Bones històries

Algunes feines et donen l'oportunitat de descobrir bones històries en aquells de qui menys t'ho esperes.

Technorati Tags: cinema

La disfressa

Aprofitant que és carnestoltes ens hem canviat de disfressa...

La responsabilitat dels mitjans

En la seva segona pel·lícula com a director, Buenas noches, y buena suerte, l’actor George Clooney es fixa en l’enfrontament entre el cap d’informatius de la CBS Ed Murrow i el senador Joseph McCarthy i que va resultar clau per a la caiguda de l’impulsor de la caça de bruixes als Estats Units als anys quaranta i cinquanta. Clooney reconstrueix aquest episodi amb una inusual sobrietat i amb un blanc i negre molt funcional que té l’objectiu de mantenir la coherència visual amb els documents reals de l’època emprats al film.

L'actor-director es decanta per un petit paper i cedeix el gran rol protagonista a David Strathairn, actor que combina amb resultats esplèndids els contundents monòlegs periodístics amb mirades i silencis de gran eloqüència. Practicament tota l’acció té lloc als estudis televisius i es presenta en grans blocs separats per interludis musicals en els quals el jazz posa un irònic contrapunt a la trama.

La pel·lícula es refereix a la croada de McCarthy contra el comunisme, però se n’extreu un discurs plenament vigent sobre els mecanismes de creació del terror per part dels governs i sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació de desemmascarar-los.

Clooney, que signa el guió amb Grant Heslow, confia plenament en la força de les idees i les paraules i per això allibera el film d’artificis i detalls suplerflus i només es permet introduir trames secundàries (la parella casada en secret o el periodista acusat de comunista, per exemple) per advertir també de les víctimes que deixen enrere les grans maquinàries del poder.

Technorati Tags: cinema

Terry el pirata

"Em resulta dificil preocupar-me perquè els estudis perdin diners. No m'importen els seus problemes econòmics perquè realment ells tampoc s'han preocupat mai pels meus".

"Si piratejes alguna cosa, però, assegurat que la qualitat sigui bona. Tingues una mica de respecte per allò que piratejes!"

Terry Gilliam beneïnt la pirateria audiovisual. Visca Terry Gilliam!!!!

Bona sort, David

David Strathairn passa directament a encapçalar el rànquing dels actors que fumen amb més classe i glamour de la història del cinema. I que bé que li queden els trajes i quina forma de mirar... és que si no fos per Joaquim Phoenix ja tindria clar el meu candidat.

Larry for Laurenca (post per a majors de 18 anys)

Fa uns dies que sento un rumor que assegura que un dels germans Wachowski, responsables de Matrix i V de Vendetta, s'ha convertit en "germana" Wachowski, per dir-ho d'alguna manera: que s'ha convertit en dona, en resum. "Una forma de promocionar una pel·lícula com qualsevol altra, ja se sap com està això del cinema avui en dia, són tots uns degenerats", vaig pensar jo, tenint en compte que han presentant V de Vendetta a Berlin i que, com potser alguns sabreu, els germanets en qüestió van del pal "som misteriosos i inaccessibles, no concedim entrevistes ni ens fem fotos, som els Salinger del cinema".

Però resulta que no, que no és un rumor, que el tal Larry Wachowski és el protagonista d'una història molt xunga de sadomasoquisme, travestisme i transexualitat que l'ha portat a convertir-se en Laurenca (sic) Wachowski. No us explicaré jo la història perquè està plena de detalls morbosos, però si que us avanço que hi apareixen altres personatges curiosos com la dominatrix Ilsa Strix (que una vegada li va clavar 300 agulletes al penis de no se qui) i el seu ex marit, un transexual que es diu Blank Angel, que fa pelis porno i que és conegut popularment (això diuen) amb el sobrenom "del tio que té cony".

La resta de la història l'explica Peter Wilkinson en un reportatge a la revista Rolling Stone i aquí en trobareu un resum en castellà. Jo la veritat és que no se què pensar de tot plegat, ni si creure-m'ho del tot, però se m'acudeixen mil noves i hilarants interpretacions de la trilogia de Matrix, per no parlar de la urgència (vale, el morbo) que m'ha entrat per veure V de Vendetta. Per cert, que l'altre germà Wachowski, Andy, em sembla que és més correntet...

