És dilluns, fa fred, i a sobre...

Madonna dirigirà su propio filme

El senyor Miyagi

Molt abans de la falera pel cinema oriental, de Kitano, dels fantasmes japonesos, de les pelis de yakuzas i samurais, va ser el senyor Miyagi i una peculiar pedagogia del karate ("dar cera, pulir cera", recordeu?). Els nascuts als setantes som una generació de karate kids, de caçadors de mosques amb palillos, alumnes avantatges i ara també orfes de Pat Morita.

Una síndria no és una síndria

Una síndria no és una síndria. Éssers variables com els núvols. El desig és com un núvol. Amor sense paraules, sexe sense amor. Pornografia de sentiments. Emocions que ballen al ritme d'estúpides cançons d'amor. Els murs que ens separen. I sobreviure en la sequera que asseca els cors.

Bones idees mal aprofitades

El exorcismo de Emily Rose, cinta que es presenta amb l’enfadós lema del “basat en fets reals”, parteix de l’escabrós cas d’una jove que va morir a causa d’una possessió diabòlica als Estats Units i del capellà que li va fer l’exorcisme fatal, que va ser acusat d’homicidi. El film proposa un original híbrid entre el cinema judicial i el gènere de terror que agafa com a fil argumental el judici, mentre que una sèrie de flashbacks mostren la histèrica possessió de la jove. Aquesta possessió es representa amb força realisme i amb vocació de reflectir la intensitat psicològica del moment, lluny de vòmits i d’altres truculències habituals en pel·lícules d’aques tipus.

Aquests flashbacks, que són els gran encert del film, contrasten amb la linealitat clàssica de les seqüències del judici, molt més pla i proper al telefilm. No hi contribueix gaire la pobre definió d’alguns personatges, que cau en l’error tòpic d’atribuir valors negatius al fiscal i tota mena de virtuts a l’advocada protagonista, interpretada per Laura Linney (una actriu a tenir realment en compte). Per la seva banda Tom Wilkinson, que dóna vida a un capellà tormentat pels dimonis de l’ànima, fa autèntics esforços per no caure en la sobreactuació.

La pel·lícula fa uns interessants apunts sobre el tema de la presència del mal, de la culpa i el pecat, però es perden en el ridícul gir final que el guió fa cap a la mística barata, amb aparició divina inclosa. L’ènfasi que es posa en el paper de màrtir catòlica d’Emily Rose arrosega el film cap a un lamentable conservadurisme que li treu tota la força als encerts d’un guió desaprofitat, al que tampoc hi ajuda massa la discreta i funcional direcció d’Scott Derrickson.

Technorati Tags: cinema

En plena canícula

El Festival de Cinema Independent de Barcelona, L’Alternativa, ofereix aquest any l’oportunitat de descobrir l’obra d’Ulrich Seidl. Aquest director està considerat un dels noms claus de l’actual cinema austríac, al costat de Michael Haneke. Però mentre que Haneke ha aconseguit arribar a les sales comercials i donar-se a conèixer al gran públic, l’obra de Seidl continua pràcticament inèdita al nostre país i només s’ha pogut veure a festivals com San Sebastián i Gijón, i a certàmens més especialitzats com el Posible o L’Alternativa.

La pel·lícula més "coneguda" d’aquest personalíssim director és Hundstage (Dia de gossos), film que també es coneix amb el títol de Canícula. Es tracta del primer llargmetratge de Seidl que es pot considerar íntegrament una cinta de ficció, ja que les seves anteriors pel·lícules circulen per una línia que toca el documental. L’acció de Hundstage té lloc en un calorós cap de setmana, en un suburbi de Viena, en una zona envoltada d’urbanitzacions, centres comercials i autopistes.

Seidl segueix sis històries diferents amb les que va teixint un retrat brutal sobre les misèries i la violència que dorm sota l’aparent tranquil·litat de la vida en un barri residencial. La seva mirada és freda i distant, però alhora analítica i crítica amb la realitat que està mostrant. La pel·lícula, austera, tallant i sense concessions, entrecreua les històries d’una dona madura caiguda en desgràcia i víctima dels maltractaments de la seva parella, la d’un jubilat vidu que paga perquè la criada es vesteixi amb la roba de la seva dona morta, la d’una estranya autostopista que amenaça els conductors, la del matrimoni separat que viu sota el mateix sostre amb el record del fill mort, la de l’agent d’assegurances amb problemes laborals, etc...

