El fonamentalisme amb ulls de dona

El silencio del agua parla de les conseqüències, gairebé mig segle després, de la divisió del Paquistan de l’Índia i el sagnant conflicte que va tornar enfrontar musulmans i sikhs a partir del 1979, quan després del cop d’estat del general Zia aquest país es va introduir en la via de la islamització.

La primera part de la pel·lícula mostra la vida d’una petita comunitat musulmana de la zona del Pendjab a partir de la història d’una dona vídua, Aïcha, i del seu fill, el despreocupat Salim. Els treballs quotidians, les celebracions familiars i fins i tot les relacions sentimentals es mostren en una sèrie d’escenes de caire costumista. Aquesta atmosfera alegre i optimista es va enterbolint a mesura que la presència d’un grup de fonamentalistes islàmics va guanyant influència entre el poble.

Aïcha està marcada per un passat tràgic que es va desvetllant en petites dosis que mantenen elevat l’interès de la pel·lícula i que conviden a reflexionar sobre la forma com els conflictes històrics mal resolts reapareixen una i una altra vegada a la superfície i passen factura als més innocents. Aquesta dona, interpretada amb extraordinària energia i sensibilitat per l’actriu Kirron Kher (premiada pels seu paper a Locarno, entre d’altres certamens), es converteix en el principal testimoni i també en víctima de tot aquest procés de radicalització islàmica, que s’agreuja amb el retorn al Paquistan dels sikhs i que deriva en un nou i violent conflicte religiós. L’enfrontrament comportarà també una progressiva pèrdua de les llibertats de la societat civil i sobretot de les dones, que una vegada més es converteixen en les primeres perjudicades.

La mirada femenina té un pes específic en aquesta ópera prima de la directora Sabiha Sumar, un film que destaca tant per la forma lúcida i didàctica de narrar l’evolució política recent del Pakistan com per la decidida i contundent –més quan aquesta prové d’una dona- advertència contra el fonamentalisme que llença en els últims plans de la pel·lícula.

Cine-manga

La Biblia, és a dir Cahiers du Cinema, ha celebrat els seus aniversaris emblemàtics editant diversos números especials en els que hi han convidat a participar-hi a un director destacat cada vegada (fins ara Godard, Wenders i Scorsese). L'especial corresponent al número 600, que va sortir publicat al mes d'abril i que m'acaba de caure ara a les mans, ha anat a càrrec de Takeshi Kitano. El realitzador japonès, de qui l'Albert us avança el nou projecte cinematogràfic, s'ho ha pres com un divertimento i ha proposat als seus col·legues un original joc que consisteix en construir una història a partir de tres o quatre fotografies escollides a l'atzar d'entre una selecció prèvia de 69 imatges feta pel propi Kitano.

Entre els directors que han acceptat el repte s'hi inclouen Olivier Assayas, Arnaud des Pallières, Hong Sang-soo, Kiyoshi Kurosawa, Claude Lanzmann, Rithy Panh, Gus van Sant, Hong Sang-ho i Apichatpong Weerasethakul. El resultat, recollit en aquest llibret titulat Ciné-Manga, és francament divertit, sobretot per comprovar que un autor és autor fins i tot quan surt del seu mitjà i ha d'explicar una història en un altre format i amb només quatre plans. I és que tots aquests directors -al menys dels que jo tinc referències- han sabut plasmar les dèries habituals de les seves pel·lícules en aquesta mena de cine-còmic.

De moment, l'especial no es pot consultar a la web de Cahiers, tot i que he vist que a partir del juny tenen previst penjar tots els continguts. El que si que he trobat aquí són les 69 fotografies, que algú amb paciència de sant s'ha dedicat a penjar, així que ara ja teniu una oportunitat d'afegir-vos al joc i inventar les vostres pròpies històries en quatre pasos. Jo ja li estic donant voltes a la meva, però dubto molt que aconsegueixi posar-me als nivells de tota aquesta colla de "masters".

Mags i polítics

Una de les lucideses de Woody Allen per sortir de l'ensopiment de dissabte a la tarda:

El mago hizo un gesto y desapareció el hambre, hizo otro gesto y desapareció la injusticia, hizo otro gesto y se acabó la guerra. El político hizo un gesto y desapareció el mago.

La venjança no és plan

Després d’haver vist Old Boy per segona vegada i per fer temps fins al juny, moment en què sortirà editada en DVD i la tornaré a repetir tants cops com faci falta (digueu-me obsessiva), he decidit recuperar la pel·lícula anterior del seu director, Park Chan-wook. Sympathy for mister vengeance és el primer títol d’una trilogia sobre la venjança que també inclou Old Boy i que s’ha de concloure amb Simpathy for Lady Vengeance (aquí el trailer).

Simpathy for mister Vengeance és una pel·lícula més crua i austera que l’operística i fascinant Old Boy, però igual de violenta. És indubtable que totes dues surten d’allà mateix, de la complicada sensibilitat d’un realitzador preocupat per la posada en escena, amb d’un extraordinari sentit de la composició del pla i de l’ús de l’elipsi. I amb una malaltissa tendència a convertir la violència més violenta en valor estètic, diguem-ne per entendre’ns "à la Tarantino".