Els tres debuts amb westerns atípics d'actors-directors

Proposta de minicicle: Brando a El rostro impenetrable, un dels pocs per no dir l'únic western on apareix el mar; Johnny Depp fent l'indi a The Brave (amb Brando en un petit paper!); i Tommy Lee Jones en la frikada fronterera de Los tres entierros de Melquíades Estrada.

Consideració anual

El que més em diverteix dels Oscars de Hollywood, a banda de criticar els vestits de les actrius i badar amb els actors guapos (i aquest any amb tant de cowboy la cosa promet!), és mirar-me els anuncis de promoció de les candidates que publiquen les revistes especialitzades nordamericanes els dies previs a la gran cerimònia. Són els famosos "for your consideration" i com cada any, els podeu trobar tots exposats en galeria a la mítica pàgina web Oscar Watch.

Diversió amb Jim Carrey

Jim Carrey ha sabut trobar un cert equilibri en la seva carrera, combinant projectes d’un cert prestigi i atreviment (El show de Truman, Man on the Moon) amb els productes d’humor gruixut i fàcil que l’han convertit en un actor amb tants admiradors com detractors. Fun with Dick and Jane, ladrones de risa s’emmarca en aquesta segona línia, en la que també s’hi inclouen films com Un loco a domicilio, Mentiroso compulsivo o Yo, yo mismo y Irene.

En aquestes pel·lícules, com en la nova comèdia que protagonitza al costat de Tea Leoni, Carrey desplega tot el seu arsenal de gestos i ganyotes, fent gala de la seva extraordinària elasticitat física i de la seva absoluta manca del sentit del ridicul. Els tics que fa servir com a principal motor d’impuls de Dick y Jane, ladrones de risa, poden arribar a exasperar si no s’entra a la sala de cinema amb ganes de disfrutar d’aquest espectacle. Els fans més convençuts de l’actor, però, tenen la diversió assegurada. I de passada poden descobrir la vessant més boja i còmica de Tea Leoni, excel·lent còmplice de les tonteries de Carrey.

Dick y Jane, ladrones de risa és un remake d’una pel·lícula dels anys setanta que van protagonitzar George Segal i Jane Fonda. El film mostra, entre el rídicul i l’absurd, les peripècies d’un home de negocis que, després de perdre la seva feina, es veu abocat a la delinquència per poder mantenir el seu nivell de vida. Tot i que el rerafons argumental no oculta una certa crítica a la societat del consum i també a la ferocitat del món laboral, la pel·lícula potencia principalment la seva vocació de divertimento fàcil i sense pretensions.

Technorati Tags: cinema

Entranyable com el primer dia...

... i això que ja té cinquanta anys.

Bones notícies, Reina!

Família, apunteu-vos a l'agenda que el proper dia 5 de abril surt en DVD tota la col·lecció de capítols de L'escurçó negre, que sé que molts ho esperàveu amb candeletes. A continuació us enganxo tal qual la informació sobre aquest DVD que dóna la gent de Cameo:

"The Black Adder" saldrá en una única edición (de y para coleccionistas) que incluirá la serie completa en 5 discos con los 23 episodios que se emitieron en España más uno que no lo hizo nunca, enfundada en un digipack de lujo y arropada por dos horas de material adicional entre los que destacan tres episodios especiales: "Villancico", "Viaje en el tiempo" y "Época de caballeros" así como un making of titulado "El diario de Ballrick" .

"The Black Adder" podrá escucharse en su versión original pero también en castellano, catalán y euskera. Además dispondrá de subtítulos en inglés, castellano y catalán ¿Y el gallego qué? Esa es la pregunta que algunos se estarán haciendo. La pregunta a la que hemos intentado ofrecer satisfactoria respuesta durante los últimos meses. No ha sido posible. El nuevo equipo directivo de TVG considera que el doblaje en gallego que se hizo de la serie en su momento, no está revisado según las normativas lingüísticas actuales. Consideran, por tanto, que no debe publicarse. Una decisión que, entendemos, dejará poco o nada satisfechos a los seguidores gallegos de la serie. Lo entendemos. En Cameo esperamos, eso sí, que viendo el atractivo precio que tendrá la edición coleccionista (5 discos por 39,95 €), se acaben decantando por su compra.

