dimarts, de juny 22

Visionari



Fritz Lang va ser un visionari, i va haver de pagar pel seu síndrome de Casandra. Metropolis va passar, i després va venir el primer Doctor Mabuse, però els nazis ja no van poder tolerar el testament del malèfic doctor de la hipnosi. Goebbels no era tonto: les seves idees es veien venir. Fritz Lang les va veure venir i les va intentar dissimular entre mil accions paral·leles d’un clàssic en format de thiller. Però les idees de Hitler eren massa terribles fins i tot per ser dites amb metàfores i per això Fritz Lang va haver de fugir. Una desgràcia que es converteix en fortuna, perquè després vindria Furia,Deseos Humanos, Los sobornados, La mujer del cuadro… Però en el fons de l’ànima del director devia quedar una ferida profunda, perquè el testament del seu doctor Mabuse havia prefigurat l'ideari hitlerià.

Visionaria, moderna, naïf, terrorífica. I restaurada, amb els tres quarts d’hora que Goebbels es va voler quedar i que ara s’han recuperat, per a major alegria i horror del cinèfil.

divendres, de juny 18

Llegir entre línies



De vegades, algunes pel·lícules aparentment superficials i de poca qualitat cinematogràfica oculten missatges interessants que es poden llegir entre línies. Aquest cas es dóna amb una gran producció de Hollywood que, si bé pels seus mèrits artístics no mereix ni tan sols ser mencionada, si que crida l’atenció pel rerafons que, potser involuntariament, mostra a l’espectador. Es tracta de la producció catastrofista El dia de mañana, de Roland Emmerich, el mateix director que fa un temps va aconseguir un gran èxit de taquilla amb un film similar, Independence Day.

Resulta força revelador comparar les dues cintes i fixar-se, per exemple, en el tractament de la catàstrofe col·lectiva i de quina manera reaccionen els líders -en aquest cas, el govern dels Estats Units. Si a Independence Day el president nordamericà es presentava a si mateix com “el líder del món lliure” (citant un diàleg literal de la pel·lícula), resulta si més no sorprenent que a El dia de mañana el mateix personatge aparegui retratat com una persona vulnerable, que no aconsegueix sobreviure a la tragèdia. També es molt diferent l’actitut de l’administració americana a Independence Day, on es presenta com la gran salvadora de la humanitat, que la d’El dia de mañana, on no només no és capaç de salvar els seus habitants sino que fins i tot es veu obligada a dependre de l’ajut de nacions veïnes molt menys poderoses (això si, amb el perdó del deute extern previ).

Apunts com aquests deixen constància d’un cert canvi de mentalitat en la fins ara autosuficient societat nordamericana, que després dels atemptats de l’11 de setembre ha pres consciència de la seva propia fragilitat.

dilluns, de juny 14

Un circ marcià



Crec que els marcians tenen un embaixador a la terra. De cap altra manera es pot explicar sinó l’espectacle que Philippe Decouflé ha presentat aquests dies a Barcelona. Iris és un espectacle estrany, boig i galàctic com m’agrada imaginar que és la vida a Mart. D’aparença, aquest ballarí que fins fa dos dies desconeixia completament –li dec el consell a la Maria Rovira, de la companyia Transit- és una persona del tot normal. La normalitat dura exactament tres minuts, fins que es comença a treure la roba i es queda completament despullat a l’escenari: la dansa “al desnudo”, visca la dansa. L’humor –un humor marcià-, una estranya poesia, la incatalogable música de Claire Touzi i l’ús insòlit del suport audivisual són els elements d’aquest caleidoscopi extravagant que no podem deixar de contemplar fascinats. El marcià-ballarí ha baixat a la terra en un ovni amb forma de carpa de circ oriental. Hi ha acròbates, mags i pallasos, samurais, cowboys xinesos i una dansa de sabres i res és convencional. Encara no entenc aquest Philippe Decouflé però ja sé quin és l’Iris al que fa referència el títol del seu espectacle: la mirada, la meva mirada a un món que és bell i estrany, alegre i melancòlic, molt proper i alhora terriblement llunyà. Un món difícil d’entendre però sempre fascinant.