La trama de Simpathy for mister Vengeance és complicadeta: noia que necessita un ronyó, noi (el germà) que intenta aconseguir-ne un al mercat negre, però a sobre de perdre'n un ell també, no té diners per comprar-ne un altre i per aconseguir-los (els diners) segresta la filla de l’amo de l’empresa d’on l’acaben de fer fora. L’amo de l’empresa s’enfada i es vol venjar. De fet, tots es volen venjar de tots els altres i al final tot deriva en una cadena in crescendo d’absurdes matances amb les que Chan-wook, que es reitera en la mateixa idea a Old Boy, ens ve a dir en resum que la venjança no és plan.

La pel·lícula no té un personatge protagonista tan clar i contundent com el Choi Min-Sik d’Old Boy, sinó que té un repartiment coral en el que hi destaquen Song kang-ho (segur que el recordeu a Memories of murder) i Shin Ha Kyun. Els dos ja van protagonitzar el film amb el que Park Chan-wook va començar a despuntar fa uns anys, Joint Security Area, un dels grans èxits dels cinema coreà recent. Ben aviat, gràcies a la mula, espero poder afegir aquest títol a la programació del meu propi "Festival Park Chan-wook d’Ultraviolència Coreana" de primavera.

100 of the best

La revista TIME ha publicat una llista de les 100 millors pel·lícules de la història a criteri de dos dels crítics d'aquest mitjà, Richard Corliss i Richard Schickel. A casa nostra s'ha destacat el fet curiós que Hable con ella, de Pedro Almodóvar, sigui la única pel·lícula espanyola inclosa a la llista. Els motius pels quals aquests dos crítics reputats han inclòs justament aquesta pel·lícula d'entre totes les del director manxec i així oblidat, per exemple, les pel·lícules de Buñuel o de Berlanga continuaran siguent un misteri.

A mi, personalment, m'ha sorprès més trobar-me coses tan curioses com la malaltissa Léolo, o La mosca (haurieu triat aquesta de totes les pel·lícules de Cronenberg?), i veure com s'han inclòs els tres capítols d'El señor de los anillos entesos com a conjunt i que, en canvi, només s'ha destacat l'episodi IV de La guerra de las galaxias (és a dir, la primera). No falten els clàssics-clàssics de tota la vida, aquells que semblen nascuts per formar part de les antologies: Ciudadano Kane, Casablanca, Con faldas y a lo loco, Un tranvía llamado deseo, Perdición o Psicosis. També s'hi han inclòs els anomenats clàssics contemporanis com El padrino, Toro Salvaje i Blade Runner, al costat d'apostes més recents com Pulp Fiction, Muerte entre las flores o Ciudad de Dios. Els amics d'Eiga blog es fan ressò de les pel·lícules orientals incloses en la tria, entre les que m'ha sorprès agradablement, per una qüestió de filia personal, la presència d'Adiós a mi concubina.

Podeu consultar la llista completa de títols aquí. L'especial es completa també amb una llista de les millors bandes sonores i amb altres curiositats com ara l'extravagant llista de pecats personals dels crítics que han fet la selecció,
allà on confessen alguns dels títols que idolatren però que no han gosat
incloure en el rànquing i entre els quals que no hi faltes autèntiques tonteries com Joe contra el volcán (!!!) o Algo pasa con Mary, i propostes més assenyades com El demonio de las armas.

Expectatives acomplertes

A hores d’ara no deu quedar ningú sobre la capa de la terra que no sàpiga que Anakin Skywalker es converteix en Darth Vader en aquest darrer capítol de la saga galàctica més famosa de la història del cinema. El propi George Lucas s’ha encarregat, via campanya de màrqueting ultramilionària, d’esbombar als quatre vents el que segurament és el moment més determinant de La guerra de las galaxias. I perquè? Per crear unes expectatives entre un públic que ara acudeix en massa a les sales de cinema per veure exactament com Anakin Skywalker es transforma en Darth Vader. Ni més ni menys. I, evidentment, totes les expectatives queden satisfetes, perquè Lucas sap millor que ningú com n’és de difícil resistir-se al costat fosc de la força i perquè ha entès que molt pocs renunciaran a tornar a veure en pantalla al més emblemàtic i malvat dels personatges de La guerra de las galaxias. I, ja de pasada, rememorar les emocions viscudes amb els tres inigualables films originals.

Per això, La venganza de los Sith no decep. Amb la mirada posada més en la trilogia antiga que en la d’aquests últims anys, tota la pel·lícula està plantejada com una gran excusa per arribar al punt en que Anakin Skywalker es deixa vençer definitivament pel mal. Aquest és un moment èpic, que justifica fins i tot els dos insípis capítols anteriors i que aconsegueix recuperar per un moment la màgia dels tres mítics episodis originals. Lucas ha esperat a l’últim atac per treure l’artilleria pesada, i se n’ha ensortit amb gràcia. El film té el final apoteòsic que necessitava la mediocre nova trilogia per poder enllaçar sense vergonya amb els tres títols precedents. Fins arribar a aquest moment culminant, se succeeixen escenes de major i menor interès en les que s’expliquen a grans trets els coms i perquès de la conspiració política a les galàxies i en les que, fins i tot, es deixa entreveure un intent de crítica als extremismes que amenacen la democràcia també al planeta Terra. És clar que la pel·lícula no s’hi entreté gaire, perquè interessa molt més mostrar el progressiu afany de poder del jove Skywalker i les nefastes conseqüències que se’n derivaran.

