Tres de set

El wuxià és el gènere xinès clàssic d'aventures, batalles i lluites d'arts marcials, i Liang Yu Sheng és un dels escriptors de novel·les d'aquest estil més famosos. Sense anar més lluny, la seva novel·la Seven Swordsmen From Mountain Tian ha sigut la base per a dos clàssics del cinema indiscutibles, Los siete samurais d'Akira Kurosawa i Los siete magníficos, de John Sturges. Fins ara les adaptacions d'aquesta novel·la, tot i que excel·lents, no havien estat prou genuínes i fidels al text original, tenint en compte que una passa al Japó i l'altra a l'oest americà. Però finalment un dels grans directors del cinema d'aventures i acció de Hong Kong, Tsui Hark, s'ha decidit a reinvidicar una obra que li és més propera (el wuixà és la important base de bona part del cinema que es fa a HK) i ha fet la definitiva adaptació de les Set espases de Liang Yu Sheng. La pel·lícula, titulada Seves swords, serà l'encarregada d'inaugurar la 62a edició de la Mostra de Venècia que comença aquest dimecres 31 d'agost. A Monkey Peaches trobareu un especial molt ben parit sobre aquesta pel·lícula que, qui sap... potser veurem més aviat del que ens pensem al Festival de Sitges.

Barcelona perfumada

Una de les coses que menys se sap de Patrick-Süskind-l'autor-del-Perfum (i de La història del senyor Sommer, un llibre molt maco i molt recomanable) és que a banda de bestsellers alemanys també ha escrit guions cinematogràfics. Al Festival de Sitges de ja fa una pila d'anys van projectar, amb més pena que glòria, una pel·lícula titulada Rossini que tenia com a màxima atracció precisament el fet que el guió vingués signat per l'autor d'El Perfum. En aquells moments -i molt abans fins i tot- ja es parlava d'una adaptació al cinema d'aquesta novel·la i aquest va ser, en part, el punt de partida que va fer servir Süskind a l'hora d'escriure el guió del film, que va dirigir Helmut Dietl. Rossini (res a veure amb el compositor) era el nom del restaurant on tenia lloc l'acció del film, una mena de comèdia d'embolics que pretenia retratar les ambicions, les manies i els pecats d'una colla de gent, entre ells un escriptor de gran èxit vingut a menys i el director de cinema que pretén adaptar la seva novel·la més exitosa. No costava massa veure-hi en tot això al propi Süskind i el gran carnaval muntat al voltant de la possible adaptació d'El perfum.

El cas és que han passat els anys i ara sembla que això de la famosa adaptació va en sèrio, i a sobre ho podem anar a comprovar amb els nostres propis ulls, perquè la roden a Barcelona... deu ser que Can Fanga s'assembla més al París brut i empudegat del segle XVIII que el propi París d'avui en dia (!!!). La idea ha sigut de Tom Tykwer, el director de Corre, Lola, corre i d'altres perletes menys sonades com Winter Sleepers o La princesa y el guerrero. Però els que hagueu llegit el llibre segurament us estareu fent ara una altra pregunta: hi haurà bacanal final? Doncs si, i la seqüència comptarà amb l'impagable col·laboració dels masters de la bacanal-artístico-catalana, a saber, La fura dels baus.

Enlluernador còmic en moviment

Robert Rodríguez i Quentin Tarantino són seguidors confesos de les novel·les gràfiques de Sin City, en les que Frank Miller reinventa personatges i situacions prototípiques de la novel·la negra, en format de còmic i amb un peculiar tractament visual en blanc i negre on es fa un ús puntual i dramàtic del color.

Rodríguez i Tarantino (aquest últim acredit com a «director convidat» tot i que la seva mà es fa més que evident) han volgut fer una translació més que fidel del còmic a la gran pantalla, una tasca en la que han comptat amb la complicitat de Miller, així com amb un brillant disseny de producció que és, sens dubte, el millor de la pel·lícula. Una planificació acurada que reprodueix literalment la composició de les vinyetes, una fotografia i il·luminació de caire expressionista i l’ús hàbil dels efectes especials i del maquillatge fan de Sin City un autèntic i enlluernador còmic en moviment (en una maniobra similar a la de Warren Beatty i el seu Dick Tracy).

