Una cançó que no ens agrada sentir.
Technorati Tags: cinema
dimarts, de maig 30
dilluns, de maig 29
Cementiri d'elefants
Consti que a l'Espai Isidor respectem molt Ken Loach, no ens perdem cap pel·lícula seva i a més li aplaudim totes, fins i tot quan ens fan arrufar una mica el nas com la tova i facileta A fond Kiss. Al director de Lloviendo piedras i Ladybird, ladybird li perdonem absolutament tot. I ja us avanço que correrem per veure The Wind That Shakes the Barley i molt probablement, per no dir segur, que també ens agradarà. Però permeteu que posi en dubte la idoneïtat d'aquesta Palma d'Or... realment a aquestes alçades era necessària? Que n'ha de fer Ken Loach de la Palma d'Or? No hauria sigut millor apostar per una nova manera de fer cinema? No hauria de ser aquesta la funció d'un festival internacional de tan de renom com aquest, la de copsar noves tendències més que reafirmar autors de solvència sobradament contrastada? Era molt esperar de Wong Kar Wai, que ve de Hong Kong i que encara és jove, una mica més de risc en la seva aposta? S'estarà convertint Cannes en un cementiri d'elefants?
diumenge, de maig 28
Nollywood
Un article sobre l'emergent indústria del cinema nigerià publicat avui a La Vanguardia m'ha fet adonar de la monumental ignorància en la qual estem sumits. Però he intentat posar-hi remei, gràcies al senyor Google que ha vingut a aquest món per fer-nos la vida més fàcil i agradable: he posat Nollywood al cercador i m'he topat amb tot aquest nou món de possibilitats cinèfiles. I és que es veu que la indústria nigeriana és la tercera més important del món després de Hollywood (USA) i Bollywood (Índia). Només us diré que produeixen 1200 pel·lícules a l'any. Si voleu saber més coses, us recomano especialment aquest article, aquest i aquest altre, i un link on podreu veure tràilers d'algunes d'aquestes produccions nigerianes.
Technorati Tags: cinema
dissabte, de maig 27
La protesta
Choi Min Sik ha passat pel festival de Cannes tres vegades. La primera, com a protagonista d'Ebrio de mujeres y pintura, esplèndida pel·lícula que finalment es va emportar el premi al millor director, i la segona, amb l'apoteòsica Old boy, títol que va guanyar el gran premi del Jurat. Aquest any ha tornat, però sense pel·lícula, sinó com a líder d'una curiosa protesta que pràcticament ha passat desapercebuda per la premsa especialitzada, massa ocupada amb el glamour d'Almodóvars, Sofias Coppolas i codis Davinci.
Choi, al costat d'altres com el director Boong Joon-ho (el de Memories of murder, que ha portat la seva nova peli, The host, de la qual, per cert, als diaris tampoc han dit ni mu) s'ha passat tres dies manifestant-se davant del Palais du Cinema per demanar que no es rebaixi la quota de pantalla de la qual s'ha beneficiat tant i tant el cinema coreà, i que òbviament, els ianquis volen carregar-se a tota costa per què els està fent una competència massa enfadosa. I és que el cas coreà està demostrant a tot el món mundial que un cinema nacional ben protegit pot ser al mateix temps fresc i creatiu i rentable comercialment, cosa de la qual a Hollywood, òbviament, no volen ni sentir a parlar, no fos cas que la gent deixés d'anar a veure porqueries com El código Da Vinci per veure pel·lícules de veritat.
No és aquesta la primera vegada que Choi Min Sik s'arremanga per protestar pel que és injust. El passat mes de febrer ja va tornar la medalla del mèrit cultural que li havia concedit el govern coreà per la seva contribució artística al cinema autòcton. "Sense quota de pantalla no hauria estat possible", va dir llavors.
Technorati Tags: cinema
dijous, de maig 25
Decepció
Lamentable despropòsit narratiu. No hi ha altre apel·latiu possible per a la decebedora adaptació cinematogràfica del bestseller de Dan Brown El código Da Vinci. En mans del director Ron Howard, i principalment per culpa del nefast guió d’Akiva Goldman, la novel·la queda reduïda a una absurd i enrevessat embolic de situacions inconnexes que deixen l’espectador amb més dubtes al final que a l’inici.