La misèria d’aquests personatges va regalimant com la suor dels cossos cepats sota el sol en plena canícula, una imatge que, com tot el conjunt de pel·lícula, pot resultar molesta i violenta. Aquest és el retrat cínic i devastador que fa Ulrich Seidl sobre la misèria espiritual de la societat del benestar.

Més cinema invisible a Sessió Contínua
Technorati Tags: cinema

Deixar de morir

Un periodista d'El Periódico li ha preguntat a Manoel de Oliveira, director de cinema de 97 anys i encara en actiu, si alguna vegada ha pensat en deixar de fer cinema. Oliveira li ha respost: "Si alguna vegada penso en deixar de fer alguna cosa és en deixar de morir. Vostè no?".

Hype

Després de l'episodi Equilibrium que protagonitza al film col·lectiu Eros, del divertit encant que desprèn a Kiss Kiss Bang Bang i mentre esperem amb candeletes la seva aparició al film dirigit per George Clooney Good, Night, and good luck... però, sobretot, després de sentir la declaració d'amor que li van dedicar al programa Días de Cine, crec que podem afirmar sense més preàmbuls que Robert Downey Jr està a punt de convertir-se en el hype del moment.

Plaers del cap de setmana

Cesc Gelabert: Psst,Psst!!!, amb música de Pascal Comelade, és una coreografia colorista i mediterrania, optimista com un número de circ, alegre com una dansa zíngara, glamourosa com un anunci de Chanel. A Caravan, es proposen variacions sobre un mateix tema, tan tòrrides i intenses com la música negra. Amb la improvisació del jazz, amb el dolor del blues, amb la marxa del rock'n'roll.

Paul Badura-Skoda: vuitanta anys de prestigi a les espatlles es noten. Mozart al piano, sense partitura, amb la delicada pulsació de pianoforte però amb la passió per una música que se sent pròpia.

Entrega de premi

La 2 s’ha guanyat el merescut "Premi Espai Isidor a la Televisió del Mes”, que atorguem per primera vegada, per la cara i sense que serveixi de precedent per reconèixer la labor d’aquesta emissora en la difusió desinteressada de les pel·lícules de Takeshi Kitano, a través d'un minicicle que ha inclòs els films Hababi i El verano de Kikujiro. Esperem que aquest premi serveixi d’incentiu a la cadena per seguir projectant les pel·lícules de Kitano, a veure si aconseguim que les passin en versió original.

Un Jarmush comercial

A la seva nova pel·lícula Flores rotas, el director Jim Jarmush aprofita l’aureola d’actor independent de prestigi que ha adquirit Bill Murray arran de Lost in traslation. Murray es converteix ara en el centre absolut d’una pel·lícula feta a mida, una decisió que complau als fans de l’actor, però que decep als seguidors d’un director que va ser el gran gurú del cinema independent i que ara, des es troba en hores baixes. Així ho sembla indicar aquesta aposta tan comercial per posar de protagonista a un Bill Murray que es limita a perpetuar el seu paper a la pel·lícula de Sofia Coppola.

És cert que a Flores rotas s’hi pot reconèixer el toc personal de Jarmush, sobretot en la definició dels personatges secundaris, excèntrics i plens de manies: l’amic aficionat a les trames de misteri, la lolita, i la mèdium d’animals que interpreta Jessica Lange, la millor de les actrius del repartiment. Però, en canvi, s’hi troba a faltar aquell inusual talent del director per explicar les històries a partir dels temps morts.

A Flores rotas, el peculiar ritme cinematogràfic de l’autor de Noche en la tierra i Dead Man s’ha substituit per una col·lecció de plans de Bill Murray que aporten molt poca cosa a l’argument. I badant amb el seu estelar protagonista, Jarmush es deixa perdre les oportunitats de l’argument: un don Joan en decadència que emprèn la recerca d’un suposat fill desconegut, en un viatge que s’acaba convertint en un patètic balanç de la seva vida. Però aquesta profunditat només queda insinuada en un film que busca excessivament agradar al gran públic i que no justifica el premi del Jurat de l’últim Cannes.