No aconsegueix enlluernar tant, però, l’argument: volent ser absolutament fidels al còmic, s’ha conservat pràcticament sencer el relat en primera persona. Al còmic, aquest narrador és l’únic fil conductor, però en pel·lícula s’ha vestit la trama amb diàlegs. La narració es torna llavors excessiva i reiterativa, sobresatura l’acció i la relenteix. Tot i el notable treball dels actors principals (Mickey Rourke, Clive Owen i Bruce Willis, sobretot), aquests alts i baixos distreuen l’atenció i li resten alguns punts a una pel·lícula que, més enllà de les paraules, és tota una experiència per la vista.

Bellocchio riu l'últim

A Buenos días, noche, el director italià Marco Bellocchio es reserva el plaer de riure l’últim. I deu haver rigut de gust. Partint del segrest i l’assassinat l’any 1978 del president de la democràcia cristiana italiana Aldo Moro per part de les Brigades Rojes i endinsant-se en els terrenys confusos de la vigília i els límits entre el que és real i el que és imaginat, Bellocchio carrega amb elegant ironia però sense cap mena de pietat contra tot. Tot vol dir tot, i no deixa canya dreta: en el mateix sac cauen els hipòcrites cristians d’extrema dreta i els comunistes a la recerca de l’ideal utòpic de la revolució proletària a cop de pistola; el papa de Roma i l’església catòlica, els partits polítics, la petita burgesia, la classe obrera. Bellocchio els va fent pujar a la palestra amb un somriure d’encantador de serps i, sense parar de riure, els talla el cap un per un, sense miraments.

Des dels primers plans de la pel·lícula, on es mofa d’aquell cinema ranci de denúncia tant típic dels anys 70 (mostrant la patètica quotidianitat dels terroristes que van segrestar Aldo Moro moguts per un ideal "folclòric" de la revolució) fins a l’escena del funeral d’estat pel polític italià (amb imatges reals d’arxiu que mostren les cares de circumstància de tota la plana major política, la mateixa que no havia mogut un sol dit), Bellocchio posa imatges (a voltes reals i a voltes imaginàries) i música (Verdi i Pink Floyd), a la bogeria i el desencant d’una època; es riu de les institucions; ridiculitza els ideals buits de contingut i adverteix, en última instància i a través dels progressius "dubtes raonables" d’una jove fascinada pel comunisme de pamflet, de l’absurditat de perseguir falses utopies per la via extrema del terrorisme.

Senzillesa

La senzillesa de Jennifer Connelly enamora:

Yo soy actriz, no soy una estrella. Respeto a los que buscan celebridad, pero no es mi estilo. Llevo muchos años en esta profesión y quiero seguir muchos más, así que huyo de ser un personaje fuera de la pantalla. Casi no voy a fiestas y los fotógrafos no me persiguen, básicamente porque mi vida no es muy interesante. No me considero especialmente guapa tampoco. Soy muy normal. No vivo en Manhattan, vivo en Brooklyn y cada día viajo en metro para llevar a mis dos hijos al colegio. ¡Sí, llevo a mis hijos en metro! Y nadie se fija en mí, o casi nadie. Y cuando me reconocen, muy rara vez me molestan. De verdad, llevo una vida muy aburrida, y me dejan en paz porque no hay nada sexy o interesante que contar.

(Entrevista publicada a El país del 26 d'agost)

Now filming

De la col·laboració entre el director mexicà Alejandro González Iñárritu i el guionista Guillermo Arriaga han sortit fins al moment dos interessants pel·lícules, Amores Perros i 21 gramos, que tenen en comú la seva estructura en capítols aparentment independents i també l'interès per retratar els llocs més foscos i recòndits de l'ànima humana. Ara, Iñárritu i Arriaga tornen a unir esforços en un nou projecte que vindrà a donar forma a una singular trilogia, ara que això està tant de moda. La pel·lícula que la tancarà es titularà Babel i està en aquests moments en fase de rodatge.

De Babel se sap que seran tres històries filmades a Marroc, Mèxic i Japó, i que tenen com a protagonistes a quatre grups d'extranys que es creuaran breument per l'atzar (dos nens marroquins, una noia sorda japonesa i el seu pare, una parella de turistes americans i una cangur mexicana). La idea del director és la de retratar les relacions polítiques i socials entre ciutadans del primer i del tercer món. D'aquest projecte, però, el que més interessa en aquests moments és el seu repartiment-estelar-que-tira-d'esquena: Cate Blanchett, Gael Garcia Bernal i Koji Yakusho. Oooh! Aaah! no puc esperar més...!!! Ah, si... També diuen que hi pretén actuar la toia d'en Brad Pitt, però és que no podia ser tot perfecte en un projecte tan fantástic com aquest, oi?

