divendres, de març 31

Recordatori



Tard, com sempre, però amb una difusió una mica més normalitzada (fins i tot la fan a Mataró!!!!), aquest divendres s'estrena comercialment El arco, la darrera pel·lícula acabada (ja n'està rodant una de nova) del director sudcoreà Kim Ki-duk. Nosaltres vam tenir l'oportunitat de veure pel·lícula i director al Festival de San Sebastián, tal i com ja us vam explicar aquí.

Technorati Tags:

Especial culinari de Quaresma (capítol cinquè)



Si avui és divendres, això és l'especial culineri bacallaner de l'Espai Isidor. Avui que teniem més temps (inaudit!) ens hem llençat a l'exploració de les grandeses gastronòmiques tarragonines, i hem topat amb aquesta recepta que es diu "Bacallà de Tarragona". Anoteu:

Ingredients: bacallà, una patata, una ceba, tomàquets, 50 g. d'ametlles, 50 g. de nous, pa fregit, pebre vermell dolç, farina, caldo (de peix), all-i-oli

Preparació: Trinxem una ceba i la posem al foc a coure, fins que quedi daurada. Pelem la patata, la tallem a rodanxes i la posem a la mateixa paella. Afegim el caldo, deixem que la patata es faci una mica i ja podrem afegir una cullerada d'all-i-oli i una picada feta amb les ametlles, les nous i el pa. Ratllem el tomàquet i també l'afegim. Barregem una mica de farina amb el pebre vermell i també ho incorporem a la salsa. En una altra paella, fregim el bacallà enfarinat. Quan s'enrosseixi, el traslladem a la paella amb la salsa i deixem que s'impregni bé. I ja podrem servir.

Technorati Tags: ,

dijous, de març 30

El pioner del cinema neozelandès



Després de l’èxit de Criatures Celestiales, ocupat en la preproducció de The Frighteners i poc abans d’inmergir-se en la superproducció de la trilogia del Senyor dels Anells, l’any 1995 el director Peter Jackson va rodar, a mode d’entreteniment ràpid, un fals documental centrat en la figura d’un suposat pioner del cinema neozelandès caigut en l’oblit. Tot i que l’èxit del director no ha animat a cap distribuidor a estrenat comercialment aquest film, el cert és que Forgotten Silver ha aconseguit anar-se creant una certa aureola de prestigi entre els espectadors que l’han pogut recuperar en projeccions ocasionals a festivals com el del Sitges. I així ha arribat a convertir-se en un dels grans títols de referència d’aquest relativament nou gènere batejat amb el terme "mockumentary" (fals documental).

Forgotten Silver gira al voltant de la prodigiosa trajectòria de Colin McKenzie, un director de cinema neozelandès que a principis del segle XX va ser capaç d’introduir increïbles i revolucionaris avenços a la tècnica cinematogràfica però que, malgrat tot, mai li van ser reconeguts. El propi Peter Jackson es presenta com el responsable del redescobriment d’aquesta figura desconeguda del cinema, a qui la història li ha negat la fama que es mereixeria un director que l’any 1908 ja va ser capaç de rodar una pel·lícula sonora i que el 1911 hi va introduir el color. Aquest irònic i divertit fals documental es presenta també com a oportunitat excepcional de veure petits fragments d’aquests històrics documents que fan canviar sens dubte tota la historiografia del cinema. Els testimonis de personalitats reconegudes del camp cinematogràfic, com ara el productor Harvey Weinstein, el crític Roger Ebert o l’actor Sam Neill aporten la veracitat requerida per fer creïble la proposta de Forgotten Silver.

Jackson demostra tenir sota control les normes narratives que defineixen el gènere documental, utilitzades amb hàbil ironia. Però més enllà d’aquest mèrit, Forgotten Silver resulta interessant, per una banda, per què es pot entendre com una reivindicació del pràcticament desconegut cinema neozelandès fora de les seves fronteres. I per l’altra, perquè en l’epopeya de Colin McKenzie i el seu projecte faraònic de rodar una gran superproducció històrica plena d’extres i decorats, i en la que el director hi va perdre la dona, la salut i els diners, no costa veure-hi ara una premonició de la tendència megalòmana que Jackson ha fet aflorar posteriorment amb El senyor de los anillos i King Kong.

