Million Oscar Baby

Reunits en maratoniana sessió televisiva la matinada del diumenge 27 al dilluns 28 de febrer, el cercle d’amics de l’Espai Isidor manifesta:

Que la cerimònia va ser desangelada i poc glamourosa però suficientment breu com per deixar-nos dormir un parell d’hores abans d’anar a treballar

Que el cridaner Chris Rock va estar a l’alçada de les circumstàncies, divertidament hàbil i lleugerament mordaç

Que els nominats a sobre l’escenari semblaven la final d’un concurs de misses, l’assaig d’A Chorus Line o una filera d’afussellament

Que Laura Linney anava massa repentinada

Que Leonardo DiCaprio anava massa repentinat

Que Orlando Bloom anava massa despentinat

Que es portaven les arrecades grosses i les ombres d’ulls fosques

Que vam riure molt amb Edna Moda

Que Jorge Drexler canta molt millor la seva cançó

Que l'arrugada mare de Clint Eastwood és genèticament entranyable

Que Chad Lowe, tot i els esforços, no va poder evitar tornar a plorar

Que Martin Scorsese es va haver de resignar de nou

Que ningú va escoltar el “rollo” de l’Al Pacino presentant Sidney Lumet

Que Renée Zellwegger no només és una de les actrius més dolentes de Hollywood sinó que a més es vesteix fatal i es pentina pitjor

Que Scarlett Johansson potser és bona actriu però es vesteix fatal i es pentina pitjor

Que ens morim d’enveja quan veiem actrius tan guapes i elegants com Cate Blanchet, Natalie Portman, Kate Winslet, Penélope Cruz i Salma Hayek

Que a totes ens queia la baba amb en Clive Owen

Que vam trobar a faltar a Nicole Kidman i a Jack Nicholson

Que vam trobar a faltar la nominació de Paul Giamatti

Que trobariem a faltar les continues cagades d’Ana García Siñeriz

Que Beyoncé tres vegades, cansa

Que els premis van ser molt justos: premis tècnics per El aviador, premis artístics per Million Dollar Baby

Que Cate Blanchett es mereix aquest Oscar

Que Hillary Swank es mereix aquest (segon) Oscar

Que Imelda Stauton també s'hauria merescut l'Oscar

Que Jamie Foxx recordant a la seva iaia va quedar una mica “teatreru”

Que Anette Bening odia (segur) a Hillary Swank

Que Nacho Vigalondo és un guanyador moral

Que El hundimiento(Germany) és la guanyadora moral

Que això és Hollywood

En dóno fe.

Oscar, Nacho, Alejandro

Doncs si, un any més aquí estem, dormint de dia i preparant-nos per La Gran Nit, per la-gran-festa-del-cinema-bla-bla-bla. Els amics i simpatitzants de l'Espai Isidor seguirem religiosament la cerimònia a casa del nostre soci honorífic (l'únic que té Canal +, està clar) amb les nostres llistes de nominats, la nostra porra personal i una llarga experiència com a espectadors de l'Oscar Night que ens avalen com a màxims especialistes en indumentària de gala, estil dels presentadors, actitut dels acompanyants, qualitat dels discursos, tafaneries del cor diverses i... ah, si! també cinema.

Nosaltres, com no podia ser d'una altra manera, donem ple recolzament a la maquilladora de Mar adentro i, evidentment, al futur Amenábar del cinema espanyol (i bloggaire, recordeu) Nacho Vigalondo. Alejandro A. en si no ens necessita: ja té a tots els mitjans estatals fent-li la rosca i, a més, a l'Espai Isidor considerem El hundimiento una pel·lícula infinitament millor (no hem tingut l'oportunitat de veure les candidates de Sud Àfrica i Suècia, descartem decididament Los chicos del coro).

En la nostra condició de defensors de les causes perdudes també hem decidit trencar una llança per Don Cheadle (INDISPENSABLE Hotel Rwanda) i la immensa Imelda Stauton (Vera Drake). Pel que fa als secundaris, tenim certes divisions així que ho decidirem en el moment a cara o creu. També ens hauria agradat que aquest any fós l'any d'Scorsese però lamentablement El aviador no està a l'alçada d'una filmografia que inclou les millors pel·lícules dels 70 (Taxi Driver), 80 (Toro Salvaje) i 90 (Uno de los nuestros). En canvi, creuarem amb força els dits perquè aquest terrorista de l'animació que respon al nom de Bill Plympton resulti l'agraciat en la categoria de millor curt animat.