Technorati Tags: cinema

A propòsit del documental

Coses que diu Joaquim Jordà sobre el documental, a propòsit de l'estrena de la seva pel·lícula Veinte años no es nada. El film gira al voltant de l'experiència autogestionaria dels treballadors de la fábrica Numax i la seva situació vint anys més tard:

Pienso que hemos llegado a una cierta saturación en lo que respecta a documentales. Bajo la adjetivación de cine documental suelen camuflarse otras cosas. En principio ya no creo en la distinción que suele hacerse entre documental y ficción. El cine está viviendo una evidente crisis comercial y viene derivando hacia una zona intermedia que combina elementos de ficción y elementos documentales. Hoy día las películas trabajan sobre situaciones híbridas, sean películas de ficción o películas documentales.

Muchas veces, viendo ciertos filmes adjetivados como documentales, tengo la impresión de que no son más que reportajes filmados. Y el reportaje es otro género. La resonancia obtenida en los últimos años por el cine documental ha provocado que se abriera una puerta por la que se han colado muchas cosas. Hay que redefinir el documental.

Technorati Tags: Cinema

Qüestió de química

Em sorprèn la forma com My Sassy girl, que d'entrada és una comèdia romàntica força convencional, aconsegueix divertir i alhora emocionar de la forma que ho fa. Ho vaig tornar a comprovar a la Mostra de Cinema de Mataró el passat dissabte, sentint durant tota la projecció les rialles del públic i veient com al final una part de la platea s'aixugava les llàgrimes d'emoció.

La clau de l'èxit d'aquesta pel·lícula -que neix del relat d'un blogger traslladat a novel·la i després al cinema- està en la mesurada combinació de comèdia absolutament esbojarrada i melodrama lacrimògen. Però no només això. També en els dos protagonistes, tan expressius, tan divertits i alhora tan seriosos, totalment ficats en el seu paper: ell, una jove estrella del pop a Corea que es posa en el paper d'un estudiant universitari víctima del càracter irat de la seva nòvia accidental; ella, una jove amb un dolorós secret i dificultats reals per expressar els seus sentiments. Els dos formen una de les parelles de cine més divertides des de, permeteu-m'ho, la de Billy Crystal i Meg Ryan a Cuando Harry encontró a Sally. I tot gràcies també amb un guió enginyós, més complexe del que pot suggerir un argument que d'entrada es pot resumir amb el clàssic "noi coneix noia", però decorat amb un reguitzell de gags memorables i també de divertides paròdies als gèneres del cine oriental (els actioners, les pelis d'arts marcials i, és clar, el melodrama).

La química, que no s'aconsegueix fàcilment, pot fer molt per una pel·lícula. Està clar que és una qüestió de química que My sassy girl s'hagi convertit en el fenòmen que és ja no només al seu país d'origen, Corea del Sud, on va vendre 5 milions d'entrades l'any de la seva estrena (2001). També arreu del món, on primer es va difondre per via no-massa-legal i que ara ja comença a arribar pels canals oficials a les grans pantalles. En un mes, My Sassy Girl s'ha pogut veure projectada en dues sessions a Barcelona (al Festival Asia) i a la Mostra de Cinema de Mataró, i això és tot un mèrit per una pel·lícula com aquesta. No patiu, que quan els americans n'hagin ensucrat la història i li hagin tret tota la xispa en el remake que diu que en produirà l'Spielberg, tindrem la versió Hollywood de My sassy girl fins a la sopa.

Technorati Tags: cinema

Recepta

Ingredients:

1 director-autor amb un prestigi i popularitat en alça i trajectòria de qualitat inversament proporcional.

1 pel·lícula de referència dues dècades anterior

1 una ciutat nova (els seus indrets pseudointel·lectuals turístics i les seves botigues de superluxe)

1 classe social elevada

1 un repartiment britànic de prestigi

1 una estrella del cinema americà per garantir les dosis de glamour

1 disc (de vinil) d'àrees d'ópera variades

Pasos a seguir:

Agafeu el guió del film de referència de fa dues dècades, copieu literalment una de les seves dues subtrames (podeu modificar l'edat del protagonista) i descarteu totalment l'altra. Reduiu a la mínima expressió el retrat dels personatges secundaris i centreu-vos en mostrar el protagonista, que és més guapot. Substituiu actors de solvència contrastada per actors joves i més famosos, que atraurant més gent al cinema. Situeu-los al bell mig d'una ciutat europea (no oblideu fer ostentació i propaganda dels seus llocs d'interès turístic). Remulleu-los amb unes gotes de música, preferiblement ópera (el jazz, a Europa, no s'hi escau). Decoreu el plat amb la signatura ben visible d'un diretor-autor i serviu calent. L'èxit de públic està més que assegurat.

