Fright Night

El rei de les carbasses ja ho té tot a punt per una nit terrorífica...

Shakespeare en la barra d'un bar

Segur que l'Àlex Rigola se sent molt orgullós de la seva gran ocurrència d'ambientar Ricard 3r (sic) en un bar "ochentero" de carretera. Però la idea no és seva. Una anys abans, el director anglès Don Boyd ja va tenir la mateixa pensada quan va adaptar lliurement al cinema una altra obra del dramaturg anglès, El rei Lear, en una pel·lícula notabilíssima titulada My Kingdom que va quedar injustament relegada a un discret segon terme en el moment de la seva estrena.

My Kingdom proposa una versió lliure i contemporània d'El rei Lear, convertida en aquest cas en la base per a una pel·lícula de cinema negre de tall clàssic. El rei Lear és aquí el cap d’un clan familiar en tràgica descomposició, després que la mort per assassinat de la mare deixi un espai perquè les ambicions i l’afany de poder aflorin a la superfície. D’aquesta manera, el pare, un mafiós vell i cansat interpretat per Richard Harris, acabarà abandonat a la seva sort, oblidat per tothom, quan dues de les seves tres filles i els seus respectius marits iniciin una salvatge pugna per fer-se amb el control del negoci i de les riqueses familiars.

Cap dels elements definitoris de les tragèdies de Shakespeare es passa per alt en aquesta pel·lícula de petites dimensions, però d’imponents resultats. Les ambicions, el crim, la lluita pel poder, les envejes i les traicions, extretes literalment de la obra, es mostren a My Kingdom des de l’òptica del cinema negre més clàssic, el de les pel·lícules de gàngsters dels anys trenta i quaranta, refrescada amb la influència recollida de títols contemporanis claus, com Uno de los nuestros de Martin Scorsese.

My kingdom és una pel·lícula dura, austera, sòbria i molt elegant, de la que es desprèn una extranya força dramàtica a la que hi contribueix clarament la imponent presència de Richard Harris en un dels seus últims grans papers (a banda dels capítols de Harry Potter), però també el suport d’un repartiment que inclou a la veterana Lynn Redgrave i a Jimmy Mistry, l’actor indi que es va fer popular a Oriente es Oriente.

Més cinema invisible a Sessió Contínua

Intel·ligència animada

Després de tres curts d’animació esplèndids, Nick Park supera amb molt bona nota el salt al llargmetratge dels seus populars personatges Wallace & Gromit. El despistat inventor amant del formatge i el seu gos fidel i espavilat s’enfronten a Wallace & Gromit: La maldición de las verduras, una nova aventura que, tot i allargar-se durant una hora i mitja, no perd ni un punt del ritme trepidant, l’humor intel·ligent i l’expressivitat que han caracteritzat les tres aventures en curt d’uns personatges que, de mica en mica, han anat guanyant adeptes arreu del món.

Extraordinària mostra d’animació de models de plastilina absolutament artesanal –les ditades dels modelistes hi són ben visibles–, La maldición de las verduras és també una divertida paròdia del cinema clàssic d’aventures esquitxada de cites i referències de diversos films de terror, des de Frankenstein a La mosca. No falta l’habitual mostra dels enginyosos invents de Wallace; la divertida presència d’animals organitzats (conills, en aquest cas) com a contrapunt de la història i un sentit de l’humor que no per universal i apte per a tots els públics deixa d’estar ple d’ironia.

La maldición de las verduras no decep els seguidors de Wallace & Gromit i es guanya ràpidament la simpatia dels espectadors que no coneixien els personatges estel·lars de la companyia d’animació britànica Aardman (responsable també de la divertida Rebelión en la granja), i que es confirma, al costat de la nordamericana Pixar (amb la qual la comparteixen la vocació artística, la intel·ligència i la ironia dels seus productes, tot i que una fa animació artesanal i l'altra, digital), com un gran puntal de l’animació mundial.