Més cinema invisible a Sessió Continua

Technorati Tags:

dimecres, de març 29

Impressions de Roma



No sé si de la Roma que tornaré a visitar per Setmana Santa m’emportaré les mateixes impressions que ha captat Ettore Scola a la seva darrera obra Gente de Roma. Més que una pel·lícula, és un quadern visual d’apunts, vius, desordenats i dispersos, sobre una ciutat que basa el seu ordre en el caos i el nervi vital. Gente de Roma és un mosaic de petits retrats de la multiculturalitat, retalls de converses, situacions anecdòtiques (reals o fictícies), esbossos de la vida política i artística; la vida en aquesta cruïlla de cultures, enxampada a l’atzar, càmera en ma... Qui millor per copsar el tarannà desmanegadament mediterrani dels romans que un dels seus? Des d’aquella posició en la que ja s’està de tornada de tot, Ettore Scola és mira els seus compatriotes amb lúcida ironia i un humor (auto)crític; però també amb una certa nostàlgia, la mateixa que ens adverteix que el temps se'ns acaba, la que ens fa preguntar-nos a on van a parar els nostres records. Els d'Ettore Scola han quedat impresos en aquest imperfecte, però honest i espontani, testament de cel·luloide.

Technorati Tags:

dissabte, de març 25

Curiositats



El simpàtic d'en Takashi Miike fa una divertida aparició a Hostel, fent de "client" del macabre "hostal de la muerte" de la pel·lícula. Si l'aneu a veure, per cert, procureu no menjar res abans d'entrar a la sala, és un bon consell que us dono. Recordeu que Hostel és la segona peli d'Eli Roth, que ja regirava panxes a Cabin Fever i que ara ho fa amb la complicitat gamberra i sense cap escrúpol de Quentin Tarantino. Es veu que Hostel, que és una peli bastant bestiota, va ser la única capaç de desbancar el King Kong de Peter Jackson en el número u de les recaptacions americanes. Hi tindrà alguna cosa a veure el fet que Jackson aparegui en els agraiments del film?

(a la foto, en Takashi, la serra mecànica i el director Eli Roth)

Technorati Tags:

divendres, de març 24

Especial culinari de Quaresma (capítol quart)



La cosa avui és ben catalaneta, amb panses i pinyons. Com sempre, és una recepta FRB (fàcil, ràpida i boníssima).

Ingredients: 300 grams de bacallà dessalat, tomàquets, all, panses, pinyons, oli i farina

Preparació: Enfarinem el bacallà i el fregim amb oli molt calent (aquest, he descobert, és el gran secret perquè el bacallà no es desmunti a la paella). El reservem. A la mateixa paella i amb el mateix oli sofregim el tomàquet amb all i julivert. QUan estigui una mica cuit (uns deu minuts) hi afegim les panses i els pinyons i ho deixem coure una estoneta més. A continuació ja podrem afegir els talls de bacallà fregits i una mica d'aigua (pot ser fumet de peix, si en teniu). Quan veieu la salsa espesa ja podeu treure del foc i posar al plat.

(Ah, i comprovat. Si teniu trenta anys les receptes de bacallà també queden bones...)

Technorati Tags: ,

dimecres, de març 22

Quin retorn!



La nova pel·lícula de Pedro Almodóvar suposa el retorn a dues de les seves actrius més emblemàtiques, la internacional Penélope Cruz i, principalment, Carmen Maura, amb qui no treballava des de feia 18 anys. Però aquest Volver al·ludeix sobretot a un cert retorn als seus orígens, els de procedència –el film s’ambienta a la Manxa– i també els cinematogràfics. No en va, la presència de la Maura ja remet als primers títols del director i la trama cita, directament o indirecta, obres com ¿Qué hecho yo para merecer esto? o Tacones lejanos.