El film, que reclama el·lipsis a cada seqüència (dilatades per crear una falsa sensació de transcendència) , no renuncia als personatges ni a les referències històriques del llibre, però tampoc no troba una fórmula eficaç per dotar-les de lògica narrativa i per fer-les versemblants i entenedores, sobretot per aquells no han llegit la novel·la. Així s'allarga inútilment el metratge i augmenta la confusió argumental. Les pistes i les intrigues se succeeixen per casualitat, sense respectar el principi de causa-efecte. La trama cau en culs de sac continus dels quals només es pot sortir amb trampes i girs de guió, decisions narratives que no fan més que embolicar la troca. Reconstruir la trama resulta impossible, ja que l’argument que porta a descobrir l’últim esglaó del llinatge reial iniciat per Jesucrist i Maria Magdalena deixa al seu pas una llarga col·lecció de caps per lligar.
Tampoc Tom Hanks, ni principalment Audrey Tatou, semblen haver-se cregut els seus papers, i contribueixen així al to fred i postís del film. Només Ian McKellen (tot i que interpreta el paper més fals i enganyós del film) i Paul Bettany presenten símptomes d’haver construit mínimament els seus respectius personatges. Ron Howard, director funcional però amb molt poca personalitat, no és capaç de resoldre el desastre narratiu d'un guió que fa aigües per tot arreu, ni tampoc troba una estètica suggeridora per a un film que només apunta maneres en alguns dels nombrosos flashbacks que puntejen -i emboliquen- l'acció.
El recursos digitals per explicar símbols i codis resulten també visualment força discutibles, amb alguns trucs dignes de Power Point que només posen de manifest les limitacions del guió per fer-se entenedor. I per a una millor ocasió queda el debat sobre l’enfadós tuf de conservadorisme que desprèn el conjunt d’aquesta història.
Technorati Tags: cinema
dimecres, de maig 24
Runes que són (la) Ostia
1 
2 
3 
4 
5 
6 
7 
8Ostia Antica: 1.màscara teatral; 2.mosaic; 3. termopolia (bar-restaurant romà); 4.capitoli; 5.termes de Neptú; 6.edifici de Serapis; 7.teatre romà; 8.mitreu de les Parets Pintades (detall)
Technorati Tags: Roma, viatges
dimarts, de maig 23
dilluns, de maig 22
El meu interés per les pel·lícules de Bruce Willis és nul
Curioses les declaracions de Bruce Willis a Cannes i divertida la minicrònica que publica la Vanguardia sobre la roda de premsa que l’actor va oferir al festival:
Willis: "Mi interés por filmes con mensaje es nulo"
Vecinos invasores, película de animación a la que ponen voz Bruce Willis, Nick Nolte, Avril Lavigne y William Shatner, entre otros, trajo a Cannes a un Bruce Willis que se hacía pasar por George Clooney y a un William Shatner que pedía que se le hicieran preguntas a Nick Nolte, mudo hasta el momento. Bruce Willis interrumpió el discurso de sus compañeros haciendo ruidos con el micrófono, Nick Nolte tocó la armónica después de que una periodista le confundiera con Chuck Norris, y de nuevo Bruce Willis, ahora imitando el sonido de un gato. Efectivamente, Bruce Willis se convirtió en el animador oficial, pero no fue todo diversión: a algunos periodistas les chocó que asistiera a la rueda de prensa de Vecinos invasores y no a la de Fast food nation,de Richard Linklater, en la que tiene un breve papel: "Hice esa película porque quería trabajar con el director. Mi interés por hacer películas que intenten transmitir un mensaje a la gente es nulo. Creo que hay un punto de vista diferente en Europa que en EE. UU. Allí la gente se resiste a ver películas en las que percibe que se la está sermoneando. Si quiere aprender o que se le dé un mensaje, ve un documental".
Technorati Tags: cinema
dissabte, de maig 20
Trash amb vocació comercial
El director i guionista (i ocasional escriptor de novel·les) James Gunn, trasllada a la seva segona pel·lícula, La plaga, l’esperit trash i gamberro de la productora underground Troma, en la qual ell mateix va dirigir un dels seus títols més celebrats, Tromeo and Juliet.