Formalment, La venganza de los Sith és una pel·lícula més fosca i madura, però només en aparença. En realitat, és la demostració que Lucas conserva intacte el sentit de l’espectacle cinematogràfic, i que sap que un moment tan trascendent per la galàxia com és la transformació de Darth Vader mereix una gravetat i una èpica que no té cap dels episodis restants. Per això l’estructura de la pel·lícula se sustenta hàbilment sobre la fatalitat de la tragèdia grega i la dimensió moral de les obres de Shakespeare (amb una cita explítica a l’Ofelia pintada pel prerafaelita John Everett Millais i tot), i per això en la trama no hi manquen els dubtes ètics, les víctimes innocents i l’inútil sacrifici de l’heroi. Tot molt simplificat i ben amanit amb bones dosis d’acció i amb els efectes especials de gamma alta que un espera de la Industrial Light & Magic. Per una millor ocasió queda aparcat el debat sobre la conveniència, a aquestes alçades del segle XXI, d’assenyalar la dona –la princesa Padme en aquest cas- com l’origen i la causa de tots els mals de l’heroi caigut. El que realment importa de La venganza de los Sith és que es demostra que George Lucas ha recuperat el pols perdut i que ha sabut concloure amb tota la dignitat allò que va començar com una broma l’any 1977.

Samurai crepuscular

L’últim dels samurais no és Tom Cruise sinó Hiroyuki Sanada (un actor que sortia a Ringu) i la seva història és menys èpica i força més trista i crepuscular que la que protagonitzava l’ex de Nicole Kidman en aquell desastre que va signar Edward Zwick. El ocaso del samurai és una de les poques pel·lícules que hem pogut veure al cinema d’un director japonès tant prolífic –té més de vuitanta pel·lícules- com desconegut a casa nostra, Yoji Yamada. Si ara hem tingut la sort de poder recuperar-ne una, encara que amb tres anys de retard, és gràcies al monumental èxit aconseguit per El ocaso del samurai a Japó, on es va emportar 12 dels 14 premis de l’acadèmia de cinema nipona; i sobretot, a Hollywood, on va estar nominada com a millor pel·lícula de parla no anglesa.

Yamada, que fins ara mai havia explicat cap història sobre samurais, ha recorregut als relats de Shuhei Fujisawa, un conegut escriptor de novel·les de ficció sobre aquests guerrers, per inspirar-se. No espereu, però, la imatge heroica i romàntica del guerrer que es mou per un complex codi d’honor. Aquí, el decadent samurai protagonista és poc més que la víctima d’un estricte sistema de castes que viu miserablement i sotmès als capricis del senyor del clan. El samurai Iguchi és un personatge tan trist que fins i tot rep el sobrenom despectiu d’”ocàs”. En realitat, Iguchi, que intenta superar la mort de la seva dona i tirar endavant amb les seves dues filles i la seva mare malalta, és la viva imatge d’una espècie en perill d’extinció, patèticament conscient que l’esplendor dels samurais s’apaga de forma irreversible i que, no obstant, es veu encara obligat, enmig dels convulsos canvis polítics que es van viure a mitjans segle XIX al Japó, a acatar unes ordres absurdes que posen a prova la seva capacitat de guerrer.

I així és com el nostre samurai crepuscular s’enfrontarà a un samurai rival en una última batalla, en la que una espasa de bambú substitueix la katana, venuda a canvi d’uns diners per poder sobreviure. Iguchi lluita per un honor en el que ha deixat de creure, perquè ja no té cap sentit, i mentrestant pensa en deixar enrera els dies de guerra i viure tranquil al costat de la dona que sempre ha estimat i que, per la seva casta, mai ha pogut tenir. El ocaso del samurai és una pel·lícula sense herois ni acció, en la que magnífiques estampes costumistes i subtils pinzellades crítiques van dibuixant el trist final de la era dels samurais. I aquest és un final sense èpica, sense glòria, tan decadent com el dels cowboys que retratava Clint Eastwood a la extraordinària Sin perdón, film amb el que El ocaso del samurai ( a la que només se li pot tirar encara l’ensucrament final) guarda nombrosos punts de contacte.

Tornar a volar

No sé en quin moment entre El indomable Will Hunting i Elephant Gus Van Sant va veure la llum. Era hora de superar els fantasmes del passat: una mort tan mal assumida (trobareu pseudoconfessions poc dissimulades a Pink) que va arrosegar-lo a una llarga deriva durant prop d'una dècada. Va tocar fons amb Descubriendo a Forrester i després, ja no podia caure més baix. L'au fènix renaixia de les seves pròpies cendres i emprenia de nou el vol, un vol que s'eleva a quotes altíssimes amb Elephant (on d'alguna manera també planen els fantasmes del passat), i que es deixa portar per la inèrcia, segons les veus que arriben de Cannes, a Last days. Però emprendre de nou el vol per un ocell malferit no és fàcil. Necessita una ajuda, la distància suficient per agafar carrera. I Gus Van Sant es va enfilar dalt d'una roca ben alta, de la que es pogués deixar anar amb prou distància per poder moure les ales abans d'estimbar-se contra el terra. La roca té un sol nom i dos rostres, es diu Gerry i està enmig del desert. Enmig d'un altre desert -el que deixa la guerra estelar al seu pas pels cinemes- s'estrena, tard, aquest Gerry fascinant i alliberador, una road-movie realitzada a l'ombra de Béla Tarr, i que es mou pels camins de l'ànima humana, resseguint en silenci l'amistat i el desig de dos personatges -o potser és un de sol?- que van ­a la deriva, que busquen i que es busquen sota el sol del desert blanc.