Technorati Tags: cinema

El mal que resideix en un mateix

Una història de violencia sembla allunyar-se de les dèries que defineixen el món personal de David Cronenberg, però només per la seva aparença de film realista. Perquè en la pel·lícula que va presentar al Festival de Sitges el director canadenc aborda, des d’una nova òptica, temes molt habituals en la seva filmografia: la dualitat, la definició de la pròpia entitat i també la malaltia, entesa en aquest cas com un mal social que destrueix l’ànima.

El protagonista d’aquesta història és un home corrent, Tom Stall, que viu una vida familiar i tranquil·la en un petit poble de l’Amèrica profunda. Significativa resulta la seva presentació, protegint la seva filla petita dels "monstres" que no la deixen dormir. La seva vida fa un tomb quan es converteix en heroi accidental després de matar, en defensa pròpia, dos atracadors amb nombrosos crims a les seves espatlles i que intentaven robar en la seva cafeteria. Però la notorietat que li dóna aquest fet serveix també de reclam d’un passat que Tom creia haver enterrat en l’oblit. D’aquesta manera és com apareix en escena Joey, una freda i implacable màquina de matar al servei d’un mafiós (el seu propi germà Richie, interpretat per un sorprenent William Hurt) i que Tom va intentar deixar enrera inventant una nova identitat com a pare de família modèlic. Tom/Joey decideix atacar -amb crua violència- l’arrel del problema i eliminar tot rastre d’un passat que amenaça el seu equilibri.

Cronenberg mostra amb ritme pausat i absoluta contundència la transformació -física i mental- de Tom en Joey (sustentada sobre una extraordinària interpretació de Viggo Mortensen plena de subtilesa). En el procés, Tom també arrossegarà a la seva família, víctima molt poc innocent de la violència que retrata Cronenberg. En aquest sentit, n’és un bon exemple les dues escenes de sexe que mostren Tom amb la seva dona: la primera, al llit de matrimoni, innocent i tendre; i la segona, quan Joey ja ha aparegut, en forma d’agressió plena de violència. També resulta significativa la forma com el fill de Tom Stall, víctima de les agressions d’un company de classe, passa de fer servir els arguments a optar pels cops de puny com a mitja de defensa, en un procés de degradació moral paral·lel al que viurà el seu pare quan deixi de ser l’entranyable Tom per convertir-se en el letal Joey. El propi protagonista recorre a la violència extrema per sortir, paradòjicament, de la violència que l’amenaça, en un cercle viciós del que no hi ha sortida possible perquè, segons sembla advertir Cronenberg, la violència, el mal autèntic, resideix en un mateix.

Technorati Tags: cinema

Los increïbles en persona

A Sitges es van despenjar amb una pel·lícula que, ni que sigui només per veure a Kurt Russell en pantis, ja valia la pena. Però és que resulta que malgrat la seva aparença, Sky High és una pel·lícula enginyosa, divertida i força irònica. El seu referent més directe és Los increïbles, perquè presenta una família de superherois clàssica i convencional, tot i que també té una mica d'Spy kids i una mica de Harry Potter, ja que l'acció té lloc en un institut per a aprenents de superherois, tipus Hogwarts, on estudia el fill sense poders d'un superheroi mític. I fins i tot, si m'apureu, li trobaríem similituts amb Volcano High.

De veritat: sota l'horripilant etiqueta de cinema d'aventuretes familiar marca Disney s'amaga una petita perleta plena d'autoironia, d'humor relativament intel·ligent, de tòpics ben aprofitats i de xispa i ganxo. Apunteu-vos aquest títol perquè quan s'estreni no la descarteu ja d'entrada. Per una vegada no feu cas del seny i no us escolteu la veu interior. Feu-me cas a mi i aneu-la a veure si no voleu perdre l'oportunitat de passar dues horetes de sana, despreocupada i pura diversió.

Technorati Tags: cinema

El germà petit

Agredolç és el gust de boca que deixa la nova pel·lícula de Kim Ji Woon, la quarta en la seva filmografia després de tres títols destacats dins el gènere de la comèdia negra, el thriller i el terror, The quiet family, The foul kings i A tale of two sisters. Sense abandonar la cosa negra, a la seva nova pel·lícula A bittersweet life proposa una violenta història de venjança que parteix d’una sèrie de petits malentesos i que deriva en una brutal espiral de sang i violència.