dijous, de juny 10

Supervivència



Audre Lorde era dona, era negra, era lesbiana i tenia un càncer. Ira, lluita, supervivència. El seu crit va ser ferm al carrer i més intens encara en la seva poesia. I va enderrocar murs i va sobreviure i va inspirar a moltes altres que van venir després. Jo vaig venir després. No sóc negra, no sóc lesbiana, no he estat mai malalta i si, sóc dona. I sento que la ira, la lluita i la supervivència encara em pertanyen. Només fa vint-i-quatre hores que m’he acostat al cos de la poetessa però ara sé que no he estat sola, que no hem estat mai soles. Només que… qui va dir que era simple?

Qui va dir que era simple
Té tantes arrels l’arbre de la ràbia
que de vegades les branques es trenquen
abans de donar fruits.
Assegudes a Nedicks
les dones es reuneixen abans de marxar
parlant de les problemàtiques noies
que contracten per quedar lliures.
Un empleat quasi blanc posterga
a un germà que espera per atendre-les primer
i les dames no adverteixen ni rebutgen
els plaers més subtils de l’esclavitut.
Però jo que estic limitada pel meu mirall
a més a més de pel meu llit
veig causes en el color
a banda d’en el sexe
i m’assec aquí preguntant-me
quin dels meus jo sobreviurà
a tots aquests alliberaments.

Audre Lorde (1934-1992)
Negra, lesbiana, feminista, poeta, professora, mare i activista política.

divendres, de juny 4

Tupperwareize me



Earl S. Tupper va descobrir als anys 50 que el politilè era moldejable i el va convertir en pràctics recipients de colors on es podien envasar aliments al buit. Però no tenia “don de gentes”. Brownie Wise era una mestressa de casa americana, aburrida i amb una queixa: el sistema de distribució dels tuppers no era efectiu, perquè les comandes no arribaven a temps. Els tuppers s’haurien de vendre en divertides reunions a les sales d’estar americanes, va suggerir B.Wise. I ja està. Així, com si fós una pel•lícula dels Coen, va néixer l’imperi Tupperware. I això és el que explica el documental del mateix títol que ha inaugurat la Mostra de Cinema de Dones que es pot veure aquests dies a Gràcia (Verdi Park).

Com que és una mostra conscienciada amb el paper de la dona, el documental se centra en la figura de Brownie Wise. Ella, típica mestressa de casa americana condemnada a viure a la cuina –completamnet equipada per a dones d’avui- va inventar un sistema de màrketing que al segle XXI encara funciona amb plena vigència (dels tuppers a Avon Llama fins a les sex toys partys). B. Wise va ser llesta i com un flautista d’Hamelin va atreure a totes les mestresses de casa –i a alguns dels seus marits- a treballar per l’imperi de plàstic. Jubilees anuals, regals per a les venedores i entusiasme, molt d’entusiasme. Així va treure les mestreses de casa de les seves cuines i les va convertir en ladys, en senyores, en reines per un dia. I la generació perduda va trobar el seu camí entre muntanyes de tupperwares, i ja res va tornar a ser com abans.

Però al cim s’hi està molt sol i més quan s’és una dona i en el món empresarial encara queden moltes barreres per trencar. B.Wise no va ser prou llesta. Una empresa femenina de cap a peus deien, però no, de cap no, de coll a peus, perquè el cap era masculí. I el cap va fer fora la seva ànima i Brownie Wise va quedar en l’oblit. Com tantes! Brownie Wise va ser una pionera en l’era pop i la societat del benestar. La meva àvia, la meva mare li deuen molt a Brownie Wise. I jo.

dijous, de juny 3

La paraula esperança



La paraula de Kenzaburo Oé és esperança, vaig llegir l'altre dia en algun lloc. Voldria afegir alguna cosa més però crec que aquesta frase ja ho diu tot. De tota manera, aquí us enganxo un article d'en Rafael Narbona que en parla:

La literatura de Kenzaburo Oé nunca ha abandonado el territorio del compromiso ético y político. Sus primeras novelas surgen bajo la influencia de Sartre, pero los conflictos que soportan sus personajes, su impotencia ante las circunstancias y la necesidad de elegir, evocan el orbe narrativo de Dostoievski.