Si La mala educación era una història bàsicament masculina, amb reminiscències a La ley del deseo, a Volver Almodóvar recrea tot un microcosmos femení a mig camí de la intriga hitchockiana i el melodrama entre kitsch i cañí que defineix la seva filmografia. Tot això, amanit amb divertides aparicions de «fantasmes» que acosten la pel·lícula, sense ser-ho del tot, al gènere fantàstic.

El guió, el més rodó dels últims anys, fa del tot versemblant la rocambolesca història d’un matriarcat manxec i els seus secrets. La trama queda doblement dignificada per l’excel·lent treball de les actrius, entre les quals destaquen Cruz i Maura, amb bons contrapunts de Lola Dueñas, Blanca Portillo, la jove Yohana Cobo i, fins i tot, Chus Lampreave en la seva breu aparició.

No falten les excentricitats almodovarianes i la seva tendència a elevar el cutrerío espanyol a categoria d’art (amb divertides paròdies de reality shows i de les parles col·loquials, ja veurem si la Juani de Bigas Luna resulta tan autèntica). Però en general es percep un Almodovar allunyat de les afectacions dels seus darrers i força irregulars films (el valor de Todo sobre mi madre i Hable con ella, per exemple, és més que discutible). El director es mostra serè i còmode, i és amb aquesta seguretat com, en definitiva, es fa seva tant la pel·lícula com l'audiència.

Technorati Tags:

El dia



I de sobte, ens han alegrat el dia.

dimarts, de març 21

Roma



Potser no som l'Audrey Hepburn ni en Gregory Peck. Però és tan fàcil somiar a Roma...

dissabte, de març 18

Confuci diu



Zigong preguntó en qué consistía el gobierno. El Maestro dijo: "En tener suficiente alimento, suficiente armamento y la confianza del pueblo".
Zigong prosiguió: "Si no quedara más remedio que renunciar a una de esas tres cosas, ¿cuál sería?".
El Maestro contestó: "El armamento".
Zigong insistió: "Y si no quedara más remedio que renunciar a una de las dos restantes, ¿cuál sería?".
El Maestro dijo: "El alimento. Todo el mundo ha de morir, así ha sido siempre, pero sin la confianza del pueblo, (el gobierno) carecerá de fundamento".


Confucio (Maestro Kong): Lun yu. Reflexiones y enseñanzas. (Traducció d'Anne-Hélène Suárez. Editorial Kairós.

divendres, de març 17

Especial culinari de Quaresma (capítol tercer: per quan un té molta pressa)



Avui teniem molta pressa. Hem optat per una mena de saltejat, que ens ha semblat la solució culinària més ràpida. Hem tret la recepta d'un opusclet editat per un restaurant de Sevilla, El bacalao, especialitzat en la cuina d'idem. El plat que hem triat és tan fàcil com això:

Ingredients: 4 patates mitjanes, 300 grams de bacallà desallat, 3 ous, oli i julivert

Preparació: Pelem les patates i les tallem a tiretes fines i les fregim amb força oli. Desfilem el bacallà. Quan les patates siguin cuites, buidem l'excés d'oli de la paella i hi afegim el bacallà. El deixem coure uns cinc minuts. Batem els ous i els posem a la paella, procurant que no es faci una truita sinó uns ous remenats. Ho servim amb una mica de julivert, que li dóna el toc de color. I ja està. Més ràpid impossible!

dimecres, de març 15

Buscar els propis orígens



Todo está iluminado és la divertida tot i que en algun moment irregular opera prima com a director de l’actor Liev Schreiber (Scream, Huracan Carter), que pren com a punt de partida un relat autobiogràfic de l'escriptor Jonathan Safran Foer.

Schreiber signa també el guió d’un film protagonitzat per un inexpressiu Elijah Wood post Senyor dels anells que dóna vida al propi Boer, un extrany col·leccionista d’objectes familiars que viatja fins a Ucraïna a la recerca d’una dona que va ajudar el seu avi a fugir dels nazis durant la segona guerra mundial.