El protagonista, el guapot Lee Byeong-Heon, interpreta a l’elegant i introspectiu home de confiança d’un mafiós amb una missió aparentment senzilla: vigilar la nòvia del mafiós i actuar en cas d’infidelitat. Però aquest pinxo, un home dur que no ha estimat mai ningú, descobreix els seus propis sentiments en el pitjor moment possible i acaba cometen “un error”. Castigat durament per la seva debilitat –el peguen, l’apunyalen, li disparen trets, l’enterren viu, etc etc etc- el pinxo sembla renéixer de cada cop amb més força i amb una única idea al cap: la venjança.

Per temàtica (l’absurditat de la venjança), però també per l’elegància i l’esteticisme, pels decorats, per l’ús de la música (premiada a Sitges), per la poesia que paradòjicament es desprèn de la violència indiscriminada, pel ritme trepidant, per la cruesa d’algunes imatges i la bellesa d’altres i pel seu to d’irrealitat, A bittersweet life remet en totes i cadascuna de les seves escenes a la obra mestra absoluta, a Oldboy. I és precisament per tenir un referent tan directe que li resta personalitat, per aquesta condició de “germà petit” que imita al gran, el que impedeix que A bittersweet life, que és un film a tenir en molta consideració, sigui la gran pel·lícula coreana que podria haver arribat a ser.

Technorati Tags: cinema

Ridícul telefilm futurista

La nova pel·lícula del director de Faust 5.0, Isidro Ortiz, ha passat per la secció oficial del Festival de Cinema de Sitges amb més pena que glòria. El film, titulat Somne, planteja una intriga el punt de partida de la qual és interessant, sobre un experiment científic que intenta transmetre al cervell informacions procedents d'un ordinador. Oficialment, l'experiment només s'ha portat a terme amb animals, però una jove neuròloga descobreix que en realitat s'ha experimentat amb persones humanes i les terribles conseqüències que aquest fet ha comportat.

El film, que comença com un thriller futurista de ritme trepidant, s'acaba perdent en els tramposos i absurds girs de guió que tenen la única finalitat d'arribar a un final sorpresa fora de tota lògica que pretén desconcertar i sorprendre l'espectador. A tot això se li ha d'afegir la nula definició psicològica dels personatges, els diàlegs tòpics i forçats i sobretot la ridícula interpretació de Goya Toledo (que en la projecció del film a Sitges va provocar més d'una i més de dues rialles entre el públic), Óscar Jaenada i Nancho Novo, molt lluny de fer creïbles els seus papers.

Resulta decebedora, així, la nova pel·lícula d'un director que va suscitar un cert interès gràcies a aquell ciber Faust que va dirigir al costat de la Fura del Baus. Tot l'impacte visual d'aquell film es perd a Somne, cinta erràtica i fallida que encaixa més en la definició del telefilm fet amb pocs recursos i menys temps que en el thriller de ciència ficció que pretén ser.

Technorati Tags: cinema

Després de...

...japonesos atrapats en un tunel, experiments genètics entre homes i micos, senyores venjant-se, superherois en pijama, cantants islandeses mutant en balena, gangsters demòcrates, homes que conviuen amb ossos, marcians a la terra, exorcismes i síndries, pianistes desmemoriats, afinadors que provoquen terratrèmols... em sembla que necessito un descans.

No desconecteu, que serà breu.

Azukis i pau per a tothom

Takashi Miike ha decidit passar-se al cinema familiar amb Yokai Daisenso, la seva última pel·lícula i un dels títols inicialment més esperats a Sitges. L’enfant terrible del cinema nipó i un vell amic del festival sorprèn pel relatiu canvi de registre d’aquest film que, malgrat un contundent i llefiscós inici en la seva línia habitual, encaixa més en els paràmetres d’una aventura fantàstica per a tots els públics que en una filmografia plena de propostes desfasades, iconoclastes i salvatges.

