Deu anys després

Crea unes noves expectatives el fet de tornar a veure una pel·lícula que et va emocionar fa deu anys i comprovar quina mena de sentiments et provoca una dècada més tard, amb totes les experiències viscudes durant aquest temps i també, després d’haver acumulat tantes noves pel·lícules a la retina. Chungking Express va ser la primera pel·lícula que vaig veure als cinemes Yelmo Icària i probablement una de les primeres pel·lícules orientals de la meva trajectòria cinèfila personal. Deu anys després tots aquells rostres estranys i noms impronunciables s’han tornat ben familiars: Wong Kar Wai, Tony Leung, Takeshi Kaneshiro… ens han continuat enamorant, ens han provocat mil emocions diferents, de vegades no ens han acabat de convèncer i d’altres ens han sorprès una vegada més. La còpia que aquesta setmana han projectat de Chungking Express al cinema Casablanca està absolutament desgastada –el cel·luloïde envelleix de pressa-, però la pel·lícula conserva intacta el frescor i la desimboltura original, i també aquella capacitat tan personal i emocionant que té Wong Kar Wai de parlar amb poètica senzillesa de l’amor que comença i de l’amor que s’acaba, i com el tot allò que queda enmig acaba afectant irreversiblement les nostres vides.

Entreteniment

Si us avorriu feu click aquí que us podreu entretenir una estona veient teasers, tràilers, fotografies, dibuixets i parafernàlia diversa de la nova de Park Chan-wook. Us haureu de conformar amb això perquè la pel·lícula en si, que s'estrena al juliol a Corea i després ha d'anar a Venècia, em temo molt que encara trigarem a veure-la pels nostres territoris.

Supervivència

A la mateixa Àustria que retraten Jelinek i Haneke, una immigrant il·legal polonesa i la seva filla petita malviuen amb els diners que la dona guanya fent treballs ocasionals, en feines que a ningú agrada saber que existeixen. Al mateix temps, un vienès divorciat busca desesperadament el contacte humà per sortir de la soledat que l'asfixia i el condemna. Són la cara i la creu d'una mateixa moneda, la de la desesperació i la lluita. En menys d'una hora i mitja, amb poc més de tres diàlegs, amb llarguíssimes i angoixants seqüències sobre l'alienació i la desesperació que amenaça la societat contemporània, la debutant Ruth Mader ha fet amb Struggle una de les pel·lícules més austeres, impressionants i colpidores sobre el més bàsic dels instints humans, el de supervivència.

Batman dignificat

Amb Batman Begins, Christopher Nolan ha retornat a la saga cinematogràfica d’aquest heroi de còmic la dignitat que havia perdut amb els últims episodis rodats per Joel Schumacher. El director de Memento ha tornat a la foscor i al dramatisme del Batman de Tim Burton (pel·lícula a la qual Nolan es refereix contínuament) per explicar els motius que van convertir Bruce Wayne en el justicier vestit de ratpenat.

En aquest sentit, Batman Begins és una pel·lícula seriosa, molt seriosa, preocupada per fer entendre la psicologia d’un personatge marcat per la por i el ressentiment. Se li ha d’agrair a Nolan l’aposta decidida de convertir l’heroi, per una vegada, en el personatge més interessant de l’argument a diferència del que passa a la resta d’episodis, que sempre han optat per potenciar el dolent de torn davant un Batmanv pla i sense gaires matisos.

A Batman Begins, curiosament, és més interessant la primera part de la pel·lícula, la que explica la progressiva transformació de Bruce Wayne en Batman, que no el desenllaç de la trama. Quan apareixen els malvats i es comencen a succeir les escenes d’acció, la pel·lícula decau lleugerament. Tot i això, gràcies a la bona feina de Nolan, a un sòlida plantilla de secundaris com Michael Caine, Liam Neeson i un contingut Gary Oldman i sobretot a la convicció amb la qual Christian Bale (actor cada vegada més indispensable) afronta el personatge, Batman Begins és des de ja mateix una de les millors versions que s’han fet sobre l’home ratpenat.

Enigma

Preguntat per Martin Scorsese sobre què representa realment el cinema per a ell, Takeshi Kitano va respondre: "un enigma irresoluble".