La «rígida recerca» que porta a terme el col·leccionista, acompanyat per un jove ucrainès i el seu avi taxista està revestida d’un to al mateix temps esbojarrat i melancòlic, molt en la línia del cinema de l'est d'Europa que fa Emir Kusturica i al que contribueix una banda sonora farcida de cançons gypsy punks.

La fotografia colorista aporta un cert caire màgic a una pel·lícula farcida de metàfores i símbols, com la suposada ceguesa del vell que simbolitza la negació del seu passat o el fet mateix de col·leccionar objectes personals, una síntesi visual d’un film que intenta recordar la importància de conèixer les pròpies arrels i de com ens definim pels nostres orígens.

Technorati Tags:

dilluns, de març 13

Conèixer l'Altre per conèixer's a un mateix



Desde el punto de vista occidental, China es sencillamente el otro polo de la experiencia humana (...) Sólo cuando consideramos China podemos por fin medir con más exactitud nuestra propia identidad y empezamos a percibir qué parte de nuestra herencia proviene de la humanidad universal, y qué parte no hace sino reflejar simples idiosincrasias indoeuropeas. China es ese Otro fundamental sin cuyo encuentro Occidente no podría cobrar realmente consciencia de los contornos y límites de su Yo cultural.

(Cita de Simon Leys inclosa a la Historia del Pensamiento Chino, d'Anne Cheng)

dissabte, de març 11

Dragon: Impossible



A Thai Dragon, el director tailandès Prachya Pinkaew intenta repetir amb poc encert l'inesperat èxit internacional de l'espectacular Ong Bak i de passada consolidar la seva estrella, Tony Jaa, com el nou Bruce Lee del cinema. Aquesta jove figura del muay thay torna a fer una sonada demostració d'agilitat, flexibilitat i bona forma física a Thai Dragon, un autèntic tour de force en el que Jaa no para de pujar per les parets com si res, es doblega per la meitat, s'obre de cames, fa salts de cinc metres i reparteix patades i cops de puny a tort i a dret. Tot això, revestit amb una història de suposada complexitat que porta el protagonista des de la vila de Tailàndia on viu cuidant elefants fins als carrers de Sydney (Australia), on toparà amb una perillosa màfia tailandesa que trafica amb animals exòtics.

No s'entén perquè els responsables de Thai Dragon han volgut complicar tant la trama mafiosa si, a l'hora de la veritat, aquesta queda completament diluida entre les nombroses seqüències de lluita que són, en definitiva, el que espera el públic d'Ong Bak. A més, es desprèn una enfadosa voluntat de satisfer el públic occidental que acaba de descobrir a Tony Jaa, en una maniobra poc dissimulada de convertir Thai Dragon en la successora natural de la mítica Operación Dragon, a la que es refereix fins i tot des del títol. Però a les demostracions de muay thai s'hi han afegit elements més propis de les pel·lícules d'acció nordamericanes com ara motoristes, curses de barques, helicòpters i altra parafernàlia, cosa que acaba fent de Thai Dragon una innecessària còpia barata de Mission: Impossible o de Kill Bill més que d'un nou títol de referència en el gènere de les arts marcials.

Technorati Tags:

divendres, de març 10

Especial culinari de Quaresma (capítol segon)



I en el capítol d'avui... Bacallà a la mallorquina

la Laia Cirera d'Artesa de Segre ens ha deixat un magnífic llibre (La bona cuina del bacallà, de Josep Maria Pi) d'on hem tret aquesta recepta. Els criteris bàsics de selecció han tingut a veure amb la quantitat d'ingredients, la dificultat de la recepta i el temps que demana per fer-la. Així, en resum, podem dir que és una recepta fàcil, barateta i ràpida de fer. Ah, i està boníssima! Això si, us ha d'agradar la ceba perquè si no ja l'hem fotut.