A l'ombra d'una palmera

Es veu que faig tard. Venia jo tan disposada a esbombar als quatre vents la meva descoberta única i exclussiva del fabulós disc d'en Jack Johnson quan, buscant informació sobre la seva vida i miracles, descobreixo que In between dreams és ni més ni menys que el seu tercer àlbum, amb el que ha passat de ser un cantautor poc conegut a un petit fenòmen que l'ha portat, entre d'altres coses, a vendre dos milions de còpies pel món mundial. Alguns ja en van parlar al mes de maig però llavors es veu que no li devia fer massa cas, i ara em queda el dubtós mèrit de ser la única persona del planeta que a finals d'agost del 2005 encara no havia sentit ha parlar d'aquest ex campió hawaià de surf reciclat en cantautor folc. No passa res... En Jack, amb el seu bronzo envejable, la seva guitarreta i una col·lecció de cançons agradablement nostàlgiques ens fa oblidar la trista tornada a la feina i altres misèries quotidianes i ens permet un breu però fantàstic retorn a la pau espiritual de les vacances, a aquella mena de felicitat despreocupada que només es pot sentir un dia de sol, estirat a l'ombra d'una palmera.

Tim Burton es redreça

Tim Burton havia perdut el fil de la seva carrera amb projectes irregulars com El planeta de los simios o Big Fish. Ara, amb Charlie y la fábrica de chocolate, redreça el camí i es mostra de nou en plena forma i recuperant en part la màgia de les seves obres més celebrades, com Eduardo Manostijeras o Bitelchús.

Segurament en l’encert d’aquesta adaptació d’una de les novel·les més conegudes de Roald Dalh hi tingui a veure la bona sintonía de Tim Burton amb el món perversament divertit i macabrament entranyable de l’autor anglès, però també el talent del principal protagonista, Johnny Depp, per fer versemblants personatges que en mans de qualsevol altre podríen caure amb molta facilitat en el ridícul. De la mateixa manera que Depp es va inspirar en Keith Richards pel seu paper a Piratas del Caribe, de nou torna a fixar-se -encara que sense reconèixer-ho obertament- en una estrella de la música per crear el seu Willy Wonka, en aquest cas imitant maliciosament la veu i el posat de Michael Jackson.

Al voltant d’aquest personatge central, Burton desplega el seu torrencial imaginari visual per crear un món de fantasia enlluernador i terrible en la mateixa mesura que es converteix en l’escenari perfecte per aquesta història en la que Dalh va voler ridiculitzar els nens malcriats i els pares que no saben educar-los. Menció especial a banda mereix el paper multiplicat fins a l’infinit de Deep Roy, estrella absoluta dels delirants números músicals que fan d’aquesta pel·lícula una experiència única i esbojarrada.

Plorar de gust

Els coreans tenen una extranya capacitat d’explicar històries lacrimògines amb una dignitat i una elegància que les eviten de caure en el més empalagós dels ensucraments. Aquest seria un dels motius pels quals pel·lícules que, molt probablement si fossin made in Hollywood caurien en el sac més profund dels nostres odis, realitzades a Corea ens acaben entendrint i fins i tot fent-nos vessar la llagrimeta sense cap mena de pudor, amb orgull i militància i una enorme satisfacció.

Ja ho diuen que als coreans els agrada el drama, ho porten a la sang. Només amb la sensibilitat dramàtica a flor de pell es pot fer una pel·lícula tan tendre, emotiva i sensible com Failan i no només no morir-se de la vergonya, sinó poder anar amb el cap ben alt per haver sabut emocionar fins els cors més durs. Per començar, el del protagonista, Choi Min Sik (fill predilecte de l’Espai Isidor, com sabeu), ficat en la pell d’un d’aquells individus tan seus, és a dir, un fracassat amb pinta externa de fill-de-****, però que en el fons és un sentimental: aquí un mafiosillo de poca monta acabat i ben acabat que, en vistes que ho té tot perdut, accedeix a un matrimoni de conveniència amb una immigrant xinesa que necessita els papers per treballar i viure a Corea.

Ella, que es diu Failan i està interpretada per la mega estrella del cinema de Hong Kong Cecilia Cheung, és tot candidesa, inocència, dolçor, tendresa, simpatia, honestedat i tota la resta de virtuts que us vinguin al cap… però ai! està molt malalta. Tot i això, aconsegueix una feina en una bugaderia i treballa durament per tirar endavant, totalment sola en un país desconegut i casada amb un home al que ni tan sols coneix ni s’interessa per ella. Però Failan, que és una santa en vida, li està tan agraída per haver-la ajudat a aconseguir els papers que li comença a escriure cartes donant-li les gràcies.