Yokai Daisenso té com a protagonista a un nen mig abandonat pels seus pares que viu en un poblet rural amb els seus avis i que un dia és escollit Genet Kirin, una distinció que el fa responsable de defensar el poble de l’atac dels dimonis i els mals esperits de la naturalesa. Així és com aquest noiet es converteix en amic dels Yokai, o esperits bons, i en l’heroi de la batalla que els enfrontarà als dimonis i altres éssers malvats i desagradables. Tot plegat, un discurs la mar de shintoista. Entre els dolents, destaca la presència de la superestrella japonesa Chiaki Kuriyama, a qui la majoria recorda com la Gogo de Kill Bill i que s’ha estat passejant per Sitges aquests dies.

La pel·lícula, que per temàtica fa pensar en El viaje de Chihiro i per estètica en Los heroes del tiempo, entre d’altres, destaca pels seus espectaculars efectes digitals, però també per l’aspecte teatral i artesà d'alguns dels esperits yokai, uns personatges que podrien sortir perfectament en un espectacle dels Comediants, per entendre’ns. Miike també mostra aquí un major domini del relat i la pel·lícula, tot i el seu caos, no pateix tan d’aquelles habituals pèrdues de ritme que han sigut sempre una enfadosa marca de la casa. És a dir, que en general Yokai Daisenso és força entretinguda. A més, i encara que sembli mentida, la pel·lícula transmet un entranyable missatge pacifista i ecologista i aprofita per trencar una llança a favor del reciclatge i, al mateix temps ve a parlar de la pèrdua de la innocència i de com això és l’origen de tots els mals del món. Clar que amb un bon plat d’azukis, insinua Miike amb el seu sentit gamberro de l’humor, sempre serem a temps de salvar el planeta...

Technorati Tags: cinema

Soroll-teràpia

A la vida, el que més importa és mantenir el cap ocupat, trobar alguna cosa a fer que t'ompli de significat i mirar de viure sense preocupar-se massa pel moment en que arribarà la mort per evitar, precisament, convertir-se en un mort-en-vida. Bàsicament, aquesta és la idea principal que intenta transmetre el director Shinji Aoyama a la seva nova pel·lícula-abstracció sonora, que porta el títol gens japonès i decididament poc comercial d'Eli, eli, lema Sabachtani?. De fet, tot en Shinji Aoyama és poc comercial... tan poc, que per no trobar no es poden ni trobar les seves pel·lícules a la mula (únicament Eureka, i tarda un any a baixar). Per això, davant la dificultat de veure les seves pel·lícules amb altres mitjans, no hem dubtat a fer una nova excursió sota la pluja fins a la costa del Garraf.

L'argument d'Eli, eli, lema Sabachtani? (que significa allò de "Deu meu, perquè m'has abandonat?" en un idioma que desconec) parteix d'una extranya epidèmia vírica que afecta a milers de persones i que le impulsa inexplicablement al suicidi. En un indret recòndit del Japó viuen els dos membres d'una banda de música electrònica que es dediquen a enregistrar sons naturals per mesclar-los i fer-los servir de base en experimentals creacions musicals. Un estudi demostra que els afectats pel virus que han assistit als sorollosos concerts d'aquest grup han deixat de patir els símptomes de la malaltia, i per això, un mafiós de poca monta decideix portar la seva neta malalta fins a la banda, amb l'esperança que la puguin sanar gràcies a la músico-teràpia. Per ser més fidels a la realitat, més que de música hauríem de parlar de soroll, el que fa l'actor-estrella Tadanobu Asano solet amb la seva guitarra distorsionada. Shinji Aoyama, que no acostuma a tenir presa per explicar les coses, no desaprofita l'ocasió de tenir a Asano i la seva llarga melena lluint-se amb un espectacular solo de guitarra interpretat enmig del camp japonès, una seqüència al·lucinògena i al·lucinant que aconsegueix deixar-te bocabadat i sense paraules.