HanCinema

No surto del cinema coreà. Ja em podeu dir fashion victim, que m'és ben igual. Si el HanCinema està de moda és perquè ara com ara els veïns de Kim Ki-duk estan fent les propostes fílmiques més refrescants i, això, amb aquestes calors, s'agraeix. El passat cap de setmana, apalancada en el sofà i amb un bon referent a les mans, vaig fer una minimarató de cine coreà formada per:

Take care of my cat, que és la història de cinc adolescents que acaben de sortir de l'institut i s'enfronten a aquell moment tant terrible de la vida en el que una es pregunta: i ara què? La cámara observa aquestes cinc noies obligades irreversiblement a transformar la fragilitat infantil en la duresa de l'edat adulta a cop de desengany. La mirada de la directora Jeong Jae-eun és extranyament propera i còmplice, dura però alhora comprensiva amb uns personatges que encaixen els primers revesos la vida; i sobretot és esperançada, perquè només amb esperança, sembla que ve a dir la pel·lícula, es pot superar aquella incertesa que t'agobia quan només es tenen vint anys.

La mujer de un buen abogado es queda a mig camí entre La tormenta de hielo i aquells "simpàtics" retrats de la classe burgesa que acostuma a escupir Claude Chabrol, però a la coreana. La peli, no ens enganyem, també té ganes de provocar, però arriba un moment en què allò què explica entre línies és molt més interessat que les explícites i nombrosíssimes escenes de sexe. A més, els actors de la pel·lícula actuen amb una naturalitat i "desenfado" que poques vegades es veu al cinema, i que contrasta amb el cinisme amb què el director Lim Sang-soo retrata la crisi d'un matrimoni de classe mitja-alta en plena societat de l'abundància.

I què seria de Corea sense l'entranyable Park Chan-wook i les seves espirals de violència, eh? això si, plenes de bons sentiments com a Joint Security Area o JSA, que com sabeu és un dels hits més monumentals del cinema coreà recent, a banda de ser la peli que el va donar a conèixer i la que li va donar carta blanca per fer a partir de llavors el que li donés la gana. Va fer Sympathy for mister vengeance i Oldboy (per cert, aquí la cosa més petarda relacionada amb Oldboy que he trobat per aquests mons de déu, un impagable catàleg de moda amb els dos protagonistes fent de models).

Però abans de les venjances inacabables i els terrorífics catàlegs de moda va ser JSA, una mena de pel·lícula-panfletillo sobre la necessitat de reconciliació de les dues Coreas a través de l'amistat de quatre soldats (dos del nord i dos del sud) en un checkpoint. Això de la separació de les dues coreas ve a ser com la Guerra Civil pel cinema espanyol, el tema que tard o d'hora acaben tocant tots els directors i clar, en Chan-wook no podia ser menys. La peli prefigura més l'estil ampulós d'Oldboy que no pas la sobrietat de Mister Vengeance; és àgil, té humor, té drama, té intriga i dóna un missatge que, tot i que una mica naïf i malgrat la violència, té una lectura universal i conciliadora i de bon rollo. I això sempre s'agraeix, no?.

El gran teatre de l'horror yakuza

Un yakuza paranoic, un cap de vaca, un cadàver que desapareix, uns cambrers transvestits, una curiosa indústria lletera, canvis de sexe, parts antinaturals, una "cullerada" de sexe i molta, molta irreverència. A Gozu, Takashi Miike juga a fer de David Lynch sense renunciar a les anades de la olla tan característiques de la seva prolífica filmografia. Si Gozu és una pel·lícula de Takashi Miike i no de David Lynch és pel seu ritme irregular ple d’alts i baixos, per l’humor surrealista i macarra, perquè hi surten japonesos i per un mal gust extrem però amb estil propi que defineix totes i cadascuna de les pel·lícules d’aquest gamberro director.

Trenta anys espantant banyistes

Aquest dilluns dia 20 se celebra el trentè aniversari de l'estrena de Tiburón i no us penseu que una data com aquesta l'Spielberg la deixarà passar per alt com si tal cosa. El-rei-Midas-de-Hollywood ja té preparada una nova edició de la pel·lícula en DVD que vindrà a engreixar les ja sucoses quantitats de diners que ha recaptat aquest film durant tres dècades, i que l'han situat en el número 45 del rànquing de pel·lícules més taquilleres de la història del cinema.

Podríem celebrar aquest aniversari anant a banyar-nos a la platja...