La mala fortuna que sempre té un paper destacat en els dramons intervé per fer que les cartes arribin al seu destí massa tard per Failan, però amb temps perquè aquest gansgter castigat per la vida pugui descobrir ni que sigui per un segon en la seva vida miserable la bondat i l’amor. Com s'emociona i plora llavors! I amb quina dignitat i quin savoir faire...!! En aquest punt ja no ens queda més remei que desplegar els nostres kleenex i plorar de gust. Feu la prova, i si amb Failan no us emocioneu, definitivament consulteu el metge de capçalera...

Irreal, contundent, irresistible

Si 300 crítics de cinema ho proclamen i els grans festivals ho ratifiquen, ja no pot quedar cap dubte: Kim Ki-duk és un dels directors més arriscats, personals i originals no ja de l'efervescent cinema sudcoreà, sino del panorama cinematogràfic internacional. El proper 15 de setembre, en el marc del festival de San Sebastián, Kim Ki-Duk recollirà el premi Fipresci (el de la Federació de Crítics Internacionals) amb el que s'ha volgut reconèixer el seu penúltim treball, Hierro 3 (la última, The bow ja fa temps que corre per festivals i altres mitjans menys ortodoxos de difusió del cinema). Una excusa, en realitat, per reinvindicar tota la seva obra.

A Kim Ki-duk l'avalen títols de prestigi com Primavera, Verano, Otoño, Invierno...y primavera o la mateixa Hierro 3, aplaudits per la crítica i admirats pel gran públic (i això, per un director sudcoreà, és força meritori, no?); i La isla, que va ser la primera pel·lícula coreana que molts vam veure, amb ulls atònits i tant impactats que el seu record és difícil d'oblidar; però també per obres diguem-ne "menors", però això només perquè ha estat menor la seva difusió. És el cas de Samaria, d'Adress Unknown, de Crocodile, o de la brutal i esplèndida Bad Guy, un "Kim ki-duk per a principiants" en tota regla: una descabellada història d'amor fou entre una prostituta i el proxeneta que la va obligar a vendre's a altres homes. Ell, enamorat en silenci, incapaç de demostrar els seus sentiments, l'espia a través d'un fals mirall, en la distància: violent i sensual, misògin i alhora sensible, amb un extrany i silenciós concepte de l'amor i el sacrifici com a sortida a un dolor que l'inunda. Irreal, contundent, irresistible, com el cinema de Kim Ki-duk.

La mort anticipada de Mishima

La relació de Mishima amb el cinema no es limita a l'adaptació d'alguna de les seves novel·les i a la pel·lícula pseudobiogràfica que en va rodar Paul Schrader als anys 80. El propi escriptor es va posar darrera les càmares per codirigir i protagonitzar, l'any 1965, un film titulat Yukoku (Patriotisme), basat en una novel·la pròpia, i en el que s'ha volgut veure una anticipació de la seva brutal mort l'any 1970 pel ritual del seppuku (harakiri). Des de llavors, la pel·lícula havia quedat relegada en l'oblit per exprés desig del propi Mishima, que va ordenar a la seva dona Yoko que en cremés els negatius després de la seva mort. Ara, però, s'ha sabut que l'any 1996 el coproductor de la cinta, Hiroaki Fujii, va trobar-ne una còpia a les golfes de la casa de l'escriptor i que la seva intenció és editar el film en DVD l'any vinent.

La pel·lícula, que només té com a protagonistes a un militar japonès i la seva dona, mostra la mort de l'oficial pel ritual del seppuku després de l'anomenat "incident del 26 de febrer", un intent de cop d'estat en el que diversos polítics van resultar morts al centre de Tokyo. Yukoku només dura 30 minuts, està rodada en blanc i negre en un escenari inspirat vagament en el minimalisme del teatre No i té com a banda sonora una versió de Tristan e Isolda de Wagner. Poca gent fins ara ha tingut l'oportunitat de veure aquesta raresa d'interès no només cinematogràfic sinó també literari, polític i històric, però afortunadament, en teníem referència entre d'altres gràcies a Marguerite Yourcenar, que en el seu estudi sobre Mishima fa una detallada descripció de la seqüència de la mort. Tot i que sé que és una mica llarga (disculpeu), crec que val la pena reproduir-la:

El hombre deja que los pantalones del uniforme le resbalen por los muslos, envuelve meticulosamente tres cuartas partes de la hoja del sable en el humilde papel de seda que normalmente destina a usos domésticos e higiénicos más modestos, evitando así cortarse los dedos que deben guiar la hoja. Antes de proceder a la operación final es preciso, sin embargo, soportar otra prueba: el hombre se hiere ligeramente con la punta del sabre, y brota la sangre, una gotita imperceptible que, a diferencia del río de sangre que correrá al poco tiempo de esto (...) es auténtica sangre del actor, sang du poète. La esposa lo mira, intentando contener las lágrimas, pero, como todos nosotros en los momentos fatales, el hombre está solo, prisionero de esos detalles prácticos que constituyen, en cada caso, el engranaje del destino. La incisión, de precisión quirúrgica, corta, no sin dificultad, los músculos abdominales, que oponen resistencia. Luego vuelve a salir para completar la laceración. La visera de la gorra conserva a la mirada su anonimato, pero la boca se contrae y, más emocionante aún que la oleada de vísceras de caballo de corrida herido que ahora se deslizan en el suelo, el brazo tembloroso se alza con immenso esfuerzo para buscar la base del cuello, y hunde la punta de la espada que la joven esposa, siguiendo la orden recibida, hace penetrar más a fondo. Está hecho: la parte superior del cuerpo se desploma al suelo. La joven viuda pasa a la habitación contigua y, con gestos graves, retoca su maquillaje de blancos polvos, de mujer japonesa de tiempos pasados; luego regresa al lugar del suicidio. El borde del kimono blanco y las medias blancas están empapadas de sangre; la larga cola del vestido que barre el suelo parecer trazar ideogramas sobre él. La mujer se inclina, limpia la saliva sanguinolienta de los labios del hombre: luego, rapidísima, con un gesto estilizado, porque una segunda agonía realista sería insostenible, se degüella con un estilete que extrae de la manga del kimono, como en tiempos aprendían a hacer las japonesas. La mujer cae diagonalmente sobre el cuerpo del hombre.

El dol i la integració social

No us sabria dir si Les revenants és una pel·lícula de ciència ficció amb un rerafons filosòfic sobre la mort i el dol o una de zombies amb voluntat de denúncia social. Probablement no és completament res d'això i una mica de tot. Perquè el que planteja el realitzador Robin Campillo (guionista d'El empleo del tiempo i fotògraf i editor de Recursos humanos) dóna molt per pensar i per debatre i molt poques respostes clares i convincents. Potser per aquest motiu, Les revenants sempre ha obtingut una freda rebuda per part de crítica i públic als festivals per on ha passat -per exemple, Cannes i Sitges-.

La pel·lícula s'obre amb una imatge realment inquietant: milers de persones mortes recentment (la majoria avis, és clar) que tornen misteriosament a la vida. Lluny dels zombies estripats i putrefactes als que estem acostumats a les pelis de terror, aquests van ben vestits, tenen bona salut i mostren un impassible somriure, això si, buit de tot sentiment. Però són pacífics. Així, al principi es planteja la possibilitat de reintegrar tots aquests "revenants" a les seves feines i vides anteriors, com si res no hagués passat. Mica en mica, però, aquests morts retornats comencen a mostrar-se confusos, desorientats, extranys i es converteixen en un greu problema social: necessiten aliments, serveis i ocupació, però són... "diferents". Subtilment, però no sense crueltat, Campillo està parlant d'una realitat trista i massa quotidiana: que en fem d'aquells col·lectius que fan "nosa"? on posem els immigrants? com ocupem els disminuits psíquics o físics? com cuidem dels avis?

Preguntes sense resposta en una pel·lícula incòmoda i extranya que d'alguna manera també reflexiona sobre el procés del dol, però plantejat de forma inversa: els vius no han d'acceptar aquí la mort dels éssers estimats, sinó el seu retorn inesperat a la vida. És aquesta una inquietant i al mateix temps poètica manera de representar la forma com l'absència ens trasbalsa i ens ofega.

Cinema als carrers de Tokyo

Els actors Susumu Terajima i Tadanobu Asano anuncien somrients el nou producte de la marca Kirin, Fire, ni més ni menys que un cafè fred envasat a la venta als milers de màquines expenedores de begudes que hi ha pels carrers de Tokyo.


Asano és un dels protagonistes de Café Lumière, una pel·lícula de Hou Hsiao Hsien ambientada a Jimbocho, el districte dels llibreters de vell. En una llibreria de vell, un cartell de Café Lumière...