Technorati Tags: cinema

Actualitat

No us penseu que la meva estada a l'exili m'ha aïllat del món real. Segueixo l'actualitat molt d'aprop gràcies a articles com aquest de Juan José Millàs publicat a El País:

Por las nubes

Es un privilegio disponer de tantas palabras, y a tan buen precio, para explicar las cosas. Por un euro, lo que cuesta un periódico, te enteras del avance de la gripe del pollo, del estado de ánimo de Rouco o del precio de una felación. Debajo de la cabecera de los diarios debería poner todo a un euro. Por esa cantidad le damos también un horóscopo, le informamos de la temperatura de la Bolsa y le resumimos los discursos políticos. No hay nada más barato que las palabras. Bastan 166 pesetas, perdonen la tristeza, para llenar la mesa de la cocina de palabras con las que uno descubre que el mal francés venía incubándose desde los años setenta. Dirá usted que cómo no se evitó un incendio preparado con tanta antelación. Pues porque para evitarlo, además de palabras, se habría necesitado un poco de realidad, y la realidad cuesta un ojo de la cara.

Todo a un euro. La policía ha desmantelado una red que producía 100.000 discos piratas a la semana. Lo increíble es que disponían de películas no estrenadas. La mafia acabará vendiendo copias de películas que aún no han sido rodadas, de novelas que aún no han sido escritas, de canciones que aún no han sido compuestas. La mafia va por delante de la realidad porque invierte en ella. Es la única forma de Estado para la que bajar los impuestos (ese modo de gritar sálvese quien pueda) no es de izquierdas ni de derechas, porque, como están demostrando los franceses, es de tontos.

Todo a un euro, incluido el sudoku. Permítanme además que yo personalmente les regale hoy un trabalenguas. Ahí va: "Los adjudicatarios encargaron la obra a una empresa que subcontrató a otra compañía". Preguntas: ¿Cuántas compañías intervinieron? ¿El gerente de cuál de las empresas subcontratadas acudirá al entierro de los muertos? ¿A cuántos fallecidos tocan por empresa? ¿Cuánta gente sacarán los obispos a la calle para protestar contra el empleo precario?". Por falta de palabras, en fin, que no sea, están tiradas de precio. Ojalá que las que sirven para explicar lo que ocurrió ayer en Francia sirvieran para evitar lo que ocurrirá mañana en España. Pero para eso hay que invertir en realidad, y la realidad está por las nubes. No querrán ustedes que les subamos los impuestos.

Notes des de l'exili: divisions absurdes

Mur és una reflexió personal de la directora Simone Bitton sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Tot i el seu format documental, la pel·lícula renuncia a explicar el conflicte des d’un punt de vista d’anàlisi política o històrica i prefereix centrar-se en el sentiment civil dels dos pobles enfrontants. Per això, Bitton se centra concretament en el procés de construcció del mur de divisió d’Israel. Aquest element es converteix en el símbol visible d’una divisió molt més profunda, que la realitzadora percep com absurda i sense sentit, segons es va desprenent dels diversos testimonis que a peu de carrer va entrevistant la directora. Formalment, Mur s’entreté amb llargs tràvellings que ressegueixen aquesta línia divisòria, mentre que les músiques tradicionals emprades contribueixen a fer de la reflexió personal d’una realitzadora el lament de tot un poble.

Technorati Tags: cinema

Notes des de l'exili: dualitat

Buffalo Boy és un bon exemple de com parlar elípticament d'una situació política. El film mostra, a través de la peripècia vital d'un jove pastor de búfals en el Vietnam dels últims anys de l'ocupació francesa, el sentiment d'equilibri precari d'un poble que viu en una dura dependència de la que, paradòjicament, sembla dependre la seva supervivència.