Fer visible un Salles invisible*

Fent arqueologia online he recuperat una d’aquelles pel·lícules "invisibles", de les que no ens acaben d’arribar mai al cinema tot i ser molt i molt recomanables. Abril despedaçado és un dels films que el director brasiler Walter Salles va fer entre Estación Central de Brasil i Diarios de Motocicleta, dos pel·liculons que li van suposar èxit de crítica i de públic i que no justifiquen de cap de les maneres el lleig que li ha fet la distribució espanyola. Hi ha coses que jo no entendré mai. Salles, que amb Abril despedaçado es confirma com una de les mirades més interessants del nou cinema llatinoamericà, ha de veure con s’ignora aquesta petita joia de la seva filmografia i com, en canvi, es despleguen tota mena de recursos per promocionar el remake que ha fet, vull pensar que amb voluntat merament alimentícia, de Dark Water. De l’alegria amb la que el japonès Hideo Nakata va venent els seus guions als americans i de si aquests remakes tan descafeinats tenen cap interès, en parlarem un altre dia. Avui em preocupa més que us perdeu aquest Abril despedaçado, una pel·lícula de rostres i mirades, sòbria i màgica a la vegada, emotiva però gens sensiblera, que trasllada a Brasil una novel·la d’Ismael Kadaré ambientada als Balcans sobre l’etern i universal tema de l’ull per l’ull, explicat a través de dos clans familiars enfrontats per la propietat d’uns terrenys en un cercle viciós de venjança i mort del que ningú recorda l’origen i que des de la nit dels temps taca aquesta terra amb la sang dels més innocents.

(*He robat la idea del titular d'un article de l'Imma Merino)

Fer una pel·lícula és fàcil...

...això és el que diu el director/ productor/ guionista/ compositor/ editor/ protagonista de Primer, Shane Carrut, a la official site de la seva ópera prima. Segurament deu ser més senzill si tens els seus 6.000 dòlars i una enginyeria tècnica com la seva, perquè amb alguns coneixements científics, quatre quartos i una mica de gràcia-i-saleru et pots permetre el luxe de convertir Regreso al Futuro en una pel·lícula artie-intel·lectual i guanyar el premi del jurat a Sundance, que és un festival que mola molt i fa modern. Jo és que soc de lletres, vaig deixar les ciències pures després de catejar mates, física i química en bloc i després del fracàs estrepitós em vaig passar a la literatura i a l’art i al llatí i altres vaguetats similars i per això em sembla que em vaig perdre veient Primer, tota ella equacions i aparatets i argot científic. Això si, és maca rollo minimalista, té unes imatges desconcertants i molts flashbacks, i es veu que també té un final sorprenent, que no vaig entendre. No sé, potser no tenia el dia, però jo decididament em quedo amb les aventures d'en Marty McFly.

Provocació musical

Els musicals clàssics de Hollywood, les coreografies de Bob Fosse, els videoclips d’Spike Jones i Michel Gondry i l’estètica kitsch d’Almodovar es donen la ma a 20 centímetros, la segona pel·lícula de Ramon Salazar, director que es va donar a conèixer amb la notable Piedras. Salazar ha trigat força a posar-se de nou darrera les càmeres però ho ha fet amb una pel·lícula que preten provocar i no deixar indiferent a ningú i que, per moments, ho aconsegueix.

20 centímetros explica la història de Marieta, un transexual que vol operar-se per completar la seva transformació en dona i que pateix narcolèpsia, una malaltia que la sumeix inesperadament en somnis profunds durant els quals s’imagina com a protagonista d’espectaculars números musicals.

Aquests números, a ritme de diversos èxits populars adaptats per Nawja Nimri i Pascal Gaigné són, amb molta diferència, el més divertit i també el més aconseguit d’una pel·lícula amb molts alts i baixos, que peca d’una excessiva lletjor (que contrasta amb l’alegria dels números musicals) i que es fa una mica llarga pel que en realitat explica, però que no deixa de desprendre una certa honestedat i una clara vocació d’oferir un producte personal amb identitat pròpia malgrat tots els referents, homenatges i còpies que s’hi poden identificar. Als aspectes positius d’aquest film irregular s’hi suma també la valenta interpretació de Mónica Cervera, en un paper gens fàcil però sobre el qual recau tot el pes de la pel·lícula i que l’actriu s’acaba fent seu.