La pel·lícula també dedica força part del metratge a mostrar el treball de camp de buscar sons per enregistrar-los, i la forma com els manipulen fins a convertir-los en hipnòtiques melodies/soroll/rock progressiu. Però també segueix a la resta de personatges: la jove malalta, el seu avi i el detectiu-maton que els acompanya, personatges d'aspecte gòtic manga; i la propietària de l'hostal on s'allotjen, una dona gran aficionada a la cuina que amb una reflexió d'enorme senzillesa ve a donar la clau per interpretar tota la pel·lícula. La resta, l'esteticisme i l'abstracció d'un director que sap buscar els enquadraments, que cuida la fotografia, que fa un treball de so indiscutible, i que fa parlar poc als seus personatges. El món de Shinji Aoyama és tan extrany i personal que provoca una reacció adversa immediata en el públic impacient (davant la incomprensió instantània, de seguida la gent riu i/o la gent marxa de la sala). Però a no gaire profunditat d'aquesta superfície aparentment tan complexa i inabastable s'hi amaga un missatge senzill, clar i humanista, que només demana un petit esforç, una mica de complicitat i també de ganes de deixar-se emportar per una experiència completament nova. I jo diria que aquest és el gran secret per disfrutar del famós "Cinema Oriental" al que tothom penja l'etiqueta però al que molts -masses- encara és miren amb temors i prejudicis de poc fonament.

Technorati Tags: cinema

Cançó de bressol

Curiosament, a la roda de premsa que va oferir Park Chan Wook ahir al Festival de Sitges es va parlar molt sobre el tema de la venjança i la violència de les seves pel·lícules, però ningú li va preguntar perquè havia incorporat a la banda sonora de Sympathy for lady vengeance una cançó de bressol cantada en català (!!!). És clar que van ser pocs, de fet només els que es van quedar fins al final de tot dels títols de crèdit, els que van descobrir atònits que entre els temes de la banda sonora s’hi ha inclòs una peça interpretada per la cantant Montserrat Figueras i la formació de Jordi savall, Hespèrion XXI.

El tema en qüestió és una cançó de bressol alicantina, datada del 1700 i de compositor anònim, que porta per títol Mareta, mareta, no’m faces plorar.

Aquest tema, enregistrat per Figueras i Savall, forma part del disc ALIA VOX Ninna Nanna, una antologia de cançons de bressol de diversos paísos i èpoques des del 1500 fins a l’actualitat, i que el diari New York Times va situar en el número 1 de la llista de millors CD de música clàssica del 2003.

La lletra de la cançó diu així:

Mareta, mareta, no’m faces plorar,
Compra’m la nineta avui qu’es el meu sant.
Que tingua la nina hermosos els ulls,
La cara molt fina i els cabells molt rull.

Marieta, Marieta, jo es cantaré
una cançoneta que ta adormiré.
Dorm-te, neneta, dorm si tens sons.
Dorm-te, neneta, dorm si tens sons.

En el context de la pel·lícula aquesta cançó queda més que justificada, però no us voldria destripar res important de l'argument. Més opinions sobre el film, properament en aquest blog....

Bailando con osos

Allò que va començar com un documental pel Discovery Channel sobre els óssos a Alaska s’ha acabat convertint en el estudi etològic d’un personatge marginal, mancat d'afecte i necessitat d'ajuda, que no deixa de ser el patètic producte del seu temps i la seva societat. Una pirueta com aquesta només se la podia permetre un autor amb noms i cognoms i molt poca vergonya, i aquest és Werner Herzog, uun realitzador amb destacada presència al Festival de Sitges d’aquest 2005.