Segur?

En Lucas diu que a partir d'ara optarà per dirigir pel·lícules petites.

No a la guerra

Ridley Scott també ha volgut donar la seva visió personal sobre la guerra d’Iraq i per això ha buscat en la història un episodi que li serveixi com a metàfora de la situació bèlica actual. L’ha trobat en un capítol de les creuades que té com a protagonista un jove ferrer francès, Balian (Orlando Bloom), que es converteix en cavaller i acaba lluitant per defensar Jerusalem de l’atac de Saladino. Una fabulosa pirueta de guió converteix la derrota de Balian en el gest pacifista d’un personatge que comprèn que les guerres per interessos materials no fan guanyar el cel i que, més enllà, no hi ha masses arguments que justifiquin un conflicte armat.

Per recolzar aquest missatge tan benintencionat, Scott no només recalca les virtuts del seu protagonista (un Orlando Bloom poc inspirat) sinó que també carrega les tintes en el retrat dels templers, fanàtics religiosos que es mouen en nom de Déu però que en realitat només lluiten per aconseguir riquesa, i en els que no costa reconèixer la versió medieval de Bush i els seus acòlits.

Ridley Scott no té cap intenció de ser subtil sinó que, ben al contrari, vol deixar ben clar que els personatges d’aquesta història són una projecció, plana i sense matisos, de la situació que es viu al món avui en dia. Però tanta simplificació acaba fent mal a la pròpia pel·lícula, on no s’entreveu gens el nervi del que Scott feia gala no fa pas tant a la notable Gladiator. Per la contra, El reino de los cielos és una pel·lícula molt convencional, excessivament llarga i en alguns moments fins i tot aburrida, i que fa masses voltes només per arribar a una conclusió tan evident com és la inutilitat de les guerres.

Manhattan a Can Fanga

Que sí, que ja ens ha quedat clar, que ja podem respirar tranquils que ell mateix ho ha confirmat (a Oviedo, que se l’estimen tant que li han dedicat una escultura i tot). Woody Allen ha triat Barcelona per rodar-hi la seva futura nova pel·lícula –la que vindrà després de la que acaba de presentar a Cannes i que ja s’hauria d’haver rodat a Barcelona si Londres no hagués estat una prioritat-. El famós projecte català de Woody Allen ja començava a sonar a llegenda urbana, però sembla que finalment serà una realitat real. Quina gran oportunitat de fer-hi sortir el mític Joan Pera, l’eterna veu castellana –amb accent mataroní!- de Woody Allen.

La forma de caminar

És curiós. De Henry Fonda, de qui avui se celebra el centenari del naixement, tothom destaca la seva forma de caminar:

Alto, delgado y parsimonioso, Hank caminaba con pasos característicamente largos y se movía con una plácida pero inconfundible autoridad con andares que sólo pueden ser calificados de felinos en su delicada deliberación. Como señaló un crítico no camina, flota. Su excepcional fotogenia hizo el resto.

Pas a pas, amb un caminar tranquil, Henry Fonda va anar deixant la seva emprempta en algunes de les millors pel·lícules de la història: Jezabel, Falso culpable, Pasión de los fuertes, Doce hombres sin piedad, Hasta que llegó su hora, En el estanque dorado i, per sobre de totes aquestes, la pel·lícula que més em fa plorar i per la que sento una major debilitat: Las uvas de la ira.

Bon dia

Sempre és un bon dia per veure les pel·lícules de Yasujiro Ozu. Quin bon rotllo que desprenen i quin gran invent el DVD, que en motiu del centenari d’aquest realitzador ens ha permès recuperar la seva filmografia, fins fa poc ben difícil de trobar. Buenos días (Ohayô) és una entranyable comèdia costumista que té com a protagonistes els membres d’una petita comunitat de veïns provinciana al Japó dels anys cinquanta. Les veïnes tafaneres i malpensades, els petits maldecaps de la vida quotidiana, les labors de les mestreses de casa, la feina dels marits i la relació de pares i fills són els detalls en els que es fixa Ozu amb el talent que l’ha convertit en un mestre in-dis-cu-ti-ble del setè art.

Ozu retrata amb sentit de l’humor, gran dignitat i molta subtilesa les relacions socials i afectives, aquelles que comencen amb un convencional "bon dia" i en la que tan important és allò que es diu com el que no s’arriba a expressar amb paraules. L’estructura familiar és el nucli d’aquestes relacions marcades per l’avenç imparable del progrés, l’equilibri entre la tradició i la modernitat, i també pel xoc generacional, l’etern tema en la filmografia d’Ozu i que aquí s’explica a través de la simpàtica disputa de dos infants amb els seus pares per aconseguir que els comprin un aparell de televisió.

Buenos días és una pel·lícula indicada per aquells dies en que els ànims fluixejen. Ràpidament et posa a to amb una autèntica injecció d’optimisme i vitalitat i, pel mateix preu, et fa una magistral lliçó de cinema amb tot un compendi dels trets característics del llenguatge d'Ozu (plans fixes i absència de moviments de càmara, alteració dels angles clàssics situant la càmara en un eix més baix i a l'alçada de la mirada, la ruptura amb el racord del pla i contrapla, i aquells famosos llargs plans de transició). Res, un OBRA MESTRA amb totes les de la llei.