Joc pervers

A Caché, Michael Haneke implica l’espectador en un joc pervers que continua fins i tot quan la pel·lícula ha acabat. El punt de partida del film és el misteri al voltant dels vídeos i missatges anònims que rep un periodista literari francès (Daniel Auteuil). Els vídeos, aparentment innocents al principi, mostren imatges del seu apartament i de la casa on va néixer. Investigant l’origen d’aquests anònims, l’home acaba topant amb un incident que havia oblidat de la seva infantesa.

Amb freda austeritat, Haneke arrossega el públic a la baixada als inferns del seu protagonista. La pel·lícula arrenca com una història de misteri clàssica per derivar cap a una reflexió existencial que desvetlla alguns dels mals de l’home contemporani: la desconfiança de l’altre, la indiferència davant el dolor aliè, la irresponsabilitat davant els propis actes, etc. Reprenent el discurs de les seves primeres obres (Benny’s Video, Funny Games) el director austríac també apunta contra els mitjans de comunicació entesos com a arma de destrucció, i aprofita, de passada, per carregar amb ironia contra la hipocresia, la prepotència i la falsa moral de la intel·lectualitat francesa i europea.

La capacitat hipnòtica de Caché arriba a fascinar l’espectador, encuriosit per com es resoldrà el misteri. Però lluny de donar respostes, Haneke deixa la pel·lícula del tot oberta, una decisió que pot irritar i enfurismar aquells que no entrin en el joc. Però per als qui decideixin participar-hi, l’impacte perdurarà en la memòria molt temps després d’haver sortit de la sala.

BONUS TRACK: Trobareu reflexions filosòfiques molt interessants sobre Caché al blog d'en Cinto Amat i també al d'en Pere.

Technorati Tags: cinema

Tres anys

Visca!!!! Només hem hagut d'esperar TRES ANYS per veure en pantalla gran i com Déu mana la pel·lícula coreana La mujer de un buen abogado. Alguns, com que ja havíem perdut tota esperança i ens havíem sumit en la més absoluta desesperació, la vam estar buscant clandestinament en espais virtuals altament delictius i, al final, després de moltes recerques i malgrat la mala consciència per no pagar drets d'autor, la vam poder veure en la solitud de les nostres cases, en un trist i petit aparell de tele marca Alcampo, tan antic que ja li surt una molesta taca groga en un racó de la pantalla. Si enlloc d'esperar TRES ANYS, aquesta pel·lícula s'hagués estrenat en el moment en que va ser feta, hauríem pogut gaudir-la en aquest acte col·lectiu de pau i agermanament que es coneix vulgarment amb el nom d'anar-al-cine. Els que no l'heu vist, us podeu dirigir al cinema Casablanca, a qui encoratgem des d'aquest espai a continuar recuperant cinema coreà, encara que sigui d'aquest tan "antic".

Technorati Tags: cinema

Homes malboro in love

De Brokeback Mountain cal desmentir alguns errors de forma: no és tracta d’un western sinó més aviat d’un melodrama ambientat a les terres de l’Oest nord-americà, i els seus protagonistes no són estrictament cowboys sinó pastors d’ovelles. L’error ve induït per la caracterització dels protagonistes amb la imatge del cowboy tipus Malboro, que iconogràficament situa el film en el gènere del western quan en realitat, la història d’amor impossible que explica Brokeback Mountain s’emmarca en els paràmetres més convencionals del melodrama clàssic. La decisió, però, està justificada. Ang Lee pren aquest estereotip de la masculinitat per excel·lència, com a punt de partida per a una pel·lícula que intenta desmitificar tòpics i trencar alguns tabús al voltant de l’homosexualitat, un tema que poques vegades s’ha mostrat de forma tan lliure i explícita en una gran producció de Hollywood.

En aquest sentit, s’ha de reconèixer el valor i la necessitat d’una pel·lícula com Brokeback Mountain, en mostrar la relació sentimental entre dos homes amb la mateixa naturalitat que els amors i desamors de les heroines dels melodrames de George Cukor, posem pel cas. Més enllà de les bones intencions, però, Brokeback Mountain no és una pel·lícula rodona. Arrenca amb força amb una primera part, ambientada a la muntanya que simbolitza la llibertat i el paradís perdut. La química entre Heath Ledger i Jake Gyllenhaal brilla amb força des del primer pla. L’evolució dels seus sentiments queda definida a través de petits gestos i detalls i culminar amb l’explícita seqüència de sexe -tot i que mostrada en una discreta penombra- a la tenda de campanya.