La primera de les seves pel·lícules que s’ha pogut veure al festival és un documental titulat Grizzly Man, en el que, coherent amb una filmografia interessada per personatges al límit de la societat, intenta aprofundir en la psicologia i els motius que van portar al californià Timothy Treadwell a viure durant catorze estius en una reserva d’óssos a Alaska. El propi Treadwell, que es va fer relativament famós per aquest fet i que va morir devorat per un d’aquests animals al costat de la seva companya, va enregistrar les seves estades a Alaska, la convivència amb els óssos i la seva obssessió per la preservació d’aquesta animals en més de 100 hores de video. Aquest material ha servit de base per a una personalíssima obra que sobrepassa els límits del documental convencional per convertir-se en un relat sobre la relació de l’home amb la natura, però també i d'alguna manera sobre certes patologies i mancances de l’home contemporani; i en últim extrem, en un espectacular salt mortal, en una reflexió distanciada i cínica al voltant del cinema.

A banda de les imatges d’arxiu, Herzog ha comptat amb diversos testimonis que fan de contrapunt a la seva pròpia narració en primera persona, farcida de reflexions i opinions d’un autor que ja està de tornada quan els altres escara van. Aquesta barreja de documental i diari confon i al mateix temps hiptonitza a un espectador que veu com contínuament es posen en qüestió les imatges, i que arriba a dubtar de la seva veracitat. Al final, però, poc importa, perquè Grizzly man perdura en la memòria com una lúcida radiografia de la complexitat (i també de l'absurditat) del comportament humà.

Technorati Tags: cinema

Comencem malament

Confeso que fins ahir pràcticament no havia sentir a parlar de Serenity, però m’he posat ràpidament al dia. Es veu que hi havia una sèrie de la tele, Firefly, obra del creador de Buffy la cazavampiros, i que als Estats Units es va convertir en objecte de culte tot i haver estat cancel·lada abans d’arribar al final. La pressió dels fans va ser tal que no els va quedar més remei que traslladar la història al cinema. I ja convertida en pel·lícula, Serenity es va encarregar ahir donar el tret de sortida del sempre entranyable Festival de Cinema de Sitges.

Doncs comencem malament, em sap greu dir-ho. La manca de trampera de la pel·lícula em va fer caure en rodó quan només feia vint minuts que havia començat. Però això, de fer, no va resultar cap problema perquè quan vaig tornar a obrir els ulls encara no havia passat res de res. Res vol dir res de trascendental per entendre l’argument, és clar, perquè persecucions, diàlegs infumables i moviments trepidants de càmara seguint els protagonistes amunt i avall per donar a entendre que estaven ocupats fent coses molt importants, si que no van faltar.

Total, que quan em vaig despertar vaig caçar de seguida de que anava la cosa: una nau espacial, la Serenity, tripulada per una colla de marginats que van de planeta en planeta en un futur llunyà, en el que la Terra ha deixat d’existir per donar pas a una mena d'aliança planetària. El govern planetari en qüestió, però, s’ha inventat la forma de netejar els cervells del lumpen i tenir-los ben controlats a tots. Els tripulants de la Serenity descobriran aquesta trista realitat quan pugi a la nau un metge i la seva germana, una mena de psicotelèpata visionària amb extraordinàries dots pel kung-fu.

Serenity es ven com una barreja de ciència ficció i western tot i que de western només té la indumentària del capità de la nau, que va amb una actitud així com de cowboy dur i solitari (pura pose), i poca cosa més. També té un cert aire a pel·lícula oriental de patades, i fins i tot té moments de peli de zombies o de vampirs galàctics. Però en general no passa de capítol pilot de telesèrie, plena de tòpics i retòpics, escenaris de cartró pedra, efectes especials de taller de manualitats, ja no parlem de les interpretacions i més val que tampoc entrem en les continues gracietes i brometes del guió. I que es pot dir d'aquest final feliç de pa sucat amb oli...

Technorati Tags: cinema

El Merisi a Barna

Absolutament indispensable. La flagelació del Capodimonte i el San Jeroni de Montserrat acabat de restaurar són dos arguments de pes. I de regal l'esplèndida Judith vista amb ulls de dona, els d'Artemisia Gentileschi. Per badar durant hores...