La pel·lícula està plena de símbols de la dualitat: la relació d'amor-odi del jove protagonista amb el pare; el desig dels joves de fugir de la seva realitat que es contraposa a la necessitat de formar-ne part o la presència constant de l'aigua, que posa en perill la vida quan inunda tot el territori en l'estació de les pluges, però que resulta en canvi tant necessària per poder conrear aquesta mateixa terra quan arriba la sequera.

El ritme de la pel·lícula, com la de la vida dels seus protagonistes, està clarament marcat pel transcurs de les estacions. En aquest sentit, Buffalo boy és un film molt cíclic i atmosfèric, definit també per la llum diurna i la llum nocturna dels paisatges vietnamites que contribueixen també a dotar-lo d'un caràcter espiritual.

Technorati Tags: cinema

Notes des de l'exili: serena

Depuis qu'Otar est parti és una pel·lícula serena. Amb serenor, sense perdre la calma, però de forma inexorable, la història que explica la directora Julie Bertuccelli va deixant enrera al retrat de la vida quotidiana de tres dones a l’actual república de Geòrgia per convertir-se, primer, en un commovedor retrat sobre la soledat i després, també en una bella i austera metàfora sobre el sentiment d’una societat que no se n’acaba de sortir després de la caiguda del règim comunista.

A través de silencis, mirades i els breus apunts musicals (amb peces d’Arvo Pärt i Antoine Duhamel, entre d’altres) el film aconsegueix embolcallar l’espectador fins a submergir-lo en la dura realitat de les protagonistes. Es tracta tres dones de tres generacions d’una mateixa família: l’àvia, comunista convençuda i molt cultivada, que representa la glòria perduda del passat esplendorós; la seva filla, una dona insatisfeta a qui la vida no donat cap oportunitat; i la neta, que representa les dificultats de la Geòrgia postcomunista i la necessitat de buscar una última i arriscada oportunitat més enllà de les seves fronteres.

EL film mostra petits detalls de la quotidianitat dels personatges (com ara els talls de llum i aigua que pateixen o la forma com es venen objectes per aconseguir alguns diners) que reflecteixen una realitat social i econòmica difícil. Però aquestes tres dones que viuen sota el mateix sostre comparteixen també en dolorós silenci el mateix sentiment de frustració i pèrdua. Aquest sentiment queda simbolitzat en la figura absent d’Otar, el parent que va marxar a París a la recerca d’una nova vida.

Per a la mare, la germana i la neboda, Otar simbolitza els somnis incomplerts i les esperances que mica en mica es van perdent. Aquestes dones pretenen negar els seus fracassos i ho simbolitzen construint una mentida al voltant de la mort d'Otar. El viatge que més endavant porta les tres dones a París a la recerca d'Otar adopta llavors un caràcter simbòlic, i tanca el film amb un final obert que evidencia la urgent necessitat d'acceptar amb serenitat la realitat present per fer possible també l'arribada de temps millors.

Technorati Tags: cinema

Notes des de l'exili: acceptar les arrels

Anita and me és una comèdia tan divertida com lleugera i intrascendent que gira al voltant dels petits i grans problemes en la vida de Meena, una preadolescent d'orígen punjabi que viu amb la seva família en un poblet anglès. Meena, que ansia convertir-se en escriptora, somia també en ser guapa, rossa i popular com la seva nova amiga Anita. Però a mesura que vagi coneixent Anita, Meena se n'adonarà que hi ha altres coses més importants que el color dels cabells, i anirà fent-se conscient del seu propi origen.

Meena és la narradora en primera persona d'aquesta història apta per a tots els públics, colorista i plena d'humor i ironia amable en la que destaquen els divertits retrats dels excèntrics familiars i veïns de la protagonista, des de la seva família i costums punjabis fins a l'extravagant capellà hippie, la botiguera del poble (una divertida Lynn Redgrave) o la pròpia Anita i la seva colla d'amigues.

A banda dels petits conflictes quotidians de la jove protagonista i el progressiu procés d'acceptació de les seves arrels, Anita and me també mostra amb pinzellades puntuals els atacs xenofòbs dels que són víctimes a Anglaterra els immigrants paquistanesos o, com en aquest cas, indis. En aquest sentit, no costa massa emparentar el film, opera prima del director Metin Hüsseyin, amb la celebradíssima Oriente es Oriente. Amb aquesta cinta, Anita and me comparteix a més el seu to desenfadat i el seu ritme àgil.