La separació dels dos homes marca un punt i a part en el film, que perd unitat a mesura que s’introdueixen subtrames i conflictes secundaris que intenten explicar, amb desiguals resultats, com influeix l’entorn social, conservador i homòfob, en la repressió del protagonista. Però els personatges secundaris resulten plans i les situacions, excessivament forçades, i aquestes trames li resten força a la notable interpretació de Heath Ledger, que es qui porta el gran pes del film. La mala caracterització dels personatges a mesura que es fan grans i avança el metratge tampoc ajuda a retornar la pel·lícula als seus excel·lents minuts inicials.

Technorati Tags: cinema

Nivellàs

És inaudit. Aquest any ni Dreamworks, ni Disneys ni Pixars, ni Warners ni res. Aquest any es veu que a Hollywood han decidit tirar la casa per la finestra i han pujat que dóna gust el nivell de la categoria de l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. A saber: Wallace & Gromit y la maldición de las verduras de Nick Park, Howl's moving castle de Hayao Miyazaki (que gràcies a la nominació sembla ser que s'arribarà a estrenar i tot) i La novia cadáver de Tim Burton. El que us deia, nivell de veritat. Però per mi ja li poden donar directament a en Nick Park, debilitats que té una.

Technorati Tags: cinema

Crisis, medalles i quotes de pantalla

Des de finals dels anys noranta la indústria coreana de cinema és una de les més potents, refrescants i amb més salut del món. L'espectacular revifada d'aquesta cinematografia que fins fa molt poc era pràcticament inexistent ha tingut molt a veure amb la decidida aposta del govern sudcoreà pel cinema nacional, el qual va protegir amb una magnífica quota de pantalla de 146 dies/any de projeccions propies (una idea molt interessant que la ministra ye-ye es podria apuntar i així no hauria de fer passar el bodriet de Sahara com a pel·lícula espanyola).

Però ara el cinema coreà es podria enfrontar a una greu crisi perquè el ministeri d'Economia i Finances coreà ha decidit retallar aquesta quota de pantalla fins 73 dies/any a partir del juliol de 2006. Amb aquesta mesura pretenen afavorir el lliure comerç amb els americans (qui, si no?) ja que així els ianquis invertiran en el país i crearan fabulosos llocs de treball en els milers de multisales que pensen obrir a Corea. L'art no dóna de menjar. És igual si darrera les produccions cinematogràfiques també hi ha tota una indústria amb els seus corresponents llocs de treball...

Total, que directors, actors, productors i demés han muntat en còlera, s'han posat en peu de guerra, han baixat a les trinxeres i han començat a fer manifestacions al carrer i altres actes de protesta en contra de la reducció de la quota de pantalla. Una de les accions reivindicatives més sonada l'ha protagonitzat l'actor Choi Min Sik, el d'Oldboy, Ebrio de Mujeres i pintura i Failan. Ni corto ni perezoso, Choi Min Sik ha decidit tornar la medalla del mèrit cultural de l'ordre Og-Gwan que fa un parell d'anys li va concedir el govern coreà en reconeixement al seu paper a Oldboy, precisament, pel·lícula que va resultar guanyadora del Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes del 2004. Com un llanero solitario, Choi Min Sik va entrar a l'edifici del Ministeri de Cultura i Turisme i els va plantificar la medalla juntament amb una nota que deia: "sense quota de pantalla no hi hauria hagut Oldboy".

El miniBAFF de Mollet

A Mollet del Vallès tenen un festival de cinema asiàtic la mar de ben parit, un miniBAFF en tota regla. En la seva tercera edició, el festival Hannya ha ofert una interessantíssima mostra de títols asiàtics inèdits al nostre país, que va començar el divendres dia 3 amb la xinesa Electric Shadow i que va finalitzar diumenge 5 al vespre amb la japonesa Canary, que era, en paraules dels organitzadors de la mostra, el títol més sonat del programa. Nosaltres no ens hi vam poder quedar, però a canvi vam veure la taiwanesa Brother (We), que és l’ópera prima del fins ara director de fotografia Zeng Nianping. La pel·lícula ha estat rodada en alta definició i acabada de muntar fa poc. De fet, fa tant poc temps que l’han acabat de muntar que el Hannya és el segon festival del món on s’ha pogut veure... afortunats que som els que vam anar d’excursió a Mollet, tu!