Kung-Fu-sió en el doblatge

Shaolin Soccer és una de les pel·lícules que va contribuir a fer massiu el fenomen de les pel·lícules compartides per Internet. El seu director i protagonista, Stephen Chow, és la gran estrella del cinema comercial a Hong Kong i Kung-Fu-Sion, la primera pel·lícula de la seva llarga filmografia que s’estrena en pantalles comercials a casa nostra.

Aquesta seria una bona notícia si no fos per l’absoluta manca de criteri i la falta de respecte que els distribuidors espanyols mostren per la pel·lícula i pels espectadors: el lamentable doblatge en espanyol atribueix a personatges xinesos ridíduls accents gallecs, andalusos, catalans, francesos, etc., una desafortunada decisió que obliga l’espectador a aguantar diàlegs totalment inventats, farcits de referències autòctones que no tenen res a veure amb la trama original, que té lloc a la Xina i de la qual, amb molta voluntat, fins i tot es pot desprendre una lectura política de caire nacionalista. Que Chow hagi optat per un gènere popular com és el cinema de gàngsters típic de Hong Kong i hagi decidit fer-ne una paròdia barroera no hauria de ser llicència per fer amb el doblatge el que doni la gana.

Malgrat tot, aquest desastre no li resta a Kung-Fu-Sion el mèrit de ser un divertit entreteniment a mig camí entre el cine de barri caspós i les espectaculars pel·lícules d’arts marcials, que farà les delícies dels amants dels subgèneres però que també pot enganxar el públic més general, gràcies a una conscient combinació de l’humor gruixut amb un fabulós desplegament d’efectes especials amb què s’aconsegueixen moments tan vibrants com la lluita dels músics de carrer.

La vida gira

L’empremta que deixa un poble que desapareix s’assembla molt a les empremptes que van deixar els dinosaures fa milions d’anys. Ja no són a la terra, però encara podem trobar les pistes de la seva existència, i on hi va haver vida, ara n’hi ha una altra de diferent, i aquesta també desapareixerà, deixant les seves pròpies empremptes. La matèria no es destrueix, es transforma. La vida és un cicle, el cel gira i torna allà mateix, al punt de sortida, a l’inici de totes les coses. Entre el documental i la poesia, Mercedes Álvarez reflexiona a la seva ópera prima, El cielo gira, sobre l’inexorable pas del temps i de les seves empentes, les que fan avançar la història: la personal, la d’una comunitat, la de tota la Mediterrània. I ho fa a través dels testimonis de catorze persones, els catorze últims habitants del poble d’Aldeaseñor, a Sòria, la cruïlla on totes aquestes històries es troben. Els últims habitats d’aquest poble són grans, els queda poc temps de vida i darrera d’ells, el poble haurà de desaparèixer. Si es que va desaparèixer Aldeaseñor després del pas dels celtes. I dels romans. I dels àrabs. Perquè aquest poble existia de molt abans, en la època en que els prehistòrics hi van construir un dólmen i quan els dinosaures que van deixar les seves petjades marcades a la roca. I després, quan hi va néixer Mercedes Álvarez. I encara continuarà existint en el futur, quan els testimonis d’aquesta petita gran troballa cinematogràfica hagin desaparegut, els avis del poble, la directora, també nosaltres, els espectadors. Perquè la vida, com el cel blau ple de núvols blancs, continuarà girant...

Vulguis o no

Nit d'estrena. Una promesa. La despreocupada nuesa. Mostra i amaga. Veritat o mentida, resposta en elipsi. La veu en off mira en silenci, relata el que veu, desvetlla el secret ho vulguis o no.

La maté porqué era mía

(atenció: SPOILERS molt grossos)

La pel·lícula coreana Happy End que he vist fa poc té tres grans mèrits: és curta, aconsegueix mantenir la tensió tot i el seu argument ple de tòpics molt tronats i compta amb Choi Min-sik, actoràs amb un ampli ventall de registres, segons vaig comprovant amb cada nova pel·lícula seva que cau de la mula. De fet, és gràcies a la seva interpretació que Happy End es manté a una certa alçada. En Min-sik aquí fa de marit enganyat, personatge que es defineix ràpidament amb quatre detalls: està a l’atur i no destaca precisament per la seva ambició; es dedica a fer les feines de la casa i a cuidar de la seva filla de pocs mesos; i ocupa el seu temps lliure llegint novel·les romàntiques i mirant serials de la tele. Encaixa perfectament en allò que en castellà en diuen "calzonazos".