La pèrdua de la innocència

El primer film de Hirokazu Kore-eda que s’estrena en sales comercials catalanes (després d'inaugurar el BAFF), l’esplèndida Nadie sabe, s’ha basat en uns fets reals que van tenir lloc a Tòquio a finals dels any vuitanta: el cas de quatre infants que, després de ser abandonats per la seva mare, van viure sols durant mesos i sense que ningú conegués la seva existència. En les mans del realitzador japonès, aquests fets es converteixen en la matèria prima d’un corprenedor i emocionant retrat sobre la infantesa desprotegida.

Durant pràcticament tot el metratge, i en un prodigiós ús dramàtic de l’espai escènic –els 30 metres quadrats del pis dels protagonistes, principalment-, el director es dedica a observar la quotidianitat d’aquests infants, amb una mirada naturalista heretada de l’experiència com a autor de documentals televisius i amb molt poques pretencions de jutjar. En aquest sentit, Nadie sabe és un exemple de cinema en estat pur, on s’ha renunciat a la narració clàssica per tal de deixar fluir les imatges, tant eloquents com les mirades i els silencis dels protagonistes. La càmara es detura en petits detalls (les sabates que s’han quedat petites, unes ungles pintades que es van descolorint…) que dibuixen l’estat anímic d’aquestes criatures i que puntuen l’inexorable pas del temps.

Kore-eda mostra la soledat i la desolació, però també els moments d’alegria i tendresa d’aquests quatre germans abandonats a la seva pròpia sort. Els infants, sota la supervisió del germà gran (la interpretació del qual va ser reconeguda amb el premi al millor actor al Festival de Cannes) troben la fórmula per gestionar la seva pròpia supervivència, creant al pis on s’amaguen un microcosmos d’equilibri precari que es trenca davant la progressiva invasió de la realitat exterior. El film no busca culpables explícits tot i que fa subtils pinzellades a una realitat social en la que els éssers més desprotegits i innocents es converteixen en les víctimes. Però no és la voluntat de crítica social el que destaca Nadie sabe, sinó la sensibilitat, la bellesa i la contundència amb la que Kore-eda elabora una extraordinària metàfora de la irreversible pèrdua de la innocència.

10.000 milions de partides

El joc d’ordinador més adictiu de la història, amb el permís del Tetris, clar està, compleix 25 anys. Pac Man, el menja cocos de color groc i un sol ull, va néixer ara fa un quart de segle, el 1980, de la mà de Toru Iwatani, un jove programador de l’empresa japonesa Namco. Avui, mitjans com la CNN o The Guardian assenyalan el Pac Man com el videojoc més influent del món i aprofiten aquest simpàtic aniversari per explicar un munt d’anècdotes i curiositats com ara que els noms dels quatre fantasmes que perseguien en Pac Man eren Akabei, Pinky, Aosuke i Guzuta en japonès; Binky, Inky, Pinky i Clyde, en anglès; que es calcula que en tot aquest temps s’ha jugat 10.000 milions de vegades aquest joc i que fins el 1999 ningú havia estat capaç de completar les 256 pantalles del joc. El flamant vencedor? Billy Mitchell, de Florida, que va aconseguir 3.333.360 punts. I quants de vosaltres –com jo mateixa- vau créixer tot badant, a l’hora de berenar, davant aquella sèrie mítica entre les sèries més mítiques que va emetre TV3 als inicis remots de la seva programació?

Remake amb data de caducitat

Alfie és el remake d’una popular comèdia anglesa dels anys seixanta en la Michael Cane donava vida a un don Joan que treu partit dels seus encants de seducció per viure a costa de les dones. El rostre del nou Alfie és ara el de l’atractiu Jude Law, que perd el temps en una pel·lícula feta única i exclussivament pel seu lluiment personal i que compta també amb l’inexplicable aparició d’actrius tan sòlides com Marisa Tomei i una estupendíssima Susan Sarandon.

Aquesta versió d’Alfie del segle XXI i intenta amb molt poca gràcia adaptar-se als nous temps i a les noves sensibilitats, i per això s’ha mirat de suavitzar el carácter del personatge -vividor i misògin en extrem- per salvar-lo de la crema i de passada fer-lo més simpàtic de cara als espectadors més conscienciats amb la igualtat de sexes. Aquesta maniobra, però, li ha restat del tot la ironia i acidesa del film original, convertint el nou Alfie en un remake amb molt poc nervi i cap interès. Això si, la pel·lícula utilitza recursos procedents de la publicitat, el videoclip i la fotografia de moda que li aporten un aire modern i glamourós que fa, com a mínim, que la proposta sigui estèticament atractica.

Jude Law, que sigui dit de passada és un actor força versàtil, malgasta tot el seu carisma i encant en un esforçat intent de dimensionar un personatge pla com una taula de planxar. Charles Shyer, realitzador que té en la seva filmografia títols poc engrescadors com El misterio del collar, ha dirigit aquest remake innecessari que, això si, entreté una estoneta i que només serveix per posar-se al dia sobre tendències en mobles de disseny, marques de roba i èxits musicals de caducitat imminent.

Autors System

Lars Von Trier, Emir Kusturica, Gerge Lucas, Michael Haneke, Wim Wenders, Gus Van Sant, Jean Pierre i Luc Dardenne, Amos Gitaï, Jim Jarmusch, Atom Egoyam, David Cronenberg, Robert Rodríguez, Woody Allen = Cannes 2005. Serà prou gran la Croisette per acollir tants egos?