Sobre les vostres favorites i la resta de candidatures en podem continuar parlant a la zona de comentaris. I recordeu, passi el que passi, guanyi qui guanyi, la MILLOR ENTRE LES MILLORS és i serà Million Dollar Baby.

Pel·lícules que parlen amb els morts

Títols com El enviado, White Noise (insuportablement dolenta), La memoria de los muertos (esforçada però inversemblant), la extranyament inquietant Birth o fins i tots els remakes ianquis de films orientals d’esperits com La señal o El grito tenen alguna cosa en comú: la necessitat, cada vegada més present a les produccions de Hollywood, de mostrar una via possible que permeti que els vius es comuniquin amb els esperits o que recuperin, d'alguna forma, els éssers perduts. Em pregunto què ens volen dir totes aquestes pel·lícules... A banda d'un espectacle, a banda d'un gran negoci, Hollywood sempre ha estat –voluntària o involuntàriament- un gran mirall del sentiment americà i, també, una efectiva vàlvula d’escapament de les angoixes i temors col·lectius (recordeu les històries d’invasions extraterrestres en plena guerra freda?). Seran, doncs, aquestes pel·lícules que busquen desesperadament el contacte amb els desapareguts, conseqüències lògiques de l’11S i la Guerra d’Iraq? Aconseguiran els espectadors americans expiar d'aquesta manera els seus fantasmes?

Desesperançat retrat de parella

En la insuportable seqüència inicial de Cinco veces dos un notari llegeix un expedient de divorci. El matrimoni escolta impassible els detalls i pormenors d'un tràmit que sona a sentència irrevocable. Després de signar, té lloc un últim encontre entre els dos amants que sembla el simulacre d'una violació. Com han arribat a convertir-se en dos extranys? On ha anat a parar l'amor? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja la darrera pel·lícula del director francès Francois Ozon.

Seguint l'estructura narrativa de films com Memento o d'Irreversible, la trama de Cinco veces dos està explicada al revés. Pot semblar una forma diferent d'explicar una història ja coneguda: començar des del final, buscar en el passat els moments de crisi que han anat degradant la relació, i arribar, amb un fàcil i efectiu cop d'efecte, a la felicitat inicial de la parella. Però el final d'aquesta pel·lícula, que és el principi de la història d'amor, està molt lluny de ser feliç.

Ozon mostra només cinc instants de la relació de Marion i Gilles. Són situacions de crisi que malgrat tot no arriba a esclatar, i que tampoc donen cap resposta que justifiqui del tot el fracàs d'aquesta parella. Ozon no jutja, sinó que es mira amb certa distància i força antipatia -sense la ironia però amb la mateixa punyeteria que Chabrol- els seus aburgesats i amargats personatges. El film enfronta, en un extraordinari tour de force, als actors Stéphane Freiss i Valeria Bruni-Tedeschi, que han sabut trobat el valor necessari per interpretar, a través de les mirades i uns dolorosos diàlegs, l'egoisme, la frustració, la mentida, la crueltat i la manca d'emoció que condiciona i condemna als seus personatges, els més patètics, tristos i desagradables que s'han vist darrerament en pantalles cinematogràfiques. Les alegres cançons italianes d'amor i desamor que tanquen cadascún dels cinc episodis d'aquest puzzle constitueixen també un cínic contrapunt.

Ozon, enfant terrible del cinema francès, autor de films tan excèntrics com Sitcom o 8 mujeres, fa un gir inesperat cap a la maduresa cinematogràfica amb aquest film descarnadament auster, asfixiant, que ofereix una visió molt pesimista de les relacions sentimentals. A mig llargmetratge, en una situació similar a la que obra el film, el jutge de pau llegeix un expedient matrimonial que torna a sonar a condemna. I també com una condemna, a final, la parella que s'acaba de conèixer camina, sense cap emoció, cap un l'horitzó incert i desesperançat.

Un final gonzo com havia de ser

El periodista fa la notícia. El periodista MAI ha de ser la notícia. Hunter S. Thompson és un periodista que és notícia perquè deixa de fer notícies. Però de fet, no ha fet mai notícies. Diguem-ne atreviment, diguem-ne excentricitats. Diguem-ne nou periodisme... No, espera. Diguem-ne periodisme gonzo. El periodista-terrorista no contrasta, provoca. El periodista s'exposa. Observa i escup. Gonzo fins al final. Un tret al cap. Com havia de ser.