Brother té com a protagonistes a dos germans, Wenzi i Liangzi, que són com la cara i la creu, com la nit i el dia. Un és educat, estudiós i molt ambiciós. L’altre malgasta la seva vida amb una banda de gamberros i sense fer res de profit, suportant les comparacions amb el germà perfecte. Però malgrat tot Liangzi es manté fidel i protector cap al seu germà, fins i tot quan descobreix el seu secret inconfesable (i que implica una dona, és clar)...

La cinta, que està ambientada als anys vuitanta en el Taiwan comunista, té un cert aire costumista i de crònica social que en la primera part recorda vagament a Platform, una de les obres culminants de Jia Zhang Ke (de fet, està considerada la millor pel·lícula xinesa de la història), sobretot per la manera de retratar a través dels petits detalls quotidians i a través de les cançons populars el xoc entre la tradició i la modernitat, entre el comunisme i una progressiva liberalització. Però Brother, que és més intrascendent i lleugera, acaba abandonant el rerafons social per endinsar-se en el retrat amable de les penes i les alegries tres generacions d’una família marcada pels secrets.

Technorati Tags: cinema

L'hora de Phoenix i Witherspoon

En la cuerda floja repassa la trajectòria del cantant de country Johnny Cash seguint tots els tòpics del subgènere del biopic musical: la infantesa difícil amb el record traumàtic inclòs, els somnis de joventut, la primera oportunitat en una discogràfica, la popularitat, les drogues, les dones, l’amor de la seva vida, l’ascens, la caiguda i la redempció.

Joaquim Phoenix i Reese Witherspoon són els principals actius d’un film que, si no fós precisament per les seves excel·lents interpretacions, cauria en la més soporifera de les rutines. En canvi, des del primer moment Phoenix i Whiterspoon es fan seus els papers i, el que és més important, els treuen de la caricatura. La pel·lícula guanya gràcies a la química que desprenen els dos actors i de la que el director James Mangold sap treure’n partit: molt encertadament, el film se centra en la relació professional i sentimental d’aquestes dues figures del country.

Per a Joaquim Phoenix, En la cuerda floja suposa el primer gran paper protagonista després de rols secundaris tan notables com el de Gladiator. Phoenix sostè amb un gran domini sobre el personatge i sense caure en l’histrionisme el pes d’una pel·lícula que l’ha obligat a aprendre a cantar i tocar la guitarra, però que també l’ha obligat a enfrontar-se a fantasmes personals, com ara la traumàtica pèrdua del seu germà (l’actor River Phoenix) o la seva adicció a les drogues, fets que troben el seu paral·lelisme al film.

Però és sens dubte Reese Witherspoon qui treu el major partit del seu paper, donant a conèixer una faceta dramàtica fins ara desconeguda amb una interpretació que parteix del seu habitual rol de «guapa tonta» per arribar a un retrat contingut i ple de matisos.

Technorati Tags: cinema

L'últim temps

No sé pas com ens ho farem per veure el documental que el director napolità Mario Martone ha fet al voltant de la figura de Caravaggio i, més concretament, dels anys que el pintor va passar a Nàpols. De Mario Martone es va poder veure no fa masses anys una pel·lícula duríssima i molt austera titulada Teatro de guerra, però de la Muerte de un matemático napolitano, considerada la seva obra més important, no hi ha ni rastre... i mira que fa temps que a l'Espai Isidor li anem al darrera! No sé si tindrem la mateixa mala sort amb aquest Caravaggio, l'ultimo tempo, un curtmetratge documental que Martone ha fet expressament com a complement a l'exposició organitzada pel Museu Capodimonte al voltant dels anys més foscos de Caravaggio, que van ser els últims. Recentment aquest documental s'ha vist al festival de Rotterdam així que esperem que potser algú l'acabi penjant a la mula. Si no, ens haurem de consolar revisant una vegada més el Caravaggio de Derek Jarman...

