Whisky és la paraula que diuen a l’Uruguai per sortir somrient a les fotografies i també el títol d’una pel·lícula sobre persones que no somriuen mai. En aquest film sense pràcticament diàlegs, amb quatre escenaris i només tres actors, els directors Juan Pablo Rebella i Pablo Stoll retraten les tristes vides de tres personatges ofegats per la grisor i la rutina: Don Jacobo, el propietari d’una decadent fàbrica de mitjons en la que treballa Marta, una dona de mitjana edat amb la que manté una extranya relació de dependència i a qui farà passar per la seva dona davant Herman, el germà amb qui Jacobo fa anys que no es relaciona.
La relació d’aquest tres personatges, que en ocasions s’aproxima a una certa manera de seducció soterrada, silenciosa, farà aflorar els sentiments més profunds d’aquests personatges marcats pels desenganys, les frustracions i el resentiment. En aquest estrany triangle tan poc sentimental, serà precisament la dificultat per expressar els sentiments la que acabarà determinant les vides dels personatges. El film, absolutament minimalista, està dotat d’un críptic sentit de l’humor que aflora en moments molts puntuals però que en cap moment entel·la la profunda tristesa que transmeten els personatges. Rebella i Stoll, que han cuidat especialment els enquadraments de cada pla, retraten amb molta dignitat i respecte aquests éssers solitaris i de pesada existència, amb una mirada que també emparenta
Whisky amb el cinema del cineasta finlandès Aki Kaurismaki, tal i com també apunta
TagoMago.
La niña santa és una pel·lícula de mirades. Les dels personatges que s’entrellacen en un hotel en temporada baixa on s’hi celebra una convenció mèdica. En aquest escenari claustrofòbic i decadent hi arriba el doctor Jano, un home marcat per la repressió i la culpabilitat que es converteix en l’extrany objecte de desig d'Helena, una dona de mitjana edat incapaç d'acceptar el fracàs del seu matrimoni. El triangle el tanca la seva filla Amalia, la nena "santa", una adolescent-lolita marcada per l’educació religiosa i convençuda que la seva missió a la vida passa per salvar l’apocat doctor a qualsevol preu.
El film, rodat amb mirada irònica i maliciosa, avança inexorable cap a una certa forma de catàstrofe, la que previsiblement tindrà lloc quan la “bona acció” de la nena santa aflori a la superfície (amb l’inestimable contribució de l’amiga adolescent d’Amalia). La directora Lucrecia Martel, però, s’estalvia mostrar l’esclat final i centra els seus esforços en mostrar com l’atmósfera que envolta els personatges –de qui la directora ens diu moltes coses només mostrant petites manies i detalls personals- es va enterbolint més i més a mesura que avança la història.
En aquest sentit destaca la posada en escena de
La niña santa, plena de primers plans molt curts i de plans més oberts atapaïts de personatges, una solució amb la que s’aconsegueix una efectiva sensació d’angoixa i claustrofobia. Martel aprofita també les possibilitats del so (amb diàlegs xiuxiuejats i sorolls de fons) i la música, fent ús d’un instrument tan extravagant com decadent, el theremin, que funciona passant les mans –sense tocar res- per un camp d’ones electromagnètiques. Tot plegat dota el film d’aquesta sensació física que fa presagiar que alguna cosa terrible i secreta ha d’esclatar de forma imminent. Amb
La niña santa, Lucrecia Martel, que ja va destacar amb la seva contundent ópera prima
La ciénaga, es consolida com una de les veus més personals i prometedores del nou cinema argentí.