Cartells apassionants

Les polèmiques absurdes sobre els més o menys afortunats cartells dels Carnestoltes de diversos indrets (Mataró inclosa, capgrossos forever) han estat finalment escombrades per la Quaresma, que s'ha imposat victoriosa a la disbauxa carnavalesca. Set setmanes de bunyols de vent i passions teatrals. Confeso els meus pecats: no soc públic del folclore catòlic. No he vist mai la Passió d'Olesa ni la de Cervera. La d'Esparreguera, però, em crida l'atenció. Em pregunto si darrera els atrevits i trencadors (aquests si!) cartells que Olivier Grau dissenya per La Passió hi deu haver també un replantejament modern de la representació. Un sisè sentit em diu que probablement no, però tot i això, quan veig cartells com aquests em repeteixo a mi mateixa: "Esparraguera bé deu valdre una passió".

El cinèfil exiliat

Yo, por mi parte, termino diciendo que rechazo esta filosofía naturalista y simple y romántica de Vincente Minelli: me quedo con el siglo, con nuestro mundo, con ustedes. Escojo este momento que significa muchas cosas desagradables, casi siniestras. Pero no puedo olvidar que junto a estas calamidades que hacen de las pesadillas cosas diurnas, nuestro tiempo, el mundo actual, hace también posible a Brigadoon, a la Arcadia, no cada cien años, sino todas las noches.

El final de Hitler

El director de la notable El experimento, Olivier Hirschbiegel, reconstrueix
a El Hundimiento els darrers dies del règim nazi amb descarnada cruesa. La seva és una mirada d’entomòleg, distant, que no entra en judicis innecessaris, i tampoc en el sentimentalisme fàcil ni el victimisme. En un excel·lent exercici de reconstrucció històrica, el realitzador es limita a observar i mostra els fets, amb la màxima objectivitat, amb respecte i rigor.

El director pren com a fil conductor del film el testimoni de la secretaria personal de Hitler, Traudl Junge, espectadora atenta dels aconteixements que van tenir lloc entre el març i l’abril de l’any 45. Precisament són unes colpidores declaracions de Junge, realitzades poc abans de la seva mort l’any 2002, que a mode d’epíleg tanquen i alhora completen el sentit de la pel·lícula.

El Hundimiento mostra un Hitler vell i malalt, que creu cegament en el seu projecte sense sentit, preocupat encara per la grandesa i la glòria futura mentre tot al seu voltant s'enfonsa inexorablement. El Führer se situa en el centre d’aquest relat, però sense ser-ne el màxim protagonista. Al seu voltant giren molts altres personatges amb un pes específic en la història: Goebbels i la seva dona Magda, fidels fins al fanatisme; l’amant, una frívola i inconscient Eva Braun; Goering, mogut per l’afany de poder... Tots, d’alguna manera, responsables –per activa o per passiva- d’aquest imperi del terror que va ser destructiu fins al final.

Pràcticament tota l’acció de la pel·lícula té lloc dins el bunker on Hitler i el seu cercle es van ocultar quan l’entrada dels russos a Berlin era ja inevitable. Claustrofòbica i sense concessions, la pel·lícula mostra la confusió i la incertesa que es vivia en l’interior d’aquest refugi mentre a fora s’imposava –i els civils alemanys també en va ser víctimes- el caos més sagnant.

Un extraordinari Bruno Ganz es posa en la pell de Hitler i aconsegueix dotar-lo d’una inusual humanitat, fent el personatge més terrible encara quan un pensa en totes les atrocitats que porta sobre les espatlles. Hirschbiegel, de forma conscient, evita mostrar l’horror de l’extermini, però en canvi aconsegueix reflectir, amb esgarrifosa fredor, l’estat de bogeria i fanatisme que el va provocar.

Trucs que no fallen

Remena la baralla de cartes i trien una. El mag sempre l'endevina. L'as de cors, tarararà!!! A la propera m'hi fixaré, això ha de tenir truc. Torna a remenar la baralla. Tria una altra carta, ensenya-la al públic. El mag sota el barret de copa morat l'encerta de nou. Sona un violí (màgic, és clar). El mag sap que pensa el públic. Alguns nens i la resta, adults amb la il·lusió d'un nen. El mag il·lusiona. Els seus trucs no fallen. La màgia, malgrat tot, encara és possible.

