Siete espadas es basa en la mateixa novel·la que va donar orígen a
Los siete samurais, la mítica pel·lícula d’Akira Kurosawa. Tal i com ja
vam comentar fa un temps, el relat
Seven Swordsmen From Mountain Tian és obra d’un autor xinès, Liang Yu Sheng, considerat un dels principals representants del wuxià, un gènere autòcton que combina les aventures de caballers medievals amb les arts marcials i un punt de fantasia. El director d’origen malai afincat a Hong Kong
Tsui Hark ha adaptat de nou la novel·la amb uns resultats que tenen molt poc a veure amb la cinta de Kurosawa.
Siete espadas, doncs, no és estrictament un remake com ho és, per exemple, el
King Kong de Peter Jackson. Però en canvi, i salvant totes les distàncies, la comparació de les dues pel·lícules - la de Tsui Hark i la de Kurosawa- resulta més interessant i enriquidora perquè d’alguna manera desvetlla algunes característiques socials distintives dels seus respectius països i del moment històric en el qual han estat realitzades.
El punt de partida de la història és el d’un petit poble que, davant l’amenaça de l’assalt d’una banda de bandits, decideix contractar set guerrers a sou per defensar-se. A la
versió japonesa, rodada l’any 1954, l’estratègia de defensa que proposen els samurais consisteix en l’aïllament absolut del poble i la defensa des de dintre de l’atac exterior. En canvi, a la xinesa
Siete espadas (2005), la solució passa per un desplaçament, per la recerca d’ajut fora dels propis límits, per la migració.
Tot i això, no és la intenció de Tsui Hark la d’emetre un missatge amb tanta càrrega social com la que si es pot trobar en el film de Kurosawa, que també porta implícita tota una certa reflexió sobre la pèrdua de la identitat i sobre el sentit de les tradicions.
Siete espadas és, abans que res, una ambiciosa producció èpica d’aventures amanida amb tocs màgics i fantàstics, espectaculars efectes especials i una aconseguida estètica postmoderna i futurista (atenció a vestuaris, pentinats i maquillatges) amb reminiscències a
Mad Max. El film deixa de banda el realisme i opta per potenciar la dimensió mítica, llegendària, d’aquesta aventura en la que les espases –segons la tradició taoísta- tenen propietats màgiques i uns valors propis que concorden i defineixen als heroics guerrers que les porten.
La pel·lícula, que originalment havia de durar prop de quatre hores, ha estat escapçada per exigències de la producció i la retallada es deixa notar sobretot en la primera mitja hora, en el plantejament de l’argument i la presentació dels personatges, que costa una mica de seguir. Sembla que davant la obligació de tallar, Tsui Hark va optar per sacrificar aquesta part introductòria i conservar intactes el desenvolupament i el final. Per això la pel·lícula va guanyant en pes dramàtic, ritme i emoció a mesura que avança, fins arribar a l’intens clímax de la batalla final.
Technorati Tags: cinema