La plaga parteix d’un argument digne de la sèrie B més genuïna: l’arribada d’un meteorit a la terra és la via d’entrada d’un ésser d’un altre planeta en busca d’animals i humans per alimentar-se. Ja d’entrada, aquesta excusa serveix per fer tot un seguit de cites cinèfiles carregades d’humor que van des de La invasión de los ultracuerpos, La mosca, La semilla del diablo i les obres de David Cronenberg, per dir-ne només algunes.
Posteriorment el fim deixa enrere el cert «realisme» que definia les sèries B dels anys cinquanta i es va tornant més irreverent i paròdic. Els personatges es redueixen volgudament a estereotips i les interpretacions són més afectades a mesura que es van plantejant noves i cada vegada més esbojarrades situacions (com per exemple, la dona convertida en una bola de greix gegant que, literalment, acaba explotant).
Els efectes especials i les pròtesis de làtex són també els grans aliats d’un film que aconsegueix despertar alguns somriures, força ganyotes de fàstic i algun ensurt, molt en la línia d’aquests subproductes de la Troma a les quals Gunn es remet. Tot i això, el director no gosa portar la irreverència fins a les darreres conseqüències, potser perquè aquest és un film amb una major vocació comercial.
Technorati Tags: cinema
divendres, de maig 19
Ja han passat vint anys?
Aquest any celebrem el vintè aniversari de Platoon, aquell clàssic entranyable dels debats de les classes d'ètica de BUP i COU; la gran pel·lícula sobre Vietnam després, és clar, de la immensa Apocalipse Now de Coppola; i curiosament, una de les primeríssimes aparicions -absolutament secundària- de Johnny Depp al cinema. Oliver Stone, director amb el que tenim una relació d'amor-odi, passarà un dia d'aquests per Cannes per presentar l'edició especial editada en motiu d'aquest aniversari.
Technorati Tags: cinema
dijous, de maig 18
I mira que costa posar els crítics d'acord...
"Una sola palabra define el resultado: decepción": Lluis Bonet Mojica (La vanguardia)
"152 minutos de proyección en los que la película da vueltas y vueltas sobre sí misma, provocando por momentos la sospecha de que pudiera tratarse de una historia interminable": Diego Galán (El país)
"Mediocre y olvidable criatura"; "todo da un poco igual": Carlos Boyero (El mundo)
"Pitos y hasta alguna risa"; "han pecado, sí, pero de pelmazos": Borja Hermoso (El mundo, blog)
"Frialdad, risas y algunos silbidos" Cristina Savall (El Periódico)
"Les riallades van arribar quan Tom Hanks lletreja la identitat de l'última hereva en la línia de successió de Jesús"; "el globus d'aquest Codi arriba perdent gas": Elisabeth Cabeza (Avui)
"Fracàs rotund, inapel·lable": Salvador Montalt (Diari de Girona)
"fiasco", "duras críticas", "porqueria y tostón"... (i la cosa segueix)
A veure si encara ens haurem de manifestar com la germana Mary Michael, però perquè ens deixin fugir de la sala de cinema! Per cert, creieu que la simpàtica mongeta, que ahir passejava una creu per Cannes, haurà vist realment la peli?
Technorati Tags: cinema
dimecres, de maig 17
Llibertat
El director Albert Serra cita com a influències de la seva pel·lícula a Ozu, Bresson i Passolini. Segurament tots i cap d’ells són presents en aquesta pel·lícula rodada des de la més absoluta llibertat i l’absència de convencions. I sobre la llibertat, portada a la seva última conseqüència –la bogeria?-, gira el minimalista argument d’Honor de cavalleria, en la qual Serra reduix a la mínima expressió del Quijot de Cervantes, seguint el cavaller de la trista figura i el seu fidel acompanyant Sancho en un llarg viatge abstracte i gairebé mental, on el so del vent i les fulles omple els llarguíssims silencis trencats, només, per breus frases de diàleg pronunciades en un pur català d’accent gironí.
En aquestes quatre paraules, però també en els silencis i els rostres, d’alguna manera Serra capta l’essència dels dos caràcters contraposats, i que representen el seny i la rauxa, la necessitat d’un ordre i el desig de llibertat absoluta que mou cadascún dels dos protagonistes principals. Només la imatge d’uns presos encadenats, plena de simbolismes, i l’aparició furtiva del cantant Albert Pla, que aconsegueix estirar-li a Sancho un parell de records difusos d’aventures passades, trenquen la fascinant monotonia d’aquest film.