Munch by himself

Edvard Munch, autor d'aquella famosa obra que van robar fa sis mesos i que ja no ha tornat a aparèixer, El grito, es va convertir a si mateix en el centre de la majoria dels seus propis quadres. Ara, el Museu d'Art Modern d'Estocolm, a Suècia, exposa una selecció de més de cent-cinquanta autorretrats d'aquest artista noruec precursor de l'expressionisme. Munch es va fer autorretrats des de l'inici de la seva trajectòria i tots desvetllen, amb descarnada cruesa, l'angoixa existencial, la solitud i el dolor que el van perseguir fins la seva mort, l'any 1944.

Narradors i poetes

Claude Chabrol diu:

Hay dos clases de cineastas: los narradores y los poetas.

Los narradores son los que quieren contar historias, no tienen en la cabeza una visión particular del mundo (...) quieren dar una forma especialmente atractiva a historias fabricadas por otros. Están finalmente casi obligados a interesarse sólo por la forma, y deben hacerlo de una manera muy profunda. Hasta un realizador que no tenga nada que decir, que no tenga el menor talento como guionista, del todo carente de imaginación, puede revelarse como un formidable cineasta.

Los poetas son los que tienen una visión del mundo y tratan de expresarla. A veces esos poetas poseen igualmente aptitudes narrativas. Pero cuando un narrador acaba por tenen una visión del mundo, pasa obligatoriamente al lado de los poetas.

Us atreviu a classificar els vostres directors preferits en aquestes dues categories? us atreviu a classificar-hi al propi Chabrol?

Rock'n'roll revulsiu

(Tot pensant en TagoMago)

En un moment de School of Rock el protagonista, un rocker de pacotilla que per motius que no venen al cas acaba fent de professor en una selecta escola de primària, intenta explicar als seus alumnes la autèntica essència del rock: "L’Home ho controla tot, L’Home està a tot arreu. Està a la Casablanca! L’Home fa malbé l’ozó, L’Home está cremant l’Amazones i segrestant els dofins per posar-los en una piscina amb clor. Abans hi havia una manera de cagar-se en L’Home: es deia rock’n’roll. Però L’Home també se’l va carregar amb aquest invent de la MTV".

Sobre el rock com a revulsiu i com a mitjà per a la protesta és del que parla Richard Linklater a School of Rock. Linklater és el responsable de dos títols de culte pseudointel·lectual com Antes del amanecer (y la seva seqüel·la, Antes del atardecer) i aquell experiment filosòfico-animat titulat Waking Life. Per això no deixa de sorprendre, entre la seva selecta filmografia, aquesta comèdia familiar plena d'acudits fàcils, nens repel·lents i un humorista histriònic, Jack Black, mirant de convèncer a tota la canalla per formar una impossible banda de rock.

Que ningú es porti a enganys. School of rock és una comèdia bastant plana, absolutament absurda i molt desvergonyida. Però miraculosament, funciona. Primer per la interpretació de Jack Black, tot gesticulació i histrionisme, i malgrat tot, en un inexplicable i divertidíssim estat de gràcia. I sobretot per la capacitat que té de parlar de forma senzilla i honesta de la força del rock’n’roll: el rock per plantar-li cara a L’Home, a les injustícies, a tot allò que no ens agrada, a allò que ens molesta i ens fa enfadar, a tot allò que no sabem com podem cambiar.

Les mil formes de la intol·lerància

Caminar sobre las aguas és una pel·lícula que parla sobre la intol·lerància, la violència que se’n deriva i com, si no se li posa fre, pot anar-se transmetent l’oci de generació en generació. El film té com a protagonista Eyal, un agent del mosad israelià i dos germans alemans, Pia i Axel, néts d’un exoficial nazi. La complicada trama de relacions i d’espionatge que s’estableix entre aquests tres personatges és només una excusa que el director americà afincat a Israel Eytan Fox fa servir per posar sobre la taula les diferents formes del conflicte, el racisme i la intol·lerància.

Caminar sobre les aguas comença mostrant el conflicte entre palestins i israelins, després salta a reflexionar sobre l’odi dels jueus contra els alemanys i acaba parlant, fins i tot, de la violència dels skinheads contra els homosexuals. Partint de tòpics, Eytan Fox aconsegueix reflectir els matissos i les ambigüetats d’aquests personatges marcats per l’odi irracional i mostra, també, com en molts casos aquest odi es deu, únicament, a la ignorància.

La pel·lícula compta amb un guió en ocasions rocambolesc, que fa mil voltes per fer que totes les històries lliguin amb un atzar excessivament forçat. Però Caminar sobre las aguas també és un film honest, ple de bones intencions i un important missatge conciliador en els temps que corren.