Technorati Tags: art

Rutinària

Cinderella Man és una rutinària recreació de la vida del boxejador Jim Braddock passada pel sedàs de Hollywood, a càrrec d’un dels seus directors més insípids, Ron Howard. El film es ven sota la promesa d’una gran interpretació de Russell Crowe i de la pretesa espectacularitat de les escenes de boxa. El protagonista de Gladiator es posa en la pell de Jim Braddock, un històric campió de boxa que després de tastar l’èxit, en els anys de la depressió americana, es va veure arrossegat a la misèria absoluta. Però el seu instint de supervivència el van dur a menjar-se l’orgull per poder tirar endavant la seva família fent feines d’estibador al port, una experiència que li va servir com a entrenament involuntari i que va facilitar el seu retorn al ring i a la glòria.

El retrat d’aquest boxejador és força esbiaixat i inversemblant, ja que directament se n’obvien els «pecats» i, en canvi, s’exalten les seves virtuts fins a extrems sobrehumans. La voluntat del director en mostrar el drama humà d’aquest home exemplar és la de personificar en Braddock el valors que Howard entén com a implícits en la societat americana, com l’instint de lluita i superació personal.

Ron Howard també ha volgut dotar el film d’un cert sentit èpic, a la manera de les grans produccions de Hollywood, i ho ha fet a través de les seqüències de boxa, que estan rodades sota la clara influència, tot i que molt desdibuixada, de Toro salvaje de Martin Scorsese. Els resultats d’aquesta còpia descarada són, com el conjunt de la pel·lícula, absolutament oblidables.

Technorati Tags: cinema

Maya Deren

Meshes of the afternoon és un poema visual, un ballet cinematogràfic, un somni fotografiat. Psicoanàlisis, expressió corporal, cultura oriental. Surrealisme, avantguarda, videoart. Desig, confusió, deconstrucció. Maya Deren es busca a si mateixa en una de les obres culminants del cinema independent i experimental nordamericà (rodat amb la complicitat del seu marit, Alexandr Hammid). El reflex d'una artista ocupa només 17 minuts de metratge, però trascendeix els límits de l'espai i el temps en un viatge fascinant, hipnòtic, fora de tota lôgica.

Technorati Tags: Cinema

Piff

Com que ho tinc complicat per anar al Festival de Cinema de Pusan (Piff), que comença demà en aquesta ciutat coreana, m'hauré de conformar (ad)mirant el preciós cartell que han dissenyat per anunciar la desena edició del certamen. Aquí podeu veure els cartells, també molt recomanables, de les nou edicions anteriors del festival, un dels més importants que es fan a Corea i a l'Àsia en general.

Ni Tarantino

Ni en Tarantino es deixaria perdre la nova de Park Chan-wook...

Europa

L’anglès Peter Grenaway veu Europa com una dutxa on l'aigua només remulla als primers que hi han entrat. Per als segons de la cua, estretors i empentes; quan arriben els últims, l'aixeta no raja.

L’holandès Theo Van Gogh veu Europa com un concurs de la televisió amb uns concursants que reclamen una ajuda, però als que només se'ls ofereixen preguntes que no saben contestar.

L’hungarès Béla Tarr veu Europa com una ranglera d’obrers fent cua a les files de racionament.

El danès Christoffer Boe veu Europa com una paraula que costa de pronunciar perquè se’n desconeix el significat.

L’estoni Arvo Iho veu Europa com una companyia aèria en la que, si tens un bitllet a Luxemburg, et regalen un passatge a París; però si demanes un seient amb finestreta, t'obliguen a voltar omplint formularis i paperassa.

El finlandès Aki Kaurismaki veu Europa com un país on també hi ha pobles a dalt de les muntanyes, aillats, solitaris, oblidats.

El txec Asa Gedeon veu Europa com un grup de persones que intenten cantar a l’uníson un mateix himne, però tan allunyats uns dels altres que el resultat només pot ser desafinat i discordant.

La polonesa Malgorzata Szumowska veu Europa com un encreuament de camins presidit per un Sant Crist al que alguns resen, però la immensa majoria ignoren. Ni tan sols els que resaven s’immuten quan el Crist vell és subtituit per un Crist nou.