Deu hores a les Filipines

L’efecte papallona: allò que tè lloc en un lloc determinat –la capital, moderna i nerviosa- tindrà una repercusió en l’indret més inesperat. Qui els havia de dir als Gallardo, una senzilla família de camperols filipins, que la seva existència modesta i tranquil·la entre palmeres i camps d’arròs es veuria trasbalsada, condicionada, extingida per la convulsa activitat política que va patir aquesta antiga colònia espanyola entre el 1971 i fins el 1987. Són els anys de Ferdinand Marcos i Imelda, la dels mil parells de sabates; de Cory Aquino i de l’assassinat de Ninoy. Anys de confusió i violència que el director Lav Díaz retrata a Evolution of a Filipino Family, la pel·lícula que es va poder veure al BAFF el diumenge dia 8 en una maratoniana sessió que no tothom va ser capaç de suportar. I és que Díaz es pren el seu temps. Ni més ni menys que deu llarguíssimes horas (600 minuts) va durar aquest monumental melodrama filipí, una mena de versió oriental de Cien años de soledad, el Novecento de les Filipines.

Lav Díaz segueix els passos d’una saga familiar encapçalada per l’àvia Puring, els seus fills i les seves netes, i també Raynaldo, un infant abandonat al carrer i acollit pels Gallardo, abandonat i acollit de nou per una familia de miners després d’haver matat els assassins de la seva mare adoptiva. El director mostra la violència quotidiana amb contundència i fredor, amb moments tan brillants i exasperants com l’agonia i la mort del pare de familia, que dura exactament 21 minuts de rellotge. Aquesta evolució familiar transcorre en paral·lel a les seqüències reals de les protestes socials i les manifestacions al carrer: les imatges documentals aporten dimensió al missatge de conjunt; i en deu hores també hi ha temps per incloure imatges de fals documental, la del testimoni reconstruit de Lino Brocka, el director de cinema filipí més important de la història, que representa simbòlicament el compromís polític de l’art i la crítica contra la censura i la manca de llibertat.

La pel·lícula va ser rodada durant nou anys amb càmera digital, en un blanc i negre poc depurat, amb un irregular so ambient i amb una total economia de mitjans, però també amb una tensa energia que es desprèn fins i tot de les llarguíssimes seqüències on no passa absolutament res més que el temps. El pols de Lav Díaz és desordenat i dispers, però en el muntatge, ple de flashbacks i salts narratius, s’acaba definint un ordre propi, puntejat per llargs silencis que només es trenquen per la veu dels actors dels culebrots radiofònics, l’opi del poble en plena dictadura, i per interludis musicals on sonen les antigues havaneres dels mariners espanyols reconvertides en cançons tradicionals filipines. En deu hores de metratge es poden copsar molts ritmes vitals. El ritme de vida de la familia de camperols el marca la terra, el temps de la sembra i el temps de la collita. El ritme del país el marca la llei marcial, el toc de queda, el cop d’estat que colpeja també l’existència remota en plena selva. El ritme d’Evolució d’una familia filipina es basa precisament en trencar continuament aquests ritmes i desconstruir el temps, i és aquest desconcert continu el que aconsegueix mantenir atent l’espectador voluntariós durant aquestes monumentals deu hores de pel·lícula.

El món en un suburbi de Beijing

El món és ple de maravelles: la Torre Eiffel, el Big Ben, el Taj Mahal. Però el món també és ple de misèries, de somnis incomplerts, d’esperances perdudes. S'amunteguen en un parc temàtic amb reproduccions a escala dels grans monuments del planeta situat en un suburbi de Beijing. Un espectacle de música i color té lloc cada dia en un escenari d’aquest món artificial. Les ballarines que dalt de l’escenari somriuen van arribar a la ciutat buscant un futur que al camp no tenien. Fora de l'escenari somriuen poc. Només es diuen pel SMS allò que no poden expressar amb paraules. Des del mirador de la petita Torre Eiffel es veuen vistes panoràmiques: el perfil el gegant xinès aixafant tota les oportunitats. Les ballarines d’aquest món que s'ha convertit en centre comercial volen fugir i no poden, la Xina ha intentat segellar totes les sortides possibles, però la globalització ha entrat per les esquerdes, i els ofega, els ofega. Un passaport fals i un llarg viatge sense retorn, i les maravelles del món real s’aixecaran davant seu. Però allà, lluny de la Xina dels mil milions de ciutadans, encadenats a la màquina de la fàbrica tèxtil, tampoc hi haurà temps per visitar el Big Ben, ni el Taj Mahal. Aquest és El món que mira Jia Zhang-ke, i aquesta és la mirada que colpeja Occident com un cop de puny directe i certer.

El fabricant de joguines

A finals dels anys 60, George Lucas era un estudiant de cinema avantatjat que ja havia aconseguit despuntar amb el seu treball de carrera, un estrany i críptic curt titulat THX. Com la majoria dels joves de la seva generació (Scorsese, de Palma, Coppola...) que somiaven en fer cinema, pensava que algun dia podria convertir-se en un artista de la mateixa manera que els directors de la Nouvelle Vague francesa feien art amb el seu cinema.

L’any 67, Lucas coneix un jove Francis Ford Coppola i aviat la relació entre els dos es converteix en una profunda amistat que durarà pràcticament una dècada i que només es trencarà quan el tímid i reservat director es converteixi en el màxims responsable, l’any 1977, del negoci cinematogràfic més rentable de la història: La Guerra de les Galaxias.