El cel blau

A veure si amb això de Kyoto aconseguim que el cel torni a ser blau...

El cinema espanyol fa catacric

Aquest post no tracta sobre la crisi del cinema espanyol, ni sobre la marxa d'Almodóvar de l'Acadèmia de Cinema, ni sobre el discurs de punyent lucidesa de Fernando Fernán Gómez al Festival de Berlín. L'onomatopeya es refereix al col·lectiu d'autoanomenats Catalans Crítics, anònim i mutant, que des de fa setze anys perd el seu temps fent -pseudoclandestinament- una llista de les pitjors produccions del cinema espanyol. El premi que atorguen, pocs dies després dels Goyas, es diu YoGa, és clar.

Aquest any els catacrics no han estat parcials: han repartit llufes tant a Almodóvar com a Amenàbar. Així tenim el "YoGa Lost in la Mancha" a la millor actriu (!) per Gael Garcia Bernal a La mala educación i el "YoGa Soplagaitas" a la banda sonora de Mar adentro. La pitjor pel·lícula, però, no és cap d'aquestes sinó la comèdia Di que sí, que s'ha emportat el "YoGa Pues va a ser que no". La Caballé,Santiago Segura i el doblatge castellà d'El fantasma de la ópera també consten entre els... premiats? Ah, també hi ha mencions pels pitjors productes internacionals. Teniu els YoGas al complet aquí.

La moda del wuxià

Després de Hero, amb La casa de las dagas voladoras el director Zhang Yimou torna a provar sort amb el wuxià, gènere literari i cinematogràfic molt popular a la Xina que combina les arts marcials amb les històries de cavallers. Els dos films formen un inevitable díptic ja que comparteixen, a banda del gènere, la mateixa protagonista –Zhang Ziyi- i la preocupació estètica de la que Yimou ha fet gala des de que es va donar a conèixer amb Sorgo Rojo.

Yimou torna a concebre La casa de las dagas voladoras com un regal pels sentits, de la mateixa manera que ho era Hero, però amb més coreografies i balls, més música i més colors al servei d’un escuet argument que comença com una intriga d’estat i que deriva cap a un triangle amorós. La història, de fet, importa poc en aquest film que només busca impressionar amb lluites cada vegada més espectaculars i fantàstiques. Després del boom que va suposar Tigre y dragón, de la pròpia Hero i fins i tot de productes tan genuïnament americans com Kill Bill o fins i tot Matrix, el gran públic busca un cóctel de coreografies, lluites i efectes especials i això és, precisament, el que Zhang Yimou està decidit a oferir-los.

Així, el ball amb els tambors i els mocadors o la persecució entre els bambús són escenes de gran força que demostren que el director coneix la matèria prima amb la que treballa. Yimou, que té un sentit estètic molt desenvolupat, cuida fins al mínim detall els enquadraments, els colors i les composicions dels plans. En aquest sentit La casa de las dagas voladoras és una pel·lícula que es gaudeix –i molt- per la vista. Però aquesta virtut s’acaba transformant en defecte quan, a mesura que avança el metratge, la bellesa de les imatges no aconsegueix ocultar l’autèntica finalitat del film: servir com entreteniment de consum ràpid i digestió fàcil, abans que a Occident la moda de les arts marcials d'autor hagi caducat.

Sense paraules

Els Amat (pare i fill) fan una sèrie d'aportacions molt interessants sobre la última pel·lícula de Clint Eastwood.

A mi Million Dollar Baby em va deixar, senzillament, sense paraules...

Els artistes i els gossos

Un llibre que vaig trobar ahir mig abandonat en una estanteria del VIP's de Rambla Catalunya recull il·lustracions de gossos fetes per Keith Haring. Com la majoria d'elements que formen part de l'imaginari d'aquest artista nordamericà, els gossos en la seva obra, i que es recullen en aquest petit volum, són antropomòrfics: canten, ballen, riuen... En aquest llibre, editat per Bulfinch Press, s'inclouen també cites extretes dels diaris personals de Haring i, tot i que inicialment fan referència a persones (probablement els seus propis amants), acompanyades d'aquestes il·lustracions tan divertides aconsegueixen reproduir -tot provocant un somriure- la fidel admiració dels gossos cap als seus amos.

Un altre artista que admiro, l'anglès David Hockney, també té un llibre amb dibuixos i esboços dels seus propis gossos, dos dachshunds la mar de simpàtics que surten a totes les il·lustracions -absolutament a totes- dormint. El llibre, és clar, no podia tenir un altre títol: Dog day's, dia de gossos.