Ingredients: Bacallà dessalat (4 tallets o uns 350 grams per dues persones), una ceba grossa, julivert, pebre vermell, crema de llet, oli, farina i un ou

Preparació: Escaldem el bacallà un parell de minuts amb aigua bullint, el treiem del foc, l'escorrem, i l'arrebossem amb ou i farina (compte que es desmunta!). El fregim en una paella amb força oli ben calent. Quan estigui daurat el reservem. A la mateixa paella hi fregim la ceba amb el julivert fins que quedi cuita, hi afegim una cullerada de pebre vermell, hi posem de nou el bacallà i ho cobrim de crema de llet. Ho deixem coure fins que la crema de llet comenci a espessir i ja està. A dinar!



Technorati Tags: ,

dijous, de març 9

Irònica i agredolça



A Mrs. Henderson presenta, el director Stephen Frears regala a Judi Dench un deliciós paper protagonista que ha suposat per a la veterana actriu britànica una nova nominació als Oscars. La seva presència és, sense cap mena de dubte, el gran valor d’aquesta comèdia agredolça ambientada en un teatre de varietats i els seus avatars al Londres dels anys trenta i quaranta, en plena Segona Guerra Mundial.

La pel·lícula arrenca com una comèdia irònica –en la línia de Cafè irlandès o La camioneta– al voltant d’una dona que, en enviudar, decideix dedicar el seu temps, i amb l’ajut d’un productor (Bob Hoskins), a reconstruir un teatre de barri per convertir-lo en el Moulin Rouge londinenc. Bona part de la trama gira al voltant de les «trampes» que la companyia teatral porta a terme per burlar la censura britànica, que prohibia que les noies ballessin despullades a l’escenari. Tot i que aquest capítol planteja algunes situacions divertides, potser cal preguntar-se si aquest cas concret de les noies que posen nues per entretenir els soldats és el més encertat, en ple segle xxi, com a exemple de la lluita per la llibertat i de la resistència pacífica.

Malgrat tot, Frears sap treure partit a la relació d’amor-odi entre els dos personatges principals que tenen, a més, uns diàlegs molt divertits i punyents que perden força quan la pel·lícula passa de la comèdia al drama, amb el conflicte bèl·lic de rerefons.

Technorati Tags:

dimecres, de març 8

En síntesi...



D'acord, el premi a Crash ens ha agafat per sorpresa. Però me n'alegro. I no voldria pensar que ha estat un premi per defecte, per no premiar "la dels cowboys gays" per por a les represàlies conservadores... Crash, al meu entendre, és molt millor pel·lícula per no parlar del seu guió, i a més m'agrada creure que la comunitat cinematogràfica de Hollywood-Los Àngeles s'ha pogut sentir propera i afectada per la història que explica Paul Haggis en la seva ópera prima. Només ho sento per George Clooney, és com si no li volguessin reconèixer que és molt millor director que actor. El premi a Reese Whiterspoon, correcte. Sobre Philip Seymour Hoffman, només diré que la seva interpretació mimètica em va deixar igual, però es veu que li tocava. De Rachel Weisz res a dir, no he vist El jardinero fiel. La por a la represàlia si que la veig més en el premi a la millor pel·lícula estrangera, Tsotsi ha aparegut com un bolet quan tota la resta de premis els ha guanyat Paradise now...

Notes complementàries de certa frivolitat:
Calia posar-li aquell llaç tant gros al vestit de la Charlize Theron?
Es pot saber perquè Nicole Kidman i Naomi Watts anaven vestides igual?
No creieu que Jake Gyllenhaal anava massa enclenxinat?
Que mítica la pajarita de Nick Park...
Visca George Clooney i el seu sentit de l'humor!

I per acabar:
sensacional Jon Stewart i el seu acudit sobre les actrius perdedores i les "Mujeres desesperadas" i més sensacional encara l'acudit sobre tots els presentadors anteriors de la cerimònia, amb Billy Crystal i Chris Rock sortint de la tenda de campanya de Brokeback Mountain i David Letterman cuidant els fills d'Steve Martin. Per no parlar del repasset a les escenes filogays dels westerns clàssics!