La dona, treballadora, s’embolica amb un company de feina (una bleda assoleiada, com podeu imaginar) amb qui havia mantingut una relació anterior i de qui fins i tot es suggereix que podria ser el pare biològic de la criatura. La dona li retreu al marit que s’hagi convertit en un "maruju" i que no porti diners a casa. I que no compleixi al llit. El marit calla i aguanta. I sospita. I quan les sospites es confirmen, continua callant. Però deixa de llegir novel·les romàntiques i es passa a les d‘intriga. I llavors planeja un crim perfecte i se’n surt. Final feliç.

No és per tirar coets, però la pel·lícula manté la tensió, emociona i fa patir molt (quin moment més terrible quan la mare dorm la nena amb somnífers per poder marxar tranquil·la a trobar-se amb l’amant) i decanta clarament la balança cap al pobre-marit-calçaces-però-en-el-fons-bona-persona (com arriba a patir aquest pare per la seva filla!). L’home t’arriba a fer tanta llàstima que al final, quan liquida la dona a punyalades (quinze o vint com a mínim), li carrega el mort a l’amant i en surt totalment impune i es queda tan feliç amb la nena… mira, per un momentet te n’alegres per ell. Després ho penses bé, mirant de no buscar-li tres peus al gat per la qüestionable associació entre els conceptes "dona-que-treballa" i "perdició-assegurada", i te n’adones que en realitat aquest final feliç és tremendament irònic, i també tristament real, perquè el món en què vivim ens demostra cada dia que la resolució de conflictes conjugals per la via "la maté porqué era mia" és, per desgràcia, molt més que una llicència de guió en una intriga cinematogràfica.

Més memes

Acceptes un joc i després ja no pots abandonar la partida. Li passes el relleu del meme musical a algú i te’l retorna, com un boomerang, transformat en un qüestionari literari. Se m’acut reconvertir-lo en un meme de cinema i tornar-li a rebotar, però tampoc es tracta d’entrar en aquesta espiral de violència... Apa doncs, un altre meme:

1 - Quants llibres llegeixes durant l’any?
Menys dels que voldria. En començo molts i els deixo a mig acabar. Sencers sencers, uns quinze. No hi compto els àlbums infantils il·lustrats, que em miro habitualment, perquè tot i ser llibres, tenen poca o cap lletra...

2 - Llibreria o biblioteca?
Llibreria, amb especial simpatia per la Llibreria Robafaves de Mataró on vaig treballar durant més de dos anys.

3 - Últim llibre comprat:
Canto del oeste coreano, de Yi Chongjun. Veure tantes pel·lícules coreanes m'ha fet entrar curiositat per aquest país i la seva cultura.

4 - Últim llibre acabat:
Los excluídos, de Elfriede Jelinek (el regal de Sant Jordi, esplèndid!).

5 - Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
El principio del fin, assaig sobre el novíssim cinema japonès escrit per diversos autors.

6 - Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:

Les cròniques marcianes, de Ray Bradbury. És el llibre que salvaria de la crema, el que m'aprendria de memòria, el que m'emportaria a una illa deserta...

El lenguaje perdido de las gruas, de David Leavitt.

Tots els que he llegit de Kenzaburo Oé, sense excepció.

El necrófilo, de Gabrielle Wittkop, segurament el llibre més malalt que he llegit mai.

Absolutament Poe.

7 - Cinc persones a qui passes el relleu:
En Ramon, en Cesc, l’Ignasi, el Txerra i la Mas.

Emoció

Al capítol d'Àngel Sala del llibre sobre el novíssim cinema japonès titulat El principio del fin que ara m'estic llegint m'he topat amb aquesta definició del cinema que Sam Fuller feia a Pierrot Le Fou, de Godard:

"Amor, odio, acción, violencia, muerte. En una palabra: emoción".

And here's to you, Mrs. Robinson

Mel Brooks, que acostuma a fer-nos riure, plora avui més que ningú. Plora per la seva senyora, la senyora Bancroft; per nosaltres la senyora Robinson, que es va treure una mitja i va revolucionar tota una generació. Ensensenyant als graduats allò que no s’aprèn a les aules... I el miracle es va convertir en cançó. Però hi van haver altres miracles: el d’Anna Sullivan, el de l’Home Elefant, el de La última carta, el de Grandes esperanzas... Per tot això, God bless you, please, Mrs. Bancroft.