Enrera deixava dos grans pel·lícules realitzades sota la tutela de Coppola: la versió en llargmetratge de THX, un dels títols més personals del cinema de ciència ficció, i American Graffitti, tota una elegia a la joventut americana i la darrera pel·lícula de baix pressupost que rodaria. Després d’aquests projectes, i amb un èxit sense precedents, Lucas va renunciar a moltes amistats i, sobretot, a la concepció de cinema com a forma d’art en favor d’un concepte empresarial i econòmic. Amb el temps, Lucas s’acabaria transformant en un milionari fabricant de joguines, tal i com el va definir el seu col·lega John Landis quan va visitar el festival de Sitges el passat mes de desembre del 2004.

A Moteros tranquilos, toros salvajes, el molt recomanable llibre de Peter Biskin sobre el Nou Hollywood dels anys 70, Lucas confesa: "em va portar molt de temps resignarme a La guerra de las galaxias. Però finalment ho vaig aconseguir, y tornaré a aquesta pel·lícula. La guerra de las galaxias es el meu destí".

El proper dia 19 de maig, gairebé trenta anys després del film original, s’estrena mundialment un nou episodi –cronològicament és el sisè, però és el tercer per entendre tota la trama- d’aquesta popular "space opera". La venganza de los Sith ha de ser, segons Lucas, definitivament l’últim episodi de la saga. Que realment sigui així costa de creure, tenint en compte que La guerra de las galaxias és el principal punt de suport del seu extraordinàriament milionari, poderós i personal imperi de la joguina.

Insípid succedani

La pel·lícula que ha unit sentimentalment Penélope Cruz i Matthew McConaughey és una nova mostra del revival del cinema d’aventures que els últims anys ha aconseguit èxits com La momia. Basada en un best-seller de Clive Cussler, el film de Breck Eisner neix amb la poc dissimulada voluntat de crear un aventurer que li agafi al relleu a Indiana Jones, ara que Harrison Ford és massa gran per tornar-se a posar en la seva pell. Però el Dirk Pitt de McConaughey està lluny del carisma del mític arqueòleg de Spielberg, i les seves aventures no tenen ni de lluny el mateix encant.

De fet, l’argument de Sahara és un dels més rocambolescos i inversemblants dels que s’han pogut trobar darrerament a la gran pantalla. El film comença amb els membres d’una societat marina buscant enmig del desert africà (!) un vaixell desaparegut durant la guerra civil americana. Aquesta trama es creua amb la d’una doctora de l’Organització Mundial de la Salut que investiga un misteriós brot mortal i, evidentment, les dues investigacions acabaran relacionades en una miraculosa carambola de guió.

Durant el film es van succeint algunes escenes d’acció prou ben resoltes com per entretenir la platea, la inevitable història d’amor, les gracietes del comparsa de l’heroi, i un missatge sanitari-ecologista ben intencionat però una mica ridícul entre tants trets i explosions. La col·lecció de cites i gags a costa d’Indiana Jones poden semblar molt enginyosos al principi però s’acaben girant en contra d’un film que pretén perpetuar l’esperit de l’intrèpid arqueòleg i que no passa d'insípid succedani.

Rainbow Warrior

Avui, que fa dos mesos que em vaig fer sòcia de Greenpeace, he trobat això...

El correo digital.-Bob Hunter, uno de los fundadores de Greenpeace y primer presidente de la organización ecologista, murió el lunes a los 63 años de edad en Toronto (Canadá) a consecuencia de un cáncer de próstata. La imagen de Hunter, con patillas y bigote a la provenzal y melena al viento en el viejo atunero 'Phyllips Cormack' dio la vuelta al mundo en 1971. En enero de ese año, un grupo de ecologistas zarpó del puerto canadiense de Vancouver hacia la isla de Amchitka, en Alaska, donde EE UU realizaba sus pruebas de armamento nuclear.

Hunter, junto a Ben Metcalfe y otros pioneros en la lucha contra las agresiones al planeta, pretendía entrar en la zona prohibida e impedir una nueva explosión atómica. El barco no llegó a tiempo a su destino, pero la iniciativa de los once activistas caló entre la opinión pública. Cinco meses después, la Administración Nixon anunció el cese de los ensayos nucleares en las Aleutianas. De aquel viaje surgió en 1973 Greenpeace. Hunter fue nombrado presidente, puesto que ocupó hasta 1977. Hoy, la organización tiene 2,5 millones de socios y está presente en 40 países. «Era un gran pensador. Decía cosas como que 'la ecología va a ser la mayor revolución de la historia. Va a cambiarlo todo. No se trata sólo de limpiar ríos, va a cambiar la ciencia, la política y la filosofía'», señaló Rex Weyler, ex director de Greenpeace.

Hunter fue el creador del nombre 'Rainbow Warrior' (guerrero del arco iris) con el que fue bautizado el primer buque de la organización. La palabra fue tomada de la tradición indígena norteamericana: los indios creen que, algún día, todas las razas del mundo se unirán como un guerrero celeste en defensa de la Tierra.