Technorati Tags:

diumenge, de març 5

Blogaires il·lustres



El director Takashi Miike i l'actor Tadanobu Asano s'han obert els seus propis weblogs. Llarga vida als cineastes nipons blogaires! Clar que els seus diaris digitals tenen un petit defecte i és que estan escrits en japonès... Però no us angoixeu, podeu provar de mirar-vos la pantalla una bona estona a veure si us il·lumineu i els acabeu entenent. Poden ser una bona alternativa a passar la nit en vetlla veient com desfilen les rutilants estrelles de Hollywood. Si no us en sortiu, l'amic Don Brown s'ha dedicat a anar traduint les entrades del blog de Miike a l'anglès. Per la traducció del blog de l'Asano sembla que haurem d'esperar a no sé que algú de vosaltres s'animi.

Technorati Tags:

Llarga nit, i bona sort



Prepareu les cafeteres que la nit serà llarga...

Visca George Clooney!!!

divendres, de març 3

Especial culinari de Quaresma



Fills meus, no sé si pel record imborrable que va deixar-nos en la memòria el bacalhau que vam menjar a Lisboa o per aquella nostàlgia que t'entra quan ratlles la trentena, el cas és que estem en plena Quaresma i de cop i volta ens ha agafat el rampell de recuperar l'entranyable tradició gastronòmica associada al calendari i ens hem posat com uns bojos a buscar receptes de bacallà fàcils i ràpides per ocupar les nostres panxes des d'avui i fins d'aquí a set divendres. I pel mateix preu hem decidit compartir-les amb els que passeu per aquí, a veure si algú s'anima amb això de les olles, que després les mares no ens podran dir que allò tan mític "d'els joves davuiendia ja no sabeu ni fer una truita no se que us ensenyaven a escola".

Total, que des d'ara i fins d'aquí a set divendres trobareu la nostra proposta de bacallà del dia, elaborada a partir dels sabis consells d'amics i familiars que s'han avingut a explicar-nos els seus secrets. Acceptarem suggeriments de tothom!

Ens hem estrenat amb un Bacallà amb mel que és la bomba. Preneu nota:

Ingredients: Bacallà dessalat (4 tallets o uns 300 grams per dues persones), un pebrot verd, un pebrot vermell, una ceba, mel i oli.

Preparació: Tallem en tires ben fines els pebrots i els posem en una paella amb poc oli, els deixem coure una mica i hi afegim la ceba a rodanxetes. D'altra banda, emfarinem el bacallà, el fregim en una paella amb força oli (als novatos com nosaltres: vigileu que es desmunta!!!). Quan veieu que la verdura comença a estar cuita hi afegiu la mel (una culleradeta) i ho remeneu ben remenat. Afegiu el bacallà i deixeu que agafi una mica gust i ja podeu emplatar i jalar.

Fins aquí el primer especial culinari de Quaresma de l'Espai Isidor. Esperem les vostres propostes bacallaneres i recordeu també que si voleu receptes de tota mena bones de veritat passeu per ca la Tina i can Roger, que aquí la cuina és una cosa conjuntural.

Technorati Tags:

dijous, de març 2

Lírica i humanista



Terrence Malick és un cas peculiar. La seva trajectòria s’extén al llarg de trenta anys però consta només de quatre pel·lícules, en les que, malgrat tot, ha consolidat un estil propi i definit una cosmogonia personal d’arrel filosòfica i humanista. Entre la filosofia i l’humanisme s’emmarca El nuevo mundo, pel·lícula que arriba set anys després de La delgada línia roja. Situada al 1509, durant l’arribada dels anglesos a terres nordamericanes, el film es fixa principalment en la història d’amor entre el capità John Smith i la princesa índia Pocahontas, fet que va inspirar també el film animat de la Disney.