Yoshishige Monogatari (la història d’en Yoshishige)

El pisos d’avui en dia són tant petits i tan cars, amb cuines-menjador i caixes de sabates enlloc d’habitacions, que per encabir tots els trastos (els llibres, els records dels viatges, el gos, el gat…) has de fer autèntics equilibris. Aquest va ser un dels principals motius pels quals vaig deixar de gravar-comprar-col·leccionar pel·lícules en video i/o DVD: a casa no m’hi cabien. L’altre gran motiu tenia a veure amb l’ús responsable del temps. Vaig pensar: “amb tantes pel·lícules pendents no dedicaràs dues hores a re-veure una pel·lícula qualsevol”. Això, clar, excepte honroses excepcions: he vist Psicosis 1000 vegades i espero veure-la 1000 vegades més.

En resum, quan em vaig hipotecar també vaig deixar enrera –a casa dels pares- la meva col·lecció de pel·lícules, que tenia en el moment de la defunció més d’un miler de títols. A mi em semblaven moltes pel·lícules, la veritat, però tinc un amic que ja supera les 4000. Viu sol. Aquest amic és motiu d’admiració i enveja i també ve a ser una mena de proveïdor, ja que tots recorrem a ell quan busquem una peli i no volem passar per caixa. Doncs el meu amic col·leccionista cinèfil i envejat per tots nosaltres avui s’ha quedat blanc com el marbre quan ha llegit una notícia força curiosa. Resulta que avui s’ha mort un llegendari col·leccionista de pel·lícules japonès, un tal Yoshishige Abe, a l’edat de 81.

El pare d’en Yoshishige era un metge militar que va treballar pel Consulat Coreà i diu que pare i fill junts van arribar a arreplegar la “friolera” de 50.000 pel·lícules (de les de veritat, en cel·luloïde) d’abans i després de la guerra. Podríen ser més, perquè els dos senyors van decidir que el seu tresor era seu i que no l’ensenyaven a ningú, ni estudiants ni aficionats ni experts ni investigadors ni res. I jo em pregunto: les van arribar a veure totes?

Es veu que la joia de la corona de la col·lecció -tota de cinema oriental- és una peli titulada Na Unkyu, el debut d'un tal Arirang, que data de l’any 1926 i està considerada com una de les pel·lícules més influents del primer cinema coreà (aquest que ara està tant de moda) però de la que sembla que només en quedava una única còpia, la del Yoshishige. La divisió de les dues corees, dieun, estava motivada en part per aquest assumpte ja que tots dos governs es rifaven l’home per aconseguir la pel·lícula. En Yoshishige els va dir que com que la pel·lícula és antijaponesa només els la tornaria si les dues corees s’unien. Però les corees continuen separades i en Yoshishige s’ha mort sense deixar hereus. Entre les cinquanta mil pel·lícules, a banda de la peli coreana en qüestió, també hi ha altres joies de tan difícil accés com la pel·lícula que Mizoguchi va fer l’any 1925 titulada Daichi wa Hohoemu (La terra somriu). Els del National Film Center de Tokyo ja es freguen les mans...

Així va néixer Peter Pan

Hollywod ha reconegut amb set nominacions el film de Marc Forster (que va aconseguir un oscar per Halle Berry amb Monster's Ball) sobre el procés d’escriptura d'un dels indiscutibles clàssics de la literatura juvenil, Peter Pan, de J.M. Barrie. Finding Neverland encaixa en els paràmetres més valorats a l’hora de repartir premis: biopic d’època, disseny de producció i vestuaris espectaculars, bones interpretacions, nens simpàtics, la dosis justa de drama i un final lacrimògen. Finding neverland és, en aquest aspecte, una pel·lícula tan correcta com insulsa i previsible.

Però Forster ha sabut dotar el film de la màgia que també té el llibre de J.M.Barrie, farcit de mil aventures amb pirates i indis en terres llunyanes. Finding Neverland comença mostrant la crisi creativa i personal de l’escriptor, a qui dóna vida un subtil Johnny Depp, i com canvia la seva vida en conèixer els quatre fills de la vídua Davies. Aquests quatre menuts i sobretot el petit i taciturn Peter -excel·lent el petit Freddie Highmore- es convertiran en la llavor de la que en sortirà el text teatral original de Peter Pan. Barrie trobarà en la companyia dels nens i de la seva mare -notable també la interpretació de Kate Winslet- una forma de fugir de la trista realitat de les males crítiques teatrals i del seu matrimoni asfixiant, i en els jocs que compartirà amb els infants trobarà la inspiració per a les aventures dels nens perduts al país de Mai Més.