Força menys amable i divertida va ser la primera sessió de diumenge de la Mostra, en la que es va poder veure la duríssima Struggle, de Ruth Mader, un dels films inclosos al cicle Caixes de Pandora dedicat al cinema dirigit per dones, i de la que ja n'haviem parlat aquí.

Technorati Tags: cinema

Notes des de l'exili: ser dona

20 fingers, la pel·lícula iraniana que s'ha projectat a la Mostra de Cinema de Mataró, sorprèn per la llibertat i el valor amb els que la directora Mania Akbari planteja diversos temes que afecten ja no tan sols a la dona que viu a l'Iran, sinó a qualsevol dona, visqui on visqui i sigui de la religió que sigui. El film està format per sis capítols independents, més un petit pròleg i un epíleg, en el que es veuen diferents parelles -tot i que estan interpretada sempre pels mateixos actors- que discuteix sobre diversos aspectes de la seva relació.

20 fingers és en primer lloc una pel·lícula crítica amb la forma com la dona àrab es veu sotmesa a les tradicions, a la religió, al domini de l'home, una realitat que aquesta realitzadora coneix en la seva pròpia pell. Així, en un dels episodis es veu com un marit s'enfada amb la seva dona per haver ballat amb un desconegut, mentre que en un altre capítol l'home la renya per haver rebut a casa, mentre ell no hi era, al marit d'una amiga que la visita per sorpresa. Però l'escena més dura i terrible és la que té lloc en el capítol inicial, en el que una parella de promesos conversa sobre els jocs que jugaven de petits. La noia explica que havia jugat amb un amic a metges i infermeres quan era adolescent. Tot seguit, l'home decideix comprovar in situ -en una agressió que es mostra només a través del so, perquè la pantalla es fon a negre- que la seva companya continua siguent verge.

Però aquesta alumna avantatjada d'Abbas Kiarostami també reflexiona amb lucidesa del fet de Ser Dona, de la recerca de la seva pròpia identitat i de la seva pròpia veu en un món encara molt masculí. Ho fa plantejant qüestions com l'abortament (a través d'una dona que té molt clars els motius per abortar, malgrat l'oposició radical del seu marit), l'amor i el matrimoni, la infidelitat, etc... Especialment sorprenent és la conversa d'una parella en la que l'home intenta imaginar què faria si fós una dona, i que en la seva resposta demostra no ser conscient de la manca de llibertat de les dones.

A més a més, 20 fingers és pel·lícula tècnica i formalment exemplar, que demostra que no cal tenir gaires recursos, sinó les idees molt clares, per fer una bona pel·lícula. Els sis episodis són plans seqüència rodats càmera en ma i tots menys un (l'únic que no deriva en una discusió) estan ambientats en mitjans de transport en moviment (cotxes, una moto, un telefèric...) amb els que s'aconsegueix transmetre la inestabilitat de l'home i la dona enfrontats per les seves idees.

Notes des de l'exili: la vida a la perifèria

L'esquive, la pel·lícula que va donar el tret de sortida a la XXVII Mostra de Cinema de Mataró, ressegueix el dia a dia d'un grup d'adolescents d'origen immigrant que viuen en un barri perifèric de París i que es preparen per a la representació teatral d'una obra de Marivaux. Krimo, és un jove magrebí mig enamorat de Lydia, la protagonista de la obra. Per tal d'estar a prop d'ella i conquistar-la decideix apuntar-se a la representació, però la noia es mostra amb ell tant o més esquiva que el personatge que interpreta en la obra teatral. Aquesta actitut genera una sèrie d'innocents i no tan innocents malentesos i petits conflictes que alteraran la quotidianitat d’aquests joves sense arribar a desequilibrar-la.

S'agraeix la mirada allunyada de tòpics i sobrentesos del director Abdellatif Kechiche, que retrata amb inusual frescor i amb coneixement de causa la realitat dels joves immigrants i les seves inquietuts. La frescor i el realisme són els grans mèrits d'un film que s'emparenta de lluny amb el Barrio de Fernando León de Aranoa. En l'aspecte negatiu potser se li pot recriminar a Kechice un excés de metratge que fa trontollar en algun moment el ritme del film. En la part positiva, en canvi, cal destacar l'extraordinària interpretació de tots els adolescents protagonistes, que li donen total versemblança a un film ple d'humor i ironia i puntejat per un apunt de crítica social subtil però contundent (amb seqüencies dures com la de l’actuació policial). L'absoluta manca de condescendècia, de maniqueisme i d'autocomplaença de les quals fa gala el director són altres factors que ràpidament captiven l'espectador i que justifiquen de lluny l’èxit que ha obtingut a França aquest film, el gran triomfador dels últims premis César.

