Esports d'aventura

Open Water és, en alguns as-pectes, una pel·lícula que recorda al fenomen de The Blair Witch Project tot i que la seva repercussió ha estat força més discreta.

Filmada en un video digital volgudament casolà i amb només dos actors desconeguts, Open Water és també un exercici de tensió cinematogràfica realitzat amb pocs mitjans, força idea i cap efecte especial. Per l’argument, una parella de vacances que decideix fer submarinisme i per un error queda abandonada enmig de l’oceà a la voluntat dels taurons, fa recordar en un primer moment al famós Tiburon d’Steven Spielberg. Però a banda de la inagotable gana dels taurons, poca cosa més té a veure el film del desconegut Chris Kentis.

A Open Water no hi ha atacs sanguinaris, histèries col·lectives ni música que adverteixi de l’arribada del tauró. Per la contra, destaca el minimalisme, l’elegància i la tensa placidesa del film. Aquest, que és el seu gran valor, és també el seu principal entorpiment ja que en una situació tan crítica com la que proposa el film, costa de creure la serenor i la calma amb que els protagonistes la viuen.

Tot i això, Open Water aconsegueix moments de gran angoixa, com la seqüència de la tempesta nocturna, i de gran bellesa, com ara l’inesperada escena final. Per tots aquests motius Open Water -que va entusiasmar al festival de cinema de Sundance- destaca com una de les propostes més arriscades i originals de la insípida cartellera estival.

Els límits de l'art

De vegades costa d'entendre l'art contemporani....

Una limpiadora de la Tate Britain tira por error una bolsa de basura que contenía una obra de arte

La obra fue recuperada del contenedor en el último momento

Londres. - Una empleada del servicio de limpieza tiró por error una bolsa de basura que formaba parte de una exposición de arte moderno presentada en el Tate Britain, uno de los principales museos de Londres.
Según la prensa británica, que da cuenta del hecho, la obra de arte fue recuperada a último momento en el contenedor de basuras del museo cuando el conservador se dio cuenta de su desaparición.
La obra-bolsa de basura fue realizada por el artista alemán Gustav Metzger en 1960 y titulada sobriamente 'Nueva creación de la presentación pública de un arte autodestructivo'. Colocada sobre una mesa con residuos diversos, la bolsa contenía pedazos de cartón y periódicos viejos.
Hace tres años, el artista británico Damien Hirst sufrió una desventura similar, cuando una de sus composiciones, un cenicero lleno de colillas y de paquetes de cigarrillos vacíos, fue arrojada a la basura por una empleada de la limpieza. La obra fue reconstituida poco después.

Parlaré de les vacances...

...prometo no entretenir-vos massa. El creuer per Nil és una de les experiències turístiques més fabuloses que he viscut. Veure les restes dels temples faraônics entre paisatges de pessebre, el riu a tocar de les palmeres i el desert. Fins i tot l’encant decadent del vaixell –el Tutmosis III, amb les seves alfombres vermelles absolutament gastades i aquelles làmpares!- contribuïa a dotar a la situació d’un aire d’una altra època, com de postal antiga.

Afortunadament el Tutmonis III no és el Karnak, i entre els passatgers del vaixell, a banda d’una pila d’espanyols, no hi viatjava cap Hercules Poirot. El nostre ha estat un creuer tranquil i, a banda de semblar una col·lecció de mòmies de la cara que feiem per el calor i el cansament, no hi ha hagut cap crim a bord. I us explico tot això perquè entre Komombo i Edfú, entre Esna i Luxor, he aprofitat per llegir aquest gran clàssic d’Agatha Christie titulat Mort al Nil.

Mai m’han apassionat les novel·les policiaques però he de confessar que he disfrutat com una criatura amb aquesta lectura « in situ ». La novel·la està escrita als anys trenta i se situa uns anys abans, a principis de segle, amb una colla d’anglesets estirats de classe alta i les seves hipocresies com a protagonistes. Però el llibre també inclou una maravellosa descripció de l’arribada dels anglesos a Assuan i del creuer pel Nasser fins a Abu Simbel i us asseguro que en tots aquests anys poden haver canviat coses, però els egipcis ens continuaven rebent a nosaltres –amb ofertes buenas, bonitas, baratas i un enorme somriure- igual que als anglesos més encarcarats de fa cent anys.

A Egipte, a banda d’entrar a la piramide de Micerinos i a la roja de Dashur, visitar les tombes de la Vall dels Reis i els temples de Luxor i intentar buscar sense èxit algun sentit al caòtic tràfic del Caire, també he tingut temps de llegir a Naguib Mahfuz. Vaig triar un dels seus llibres menys coneguts, Jan Aljalili, que passa, com podeu deduir, al gran bazar cairota de Han Al Halili. De nou he pogut constatar que a Egipte poden haver passat els anys, però en aquests sinuosos carrerons plens d‘andròmines de colors, poques coses han canviat. Les botigues i la gent, les olors i el fum de la shisha, els homes de pell torrada asseguts als cafès –vam fer parada obligatòria al Cafè dels Miralls, El Fishawi- eren tal i com Mahfuz els retratava en el seu llibre.

Els llibres ens trasporten a paísos llunyans i altres èpoques, tots ho sabem. Però quan comproves que aquells indrets als que has viatjat amb la imaginació existeixen realment, es produeix un instant màgic. I aquest serà el millor record d’Egipte.

Viatge als orígens

En part gràcies a la recomanació de la Tina i de la mà del director portuguès Manuel de Oliveira, aquest estiu he fet un revelador viatge per la Mediterrània. Als seus origens, a les seves glòries passades, les seves contradiccions presents i al seu futur incert. Amb una inesperada capacitat metafòrica, Oliveira converteix tots els personatges d’Una película hablada en símbols que volen ser interpretats. No resulta fàcil, durant la primera part del film, entendre la relació estranya entre una mare professora d’història que il•lustra la seva filla sobre les grandeses de la Mediterrània a les diferents escales (Pompeia, Atenas, Istambul, Gizah) d’un creuer que surt de Portugal però que no arribarà a la seva destinació final, Bombay. Encara desconcerta més la conversa a quatre llengües entre les tres grans dames europees –Deneuve, Papas i Sandrelli- i un empalagós i poc fiable capità de vaixell nordamericà (John Malkovich). Sense voler avançar més del compte, només deixeu-me demanar una mica de paciència per a una pel•lícula que només pren sentit en el breu i impactant “esclat” final. Oliveira, amb una lucidesa que només es pot adquirir amb anys d’experiència –i ell ja va pels noranta i tants-, ens acaba advertint dels perills de deixar que els americans controlin el món ja que en les seves mans potser se salvaran les velles i ràncies glòries del passat, però es posa en perill una cosa molt més important: el nostre futur.

P.D. Demà jo també començo un viatge als orígens de la civilització, a Egipte concretament, que es preveu menys trascendent que el d'Oliveira però igualment prometedor i interessant. Ens veiem a la tornada.