Misteriosa, atàvica, íntima, fins i tot surrealista i abstracta són els adjectius que més s’aproximen a les sensacions que provoca Honor de cavalleria a l’espectador que es deixi emportar per la valenta proposta d’Albert Serra. No resulta gens fàcil, perquè es tracta d’un film auster, lent i feixuc, i potser reiteratiu en algunes de les seves idees. Però la bellesa dels paisatges campestres, la buscada lletjor d’un Quixot i un Sancho de faccions ben catalanes i la poètica que es desprèn de tot el conjunt deixa en la memòria el pòsit de les obres més agossarades.
Més cinema en català a Totcinema
Technorati Tags: cinema, català
dimarts, de maig 16
Fent internet 2 (a la fresca)
El World Tour de l'Espai Isidor va fer ahir un nou bolo a Mataró, ciutat blog -i casa nostra per més inri-, per portar la bona nova blogaire a amics i veïns (perquè no sigui dit que no som profetes a la nostra terra, tu). La trobada, enmmarcada en la campanya entranyable Fes Internet, estava organitzada pel Tecnocampus i va tenir lloc al Centre de Creació i Pensament Contemporani de Can Xalant. En Cesc i una servidora vam ser els speakers oficials, per dir-ho d'alguna manera, tot i que com que erem pocs (però ben avinguts, això sempre), la cosa va derivar en una animada tertúlia que se'ns va allargar una bona estona. A més, vam poder fer la xerrada en un indret ben curiós, en una estructura de fusta i ferro construida al pati de Can Xalant per l'artista japonès Tadashi Kawamata en un recent taller d'arquitectures temporals.
Technorati Tags: Blogs
Més acció, impossible
El tercer capítol cinematogràfic de la sèrie Mision Imposible perd la certa empremta d’autor dels capítols precedents, signats per Brian de Palma i John Woo. La pel·lícula guanya en canvi una nova concepció del ritme i l’enquadrament que es deriva directament de l’experiència televisiva del nou director, J. J. Abrams, responsable de sèries d’èxit com Alias o Felicity.
Les seqüències d’acció són de nou el gran al·licient d’aquesta seqüela protagonitzada per un Tom Cruise que apareix absolutament a tots els plans de la pel·lícula. És el preu que s’ha de pagar a canvi de magnífiques seqüències com la que té lloc als gratacels de Beijing, capaç de deixar clavat l’espectador a la butaca i que són, al capdavall, la única cosa que justifica el tercer episodi d’una sèrie que poca cosa nova pot oferir.
Més qüestionable, en canvi, resulta l’element sentimental en què el guió d’aquest M:I-3 posa un èmfasi especial. Podria ser que el factor Cruise –que també es productor del film– i la seva sonada relació amb Katie Holmes hagi influït en l’aportació dramàtica de l’enamorament d’Ethan Hunt i que alenteix la trama en moments puntuals. Curiosament, la noia-florero (Michelle Monaghan) té algunes semblances físiques amb la mare de la nova filla de Tom Cruise.
Especulacions a banda, cal destacar també el contrapunt que aporta l’oscaritzat Philip Seymour Hoffman, que en el seu paper d’antagonista es permet, en una breu però divertida seqüència, la irònica llicència de suplantar Tom Cruise.
Technorati Tags: cinema
dissabte, de maig 13
Tot en català
Feu el favor de fer un clic i visitar la nova pàgina de CINEMA EN CATALÀ que ha posat en marxa en Jordi (de qui tampoc us podeu deixar perdre el seu bloc d'il·lustració). A Totcinema hi trobareu la cartellera de cinema fet o doblat al català, novetats en DVD, notícies i crítiques. Ara ja només ens cal que les distribuidores o productores o qui sigui es decideixi a potenciar més el cinema en la llengua de casa, perquè l'oferta de cine en català no es limiti a les pel·lícules infantils o a les pelis d'en Woody Allen.