Hunter trabajó como periodista de medio ambiente y comentarista humorístico. «Seguía en el mundo de la comunicación; tenía una emisora de radio y otra de televisión. Era partidario de llegar de forma directa a los ciudadanos, sin intermediarios», recordaba ayer Juan López de Uralde, director ejecutivo de Greenpeace, que trabajó junto a Bob Hunter. «Él, con su forma de contarlo, hizo de aquel primer viaje una historia mítica, le dio rasgos de leyenda».

Bellesa milenària

Una mòmia tan maca i espectacular com la que acaben de trobar a Saqqara ha de portar una maledicció per nasos. O us penseu que els faraons permetran impunement que els seus secrets més bells i lluminosos brillin en una societat tan fosca com la nostra?

LLegiu, llegiu la notícia:

Agencias.- Arqueólogos egipcios descubrieron a 60 kilómetros al suroeste de El Cairo la que denominaron como "la momia más hermosa" de las halladas en Egipto, por la luminosidad de los colores con que está pintada, entre los que se incluyen "azul turquesa, amarillo dorado y rojo con que está pintada su envoltura de lino, endurecida con yeso y otros materiales", expresó el egiptólogo Sabri Addelaziz, uno de los responsables del Consejo Supremo de Antigüedades.

La momia data de la dinastía faraónica XXX (378 y 341 aC) y fue encontrada junto a la pirámide de Teti, primer soberano de la VI dinastía (2322-2130 a.C.). Se encuentra engalanada con una máscara de oro y un conjunto de imágenes pintadas que representan a los dioses Jeber, Horus, Maet, Anubis y Osiris. El cuerpo fue localizado en excavaciones realizadas en la zona monumental de Saqara.

El secretario general del CSA, Zahi Hawas, coincidió con Abdelaziz en destacar la importancia del descubrimiento, al recalcar que "no existe en nuestros museos ningún cuerpo pintado de esa forma y con esos llamativos colores".

Asano x2 (de 3)

L’actor que més vegades treurà el cap per la pantalla en aquesta edició del BAFF és Tadanobu Asano i a banda de ser l’actor japonès jove més conegut internacionalment (no ho era tant quan va venir al Festival de Sitges fa uns anys) sembla la versió nipona del Johnny Depp dels noranta. Les pel·lícules on surt tenen aquella mena de combinació artie-raresa i els seus personatges acostumen a encaixar en el perfil friqui-pasmarote del bon cinema independent. De les tres pel·lícules on Asano és protagonista, ahir ja en vaig veure dues (em faltarà The taste of tea), tant diferents com la nit del dia.

La veritat és que costa de definir la bogeria de Survive Style 5+, una pel·lícula a mig camí entre l’estètica petarda d’un primer Almodóvar amb l’humor surrealista i pythonesc d’El sentido de la vida. Aquesta és la primera pel·lícula de Gen Sekiguchi, un reconegut director d’anuncis japonès que no ha dissimulat gens el seu orígen en aquesta ópera prima. Survive style 5+ destaca per la producció artística, amb uns decorats barrocament kitsch, ple de coloraines i amb un vestuari que ni Agatha Ruiz de la Prada.

L’argument gira al voltant de cinc històries ben esbojarrades: un home que contracta un sicari perquè li remati a la dona, que ja està morta, però se li apareix continuament com un fantasma empipador; un oficinista gris pare de família que es converteix en ocell per art i màgia d’un hipnotizador; la de l’hipnotizador mateix, egocèntric i hortera; una publicista que té idees autènticament estúpides per fer anuncis; i tres adolescents intentant sortir de l’armari (en sentit figurat i literal). Històries surrealistes més o menys relacionades, que tenen en comú la presència d’un sicari –l’anglès Vinnie Jones, divertidíssim- i que ironitzen sobre els nous gèneres del cinema japonès, des del terror tipus Ringu fins les pelis de yakuzas i d’arts marcials ultramodernes.

Cafè Lumière ja és una altra cosa. Per començar, és una de les millors pel·lícules del 2004 segons Cahiers du Cinema i si ho diu Cahiers du cinema, la cosa va a missa. La pel·lícula està plantejada com un homenatge del director taiwanès Hou Hsiao Hsien (el d’El maestro de marionetas i Millenium mambo) al mestre, a Yasuhiro Ozu, en motiu del centenari del seu naixement. L’esperit d’Ozu plana per tot el metratge, tant per la manera de rodar –amb la càmera a només un metre i mig de terra i a pinyó fixe-, com per les referències específiques a Cuentos de Tokio. Però, sobretot, per la dignitat, l’elegància, la senzillesa amb que es mostren els personatges.

La protagonista, en aquest cas, és una jove de l’extraradi de Tokio que intenta trobar pistes del pas per la capital nipona d’un compositor taiwanès dels anys 20. Una labor difícil, perquè el Tokio d’aquesta noia no té res a veure amb el dels anys vint, ni amb el dels anys cinquanta, quan Ozu hi rodava les seves pel·lícules. L’ajuda un amic llibreter (Asano) aficionat als trens i que en els temps lliures es dedica a enregistrar el concert de sons del metro japonès.

Hou Hsiao Hsien segueix els pasos d’aquesta jove al seu pis, als cafès, a la llibreria, a les estacions de metro, a la casa de poble dels seus pares. Són els indrets que configuren la seva geografia personal, una geografia en inexorable transformació com inexorable és el pas del temps; perquè la vida és canviant com un riu, és com l’anar i venir dels trens. I sembla que Hou Hsiau Hsien també ens ve a dir que la vida és, com el cinema, un estrany i fugisser tren de sombres.