El grec Constantinos Giannaris veu Europa com un problema: el dels subsaharians, el dels marroquins, el dels xinesos, el dels que venen de l'Est...

El luxemburguès Andy Bausch veu Europa com una escola on les prostitutes aprenen idiomes per atendre la diversitat lingüística dels eurodiputats.

L’espanyol Miguel Hermoso veu Europa com una classe amb alumnes de cinc anys que tot just aprenen a senyalar en el mapa el país d’origen de la seva família.

Jo, després de veure Visions of Europe, veig una Europa despistada, confusa, decadent.

Technorati Tags: cinema

PreSitges

Ara que ja s'han posat a la venta les entrades pel Sitges 2005 volia aprofitar per recomanar-vos dues de pel·lícules que ja he vist, i que es projectaran al festival.

Blood Rain (en alguns llocs la trobareu titulada Blood Tears) és un més que notable thriller d'època amb el que el cinema sudcoreà confirma una vegada més el seu talent innat per refrescar els gèneres clàssics. De factura impecable i narracció tirant a clàssica, Blood Rain té com a punt de partida la investigació d'una sèrie d'assassinats que tenen lloc en una petita comunitat que viu del treball en un molí paperer. Els crims -brutals, abstenir-se públic sensible- tenen a veure amb la mort, anys enrera, d'un líder de la comunitat acusat injustament d'heretgia; per això inicialment al poble atribueixen les morts a l'aparició d'un esperit vengatiu. Res més lluny de la realitat, tal i com desvetllarà l'investigador d'aquest cas, interpretat per una gran estrella coreana de la comèdia, Cha Seung-won.

L'excusa de l'esperit, però, dóna molt de si per tenyir la pel·lícula d'una atmósfera fantàstica i suggerent, una mica en la línia del Nom de la rosa, per entendre'ns. Pel tipus d'investigació policial i per la forma com està explicada també remet a un altre megahit coreà, Memories of murder, però amb l'atractiu afegit de l'ambientació d'època, extraordinàriament cuidada (atenció als decorats i als vestuaris). Ben escrita, ben dirigida, ben interpretada i ben rodada, Blood rain és una pel·lícula èpica i molt emocionant, que t'enxampa al primer minut i ja no et deixa anar fins al darrer pla, amb un muntatge àgil i amb un argument complex que es permet trampejar en la justa mesura, però sense oblidar parlar, entre línies i sense afectacions, de la por com a mecanisme de domici del pobre i de la venjança com a manifestació d'aquest terror acumulat.

De Shutter no en puc parlar amb tant d'estusiasme tot i que confeso que és molt divertida, cosa que en una pel·lícula de terror voldria dir que fa passar força por. Potser la gran gràcia de Shutter és que permet comprovar com el cinema tailandès s'està posant les piles per arribar als nivells dels veïns asiàtics -sobretot els japonesos- amb el cinema de terror, en la seva vessant tecnològica i de fantasmes "xungos". Aquí el protagonista és un jove fotògraf i la seva nòvia que comencen a ser objecte de les aparicions i la presència d'un esperit vengatiu, el d'una noia poc agraciada que va ser objecte de les burles d'un grup de nois (una mica com l'argument de Calle Mayor, però en versió pel·lícula de fantasmes). El tema de la fotografia dóna molt de si perquè l'esperit s'apareix, com podeu imaginar, a les fotos, però també als negatius, al líquid de revelat, etc... Molts tòpics i molt de refregit, però amb alguna troballa visual i prou agilitat com per divertir espantar durant tot el metratge.

P.D.: El discret cohabitant d'aquest blog, Jess Wong, ha decidit treure el cap per l'Espai Isidor per recomanar-vos també Ashura, una altra de les pel·lícules que passen per Sitges i que sembla ideal per als amants del cinema japonès de fantasia. La cosa va de vampirs romàntics per un Tòquio que no té res a veure amb la cibermetròpolis tecnològica dels films de Shinya Tsukamoto, sinó més aviat d'estètica retro-fantàstica.

Technorati Tags: Sitges, Cinema