Forster ha combinat amb gràcia el drama amb l'humor (en aquest sentit resulten divertides les breus aparicions de Dustin Hoffman) i, sobretot ha trobat una original fòrmula per mostrar el procés creatiu, fent que les imatges de la realitat i de la ficció s’intercalin i es confonguin fins a convertir les situacions quotidianes de la vida "real" de J.M. Barrie en escenes fàcilment reconeixibles de la novel·la. Aquests moments, molt ben resolts, doten Finding neverland de personalitat pròpia i l’allunyen de la seva mediocritat inicial.

L'art a la cuina

Així defineix Carme Ruscalleda la seva feina:

l’atzar de la vida m’ha obert la porta d’una professió que cerca constantment, que va a cavall d’un patiment i alhora d’un plaer, comú en totes les arts, tant les musicals, com les literàries, les pictòriques, les teatrals, les fotogràfiques… La cuina és, sens dubte, alimentació i font de salut, però a més, si t’ho proposes, perquè en realitat ho sents i així ho executes a diari i sense escatimar-hi esforços, la cuina també pot ésser discurs nacionalista, herència cultural i expressió artística.

Per la vostra consideració

Que la proximitat dels Oscar tingui els cinèfils de mig món ocupats fent porres i pronòstics no vol pas dir que a Hollywood el tema preocupi massa els acadèmics (que, per cert, voten segons el mateix sistema que a l'Acadèmia de Cinema Espanyol, aquella que els Almodovar Bros han abandonat per despit. Deixaran també l'acadèmia americana?). Per això, des de finals d'any les revistes del gremi de l'espectacle s'omplen de maravellosos anuncis a una o dues pàgines que recorden els títols de les pel·lícules que podrien ser candidates, primer, i les que surten nominades, després. Amb aquests anuncis, coneguts com FYC (For your consideration), les productores faciliten la feina dels acadèmics ja que, com comprendreu, aquests no es dediquen pas a veure totes les pel·lícules amb opció a oscar per decidir el seu vot. Això només ho fem els afectats de cinefília!

El cinema que també m'agrada a mi

Si ara mateix em fessiu triar les quatre pel·lícules de la meva vida, em quedaria amb el cinema que agradava a Joan Brossa. Al Museu del cinema de Girona han organitzat un cicle amb dels quatre títols preferits del poeta que també va ser cinèfil (el recordeu com a espectador habitual a la filmoteca de Barcelona?). El cicle consta d’un Coppola, un Kurosawa, un Jarmush i un Sternberg. La ley de la calle, Dersu Uzala, Bajo el peso de la ley, El àngel azul. Orient i occident. Erotisme i violència. Clàssics i moderns. Dietrich i Benigni Transgressió i humanitat. Extrems que es toquen i que defineixen, en quatre pinzellades, l’univers d’un segle de cinema.

beatnicks i margarites i cronopis

beatnick. literatura, sexe, carretera, drogues, jazz. i també cinema. una relació difícil, intensa i efímera com els beatnicks efímers i intensos

robert frank. fotògraf, escàndol, amèrica, beatnick. i una exposició i una pel·lícula beatnick, pull my daisy

cinema beatnick. llegiu cronopis

cronopis. un cronopio es una flor, dos son un jardín. associació cultural capgrossa desordenada entusiasta. fanzine cronopi independent artístic desordenat bilingüe

El cinema espanyol gira

Tan saturats, ennuvolats, colapsats, embafats i ennuegats amb Mar Adentro que no ens hem ni assabentat de l'important premi que ha aconseguit la realitzadora Mercedes Àlvarez al Festival de Cinema de Rotterdam, el premi Tigre a la millor direcció novell. Una important menció pel cinema estatal en un festival que ha donat a conèixer a alguns dels realitzadors més personals i radicals en actiu, des de Lucrecia Martel a Tsai Ming Lian.

La pel·lícula que Àlvarez ha presentat a Rotterdam es titula El cielo gira i és un documental sobre els últims dies d'Aldeaseñor, un petit poble de Sòria condemnat a desaparèixer per la progressiva desaparició dels seus habitants. Àlvarez, alumna de José Luis Guerin i originària d'Aldeaseñor, ha volgut expressar en aquest film una "sensació hipnòtica del temps", segons les seves pròpies paraules. El cielo gira reconstrueix, a través del testimoni del pintor hiperrealista Pello Azketa (membre de l'Escuela de Pamplona, als setanta), la història quotidiana d'aquest poble de Sòria i dels seus habitants, pels quals la mort és ja més habitual que a la vida.