Technorati Tags: cinema

Ganes de cantar

Sembla que a en Jamie Foxx (altrament conegut com l'actor que li robava totes les escenes a Tom Cruise a Collateral), les ganes de cantar no se li van acabar després de fer de Ray Charles a Ray. Ara fa poc ha tret un album molt R&B, d'aquells que agraden tant a la MTV i pel qual acaba de rebre una nominació als premis Grammy. Però més que aquest disc, el que realment val la pena és la seva col·laboració a la cançó Gold Digger, un dels supertemes que podeu sentir a Late registration, el darrer disc del rapper Kanye West.

Aquelles coses que ens humanitzen...

Una petita selecció de rareses, manies, punyetes vàries (les confesables en públic) en resposta a la petició d'en xeviamat:

-quan el boli bic perd el tap i el pitorru de dalt, l'abandono i en busco un altre, perquè si no està complet no escric a gust.

-no bec mai alcohol de cap classe ni cocacola, no m'agrada gens.

-no tinc carnet de conduir ni cap intenció de treure-me'l. I el meu company tampoc en té. Un altre dia us explicaré l'odissea d'anar a comprar a l'Ikea en autobús...

-sempre procuro combinar el color de les arrecades amb el de la roba, cosa que em fa perdre moooolt de temps.

-hi ha qui considera una raresa que vagi dos o tres o quatre cops per setmana al cinema, que vegi pelis tailandeses subtitulades a l'anglès o pelis hungareses amb un traductor simultani, o que em sotmeti a proves de resistència veient pel·lícules que duren deu hores. A mi no em sembla tan extrany...

El relleu del meme el deixo aquí sobre, perquè l'agafi qui vulgui, com si fos un bookcrossing.

Gosset abandonat

Exactament la utilitat del gosset Aibo no l'acabo de veure clara, excepte, és clar, estalviar-te de treure'l a passejar... Però tot i això no puc evitar que em sàpiga greu la decisió de la Sony de deixar de fabricar-lo, més que res perquè conservem un simpàtic record del gosset elèctric, amb el que vam estar jugant una bona estona a la seu que la Sony té al bell mig del barri de Ginza de Tokyo. I el bitxo era tan real que, d'alguna manera, ara em sembla com si l'estiguessin abandonant...

Pronòstics d'aquí i d'allà

A Pensilvania en Phil pronostica sis setmanes més de fred.

A casa nostra, el costumari també pronostica: "Si la Candelera plora, l´hivern és fora; si la Candelera riu, l´hivern reviu".

El lament d'Spielberg

Steven Spielberg aborda el conflicte entre jueus i palestins resseguint les conseqüències que va tenir l’assassinat de nou atletes olímpics per part d’un comando palestí a les olimpíades de Munic del 1972 i ho fa amb una pel·lícula que beu de la influència del cinema polític dels anys setanta. La pel·lícula ressegueix a ritme de thriller les accions d’uns agents secrets israelians amb la missió de venjar les morts jueves assassinant els responsables dels fets de Munic. El protagonisme recau en un antiheroi ambigu –un notable Eric Bana– turmentat per les contradiccions morals de les seves accions en un personatge que, d’alguna manera, connecta amb el nazi Oskar Schindler.

Spielberg recupera el pols perdut en els seus darrers films i presenta la seva millor pel·lícula des de La llista de Schindler. Les prop de tres hores de metratge passen com una exhalació gràcies a les tenses seqüències dels assassinats, rodades amb elegant nervi i un gran domini del suspens cinematogràfic. De mica en mica, a mesura que el protagonista es va adonant de la instrumentalització de la seva missió per part del govern, el film guanya una certa profunditat, amb moments culminants com l’enfrontament de l’agent israelià amb el terrorista palestí.

Tot i això, Spielberg no porta gaire lluny la seva denúncia política i la deixa en una prudent ambigüetat que només insinua de passada els errors comesos pels dos bàndols, i que li ha valgut les ires tant d’israelians com de palestins. El director opta, en canvi, per cloure Munich amb el lament per un vessament de sang que es perpetua en el temps com un cercle viciós, i que queda simbolitzat en un eloquent pla de fons de les torres bessones de Nova York.

Technorati Tags: cinema