Sería inútil buscar en su prosa la tensión lírica de Kawabata. Está más cerca de Thomas Mann o Camus. En Una cuestión personal (1995), Oé recreaba su experiencia como padre de un discapacitado, sin eludir la desesperación que inspira el cuidado de un enfermo. El protagonista asumía su situación tras fantasear con la muerte del hijo y no sin explorar el consuelo del alcohol y el sexo. En la vida real, Oé se apoyó en la terapia del doctor Satoshi Ueda, según la cual las heridas del alma no cauterizan sin transitar previamente por el rechazo, la confusión y el esfuerzo. En su correspondencia con Vargas Llosa, Oé identifica ese itinerario con la matriz de su escritura. La concesión del Nobel en 1994 no modificó esa perspectiva. Aunque la producción posterior ha sido escasa, Oé redunda en ese horizonte de superación que imprime al hecho literario una función catártica. Salto mortal (1999) es una excelente novela que opone un pacifismo ecológico, de inspiración humanista, a las tendencias destructivas de la sociedad japonesa, un país que refleja elocuentemente ese conflicto entre tradición y modernidad, donde se gestan las tragedias del mundo contemporáneo.

Aunque la Iglesia del Salvador y el Profeta que aparece en el relato invoca la herencia cristiana, no es difícil advertir la alusión a la secta de inspiración budista La verdad suprema, que en 1995 causó 12 muertos en un ataque con gas sarín en el metro de Tokio y que intoxicó a otras 5.000 personas. En este caso, el objetivo es una central nuclear, pero poco antes del atentado los líderes del grupo abandonan la organización, desautorizando la iniciativa. El sentimiento de orfandad que experimentan sus seguidores les ayuda a mantener sus vínculos, evitando la disolución de la comunidad. La evolución de la secta hacia posturas pacifistas no excluye los planteamientos milenaristas, que postulan un ejercicio colectivo de expiación. Oé explora las consecuencias de la secularización en la sociedad moderna, su incapacidad para habitar en un mundo que ha expulsado lo sagrado, la nostalgia de la religión, del misterio, del liderazgo mesiánico.

Los aspectos políticos y religiosos no interfieren en la historia de amor entre Kizu, un mediocre pintor enfermo de cáncer, y su antiguo alumno Ikúo. Kizu bordea los sesenta años, pero su cuerpo aún experimenta deseo. Su incapacidad para realizar una obra meritoria no frustra ese anhelo de belleza que se manifiesta en una pasión tardía. No hay culpabilidad en ese amor que se consuma con dificultad. Oé se demora en los problemas de la vejez, comparando las erecciones de Ikúo y sus generosas eyaculaciones con las de Kizu, extenuado por el esfuerzo. El sexo pertenece al mismo dominio que la muerte. El cáncer crece con la misma fuerza que el deseo. Morir o amar son dos formas de incertidumbre. Oé cita a Keats para justificar su convicción de que la creación artística surge del misterio y la duda, de esa zona donde la identidad se disuelve para abrir un espacio a la obra. La poesía de Ronald Stuart Thomas, sacerdote de la iglesia de Gales, y la historia bíblica de Jonás actúan como referencias permanentes en la novela, invitando a meditar sobre el verdadero significado de la experiencia religiosa. Oé entiende que el ser humano está incompleto sin la dimensión espiritual, pero la experiencia religiosa no hay que buscarla en iglesias o sectas sino en la creación artística o en la pasión amorosa.

Al igual que Murakami, Oé denuncia las miserias de la clase política. Su corrupción ha contaminando a la sociedad japonesa, pero no se trata de restaurar los valores tradicionales. La sangrienta protesta de Mishima sólo evoca los crímenes del ejército nipón en Filipinas o Manchuria. Admirador del Quijote, Oé aún cree en ese humanismo cervantino que, sin ignorar las deficiencias de nuestra condición, no pierde la fe en la capacidad del hombre para infundir esperanza en el porvenir.