I aquest divendres a la Mostra de Cinema: CSA Confederate States of America. Jo la repeteixo.

Technorati Tags: cinema

Exili

A partir d'aquest dijous dia 3 i fins el proper dia 13, m'exilio al Teatre Monumental de Mataró, capital del Maresme, a només 20 minuts de BCN en cotxe i 35 minuts en tren. Hi tindrà lloc la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors, un certamen que en la seva 27ena edició es reinventa a si mateix i tira la casa per la finestra amb una programació d'AUTÈNTIC-LUXE-QUE-JA-LA-VOLDRIEN-A-CANNES-I-A-BERLIN. En total es projectaran 12 pel·lícules, que són poques però ben triades, amb un minicicle dedicat a les dones realitzadores i un munt de preestrenes que ja veurem si s'arriben a estrenar mai comercialment, així que l'oportunitat serà única i irrepetible.

La Mostra s'inaugura aquest dijous dia 3 amb la preestrena de la pel·lícula francesa L’Esquive (que al nostre país es titularà La escurridiza, o Cómo esquivar el amor), d’Abdellatif Kechiche, un film revelació a França, i que ha guanyat el darrer premi Cèsar, per davant d’altres títols com Los niños del coro i Largo domingo de noviazgo. Després vindran altres títols com el fals documental CSA:Confederate States of America, la comèdia Anita and me, el film vietnamita Buffalo boy, la peli de ciència ficció de baix pressupost Primer, My sassy girl (GENIAL, DIVERTIDÍSSIMA!) i una de les guanyadores de l'últim festival de San Sebastián, Iluminados por el fuego. A més, al minicicle de cinema dirigit es projectaran l'iraniana 20 fingers, l'israeliana Mur, la franco-belga ambientada a Georgia Depuis que Otar est parti, l'austríaca Struggle i el maravellós documental de Mercedes Álvarez El cielo gira. I de regal, un curtmetratge amb cada pel·lícula. I a sobre hi ha un abonament de només 30 euros per a totes les sessions... És que no teniu excusa per no venir!

Technorati Tags: cinema

Oldboys

Mentre a Hollywood encara discuteixen sobre quin actor (Nicolas Cage? Russell Crowe??) podria protagonitzar el remake americà de la venerada Oldboy, a Bollywood van més per feina i ja tenen la seva pròpia versió a punt d'estrenar-se. El delirant remake Bollywood de la peli de Park Chan-wook l'ha perpetrat un tal Sanjay Gupta, el director que ha revolucionat la indústria bollywoodenca amb les seves pel·lícules violentes i que fa un parell d'anys ja va filmar una versió musical dels Reservoir dogs de Tarantino. El seu remake d'Oldboy (el cartell encapçala aquest post i el tràiler el trobareu aquí) sembla ser que no és estrictament musical, però si que inclourà un gran número final, cosa que així d'entrada costa molt d'imaginar. I entre tanta oferta d'Oldboys, us recordo que la original, única i incomparable ja es pot trobar en DVD ben a prop de casa. Jo ja l'he vist tres cops...

Technorati Tags: cinema

Irregular thriller atmosfèric

Amb la seva opera prima, Nueve reinas, el director Fabián Belinski va donar el tret de sortida del boom del cinema argentí i va contribuir a convertir Ricardo Darín en una gran estrella. Cinc anys més tard, l’actor es posa de nou a les seves ordres en un nou thriller titulat El aura. El seu argument, força proper a l’univers de David Mamet, gira al voltant d’un tímid i solitari taxidermista que pateix epilèpsia i que té fantasies sobre atracaments perfectes. Un dia, per un inesperat cop d’atzar, se li presenta l’oportunitat de portar a terme un atracament en un casino en el qual les coses no sortiran tal com estaven previstes.