El nuevo mundo, però, no és una pel·lícula per a tots els públics. És una obra distant i poètica, que vol crear sensacions més que recrear un fet històric. Malick no pretén fer-ne una lectura en clau actual, encara que l’arribada al Nou Món com a metàfora de l’oportunitat de començar de nou convida a múltiples interpretacions, a banda de constituir un bell cant a la curiositat i la inquietud que afortunadament també defineixen la condició humana.

Tot i el seu ritme pausat el film flueix com l’aigua de l’oceà que separa els dos móns, i que, juntament amb els continus plans d’arbres que fan de transició d’escenes, és una de les grans imatges al·legòriques de la pel·lícula. Els monòlegs interiors -sobre l’amor, els ideals, etc.- puntegen un film que desprèn lirisme pels quatre costats, amb una primera hora extraordinària que perd força a mig metratge i que es recupera en la part final, a Londres, el «nou món» per a la princesa índia.

Malick ha trobat una inesperada complicitat de Colin Farrell en el que és probablement el millor paper de la seva carrera, i ha sabut explotar la dolçor de la desconeguda Q’Orianka Kilcher, secundats per un notable Christian Bale. La música de James Horner, però sobretot les peces de Wagner i Mozart, són el leivmotiv de luxe en una pel·lícula la sensibilitat de la qual resulta una autèntica raresa en els nostres temps.

Technorati Tags:

dimecres, de març 1

Pallassos i pallassades



La setmana de Carnestoltes ha estat una setmana de pallassos i pallassades. Els pallassos, els de veritat, van pujar el passat dimecres dia 22 al petit entarimat de l'Arcàdia. Jango Edwards i el seu perillós còmplice, l'italià Peter Ercolano, van deixar molt clar que això de fer el pallasso és un art. Miraculosament l'escenari no es va enfonsar malgrat els cops de pedra de la hilarant "ópera-rock" (capteu el gag, oi?), un dels grans gags de Classics d'aquesta antologia que repassa la trajectòria del clown nordamericà i el seu partner que, tot s'ha de dir, li va robar l'espectacle (al menys en això vam coincidir molts dels que hi vam assistir). L'escenari, i el públic, van suportar valentment les ruixades de cervesa, les caigudes, els cops, els crits i les parides vàries de Jango Edwards i Peter Echo. La imitació que el segon de bord va fer d'un espagheti dintre l'aigua (sic) és de les que passa als anals de l'humor absurd, per no parlar de la paròdia sobre els programes "culturals" i de la ja mencionada ópera rock. Del que són capaços no un, sinó dos clowns tan incorrectes, iconoclastes i desvergonyits com aquests se'm fa difícil d'expressar amb paraules...

Pallassades, i moltes, les que es van poder veure al Teatre Monumental, en la reprentació del Ricard 3r d'Àlex Rigola el passat dia 24. És curiós, perquè quan més es perfecciona Rigola com a director multimèdia i quant més demostra la seva capacitat per gestionar tota mena de mitjans i recursos audiovisuals, més s'allunyen les obres del sentit del text. En cinema hi ha vàries adaptacions contemporànies de Ricard III (El Looking for Richard d'Al Pacino o el Ricard III protagonitzat per Ian McKellen i ambientat en la Segona Guerra Mundial, per exemple) i cap d'aquestes ha requerit mai d'un paperet amb l'arbre genealògic dels personatges per entendre la trama com el que donaven a l'entrada per poder seguir la obra. Em sembla que quan es fa necessària una explicació escrita més enllà de l'escenari, el problema el té el director i no el públic. No es pot negar que el Ricard 3r de Rigola és visualment fascinant: músiques en directe, bateria d'imatges, càmeres en ma, maravelloses accions paral·leles i inusuals primers plans cinematogràfics... I els actors, amb més o menys encert, porten bastant bé el tour de force al que es veuen sotmesos. Però ja n'hi ha prou de crits, d'histèria, "d'òsties putes" i d'épater les bourgeois. Les obres de Shakespeare són resistents, però si les continuem fent passar per aquestes proves, al final les acabarem trencant...