Technorati Tags: cinema, català
divendres, de maig 12
Fent internet
Avui l'Espai Isidor dóna la cara. Els amics del Diari de Barcelona ens han convidat a dir la nostra sobre aquesta mania dels blogs que alguns tenim des de fa uns anys. I ja se sap que les manies, amb l'edat, s'aguditzen... Ho podeu comprovar clicant aquí. La iniciativa forma part de la campanya Fes Internet! que promou la Gene amb l'ànim de demostrar que això de la xarxa està xupat i que, a més a més, és bo per culturalitzar-se i mineralitzar-se. O no?
dijous, de maig 11
Ja no respecten ni els clàssics
Un calfred de panic i pavor m'ha recorregut l'esquena quan he arribat, via KFC, a la notícia que publica Variety sobre el proper REMAKE que la Universal Pictures pensa perpetrar de la pel·lícula de Bigas Luna Angoixa. I amb el beneplàcit del director!!!!! Ara si que m'han agafat basques i una suor freda em regalima pel front. Ni veien la peli em vaig angoixar tant... I el proper pas quin serà? el remake d'Arrebato?
Technorati Tags: terror, panic
dimecres, de maig 10
La postmodernitat de Seijin Susuki
Gravats japonesos, pintures barroques, parafernàlia catòlica, aparicions budistes, sentiment shintoista, escenografia (i música) de kabuki, ópera rock, il·lustració d'inspiració manga, fantasia kitsch, claqué, actriu xinesa, racords, salts de pla, discontinuitat narrativa... tot això i més a Operetta Tanuki Gotten, o la postmodernitat als vuitanta anys.
Technorati Tags: Baff, cinema
dimarts, de maig 9
dilluns, de maig 8
El misteri de l'univers
En China, de todas las artes, el lugar supremo lo ocupa la pintura. Es objeto de una verdadera mística, porque, para los chinos, el misterio del universo lo revela por excelencia el arte pictórico. En comparación con la poesía, la otra cumbre de la cultura china, la pintura, por el espacio originario que ella encarna, por los alientos vitales que suscita, parece más idónea, no tanto para describir los espectáculos de la creación, sino para participar en los "gestos" mismos de la creación.
François Cheng: Vacío y plenitud. Biblioteca de Ensayo Siruela
dissabte, de maig 6
La fotocopia mata el libro
Home, doncs la veritat, veient les dues imatges d'aquí sobre una acaba pensant que l'Scorsese currar-s'ho, lo que se'n diu currar-s'ho, doncs no s'ho ha currat gaire. La foto de l'esquerra és un fotograma de la grandíssima pel·lícula de Hong Kong Infernal Affairs, sobre la qual ja vam vessar tota mena d'elogis aquí. I la imatge de la dreta correspon al remake que ha rodat Martin Scorsese, que en altre temps fora considerat el gran renovador del cinema nordamericà i que darrerament no sabem que li passa. A veure si és que Scorsese es pensa que com que no hem vist el film original no ens n'adonarem, que The departed és una fotocòpia... Ara, que a mi que no em canviin en Tony Leung i l'Andy Lau per les bledes assoleiades d'en Leonardo Di Caprio i en Matt Damon.
Technorati Tags: cinema,remake
divendres, de maig 5
Conscienciar del canvi climàtic
La edad de hielo 2: el deshielo recupera la colla d’animals prehistòrics que ja van fer fortuna en la pel·lícula original. En aquesta ocasió, la terra on viuen es veu amenaçada pel desglaç i, davant el perill de morir ofegats, es veuen obligats a iniciar un llarg èxode cap a terres més segures. Aquest punt de partida resulta força interessant ja que permet fer entendre als més petits els perillosos efectes que pot tenir el canvi climàtic en el planeta. En aquest sentit, els acudits a costa del mamut i la seva condició d’espècie en perill d’extinció tracten un tema de plena actualitat amb un cert sentit de l’humor.
Però a mesura que avança el metratge, el missatge ecologista inicial es va perdent per donar pas a un seguit de situacions més o menys entretingudes. No falten les escenes de persecucions i fugides, la de superació de les pors personals –per exemple, el tigre que aprèn a nedar per salvar un amic– ni l’enfrontament final de bons i dolents. Ice Age 2 regala també un curiós número musical protagonitzat pels voltors, i l’aparició d’una secta de peresosos que sembla inspirada directament en els marcians de Toy Story. La col·lecció de divertits gags protagonitzats per l’esquirol i el seu gla escorredís continuen sent, com ja ho van ser en la primera part, el millor d’aquesta seqüela de la qual només cal lamentar la manca d’un major risc i compromís a l’hora de tractar un tema sobre el qual necessàriament cal conscienciar els menuts.
