabòlica les carències de la seva interpretació. Les escenes de Mia Farrow, divertida cita cinèfila destinada als amants dels films «satànics», es compten entre les millors del film. No es pot dir el mateix de Liev Schreiber i Julia Stiles, que prenen amb poca fortuna el relleu als actors de l’original, Gregory Peck i Lee Remick.

Technorati Tags: cinema

El dia de la bestia

A l'agenda d'avui hi tenim una estrena de mil dimonis

Technorati Tags: cinema

Entreteniment sobre rodes

Hi haurà menció d'honor per a qui endevini més títols!

Violència, sexe i venjança a Medellín

Emilio Maillé signa una benintencionada però irregular adaptació de la famosa novel·la del colombià Jorge Franco Rosario Tijeras. El film explica una història de passions extremes amb el rerefons de les bandes que trafiquen amb drogues i els sicaris que imposen la seva peculiar justícia. La Rosario Tijeras del títol és una d’aquestes sicàries la vida de la qual està marcada per la violència, el sexe i el desig de venjança.

La pel·lícula arranca en el moment en què Rosario rep un tret i es debat entre la vida i la mort a l’hospital. A partir d’aquí un seguit de flashbacks intenten reconstruir la turmentada vida d’aquesta sicària seductora i perillosa a parts iguals. El guió, signat per l'argentí Marcelo Figueras, no se sap treure de sobre el pes del text literari original i no sempre resulta suficientment entenedor, però tot i això regala algunes bones seqüències, com la del dramàtic enterrament del sicari Johnefe.

La jove actriu colombiana Flora Martínez s’esforça per construir el paper de dona fatal, tasca complicada de la qual en línies generals es pot dir que se’n surt, malgrat que en alguns moments sembla que el paper li vagi una mica massa gran. El mateix es pot dir d’Unax Ugalde (que fa un treball notable per resultar creïble amb el seu accent de colombià) i de Manolo Cardona, que completen el dramàtic triangle amorós que centra bona part de l’argument. El film destaca també pel retrat violent i marginal que ofereix de la ciutat de Medellín, convertida en un personatge més de la història.

Technorati Tags: cinema

Reconciliar-se

David Lynch va trobar en les pàgines dels diaris la inspiració per a la que sembla, fins al moment, la menys lynchiana de les seves pel·lícules. Perquè, encara que en realitat només sigui per la seva aparença, la senzillesa i la humanitat que es desprenen d’Una historia verdadera molt poc tenen a veure amb el món estrany i embogit del creador de Blue Velvet i Twin Peaks. A Una historia verdadera Lynch reconstrueix els pasos d’un personatge real, Alvin Straight, un ancià que va decidir emprendre un llarg viatge a través de tres estats de l’Amèrica profunda per visitar el seu germà malalt. El peculiar mitjà de transport que fa servir Alvin en aquest trajecte –un petit tallagespa adaptat a les circumstàncies- marca el ritme tranquil i pausat d’un film ple de petites revelacions i grans lliçons de vida, que l’ancià regala sense demanar res a canvi a tots aquells que s’anirà trobant en la seva odissea a través dels camps de blat i les llargues carreteres del sud dels Estats Units. Però la lliçó més important és la que aprendrà ell mateix sota les estrelles: la dolorosa inutilitat de l’enfrontament i, sobretot, l’absoluta necessitat de perdonar sense demanar explicacions. Mica en mica, sense arribar a entrar mai en els detalls superficials, el film revela la disputa que un bon dia va separar els dos germans. I sense paraules, amb els silencis i les mirades més eloqüents que s’hagin vist mai al cinema, Lynch ens regala un bellíssim i emotiu cant al perdó i la reconciliació.

Article publicat a la revista Valors

Technorati Tags: cinema