El film se sustenta en un guió impecable signat per Bielinsky, tot i que la seva força sobre el paper es perd a l’hora de traslladar-lo en imatges, principalment per un error de ritme que fa ralentir el film i el fa, en alguns moments, massa lent i pesat. Però malgrat aquesta decisió parcialment fallida, el director sí que aconsegueix en moments puntuals crear una certa atmosfera mental i al·lucinada, gràcies sobretot a elements com la suggeridora presència dels boscos –metàfora d’un cert estat de la ment– i també l’efecte fantasmagòric que precedeix els atacs epilèptics del protagonista, que ell mateix defineix com "l'aura". Aquesta aura, que sembla protegir-lo de la mala sort que l’envolta, resulta ser l’element dramàtic que dóna la major versemblança a una pel·lícula irregular que té, en la mesurada interpretació de Ricardo Darín, un dels seus punts més positius.

Technorati Tags: cinema

Families unides

Com que això del Halloween és massa ianqui i la castanyada, tot i que més autòctona, és més aborrida, ahir li vam posar una mica de salsa a la cosa amb un sopar col·lectiu+projecció domèstica d'inspiració nipona. Així, després de la sopa de miso, els yakisoba i els pinxos yakitori vam atacar una de les mil pelis de Takashi Miike que encara teniem pendents, The Happiness of the Katakuris. Aquí Miike fa un remake d'una cinta coreana anterior, The Quiet Family, que és la primera pel·lícula de Kim Jee-woon, el director d'A tale of two sisters i Bittersweet life i que, a sobre, té com a protagonistes a Choi Min Sik (Oldboy) i Song Kang-ho (Memories of murder), quan encara no eren els supermegaactors que són avui en dia.

The Quiet Family és una divetida comèdia negra protagonitzada per una simpàtica família que regenta un hotelet rural construït en un indret on suposadament hi han de construir una carretera principal que portarà milions de clients. Però mentrestant a l'hotel no hi va mai ningú. I a sobre, quan casualment apareix el primer client, resulta ser un suicida que apareix mor en extranyes circumstàncies a la seva habitació. La família, per tal que l'hotel no agafi mal nom d'entrada, decideix enterrar el mort i que no se'n parli més. El problema és que els següents inquilins que es presenten al motel també acaben morint... i els tercers, etc etc. Al final li acaben trobant el gust a això d'enterrar morts (alguns de vius i tot), però la situació s'agreuja quan se n'adonen que els estan enterrant just en el lloc on passarà la futura carretera, i es veuen obligats a desenterrar-los de nou. Imagineu tota mena d'acudits negres, situacions divertídament desagradables i caretos indescriptibles dels actors i ja tindreu una idea de The quiet family.

Però què passa quan aquesta història passa per les mans d'un terrorista com Takashi Miike? Doncs que es converteix en una gamberra comèdia musical (!!!) que, tot i seguir l'argument de la pel·lícula original coreana pràcticament al peu de la lletra, no hi té absolutament res a veure. Aquest és un exemple boníssim de reinterpretació més que de remake, que és la única justificació possible i l'únic interés que pot tenir una maniobra cinematogràfica tan habitual com aquesta.

The happiness of Katakuris respon en primer lloc a les normes més bàsiques del musical clàssic, aquell en que les cançons fan avançar la trama. Però Miike juga a provocar reaccions insòlites amb uns números musicals demencials i plens d'humor i mala llet que s'inspiren irònicament en diverses fonts, des dels musicals dels anys vuitanta tipus Flashdance fins a videoclips com el de Thriller de Michael Jackson, passant per les imatges que acompanyen els karaokes i les carrinclones coreografies de films com Sonrisas y lágrimas. Tot això, és clar, sense oblidar mai que està explicant la història d'una família d'assassins casuals intepretada per una colla d'actors amb una versatilitat i un sentit de l'humor i del ridícul més que envejable. The happiness of the Katakuris és absolutament esbojarrada, desconcertant, divertídíssima, gamberra com mai i amb un d'aquells missatges humanistes i plens de valors -en aquest cas sobre la unitat familiar- amb els que Takashi Miike es despenja de tant en tant i ens acaba de descolocar del tot. I es pot afirmar sense cap mena dubte que aquest és un dels títols imprescindibles d'un director que, a la seva manera, és també absolutament indispensable .

Technorati Tags: cinema