Technorati Tags: cinema, animació
dijous, de maig 4
Un dels nostres
Un bon dia el director colombià Victor Gaviria va aconseguir una certa popularitat gràcies a La vendedora de Rosas, un colpidor retrat esgarrapat dels carrers de Medellín. Un trist desenllaç va acompanyar la seva jove protagonista, que va morir al mateix carrer on malvivia esnifant cola poc després del rodatge. Després d'això, Gaviria va desaparèixer del mapa. I així és com vuit anys més tard ens hem oblidat del director, i amb el nostre desinterès també hem condemnat la més que notable Sumas y restas a un pas fugisser per les pantalles comercials.
En aquesta nova pel·lícula Gaviria torna als carrers del seu Medellín natal -aquest dels càrtels que tristament tant coneixem per les notícies- i en desvetlla els secrets més obscurs i esgarrifosos. Amb aquesta valenta ficció documental Gaviria descobreix els petits rituals de l'organització criminal i la immoralitat sobre la qual es basa, però sobretot alerta de la pèrdua de valors que mica en mica es va apoderant d'alguns sectors de la població. A través de Santiago, un enginyer de classe mitja que cau en el narcotràfic atret per la promesa del diner fàcil i l'ambició de poder, entrem en una espiral de violència en la qual, de mica en mica, la confiança es torna en traició i la sang s'extén pels carrers com una taca d'oli.
Sumas y restas mostra el narcotràfic des de dins, la seva quotidianitat més terrible i el rostre (in)humà de les persones que en formen part. El director no inventa cinematogràficament res de nou, però la seva pel·lícula, filla orgullosa de l'Un dels nostres d'Scorsese, transmet la veritat i el valor de qui gosa denunciar la injustía malgrat el risc que pot comportar la seva acció.
Technorati Tags: cinema
dimecres, de maig 3
Un atracament perfecte i multiracial
Spike Lee fa servir l’excusa argumental d’un atracament perfecte a un banc de Nova York per tractar una vegada més a Plan oculto els conflictes racials latents a la societat nordamericana, amplificats arran de l’11-S. Aquesta circumstància ha revifat la carrera de l’irat director d’Haz lo que debas, que el 2002 va signar la que probablement és la pel·lícula que millor reflecteix el sentiment dels americans després dels atemptats, La última noche.
Plan oculto és una pel·lícula força menys greu, i en mans d’un altre director podria haver quedat únicament com un enginyós exercici d’estil dins un subgènere que ha donat films notables com Atraco perfecto o més recentment, Ocean’s eleven. Però Lee ha posat un especial èmfasi a fer sortir tota mena de races, accents i nacions, de manera que els conflictes derivats de l’enfrontament entre policies i lladres i del tracte amb els ostatges, així com el motiu principal del robatori, conviden a fer una segona lectura on es percep el sentiment de racisme i xenofòbia que es viu als carrers de Nova York.
A més, Lee porta la història més enllà per insinuar –a través sobretot del misteriós personatge de Jodie Foster i del director del banc que interpreta Christopher Plummer– les estretes relacions i els interessos que els grups de poder mantenen amb aquells que públicament es consideren enemics del poble.
Lee torna a fer gala d’un pols ferm i enèrgic fruit d’una llarga experiència darrera les càmeres en aquesta pel·lícula que té un dels seus puntals en el guió del debutant Russel Gewirtz. El repartiment coral i multicultural, encapçalat pel notable Denzel Washington i pel carismàtic Clive Owen, representa un altre dels punts de major interès del film.
La meva crítica en castellà a Formatocine
Technorati Tags: cinema
dimarts, de maig 2
El clàssic
Tadanobu Asano, tot un clàssic. Què seria del Baff* sense la seva (cada vegada més) llarga cabellera? Qui si no ell gosaria fer de necròfil amb aquesta elegància?
*crítiques i cròniques, properament
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
