dissabte, d’abril 30

L'horror



Al llac Victòria s’hi està produint un alarmant procés d’extenció de les espècies autòctones. El motiu, la introducció a finals dels anys 50 de l’anomenada perca del Nil (Lates niloticus), un peix gegant, depredador i, atenció, comestible –diuen que s’assembla al lluç-. L’any 1980, la perca del Nil representava el 2% del total de la pesca al llac Victoria. El 1986, el percentatge era del 80%. Per llavors, 200 espècies de cíclids ja s’havien extingit. També l’eutroficació del llac i la disminució de la concentració d’oxigen han contribuit a aquest desastre natural. Però és que la cosa no s'acaba aquí. La introducció de la perca té unes conseqüències gravíssimes més enllà de l’ecosistema aquàtic del llac.

"Un dia, va venir un home amb un cubell i va llençar la primera perca al llac". És el relat d’un dels pescadors que es dediquen a la pesca d'aquest peix a Mwanza (Tanzania), un dels ports més importants del llac Victòria. Aquest és un dels testimonis que queden recollit al documental de Hubert Sauper Darwin's Nightmare. El film comença explicant com l’exportació de la perca s’ha convertit en una indústria d’escala mundial que també dóna feina a les empobrides comunitats pesqueres que envolten el llac Victòria. Tot això estaria molt bé si no fos per la situació en què es troben els treballadors d’aquestes pesqueries –els que pesquen, netejen, tallen a filets i envasen el peixet en qüestió perquè els europeus i occidentals ens el poguem menjar ben tranquil·lets-. A Tanzània, que es moren de gana, la perca ni provar-la.

Una de les imatges més esfarrifoses que he vist mai en la meva vida està en aquest documental que ahir vaig poder recuperar en una projecció al Clam, el Festival de Cinema Solidari de Navarcles. L’horror té l’aspecte de tonelades i tonelades de restes de perca –amb el cap, l’espina i la cua- en procés de putrefacció, i desenes de tanzanesos famèlics intentant aconseguir una d’aquestes restes plenes de cucs per poder menjar alguna cosa. Si els que estavem al cinema ahir a Navarcles amb l’estómac regirat i la consciència destrossada no vam sortir de la sala en aquell moment va ser per respecte a la gent que cada dia han de menjar unes restes podrides que al mateix temps que els permeten sobreviure els causen greus malalties.

Però és que això no és tot. L’horror no té límits, i la capacitat de l’home per a la destrucció, no té cap mesura. Sabeu com arriben fins a casa nostra els deliciosos filets de perca nets i tallats que compreu al super? Amb avions soviètics que volen diàriament fins al llac Victòria per carregar la mercaderia. I arriben buits aquests avions? Doncs no, arriben carregats de caixes amb armament per a les mil guerres civils que tenen lloc a diferents paísos africans. De fet, tal i com s’explica al documental, el transport de la perca és només una activitat més dels propietaris dels avions per treure’s un sobresou, ja que el negoci real el fan, és clar, amb el tràfic d’armes.

L’exportació de la perca té moltíssimes altres "coses bones" pels africans que viuen als entorns del llac Victòria: per exemple, les noies troben uns clients de luxe per guanyar diners com a prostitutes amb els pilots dels avions rusos. Els nens del carrer, famèlics i sense esperança, fabriquen cola per esnifar cremant el porexpan de les caixes on s’embala el peix perquè arribi ben fresquet a Europa. I mentrestant, és clar, la Sida causa estralls, l’església catòlica prohibeix els condons, els polítics locals es lamenten que no s’ofereixi una imatge més "turística" de Tanzània... un munt de bones notícies de la globalització.

De veritat que cap altra pel·lícula que hagi vist m’havia fet sortir del cinema tant impotent, enrabiada, desesperançada i culpable com aquesta. La meva paràlisi és tan gran que en aquests moments no se m’acut res més que explicar-vos tot aquest horror perquè ho sapigueu, perquè sigueu conscients que nosaltres també som culpables d’un altre procés d’extinció d’escala molt més important que el de l'ecosistema del llac Victòria; per demanar-vos que si teniu l’oportunitat de veure aquest documental el veieu, i li recomaneu a tothom, que això que està passant s’ha de saber; que no ens podem quedar quiets més temps; i que si teniu alguna idea de com podem aturar aquest desastre, que m’ho digueu. Ho fareu?