... i un prestatge ple de llibres sobre la vida i la obra de Yasujiro Ozu, el mestre a qui Hou Hsiao Hsien ret homenatge.



I un altre mestre, Akira Kurosawa, recordat en un monòlit al parc Ueno.

Elements naturals

Al seu llibre Colección de arena, Italo Calvino diu:

En Japón lo que es producto del arte no esconde ni corrige el aspecto natural de sus elementos componentes. Es ésta una constante del espíritu nipón que los jardines ayudan a comprender. En los edificios y en los objectos tradicionales son siempre reconocibles los materiales de que están hechos, así como en la cocina. La cocina japonesa es una combinación de elementos naturales cuya intención es sobre todo realizar una forma visual, y estos elementos llegan a la mesa conservando en gran parte su aspecto de origen, sin haber sufrido las metamorfosis de la cocina occidental para la cual un plato es tanto más una obra de arte cuanto más irreconocicles son sus ingredientes.

Perquè...

... de totes les magnífiques i infinites pel·lícules coreanes que es fan actualment, en aquest país nostre decideixen editar en DVD només títols tan tontets com R-Point?

....totes les pel·lícules que protagonitza (el guapíssim) Kam Woo-seong, com és el cas d'R-Point o Spider Forest, tenen un argument que promet tant d'entrada i es tornen, al final, tan soses?

Crisi surrealista de valors

Extrañas coincidencias té d’entrada una aparença de comèdia esbojarrada a l’estil Frank Capra que pot portar a molts enganys. L’espectacular repartiment, amb noms atractius per a totes les generacions -Dustin Hoffman, Jude Law, Tippi Hedren, Naomi Watts, per exemple- por enganyar encara més a l’espectador que entri despistat a la sala i es topi amb aquesta pel·lícula d’argument impossible: un jove ecologista enfrontat amb una gran corporació està preocupat per les inexplicables coincidències amb un porter sudanès decideix contractar uns detectius existencials que li aclareixin aquest conflicte que el fa estar en crisi.

Aquest és només el punt de partida per un gran fresc tremendament surrealista sobre la crisi dels valors de la societat nordamericana, o al menys aquesta sembla la pretensió del director, David O. Russell, que amb un críptic i absurd sentit de l’humor ridiculitza algunes de les obsessions, les modes i també les misèries contemporànies: el pseudoecologisme, els llibres d’autoajuda, la publicitat, l’especulació immobiliària o la religió són alguns dels temes que, un darrera l’altre, són dinamitats en aquest film.

Amb aquesta obra tan irregular com inclassificable i d’una digestió tan difícil que pot despertar odis i amors igualment apassionats, la única cosa que se’n treu clara és que David O Russell es crea un espai propi dins una nova generació de realitzadors americans que té com a principals exponents als directors Wes Anderson, Paul Thomas Anderson, Alexander Payne o Spike Jones.

Nihon monogatari - preguntes i respostes

És tan car com diu tothom? Heu comprat moltes coses? Molts maneki neko? Feia molta calor? Com us feieu entendre amb aquella gent? El menjar era bo? Heu anat al mont Fuji?... Les respostes a aquestes i d'altres preguntes i les millors imatges del pas de l'Espai Isidor per Japó les trobareu a partir d'ara a la nostra filial nipona Nihon Monogatari. Ho teniu a només un click de distància!

Recomanacions

Ja sabeu que als cinemes de Barcelona estan fent Ebrio de mujeres y pintura? Ja l'heu anat a veure? Si la resposta és no, a què esteu esperant? És que no serveixen per res les recomanacions que us fem des d'aquesta casa?

El cel japonès

Ahir, en el mateix moment en què Japó i el món sencer recordava l'explosió de la bomba atòmica d'Hiroshima, nosaltres volavem pel mateix cel que fa 60 anys va quedar tacat per un núvol fosc i mortal. Però ahir, a 11 mil metres d'alçada, el sol brillava i el cel era d'un blau intens, i a sota nostre no quedava cap rastre de destrucció, sinó un clam de ressò mundial a favor de la pau. I amb aquesta última imatge del cel japonès, que d'alguna manera ens va commoure, vam posar fi al nostre viatge per la illa del Sol Naixent. Ara tornem a ser a casa, a l'Espai Isidor, exhaustos però molt satisfets, tristos perquè s'ha acabat l'aventura però amb mil imatges que conservem a la retina. Encara aclaparats per les experiències viscudes intentem tocar de nou de peus a terra, recapitular i organitzar les idees per poder compartir-les ara amb tots vosaltres...