La verdadera naturalesa de l'art

L'art mira el món a través dels ulls de l’artista. L’autèntic artista no es conforma, vol renovar-se amb cada obra. Sap que si fa el que la gent espera és convertirà en el seu esclau. Busca la bellesa, busca la perfecció. És fidel als propis ideals. Està per sobre de qualsevol interès... Són només quatre pinzellades ràpides sobre la funció de l’art, però afirmades amb tanta senzillesa i honestedat que desborden de significat Chihwaseon, la pel·lícula amb la que el veterà Im Kwon-taek (té 69 anys i prop d’un centenar de pel·lícules) es va emportar el premi a la millor direcció al Cannes del 2002 .

Chihwaseon (traduible com Ebrio de mujeres y pintura) ressegueix la turbulenta vida de Jang Seung-up, un pintor coreà que va viure durant la segona meitat del segle XIX i que està considerat un dels artistes més importants i revolucionaris de la dinastia Joseon, segons deixa entendre la pel·lícula. La seva trajectòria va estar marcada per l’alcohol i la relació amb les dones; pels convulsos canvis socials i polítics d’un país sotmès a les voluntats de xinesos i japonesos; i per una eterna i ofuscada recerca de la pròpia identitat personal i artística.

Enèrgica i delicada com les mateixes pintures de Jang Seung-up, Chihwaseon és una pel·lícula plena de contrastos: els matissos del bellísim art coreà que xoquen amb l’austera quotidianitat d’un poble que mira amb temor el seu futur; els colors i la llum dels quadres davant les ombres d’un artista turmentat, interpretat amb humanitat i convicció per Choi Min-sik, en un paper ben diferent al d’Old Boy. Sense esforços, Chihwaseon aconsegueix superar tots els límits d’una aborrida i convencional biografia d’època per projectar-se molt lluny, gràcies a la força poètica de les seves imatges, però sobretot pel seu missatge absolutament universal sobre la verdadera naturalesa de l’art.

El meu jo musical

La ruina de la família ha decidit arruinar-me a mi també passant-me el relleu d’aquest meme musical que corre per la blogosfera. A mi, que sempre trenco les cadenes!!! En fi, per no fer cap lleig, aquí ho teniu...

1.Tamany total dels arxius de música del meu ordinador:
Literalment tinc 6468 arxius de música al meu ordinador però que siguin meus-meus de veritat no crec que n’hi hagi ni un centenar; la resta pertanyen a un altre inquil·lí de l’Espai Isidor (el real, no el virtual).

2.Últim disc comprat:
Branques, de Relk. És el primer disc d’estudi d’aquest grup d’Arenys de Mar que segueixo desde que van treure la primera maqueta i dels que ja fa temps que us volia parlar. Aprofito ara per recomanar-vos-el entusiasticament. Pop electrònic mediterrani amb lletres de Jordi Bilbeny i la veu fantàstica de Maira Comalat.

3.Cançó que estic escoltant en aquest moment:
Dance me to the end of love, de Leonard Cohen, versionada per Madeleine Peyroux. Un autèntic regal pels sentits.

4.Cinc cançons que escolto molt, i que per tant tenen algun significat per mi:
Tormenta en la mañana de la vida, de La buena vida. És la cançó amb la que vaig descobrir aquest grup donostiarra, un dels meus preferits. La cançó forma part de l’àlbum Panorama.

All tomorrow’s parties, Femme fatale o I’ll be your mirror, de la Velvet Underground. De fet, qualsevol tema de la Nico, que és una de les meves debilitats.

Nilsson obra completa. Em nego rotundament a triar una única cançó.

Left to my own devices, dels Pet Shop Boys. Per motius sentimentals, personals, artístics, viscerals i irracionals que em portaria estona explicar.

The origin of love, una de les cançons d'Stephen Trask pel musical indispensable de John Cameron Mitchell Hedwig & the Angry Inch.