Aquest premi de trascendència internacional no ha estat, però, prou incentiu com per estrenar ràpidament aquest film als cinemes de casa nostra. Les sales, pel que sembla, estan totes ocupades amb les projeccions de mar-adentro-guanyadora-de-catorze-goyas.

Orgàsmica desmesura

M'agradaria parlar-vos de l'orgàsmica desmesura i l'optimisme histèric de la nova pel·lícula d'Emir Kusturica,La vida es un milagro, però la Tina ja ho ha dit tot. Jo no comparteixo del tot el seu entusiasme perquè Fellini mai ha estat sant de la meva devoció i aquesta és una pel·lícula 100 per cent felliniana, però tot i això també vaig tenir aquesta sensació de voler-ne més i més...

K.O.

Amb Million Dollar Baby, Clint Eastwood guanya per K.O.

(ADVERTÈNCIA: No deixeu que ningú us expliqui res, ni un sol detall de la pel·lícula. Senzillament aneu-la a veure, i ja m'ho sabreu dir)

Amélie se'n va a la guerra

Amb Largo domingo de noviazgo Jean Pierre Jeunet no ho tenia fàcil. Després del colossal èxit del seu anterior film, Amélie, havia de trobar un projecte capaç de satisfer els admiradors de la dolça franceseta i, al mateix temps, demostrar que la seva carrera no s’havia acabat amb aquell film. Jeunet ha jugat una carta arriscada, ja que el seu nou film compta amb el mateix equip, els mateixos secundaris i, sobretot, la mateixa protagonista –Audrey Tatou– de l’exitós film que l’ha consagrat mundialment.

I se n’ha sortit prou bé tractant-se d’una maniobra tan difícil, ja que ha rodat una pel·lícula amb prou tocs de fantasia per emparentar Largo domingo de noviazgo amb Amélie i, alhora, amb nous elements, com ara la introducció del drama i del final agredolç, com per captar espectadors que esperaven que Jeunet els sorprengués de nou. I realment sorprèn un film que està dotat d’aquell ingenu optimisme d’Amélie però que, al mateix temps, conté imatges de gran duresa, com la del jove soldat que embogeix quan un company li esclata –literalment– al costat.

Tot i això, Largo domingo de noviazgo és una pel·lícula irregular, que pateix d’un greu excés de metratge i també d’una certa reiteració de gags superficials (l’aparició del carter o la protagonista tocant la tuba s’arriben a fer pesats). Però, al mateix temps, és una pel·lícula honesta, amb un missatge molt clar i contundent sobre les conseqüencies fatals que la guerra té en les persones.

En Phil diu: sis setmanes més d’hivern

En Phil és una marmota que viu a l’estat de Pensilvània i que, com sabeu tots els que heu vist Atrapado en el tiempo, surt cada dia 2 de febrer –el dia de la marmota- i fa un pronòstic del temps per als propers mesos. En Phil, que ha estat fidel a la seva cita anual, ha pronosticat avui sis setmanes més de fred i nevades… a Pensilvània, és clar!

Tot queda a casa (el plaer de la lectura)

De petita sempre havia vist el meu pare envoltat de llibres. Sovint n'estava enquadernant -era la seva gran afició- i la resta del temps se'ls estava llegint. Jo també tenia una afició: agafava el catàleg manuscrit de la petita llibreria familiar (a mi em semblava immensa) i en llegia i rellegia els títols meticulosament classificats per temes i autors. No recordo en quin moment vaig passar de reseguir els títols escrits amb la complicada lletra de recepta mèdica del meu pare a descobrir i fullejar els volums a les prestatgeries. Però devia ser un gran dia, assoleïat i ple de màgia. El que devien tenir els llibres no ho sé, però el que sé és que els vaig agafar i des de llavors ja no els he tornat a deixar.

Molts anys després el meu pare ha deixat d'enquadernar llibres i la seva petita llibreria immensa ha quedat coberta de pols i silenci. Però algú molt proper a mi, de nou, em torna a recordar que no hi ha res per saber gaudir del plaer de la lectura que haver vist algú molt proper gaudint-ne. I aquesta revelació tan gran, tan important, és la que he volgut compartir amb vosaltres.