5.Cinc persones a qui passo el relleu:
L’Albert (via Suntory o via Diària, com vulgui)
En Roger, amb compte!
En Josep de Mirall Circular
L’Antoni des de Sant Pol
En TagoMago (a veure si aconsegueixo treure’l de la seva letàrgia blogaire)

Terror que fa riure

Tots els encerts de les pel·lícules que lideren l’eufòrica onada de cinema fantàstic oriental ha estat ràpidament fagocitats pels estudis de Hollywood, que s’han llançat com uns bojos a fer remakes d’èxits com Ringu o La maldición. Aquestes noves versiones són més o menys afortunades però com a mínim tenen la virtut de no dissimular les seves intencions: arribar al públic americà i occidental, sense la necessitat d’haver-se de subtitular o doblar i amb rostres coneguts pel gran públic.

En el cas de The eye, el film dels germans tailandesos Danny i Oxide Pang, el fenomen ha estat lleugerament diferent perquè en comptes de fer-ne un remake literal amb actors nordamericans, s’ha optat per fer la sequel·la al pais d’origen, amb els mateixos directors, i amb una estrella del cinema taiwanès, Qi Shu. Però la mirada ara està clarament posada al públic d’Occident. Es percep en la forma de narrar, però sobretot amb el desvergonyit robatori de tots els trets característics d’aquest nou cinema de fantasmes tecnològics, desplegats en una inversemblant història que fa més riure que no pas la por que caldria esperar d’un film d’aquest gènere.

Sense cap mena de definició, ni nervi ni inventiva, el resultat de The eye 2 és un insípid producte de tercera, més proper d’una paròdia amb poca gràcia del gènere que d’una pel·lícula del gènere que des de Japó, però també Corea del Sud i altres països asiàtics, està revolucionant la forma d’ententre el terror.

Descobrir una pel·lícula enmig del desert

L’acaparadora presència d’últim episodi de la saga de La guerra de las galaxias ha sumit la cartellera en una mena de desert en la que cal rebuscar força per trobar algun títol atractiu pels cinèfils. El fenomen diguem-ne "post Lucas" és força curiós i es caracteritza principalment pel fet que, de totes les pel·lícules estrenades després de La venganza de los Sith, ni una de sola prové d’un gran estudi de Hollywood i la resta intenten sobreviure com poden enmig un paisatge desolador.

Quan hi ha un blockbuster en cartell es produeix un moment d’autèntic "pànic" pels distribuïdors. S’entén, perquè ningú amb un mínim sentit de supervivència empresarial gosaria estrenar una pel·lícula que competeixi amb la saga de les galàxies. La trista realitat demostra que són els productes amb menys sortida els únics que tenen el valor de sortir a la llum en aquesta situació. Així, entre les estrenes de la setmana del 27 de maig (just després de l’estrena de La venganza de los Sith) hi ha hagut produccions espanyoles, argentines, cubanes, una sueca-danesa i fins i tot una tailandesa. Aquesta ha estat probablement la seva única oportunitat d’estrenar-se, en una sala mig buida i mentre al costat no queden entrades per veure Star Wars.

Aquesta situació, però, també pot tenir una lectura positiva. I és que ens dóna arguments per rebatre a aquells que no van al cinema sota l’excusa que totes les pel·lícules són americanes, i que ara tenen l’oportunitat d’esmenar el seu error. Si cap d’aquestes estrenes, que són força discretes i menors, els acaben de convèncer, sempre poden optar per recuperar algun títol encara en cartell, com l’excel·lent documental de Mercedes Álvarez El cielo gira o la japonesa Nadie sabe, de les que ara ja es pot afirmar rotundament que són dues de les millors pel·lícules del 2005.

Garganta Profunda

No, no era Linda Lovelace. L’autèntic "gola profunda" era W. Mark Felt i ara, amb 91 anys i amb un peu a l’altre món, ha decidit xerrar la única cosa que es va deixar de dir ara fa trenta anys: el seu nom. Les confessions que aquest exagent de l’FBI va fer al seu amic, el periodista del Washington Post Bob Woodward, van servir per descobrir un dels escàndols més monumentals de la història dels Estats Units i de la política moderna, el cas Watergate. Ara que ja sabem qui és el "garganta profunda", pot ser un bon moment per revisar Todos los hombres del presidente, la pel·lícula sobre tot aquest assumpte que va rodar Alan J. Pakula el 1976 amb Robert Redford i Dustin Hoffman com a intrèpits periodistes. Hal Holbrook interpretava el famós "xivato" -o potser un heroi nacional- ara desenmascarat.